El Pensamiento Navarro va ser un diari navarrès imprès des de 1897 a 1981, encara que amb interrupcions durant alguns períodes, sent el degà de la premsa navarresa en el moment de la seva desaparició. miniatura|Seu primitiva de El Pensamiento Navarro al carrer Jarauta de Pamplona. Des de la seva fundació fins a la Guerra civil espanyola, va ser l'òrgan oficial de la Junta Regional Carlista de Navarra. Posteriorment va mantenir un càrrec de portaveu oficiós, atès que els partits polítics estaven prohibits pel franquisme, fins a la seva ruptura en 1970 amb la Junta Regional. Després de l'escissió dins del moviment carlista, el diari es va alinear amb la fracció tradicionalista, fortament enfrontada al Partit Carlista, d'ideologia esquerrana i abertzale
Història Etapa d'Eustaquio Echave-Sustaeta (1897-1917) El periòdic va sorgir com a successor de La Lealtad Navarra i va iniciar la seva impressió el 17 d'octubre de 1897, en Pamplona, en la impremta de la vídua de Idoate, dirigit per Eustaquio Echave-Sustaeta, a quatre pàgines de 55 per 38, a cinc columnes. miniatura|Eustaquio de Echave-Sustaeta (1872-1952), primer director d' El Pensamiento Navarro. En el seu primer número, es presentava combatiu, afirmant sostenir els principis de la doctrina carlista;
Entre el 3 de novembre de 1900 i el 13 de març de 1901, va estar interrompuda la seva emissió per una temptativa carlista a Catalunya. Durant aquest període el va substituir El Noticiero Navarro. Fins a 1911, sota el seu títol es definia com a «Diario carlista». A partir d'aquest any va passar a subtitular-se «Diario tradicionalista», a més de fer canvis tipogràfics, augmentant la seva grandària a 65 x 44, a sis columnes, i adquirir una impremta pròpia amb màquines de compondre Typograf. Alguns dels seus redactors en aquesta primera època van ser Jesús Echarte, Casildo Aróstegui, Tomás Barrena i Jesús Etayo.
El Pensamiento Navarro va realitzar també una sèrie d'articles sobre el carlisme i els furs signats per Altobiscar (Eustaquio Echave-Sustaeta). Una de les característiques del diari des dels seus primers moments va ser la reivindicació de la plena reintegració foral enfront de les tesis cuarentaiunistes que sostenien els periòdics liberals, especialment Diario de Navarra, amb el qual històricament va mantenir una relació conflictiva.
El diari es va oposar al nacionalisme basc, al qual acusava de antipatriota i separatista, si bé des de les pàgines de El Pensamiento Navarro també es defensava el basc i la identitat éuskara de Navarra. Per exemple, el 4 de setembre de 1901 afirmava: «Del centre venen les idees i propagandes que soscaven la nostra religió i finalment volen arrabassar-nos el que després d'ella més ha d'estimar l'home: la llengua de la seva raça».
Durant la dècada de 1910 va ser objecte dels atacs del periòdic Napartarra, òrgan de premsa del naixent nacionalisme basc a Navarra, que negava que el carlisme representés la reivindicació dels furs com existien abans de 1839 i dedicava freqüents insults als carlistes. Els enfrontaments entre carlistes i separatistes napartarras serien aferrissats i freqüents, arribant a vegades a la violència física.
Etapa de Jesús Etayo i Miguel Esparza (1917-1930) Echave-Sustaeta va abandonar la direcció del periòdic en 1917. Va ser substituït com a director del periòdic per Jesús Etayo Zalduendo. Amb motiu del cisma mellista que va fracturar al partit jaimista en 1919, la línia editorial d' El Pensamiento Navarro va ser fonamental per a aconseguir que el carlisme navarrès donés suport massivament a Don Jaume. Aquest cisma va guardar estreta relació en l'àmbit navarrès amb el debat obert en 1918 pels nacionalistes bascos sobre la reclamació d'una autonomia basca que inclogués a Navarra. De fet per motiu d'aquesta qüestió els atacs mutus entre mellistes, que van assumir el cuarentaiunisme, des del periòdic alfonsino Diari de Navarra, i els jaumistes, que estaven integrats en el «Comitè Pro-Autonomia», des de El Pensamiento Navarro, van ser constants.
