, nom complet amb patronímic Apol·lon Nikolàievitx Màikov, , fou un poeta rus, membre corresponent de l'Acadèmia de les Ciències de Sant Petersburg (1853) i conseller privat (des de 1888).
Orígens Apol·lon Màikov va néixer en una família artística. El seu pare, Nikolai Màikov, era pintor i, en els seus últims anys, acadèmic de l'Acadèmia Imperial de les Arts. La seva mare, Ievguénia Petrovna Màikova (de soltera Gussiàtnikova, 1803-1880), estimava la literatura i més endavant publicaria algunes de les seves pròpies poesies. La infància de Màikov transcorregué a la finca familiar situada als afores de Moscou, en una casa sovint visitada per escriptors i artistes. Els primers records i impressions de Màikov constituïren la base del seu elogiat lirisme paisatgístic, marcat pel que el biògraf Ígor Iampolsko anomenava "un amor tan ingenu pels vells camins patriarcals".
El 1834 la família es va traslladar a Sant Petersburg. Apol·lon i el seu germà Valerian van ser educats a casa, sota la direcció d'un amic de pare, Vladímir Solonitsin, escriptor, filòleg i traductor, conegut també pel retrat de Nikolai Màikov del 1839. Ivan Gontxarov, llavors un jove autor desconegut, va ensenyar literatura russa als germans Màikov. Com recordaria més endavant, la casa "estava plena de vida i tenia molts visitants, que proporcionaven un flux d'informació que no deixava de sortir de tot tipus d'esferes intel·lectuals, inclosa la ciència i les arts".Gontxarov, A.I. N.A.Màikov. Obituari. Golos ("La veu"). 1873. Núm. 238. 29 d'agost. A l'edat de 15 anys, Apollon va començar a escriure poesia. Amb un grup d'amics (Vladímir Benedíktov, Ivan Gontxarov i Pàvel Svinín entre d'altres) els germans Màikov van editar una revista manuscrita, Podsnéjnik, ("Lliri de neu"), i un almanac, Lúnnie notxi, ("Nits de llum de la lluna"), on van aparèixer per primer cop els primers poemes d'Apol·lon.
Maykov va acabar tot el seu curs de gymnasium en només tres anys, i el 1837 es va matricular a la Facultat de Dret de la Universitat de Sant Petersburg. Com a estudiant va aprendre llatí, la qual li permeté de llegir autors romans antics en versió originals. Més tard va aprendre grec antic, però fins llavors hagué d'acontentar-se amb traduccions franceses dels clàssics grecs. Va ser a la universitat quan Màikov va desenvolupar el seu amor apassionat per l'antiga Grècia i Roma.
Carrera literària Els primers poemes d'Apol·lon Màikov (signats "M.") van ser publicats el 1840 per Odesski almanakh, ("Almanac d'Odessa"), i el 1841 per Biblioteka dlià txténia i Otétxestvennie zapiski. També va estudiar pintura, però aviat va decidir dedicar-se completament a la poesia. Fou instrumental en la seva decisió Piotr Pletniov, un professor d'universitat que, com a mentor per al jove, va mostrar els primers poemes del seu protegit a gegants literaris com Vassili Jukovski i Nikolai Gògol. Màokov mai no es va convertir en pintor, però les lliçons que va rebre van influenciar enormement la seva visió del món artístic i el seu estil d'escriptura.
El 1842 la seva primera col·lecció Poemes per A.N. Màikov, , es va publicar, amb molt de reconeixement. "Per a mi sona com les idees de Délvig expressades per Puixkin", va escriure Pletniov.Correspondència entre I.K.Grot i P.A.Pletniov. Sant Petersburg, 1896. Vol. 1. Pàg.483. Vissarion Belinski va respondre amb un assaig exhaustiu, Belivsky, V., Russian Literature in 1842. The Works of... In 9 Volumes, Vol. 6, pàg. 207) que va elogiar la primera secció del llibre titulada "Poemes escrits per a una antologia", un cicle de versos estilitzats segons els epigrames del grec antic i l'elegia tradicional. Va ser afalagat per la gran atenció de la famosa crítica.Hi havia una mena de "culte a Belinski" a la família Màikov, que en part els va imposar Ivan Gontxarov, per al qual Belinski era un geni. Màikov va prestar atenció als seus consells i, anys després, treballant en les reedicions, va editar gran part del text d'acord amb les opinions de Belinski. Lanski, L. La biblioteca de Belinski. Literatúrnoie Nasledstvo ("El patrimoni literari"). Vol. 55, Moscou, 1948, pàg. 474—476.
