miniatura|Magnetoscopi domèstic Sony U-Matic Una magnetoscopi domèstic, vídeo o VCR (acrònim de l'anglès vídeo cassette recorder) és un dispositiu electromecànic que utilitza una cinta de vídeo extractable per a gravar i reproduir àudio i vídeo d'un senyal de televisió. La majoria de VCR eran equipats amb un sintonitzador de televisió i un temporitzador programable per a l'enregistrar un programa en absència de l'usuari. Aquestes funcions van començar com a temporitzadors mecànics simples, però després es van substituir per temporitzadors digitals múltiples. En models posteriors, els diversos esdeveniments del temporitzador es podien programar mitjançant una interfície de menú mostrat a la pantalla del TV (OSD). Aquesta característica va permetre gravar diversos programes en diferents moments sense cap intervenció dels usuaris i es va ser en un argument de venda important.
Història miniatura|Magnetoscopi domèstic obert Primeres màquines i formats La història del magnetoscopi domèstic segueix a la història de la gravació en cinta de vídeo en general. El 1953, el doctor Norikazu Sawazaki va desenvolupar un prototip gravador de cinta de vídeo helicoidalSMPTE Journal: Publication of the Society of Motion Picture and Television Engineers, Volume 96, Issues 1-6; Volume 96, page 256, Society of Motion Picture and Television Engineers
El 1956 Ampex va introduir la primera gravadora de cinta de vídeo comercialment reeixida. Es coneixia com el format 2" Quadruplex, que utilitzava una cinta de 5,1 centímetres (dues polzades), l'Ampex VRX-1000. Per raó de preu, uns 50.000 US $, 2" Quadruplex només podia ser adquirit per cadenes de televisió i grosses estacions individuals. Sony comercialitzà el 1963 el primer VTR reel-to-reel dirigit a negocis, aplicació mèdica, aerolínies, i ensenyament. Les companyies Ampex i RCA comercialitzaren després el 1965 la seva pròpia versió VTR reel-to-reel monocrom amb preu per sota dels US $ 1.000 per al mercat del consumidor casolà.
Sony U-matic El desenvolupament de les cintes de vídeo va seguir el reemplaçament per cintes d'altres sistemes de rodet en articles del consumidor: els cassets compactes d'àudio i els cartutxos Instamatic el 1963, i el cartutx de pel·lícules casolà Súper 8 el 1966. Sony va demostrar un prototip de cinta de vídeo a l'octubre de 1969, després treball per establir un estàndard per a març de 1970 amb set socis manufacturers. El resultat, el sistema de Sony U-matic, introduït a Tòquio el setembre de 1971, va ser el primer format de cinta de vídeo comercial al món. Els cassets s'assemblen a una versió més grossa de les futures cintes VHS, utilitzaven una cinta de 1,9 cm (3/4 de polzada) i tenien un màxim de reproducció de 90 minuts. Sony també va introduir dues màquines (el reproductor de cintes de vídeo VP-1100 i el magnetoscopi domèstic VO-1700) acceptave aquestes noves cintes. U-matic, amb el sistema d'ús fàcil, va fer que altres sistemes de cintes de vídeo passaran a ser obsolets ràpidament al Japó i els Estats Units, on els VCR U-matic eren utilitzats en forma massiva en estudios de televisió, escoles i negocis.Sony sold 15,000 U-matic machines in the U.S. in its first year. "Television on a Disk", Time, September 18, 1972. Nicknamed in latter years "Betamax-VHS" The U-matic vcr Format was manufactured to as soon as 1990 arrived (VP means video player, VO means recorder "Video Office")
Format "VCR" de Phillips miniatura|Un magnetoscopi domèstic N1500, amb gabinet de fusta. El 1970 la companyia neerlandesa d'electrònica Philips va desenvolupar un format de cinta de vídeo per a la llar. Confusament, Phillips va nomenar al seu format "VCR" (tot i que també era anomenat "N1500"). El format va ser adoptat per Grundig i LOEWE. Utilitzava un casset quadrat i una cinta de mitja polzada (1,3 cm), permetent un temps de gravació d'una hora. El primer model, disponible al Regne Unit el 1972, tenia un comptador de temps que utilitzava dials rotatoris. Amb un cost de gairebé 600 £, era un sistema car i amb prou feines va ser acollit com a sistema per a ús a la llar. No obstant això, més endavant comercialitzaren una versió de cinta de llarga durada coneguda com a VCR-LP o N1700, que utilitzava les mateixes cintes i que es va vendre relativament bé en escoles i universitats.
Avco Cartrivision El sistema Avco Cartrivision, una combinació de televisió i VCR de Cartridge Television Inc que es venia per 1.600 dòlars americans, va ser el primer magnetoscopi domèstic a tenir cintes pregravades de pel·lícules populars de lloguer. Igual que el format VCR de Phillips, el casset quadrat de Cartrivision tenia dos rodets de cinta de mitja polzada muntat un a sobre d'un altre que podien gravar fins a 114 minuts. Això es devia a l'ús de compressió de vídeo que gravava cada terç de camp de vídeo i el reproduïa de tornada tres vegades. Videocassets de pel·lícules conegudes de l'època com Bridge on the River Kwai i Guess Who's Coming to Dinner es llogaven per correu. Altres videocassets amb temes esportius, viatges, art i altres, eren disponibles per vendre. També es venia una càmera monocroma per realitzar vídeos casolans. Cartrivision va començar a vendre'n el juny de 1972, principalment als grans magatzems Sears i Montgomery Ward als Estats Units. Es va retirar de la venda tres mesos després per manca de succés. Més endavant, es va descobrir que les cintes de Cartivision que s'havien desintegrat.
