miniatura|Absis de Santa Maria de Taüll, ca. 1123. Els colors (roig, blau, groc, verd) omplin completament i sense modulació els plans nítidament separats del fons, mentre que en les figures es combinen amb espais en què es deixa al blanc de la calç proporcionar una sensació de gradació. La nit estrelada s'obté amb el contrast entre negre i blanc (els "no colors") El color en l'art és un aspecte clau de les arts visuals o plàstiques, juntament amb altres elements com la llum, l'atmosfera, el fons i la forma, la matèria, la línia, el punt, la taca, el volum, l'espai, el moviment, la textura, el format, etc.Vegeu també perspectiva aèria.Vegeu també perspectivaAlguns arts són "plàstics" i altres "dinàmics" (com la música o el cinema); però la representació del moviment en les arts plàstiques és possible: un dels bisontes de Altamira està representat amb més de quatre potes, en el que s'ha proposat com una representació de moviment i que també apareix en altres mostres de primitivisme en la plàstica egípcia i assíria. La diferenciació tradicional entre els "estils" franco-cantàbric i llevantí ha insistit que aquest últim reflectia accions en moviment. Similar oposició es fa entre estils artístics que s'han succeït pendularment en la història de l'art: la rigidesa de l'escultura arcaica i el dinamisme de l'hel·lenística (passant per punt mitjà l'equilibri de la clàssica), el hieratisme de la plàstica romànica i el pathos de la gòtica, el decorum renaixentista i el retorcimiento barroc, culminant en l'oposició entre neoclassicisme i romanticisme. Ja al segle XX el moviment va ser l'element principal del futurisme i de l'art cinètic.
El color en les diferents arts miniatura|Garlanda de flors amb una pintura en grisalla i putti pintant, de Miguel Parra, 1801. miniatura|Serp asteca de doble cap (turquesa, petxina i hematites sobre fusta). Se suposa que formaria part del botí de la conquesta de Mèxic, 1519British Museum, font citada en en:Double-headed serpent miniatura|El drac del Parc Güell, trencadís de Gaudí, 1900-1903 miniatura|Cappella Cornaro a l'església de Santa Maria de la Victòria, de Bernini (el grup central és l'Èxtasi de santa Teresa), 1647-1651. La barreja de diferents materials (marbres de diferents colors, bronze daurat) i la il·luminació des d'una finestra oculta aconsegueixen un cromatisme efectista miniatura|Santa Maria Novella, de Leon Battista Alberti, 1470. Un precedent proper n'és l'església medieval de Sant Miniato al Monte. L'alternança cromàtica en dovelles i altres elements arquitectònics pot rastrejar-se fins a la romànica basílica de Vézelay, la carolíngia capella palatina d'Aquisgrà, l'andalusina mesquita de Còrdova o l'aqüeducte de los Milagros de la Mèrida romana miniatura|MUSAC de Lleó, Mansilla i Tuñón, 2005 miniatura|Asamkirche, d'Egid Quirin Asam i Cosmas Damian Asam, Múnic, 1733-1746; un interior rococó o tardobarroc concebut des de l'"art total", on es conjunten els components pictòrics, escultòrics i arquitectònics, tots essencialment cromàtics miniatura|Harmonia en Blau i Or: L'habitació del Paó, de James McNeill Whistler, 1876-1877 Encara que el color és, amb el dibuix, l'essència de la pintura (la seua personal "paleta", amb el seu personal traç o pinzellada, caracteritzen cada pintor), també ha tingut, des de l'antiguitat, un paper decisiu en escultura policromada i arquitectura; de vegades combinades entre si (relleus dissenyats com a decoració arquitectònica o parts d'un edifici concebudes com a suport escultòric) i d'altres per separat.Ball, op. cit.FengerEscultura en pedra policromada -Commons-. Vegeu també policromía -més complet en en:Polychrome, estofat (art), imatgeria i retaule.Category:Polychromy in antique art Policromía en l'art antic -Commons-; Policromía en esglésies -Commons-. En la major part de les tècniques de pintura (fresc, aquarel·la, tremp, oli, pastel, acrílic...) el color s'obté amb pigments que es barregen amb un aglutinant per fixar-lo al suport (mur, taula, pergamí, paper), que pot o no afegir-hi algun component cromàtic, per transparència o per deixar part de la superfície sense pintar, o estar prèviament preparat amb una emprimació. En altres tècniques (mosaic, collage), així com en escultura i pintura, tant pot provenir del color dels materials emprats com de la seua modificació (intencional o casual). Les qualitats cromàtiques de la matèria (blanc del marbre i altres pedres escultòriques i arquitectòniques, "bronzí" del bronze polit, verd fosc del bronze amb pàtina, daurat d'or, color de les fustes emprades per a la talla o com a material de construcció) poden haver estat intencionadament escollides pels artistes o bé ser resultat de la necessitat; també ha ocorregut que la mitificació de l'art del passat ha ennoblit de tal manera la percepció actual sobre aquestes obres que s'aprecien característiques cromàtiques que en l'època no tenien (per estar cobertes de pintura hui desapareguda o per haver-se modificat de manera que els seus creadors podien o no haver considerat).En l'art i l'artesania popular l'ús del color respon tant a qüestions pragmàtiques (utilitat i disponibilitat dels materials i pigments) com a plantejaments tradicionals. En l'arquitectura popular, la necessitat d'utilitzar els materials locals o el costum de pintar de diferents i vius colors les façanes existeix en diferents llocs.Destinacions per fluixejar en colors El resultat són veritables "pobles de colors".