Després de graduar-se de la universitat, Màikov es va unir al Ministeri d'Hisenda rus com a empleat. Després d'haver rebut del tsar Nicolau I un estipendi pel seu primer llibre, va utilitzar els diners per viatjar a l'estranger, visitar Itàlia (on va passar la major part del temps escrivint poesia i pintant), França, Saxònia i l'Imperi Austríac. A París, Apol·lon i Valerian van assistir a conferències sobre literatura i belles arts a La Sorbona i al Collège de France. En el camí de tornada, Màikov va visitar Dresden i Praga on va conèixer Václav Hanka i Pavel Josef Šafařík, els dos líders del moviment de renaixement nacional. El resultat directe d'aquest viatge per a Apol·lon Màikov va ser una tesi sobre la història del dret a Europa de l'Est.
miniatura|esquerra|Màikov circa 1850
El 1844, Màikov va tornar a Sant Petersburg per unir-se a la biblioteca del Museu Rumiàntsev com a assistent. Es va involucrar activament en la vida literària de la capital russa, contribuint a Otétxestvennie zapiski, Finski véstnik i Sovreménnik. També va debutar com a crític, va publicar diversos assajos sobre literatura i belles arts, i va revisar obres d'artistes com Ivan Aivazovski, Fiódor Tolstoi i Pàvel Fedótov.
El 1846, lAntologia de Petersburg va publicar el seu poema "Màixenka", que va veure a Màikov descartar l'elegia i inclinar-se cap a un estil d'escriptura més profund. De nou, Belinski va quedar impressionat; tant és així que va destacar l'arribada de "un nou talent, capaç de presentar la vida real en la seva veritable llum".Obres de Belinski. Moscou, 1982. Vol. 8. Pàg. 148 A la crítica també li agradà "Dos destins", Dve sudbí (Sant Petersburg, 1845). Una peça d'«escola natural», tocada per la influència de Mikhaïl Lérmontov, presentava "un personatge tipus Petxorin, un noble intel·ligent i pensant que retrocedeix cap a un filisteu de baix perfil", segons la revisió d'Aleksandr Herzen.El complet Herzen. En 30 volums, Moscou, 1954. Vol. 2. Pàg. 411 A finals de la dècada del 1840, Màikov també va escriure prosa, en un estil influenciat per Gógol, conegut com l'«esbós fisiològic». Entre els relats curts que va publicar en aquell moment es trobaven "El testament de l'oncle al nebot", Zavesxànie diadi plemiànniku (1847) i "La dona gran - Fragments de notes d'un home ociós", Staruixka. Otrivki iz zapíssok pràzdnogo txeloveka (1848).
A finals de 1840, Màikov va entrar al cercle de Belinski i es va fer amic de Nikolai Nekràssov i Ivan Turguénev. Juntament amb el seu germà Valerian va començar a assistir als 'divendres secrets' de Mikhaïl Petraixevski, on establí contactes amb Fiódor Dostoievski i Aleksei Plesxéiev. Més tard, després d'haver estat interrogat sobre la seva participació, Màikov va evitar la detenció (de fet, no va tenir un paper significatiu en les activitats del grup), però durant diversos anys va restar sota vigilància de la policia secreta. En els anys venidors, Màikov, que mai no va creure en les idees del socialisme, va expressar sovint vergonya la seva participació en l'afer Petraixevski. En una carta de 1854 a M.A. Iazikov, va confessar:
A la dècada del 1850, Màikov, ara un eslavòfil, va començar a defensar la monarquia "ferma" i els forts valors ortodoxos.En una carta a Aleksandr Nikitenko argumentava:
El 1852, Màikov es va traslladar a la oficina del Comitè Central de Censura Estrangera. El 1876 va ser ascendit a censor sènior del mateix comitè. Més tard en va ser el seu president interí.