En aquesta època, El Pensamiento Navarro va defensar els sindicats d'orientació social-catòlica, reclamant que es garantís el dret de vaga, un salari mínim i la jornada de vuit hores.
Per les seves denúncies del caràcter despòtic i centralista de la Dictadura de Primo de Rivera, el diari va ser suspès des del 31 de gener fins al 25 de març de 1925 i, de nou, del 5 al 21 de setembre de 1926. En 1928 el seu director, Miguel Esparza Aguinaga, va ser empresonat per publicar un article en el qual assenyalava que àdhuc en cas d'extinció de la dinastia carlista, el partit carlista mai reconeixeria com a rei Alfons XIII.
En 1930, Miguel Esparza abandonaria la direcció d' El Pensamiento Navarro per incorporar-se a La Voz de Navarra, la qual cosa derivaria en una contesa editorial entre tots dos periòdics, que acabaria en l'expulsió del jaimismo d'Esparza i els seus partidaris, decretada per la Junta Regional, sota l'acusació d'indisciplina i de mantenir «una actitud incompatible amb la conducta que tot tradicionalista havia d'observar».
Etapa de Francisco Marquínez i Francisco López Sanz (1930-1966) miniatura|Francisco López Sanz, director d' El Pensamiento Navarro entre 1933 i 1966. Inicialment el carlisme va ser favorable al procés autonòmic que promovia el Partit Nacionalista Basc des de la caiguda de la monarquia alfonsina. No obstant això, quan les Corts republicanes van rebutjar el projecte de l'Estatut d'Estella, va ser incapaç d'adoptar una posició homogènia en relació al nou «Estatut de les Gestores». Des de les pàgines de El Pensamiento Navarro destacats antics jaumistes es van posicionar al seu favor mentre que uns altres tradicionalistes es van posicionar en contra. Per exemple, al maig de 1932 Joaquín Beunza declarava a El Pensament Navarrès que «el tradicionalista que vota a l'Estatut respon millor a l'esperit del gloriós partit tradicionalista que el que deixa de votar-lo», mentre que el comte de Rodezno deia també en el periòdic el 17 de juny que l'estatut no li agradava per respondre a la «concepció nacionalista euzkadiana, amb tots els seus perills secessionistes».
Durant el període de la Segona República Espanyola, El Pensamiento Navarro se'n va enfrontar obertament, per la qual cosa va ser suspès de nou després de l'intent de cop d'estat del general José Sanjurjo en 1932, en aquest cas amb el també carlista (però anteriorment integrista) La Tradición Navarra i l'alfonsí Diario de Navarra.
L'abril del 1935, el nou director del periòdic, Francisco López Sanz, descrivia des de les columnes d' El Siglo Futuro la labor d' El Pensamiento Navarro al llarg de la seva història, destacant les seves abundants campanyes i la seva tenacitat en la defensa dels ideals tradicionalistes:
miniatura|Portada d' El Pensamiento Navarro del 18 de setembre de 1936. En 1936 es va adherir a la revolta militar íntimament lligat als requetés navarresos, força paramilitar essencial a Navarra perquè el cop d'estat en aquest territori fos un èxit. Durant la guerra van requisar material de La Noticia de Sant Sebastià i El Liberal de Bilbao.
El periòdic va aconseguir eludir la seva desaparició quan es va realitzar el Decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937, en què totes les propietats de Falange Española de las JONS i de la Comunió Tradicionalista i dels seus diferents organismes van passar a constituir el patrimoni del partit únic. Els carlistes van perdre tota la seva premsa amb excepció d'aquest, ja que van crear l'Editorial Navarra SA, que seria l'editora del periòdic. Les accions es van repartir en paquets a nom de diverses persones de relleu carlista. Aquest estratagema va lliurar al periòdic de passar a engrossir la cadena de Prensa del Movimiento (encara que sí que va estar subjecte al règim de censura que imperava en tota la premsa espanyola), convertint-se en l'òrgan oficiós de la Comunió Tradicionalista.