Quant a les arts aplicades, menors o decoratives, des de la tapisseria tradicional fins al modern disseny, la presència del color és fonamental. Arts aplicades, menors o decoratives
Percepció del color esquerra|miniatura|Escena de juliol de 1830 o Les banderes, de Léon Cogniet, 1830. La bandera blanca de la monarquia borbònica s'estripa (deixant veure el cel) i taca de sang durant les tres "jornades glorioses" de juliol de 1830: n'esdevé la tricolor de la Revolució de 1789 La preponderància de color sobre el dibuix s'identifica amb l'expressió de les emocions enfront de la raó.Raquel GALLEGO, Història de l'art, Editex, 2009, pg. 638.
La percepció visual, semiòtica, o simbòlica dels colors, s'ha produït en cada cultura i estil sota diferents codis iconogràfics (encara que sempre subjecta a les possibilitats pràctiques de l'ús dels pigments, determinades per la seua disponibilitat i elevat cost fins a la Revolució Industrial).Umberto Ressò, op. cit.Ball, op. cit.
Més enllà d'això, les especulacions teoricotècniques sobre l'anomenat "color local" (el que presumptament tindria un objecte en si), compatibles amb el tradicional ús "realista" del color en l'art, van donar pas a partir de la segona meitat del a una comprensió més ajustada a les nocions científiques que l'òptica proporcionava, la qual cosa va ser la base de la "revolució" impressionista (en prendre consciència que els objectes no tenen color en si, sinó únicament reflecteixen, segons les seues característiques, la llum que reben, que al seu torn és determinada pels seus diferents possibles orígens, i que és el sistema visual de l'espectador el que percep els colors com a resultat de la llum que li arriba als ulls).ArtLex, font citada en en:Local color (visual art)Volpe, font citada en en:Color realism (art style). Vegeu també realisme en l'art.
A partir d'aquest canvi radical en el concepte pictòric del color, les avantguardes artístiques del van optar per molt diferents utilitzacions del color: una arbitrarietat conscient (fauvisme), una monocromia que emparentava amb la fotografia i el cinema "en blanc i negre" (Guernica de Picasso) o una identificació de la pròpia obra amb el color en si mateix (blau KleinMontmartre, font citada en International Klein Blue -Yves Klein-).
Tècnica del color en pintura L'obtenció i preparació dels pigments era tradicionalment una de les tasques més importants de l'ofici artesà de pintor. Tal tasca, encara que en les seues parts més mecàniques i laborioses es confiara a aprenents, la controlaven estretament els mestres, donat l'elevat preu i l'escassetat dels materials emprats, que també eren objecte de tot tipus d'especificacions en els contractes signats amb els mecenes. El desenvolupament de la indústria química amb la Revolució industrial incrementà la disponibilitat de tota mena de pigments i va abaratir-ne el preu de tal manera que l'ús se'n popularitzà fins a convertir-se en una activitat infantil (i també en un recurs didàctic).Ball, op. cit.
El color pot aplicar-se de forma homogènia per tota la superfície que ocupa (colors plans), i fins i tot pot delimitar-se en plans separats per línies nítides; o bé pot degradar-se i esfumar-se (sfumato) en els contorns, amb variacions de saturació, to o foscor, i lluminositat, creant sensació de volum (colors modulats).Color pla i color modulat
En la pintura figurativa és essencial la identificació de les superfícies amb un cos real, i l'ús del color en proporciona casos característics: carnació, pelatge, plomatge, vestit, fullatge, celatge i diferents tipus de paisatges, entre els quals les superfícies aquàtiques són un desafiament al virtuosisme dels pintors.
La utilització dels "no colors", el blanc i el negre, i el contrast i gradació de qualsevol altre entre ells (clarobscur) són també reptes per al mestratge que no s'establiren amb precisió fins a la formació de la pintura acadèmica dels segles i . Altres formes de modular el color, conservant-ne la lluminositat, s'obtingueren des del final del amb l'impressionisme, amb els colors anàlegs i els complementaris.
Colors freds i calents miniatura|L'espoli, d'El Greco, ca. 1577-1579 La qualificació dels colors com a "freds" o "calents" implica una associació psicològica de cadascun amb qualitats o característiques alienes a la seua realitat física però presents en la voluntat de l'artista i la ment de l'espectador, i amb un valor universal, més enllà de les associacions personals, diferents en cada individu (molt intenses en els sinestèsics), en cada idioma (blue -"blau" en anglés-, que s'usa com a adjectiu parell de "trist", però també per a "pornogràfic" -allò que en català és un dels usos de "verd"-), o en diferents contextos (color polític, color litúrgic, simbolisme dels colors).Collins. Acepciones 12 y 13,
Els colors "freds" (les gammes del blau) tenen l'efecte d'allunyar (tant espacialment com emocional); els colors "càlids" (les gammes del taronja) tenen l'efecte d'acostar (tant espacialment com emocional). Tals efectes, en la representació d'imatges en dues dimensions, cobra una importància radical: la consecució d'una mena de "perspectiva cromàtica" (que també s'obté disminuint la saturació del color en proporció a la distància que es pretén representar), que no depén de la teorització, ja que s'ha utilitzat de manera intuïtiva des d'antic.Fernando Marías (dir.), Unes altres Meninas, Siruela, 1995, pg. 299.
Deterioració dels colors