Phillips Video 2000 miniatura|Gravadora de videocasset de format Phillips v2000. Un tercer format Video 2000, o v2000 (també conegut com a Casset compacte de vídeo va ser introduïda per Philips el 1978, i va ser venuda a Europa i en Argentina. Tenia un posicionament de capçal piezoelèctric per ajustar dinàmicament el tracking de la cinta. Els cassets v2000 tenien dues cares, i igual que en els cassets d'àudio, havien de ser extrets cap amunt quan havia transcorregut la meitat del temps de gravació. La cinta de mitja polzada contenia dues pistes paral·leles d'un quart de polzada, un per cada costat. Tenia un temps de durada de quatre hores per costat. v2000 va acaparar el mercat després de les seves dos rivals, i les seves característiques limitades i una reputació de manca de fiabilitat assegurada només va limitar les vendes abans que fos cancel·lat el 1985.
Finals dels anys 70: Èxit de mercat A l'entrada de la dècada de 1970 les companyies europees i japoneses van desenvolupar màquines tècnicament més avançades amb comptadors de temps més avançats i cintes de més durada, va ser llavors quan el VCR va esdevenir un producte de consum massiu. Per 1980 hi havia tres estàndards tècnics en competència, amb diferències i videocassets físicament incompatibles.
Batalla als tribunals A principi de 1980, les companyies distribuïdores dels Estats Units van lluitar per a fer retirar l'aparell del mercat consumidor per suposades violacions de drets d'autor. En el cas Sony Corp of America v. Universal City Studios, Inc, la Cort Suprema dels Estats Units va autoritzar l'aparell només per a ús privat, d'aquesta manera garantia l'acceptació en el mercat. En els anys següents, les companyies distribuïdores van trobar que el gravar en vídeo els seus productes havien aconseguit incrementar les seves vendes. No obstant això, les cadenes de televisió hi van trobar una amenaça al seu negoci de publicitat perquè els espectadors podien avançar ràpid o posar pausa, quan es presentés un anunci.
El principi de la fi? A la fi del , el DVD gradualment es va imposar sobre el VHS com el format més popular per a reproducció de vídeos. Els preus dels gravadors de DVD i altres gravadors de vídeo digital com TiVo van baixar. El lloguer de DVD als Estats Units va superar per primera vegada el de cintes VHS el juny del 2003, i el 2006, el president de distribuïdors de vídeo programari associats, va predir que seria l'últim any per a les comercialitzacions importants en VHS.
Primer magnetoscopi amb OSD Akai va fabricar magnetoscopis de casset (VCR) durant els anys vuitanta. L'Akai VS-2 va ser el primer VCR amb OSD, originalment anomenat Interactive Monitor System (IMS). En mostrar la informació directament a la pantalla del televisor, per aquesta innovació ja no calia que l'usuari fos,present a prop del VCR per programar les gravacions, llegir el comptador de la cinta o realitzar altres funcions habituals. Al cap d'uns anys, tots els fabricants havien adoptat la tecnologia OSD en tots els reproductors de DVD, receptors de satèl·lit, etc.
VHS vs. Betamax: La guerra dels formats miniatura|Betamax Els dos estàndards més coneguts eren: Betamax de Sony (també conegut com a Betacord o simplement Beta), i el VHS de JVC, que van batallar per les vendes en l'anomenada guerra dels formats. Betamax va ser el primer en ser comercialitzat el novembre de 1975 i va ser criticat per molts en ser tecnològicament molt sofisticat. No obstant això el format rival VHS (presentat el setembre de 1976) que comptava amb més temps de gravació i era més fàcil que fos acceptat, particularment en el negoci de lloguer. VHS va començar a agafar avantatge, i cada vegada van anar sortint més gravadors de VHS i més pel·lícules en aquest format, deixant d'aquesta manera al Betamax fora del mercat de gran consum.
Un sistema anomenat Betacam roman encara en ús per a equips de gravació professional d'alta qualitat, encara que va ser reemplaçat pels formats de cinta digital.
S'han donat diverses raons per al fracàs del format Beta:
Alguns indiquen que VHS va guanyar perquè des del principi comptava amb el doble de temps de gravació, ja que el format Beta era limitat a una hora, però aviat va ser substituït per la versió Beta II que permetia dues hores de gravació. Beta I ja era obsolet quan va arribar a Europa el 1978.
Altres atribueixen l'èxit del VHS a la gran disponibilitat de pornografia en aquest format, reflectint la llarga tradició que mostra que la pornografia és la força conductora que imposa els nous formats (el Internet ve a ser un exemple obvi).
JVC i Sony van utilitzar diferents models de màrqueting: JVC va llicenciar la tecnologia VHS a altres companyies d'electrònica com Zenith i RCA, els quals van produir VCRs de baix cost, enriquint d'aquesta manera JVC amb els drets de llicència. D'altra banda, poques companyies van ser llicenciades per produir equips Beta.
Prevenció d'infraccions de drets d'autor El 1983, es va presentar el Macro-vision, un sistema que redueix la qualitat de gravació feta a partir de DVD's i cintes de vídeo comercials, o també el pagament per visió, per aconseguir-ho difonen el senyal de vídeo afegint-hi pics aleatoris de luminància durant l'esborrat vertical. Això confon l'ajust de nivell automàtic de gravació del VCR causant que la brillantor de la imatge canviï constantment,
Quan es crea una còpia d'un videocasset protegit contra còpies, el senyal distorsionat de Macrovision és emmagatzemat en la mateixa cinta per un equip de gravació especial. En canvi, en els DVDs hi ha només un marcador que demana a l'aparell reproductor que produeixi aquesta distorsió durant la reproducció. Tots els reproductors de DVD inclouen aquesta protecció i obeeixen al marcador, encara que de forma no oficial molts models poden ser modificats o ajustats per a deshabilitar aquesta opció.