Durant la Segona Guerra Mundial es va mantenir neutral, encara que en 1941 es va manifestar favorable al bàndol del Tercer Reich en la campanya de Rússia.
Durant l'època franquista va mantenir una permanent afinitat amb la Junta Regional de la Comunió Tradicionalista a Navarra, encara que mai deixaria d'estar condicionat per la censura del règim.
Amb motiu de l'acte de Estorial, celebrat el 20 de desembre de 1957, en el qual diverses personalitats tradicionalistes van reconèixer com a rei d'Espanya a Joan de Borbó i Battenberg, va haver-hi algunes tensions dins del Consell d'Administració, ja que varis dels seus membres van participar en aquest acte, així com amb la Junta Regional. Però en aquesta ocasió es van superar sense especial conflicte.
En una entrevista concedida al diari barceloní La Vanguardia, López Sanz afirmaria en 1960 que la seva intenció com a director de El Pensamiento Navarro era poder defensar l'ideari carlista «espanyol i tradicional» de sempre, el que «sentien els requetés quan l'Alçament, l'any 1936». D'acord amb López Sanz, la pervivència del periòdic no es devia a apetències de govern, que segons ell no tenien, sinó a la convicció que les idees carlistes eren una solució política per a Espanya.
Quan quatre dels sis membres del Consell d'Administració del periòdic van mostrar la seva adhesió a Don Joan, López Sanz va dimitir com a director del periòdic.
Etapa de Javier María Pascual (1966-1970) En 1966, a proposta dels propietaris legals, que integraven el Consell d'Administració, Javier María Pascual es convertiria en director del diari. Els criteris del nou director, segons confessió personal, eren «defensar la Causa Carlista, difondre les tesis del Concili Vaticà II, els Furs i la qüestió social». En un temps de profunds canvis, Javier María Pascual connectaria amb els nous corrents emergents tant a l'Església Catòlica com en la Comunió Tradicionalista, la qual cosa es traduiria en una orientació editorial cada vegada més progressista.
Pascual col·laboraria amb l'acabada de crear Secretaria general de la Comunió Tradicionalista, formada per la camarilla del príncep Carles Hug, que tractava d'apartar al cap delegat, José María Valiente, i buscava la forma de dirigir políticament El Pensamiento Navarro mitjançant un consell delegat que representés a la jerarquia carlista. Així, quan van dimitir del Consell d'administració del periòdic els joanistes Gaitán de Ayala, Agut i Echániz, el nou secretari general de la Comunió, José María Zavala, va mantenir una entrevista amb Pascual, qui el va informar de la situació. Ignacio Baleztena va indicar que fossin els mateixos cessants els qui proposessin nous consellers, però Pascual ho va impedir. La Secretaria general va proposar com a nous consellers a Miguel de San Cristóbal (com a cap regional de Navarra), Luis Martínez Erro i un tercer no navarrès.
Durant aquesta etapa, el periodista català Josep Carles Clemente i Balaguer, que emprava el pseudònim de «Novais», seria un dels redactors del diari. El tradicionalista Roberto Gonzalo Bayod, president de la junta directiva del setmanari ¿Qué pasa?, que també havia estat col·laborador d' El Pensamiento Navarro, afirmaria llavors que el diari s'estava desviant de la doctrina tradicionalista, en confondre el caràcter social del carlisme amb el socialisme, i que s'estaven publicant opinions anticarlistas sense criticar-les, alertant que el carlisme estaria condemnat a desaparèixer si el príncep Carles Hug era com ho presentava el periodista Clemente. Segons Bayod, aquesta nova línia del periòdic, «obstinat en la seva tasca desorientadora en matèria tradicional des que va aconseguir desplaçar a López Sanz», es devia al secretari general, José María Zavala, i al secretari de Carles Hug, Ramón Massó, als quals va qualificar com els últims «Marotos» (en referència a la seva traïció al carlisme).