El 1847 es publicà la segona col·lecció de poemes de Màikov, "Esbossos de Roma", Ótxerki Rima, el resultat artístic del seu primer viatge a Europa. Informats amb la crítica de Belinski, alguns poemes es van construir sobre la juxtaposició de les majestuoses ruïnes i els exuberants paisatges de la Roma "clàssica" amb la misèria quotidiana de la Itàlia contemporània. Aquest homenatge al moviment de l«escola natural», però, no va fer que l'estil de Màikov fos menys atractiu; al contrari, a "Esbossos de Roma" va començar a fer ús complet dels epítets exòtics i de les imatges acolorides.
En 1848–1852 Màikov va escriure poc, però es va activar durant la Guerra de Crimea. Primer va sorgir el poema "Catedral de Clarmont",Fa referència al sínode mixt d'eclesiàstics i laics de l' Església catòlica, convocat pel papa Urbà II i celebrat entre el 18 i el 28 de novembre de 1095 a Clarmont d'Alvèrnia. El discurs del papa Urbà el 27 de novembre va incloure una crida a les armes que donaria lloc a la Primera Croada i, finalment, a la captura de Jerusalem i l'establiment del Regne de Jerusalem. Cal tenir en compte que el mot rus собор es pot traduir per "catedral" o per "concili" Klermontski sobor (1853), una oda a la fita històrica de Rússia que va impedir que les hordes mongoles devastessin la civilització europea.La mateixa idea va ser fonamental per a la famosa carta de Puixkin a Piotr Txaadàiev (19 d'octubre de 1836), però la carta encara no s'havia publicat, de manera que Màikov era gairebé segur que en desconeixia la seva existència. Després d'aquest arribà la compilació "Poemes 1854" Stikhotvorénia 1854.Edició original en rus Els poemes de Màikov dedicats a la defensa de Sebastòpol (com ara "A tinent general Khruliov", Gueneral-leitenantu Khruliovu) van ser ben rebuts no només a nivell oficial, sinó també entre els cercles més esquerrans. Nekràssov i Txernixevski en van parlar en repetides ocasions amb opinions positives, tot i que no van confondre el patriotisme espontani de les masses populars amb el fals patriotisme dels cercles oficials. Tanmateix, partint de la premissa correcta que només una Rússia forta podia rebutjar un atac de les forces aliades, Màikov va creure erròniament que només la Rússia autocràtica era capaç de rebutjar el cop dels enemics. Les notes del patriotisme estatal són especialment persistents en els poemes "En memòria de Derjavin", Pàmiati Derjàvina, i "Missatge al campament", Poslànie v làguer. L'últim dels poemes de 1854, "L'arlequí", Arlequín, era una caricatura d'un revolucionari que volia portar el caos i soscavar principis morals centenaris. Convertit en un 'monàrquic patriarcal', Màikov va començar a lloar el règim de Nicolau I. Un altre poema, "El carruatge", Koliaska, on Màikov donava suport obertament al tsar, no fou publicat en vida de l'autor; no obstant això, poc després d'escriure'l, es va difondre bastant en forma manuscrita i va afectar greument la seva reputació. Els enemics o bé van ridiculitzar el poeta o el van acusar d'oportunisme polític i adulació de base. Alguns dels seus amics es van horroritzar positivament. En els seus epigrames, el poeta Nikolai Sxerbina va titllar Màikov de "camaleó" i "esclau servil". Mentre que els socialdemòcrates (que dominaven l'escena literària russa de l'època) consideraven que calien reformes polítiques i socials per a Rússia, Màikov demanava l'enfortiment del poder de l'Estat.
Després de la derrota de Rússia a la guerra, el to de la poesia de Màikov va canviar. Poemes com "La guerra ha acabat. S'ha signat la vil pau ...", Okóntxena voinà. Podpíssan podli mir... i "Remolí", Vikhr (tots dos el 1856), "Ell i ella", On i onà (1867), criticaven l'alta societat els funcionaris, febles i inadequats, que eren indiferents als problemes de la país i la seva gent. Ara, obertament crític amb Nicolau I, Màikov va reconèixer haver-se equivocat quan professava una creença en el monarca.La veu del passat, 1919. núm. 1/4. pàg. 107
miniatura|Màikov pels volts dels anys 50