Els costums de l'antiga Grècia són les rutines diàries dels habitants, les ciutats, els oficis, l'economia, les seues necessitats i els seus beneficis.
Organització de l'estat Després de la desaparició de la civilització micènica els grecs van formar petites comunitats, que van evolucionar durant el segle VIII ae, i es van convertir en ciutats. Aquestes ciutats es van conèixer amb el nom de "ciutats estat" o polis.
A diferència de les ciutats dels grans imperis (Mesopotàmia, Egipte, Pèrsia…), que estaven organitzades al voltant del palau reial i del temple, el centre de la polis el constituïa l'àgora, un espai obert on els ciutadans acudien per comerciar i intercanviar idees. En l'àgora té lloc la vida política de la polis, i hi sorgeix també la filosofia grega.
L'aspecte orogràfic de Grècia va fer que les polis se situaren en gran part en territoris costaners de difícil accés i en valls envoltades de muntanyes.
Les polis es van constituir com una unitat política, social i econòmica de Grècia, però si bé compartien llengua, religió comuna, llaços culturals i identitat ètnica i intel·lectual, que exhibien amb orgull, els habitants d'aquestes ciutats no van poder fundar un estat unificat. Hi havia una gran rivalitat entre les diferents polis; consideraven que la reduïda grandària de cadascuna era el més idoni per a practicar una adequada política i economia.
Religió
miniatura|Estàtua de Zeus (Museu del Prado) Els grecs creien en un panteó de déus i dees que estaven associats amb els aspectes específics de la vida. Per exemple, Afrodita era la dea de l'amor, mentre Ares era el déu de la guerra i Hades el dels morts. Algunes deïtats com Apol·lo i Dionís revelaven personalitats complexes i barreja de funcions, mentre que uns altres com Hèstia (literalment ‘llar’, ‘xemeneia’) i Hèlios (literalment ‘sol') eren poc més que personificacions. Hi havia també deïtats específiques d'un lloc: déus dels rius, nimfes de fonts, coves i boscos. Els herois i heroïnes locals també solien ser venerats en les seues tombes pels habitants de les zones properes.
Molts éssers descrits en els mites grecs podrien ser considerats «déus» o «herois». Alguns només eren reconeguts en el folklore o adorats localment en certs llocs (per exemple, Trofoni) o durant festivals concrets (per exemple, Adonis). Els temples més importants tendien a estar dedicats a un nombre limitat de déus: els dotze olímpics, Hèracles, Asclepi i ocasionalment Hèlios. Aquests déus van ser el centre de grans cultes panhel·lènics. Era comú, però, que moltes regions i poblacions dediquessin els seus cultes a les nimfes, els déus menors i els herois locals. Moltes ciutats també honoraven els déus més coneguts amb ritus locals característics i els associaven estranys mites desconeguts en altres indrets.
Família Malgrat la modèstia en què vivien molts grecs, tenien una especial cura per la higiene personal. Des del període arcaic, des d'infants aprenien a nadar i es banyaven en rius i a la mar. Durant l'època clàssica, les cases van començar a tenir lavabos i petites banyeres, fetes de fang, pedra o maons. Aquestes s'omplien amb aigua calenta i es buidaven a mà.
També van sorgir-hi els banys públics, llocs de trobada i discussió, només per a homes.
Les dones lliures duien llargues cabelleres (a diferència de les esclaves, que duien el cabell curt), a les quals els solien dedicar diverses cures al llarg del dia. També podia requerir diverses hores l'embelliment amb cosmètics i perfums. Les dones lliures es maquillaven per diferenciar-se de les esclaves; solien prestar-li especial atenció a les ungles i es rasuraven el borrissol corporal. La higiene corporal contrastava amb la brutícia i el desordre de les ciutats.
Vestits
El vestit ordinari en l'antiga Grècia constava de dues peces: La inferior, el quitó, era una túnica, comunament sense mànigues, que arribava fins als genolls i se cenyia a la cintura. La superior, l'himatió, consistia en una espècie de mantell rectangular que es tirava sobre l'espatlla esquerra i es recollia pel costat oposat, deixant lliure de moviment el braç d'aquesta part; i quan s'anava de viatge o de guerra es canviava l'himatió per la clàmide, capa rectangular en tres costats i una mica circular en la part que envoltava el coll, més curta que el mantell i cordada amb fíbula sobre l'espatlla dreta.
