Puccio dels Galigai, va ser un florentí del que Dante va aplaçar a l'infern, en el setè fossat de Malebolge, el fossat dels lladres, juntament amb quatre dels seus conciutadans.Inf. XXV, 148 miniatura|302.997x302.997px|El cant vint i cinquè de l'Infern de Dante vist per Priamo de la Quercia (s. XV). Puccio es troba a la dreta de la imatge darrera dels dos condemnats atacats per les serps.
Biografia No hi ha gaire informació històrica sobre la seva vida: el 1268 fou desterrat de Florència amb la seva família com a gibel·lins, però hi va ser readmès dotze anys més tard, ja que el 1280 apareix de nou a la ciutat, entre els signants de la pau efímera del Cardenal Latino. En aquesta circumstància, es menciona, a més del nom i la família d'origen, el sobrenom (Sciancato: esguerrat), que probablement va derivar d'un deteriorament físic ("Puccius Sciancatus de Galigariis"). Molt pocs comentaristes de la Divina Comèdia, se'n ocupen i a més no mencionen cap notícia precisa sobre la seva vida; ni tan sols es coneixen notícies sobre la seva presumpta activitat de lladre; a pesar d'això, es poden extreure algunes notes biogràfiques a partir de les cartes d'arxiu. A la noblesa del seu naixement al·ludeix Buti, que diu "cavaller i florentí, com els altres [dos esperits]"; mentre que Benvenuto posa de manifest les conseqüències del defecte físic quan afirma que "iste non erat bene apt aptus ad fugiendum quan ibat cum aliis ad furandum, quia erat claudus" (aquest no era massa apte per fugir quan anava amb altres a robar perquè era coix); un comentari del a la Comèdia (Magliabechiano II I 39) també intenta explicar el motiu de la no-mutació en serp en el cant XXV de l'infern, informant de la notícia que Puccio «era lladre cortès […], potser per això no va ser transmutat; o perquè els seus robatoris eren de dia i no a la nit».
El personatge a la Divina Comèdia Dante i Virgili el troben al setè fossat, el dels lladres de les Malebolge, junt amb Agnello Brunelleschi i Buoso Donati; aquests esperits junt amb Cianfa Donati i Francesco dels Cavalcanti (Infern Cant XXV, vv. 35-151), sota forma de serps, són condemnats per les empreses de robatori fetes durant llur vida terrena, d'aquests, Puccio és l'únic al qual Dante no li veu patir cap metamorfosi d'home a serp o viceversa: «Puccio Sciancato el vaig conèixer bé, i era l'únic, entre aquells tres companys vinguts abans, que no canvià gens».Infern Cant XXV, vv. 148-150
Alguns han volgut explicar aquest fet curiós considerant que Puccio fos un simple lladre, mentre que els altres foren lladres amb diverses circumstàncies agreujants (sacrilegi, malversació de fons, plagi [en el sentit antic de plagium: esclavització], associació criminal…). Els elements que Dante insinua en el poema, i atès que en aquest cant la seva atenció es dedica exclusivament a les transformacions físiques, i les escassíssimes fonts històriques fan impossible qualsevol interpretació certa de l'episodi.
Referències
Bibliografia Puccio Sciancato di Arnaldo D'addario - Enciclopedia Dantesca (1970). Francesco da Buti (1385-95), Inferno 25.145-151: Sermonti, Vittorio. Canto Venticinquesimo. Supervisione de Gianfranco Contini. L'Inferno di Dante. Rizzoli 2001. 2a ed. 07- 2015. Rizzoli Milano. Italià, "p. 495-512". BUR classici. . Mira, Joan Francesc. Cant XXV. Infern versió de la Divina Comèdia. Dante Alighieri, Primera Ed. Proa 2000; 02- 2010. Edicions 62. Barcelona. Català. "pp.309- 321". Col·lecció la butxaca. . Tota repetició en català de les paraules de la Divina Comèdia han estat preses d'aquesta versió (en lletra cursiva o entre cometes).
Categoria:Personatges de la Divina Comèdia Categoria:Florentins Categoria:Lladres Categoria:Delinqüents italians Categoria:Morts al segle XIII