Alimentació esquerra|miniatura|Saler de ceràmica amb vernís en negre, segle V ae, Museu del Louvre Els antics grecs feien tres menjars al dia:
un desdejuni (ἀκρατισμός, akratismós), compost de pa d'ordi mullat en vi pur (ἄκρατος, ákratos); a què eventualment s'agregaven figues; un esmorzar (ἄριστον, ariston) succint, que es prenia al migdia o al principi de la vesprada; un sopar (δεῖπνον, deĩpnon), l'àpat més important del dia, que tenia lloc generalment al principi de la nit.
Podia afegir-s'hi un berenar (ἑσπέρισμα, hespérisma), que se solia prendre al vespre.
Menjaven asseguts; l'ocupació de banquetes estava reservada als banquets (d'aquí el seu nom). Les coques de pa podien servir de plat, però són més corrents els recipients de terracota o metall. La vaixella es refina amb el temps i, per exemple, trobem plats de materials preciosos o de vidre al llarg de l'època romana. La forquilla hi és desconeguda; es menja amb els dits. S'ajudaven d'un ganivet per tallar la carn i d'una cullera semblant a les de hui per menjar sopes i brous.
Economia
Els grecs eren principalment camperols dedicats a labors de producció agropecuàries. De fet, pot dir-se que corresponien a societats d'autoconsum; el comerç entre ciutats, però, era també molt important. Aquests contactes es van deure igualment als continus enfrontaments bèl·lics entre estats.
A Atenes una gran part de la població estava implicada en el comerç, ja fos ambulant o en un establiment.
Medicina miniatura|Eines quirúrgiques. La medicina hipocràtica en va fer un bon ús
Abans d'Hipòcrates, hi havia remeiers que treballaven en els santuaris i també metges laics que tractaven d'aplicar mètodes experimentals i eren classificats entre els demiourgoi, que eren professionals que treballaven per al poble amb capacitat per crear o transformar, i en el seu col·lectiu s'incloïen endevins, metges, fusters i aedos.Homer.Odissea, xvii,383
A partir d'Hipòcrates la medicina adquireix coneixements autònoms, i se separa completament de la religió.
Es descriu el cos humà com una associació de quatre humors: flegma (aigua), bilis groga (foc), bilis negra (terra), i sang (aire). La malaltia es desenvolupa per una pèrdua de l'equilibri d'aquests humors. El manteniment de la salut s'efectua amb la dieta i la higiene. Aquestes idees persisteixen durant l'edat mitjana i el Renaixement. miniatura|Dibuix d'un banc hipocràtic del període romà d'Orient A partir de llavors ja es donava importància al diagnòstic basat tant en els símptomes com en l'historial dels pacients. Es van preparar receptaris que incloïen sedants, purgants, astringents i diürètics. Diversos instruments trobats prop dels santuaris d'Asclepi, el déu de la medicina, proven que s'hi emprava també la cirurgia.
El mètode hipocràtic era molt encertat en tractar malalties simples tals com fractures i luxacions òssies. El banc hipocràtic i altres dispositius van ser utilitzats per a aquest efecte.
Exèrcit L'exèrcit espartà miniatura|Il·lustració d'un hoplita El poder terrestre d'Esparta es basava en primer lloc en un sistema educatiu des de la infància totalment orientat a la preparació per a la guerra (agogé).Dels 16 als 20 anys l'adolescent es convertia en irene de primer, segon, tercer o quart any. L'«irenat» corresponia a l'efebia àtica, amb la diferència que aquesta n'era més breu, dos anys tan sols.
Als 20 anys tot espartà s'incorporava a l'exèrcit actiu, però la seua formació militar no havia finalitzat. L'educació dels espartans es perllongava fins a l'edat madura.Dels 20 als 30 anys, aquests joves guerrers, encara que foren casats, seguien vivint amb els seus «camarades de tenda», i seguien menjant tots junts (sissítia). Encara no se'ls permetia l'accés a l'àgora, ni podien exercir els seus drets polítics. Per a ells la vida familiar no podia començar abans dels 30 anys, alterada a més pel costum d'aquests menjars en grup. Als 60 anys l'espartà quedava per fi alliberat del servei militar, i podia formar part del Senat (Gerusia). Però seguia passant molt temps als gimnasos vigilant els exercicis dels nens i les lluites dels irenes.
L'exèrcit espartà, manat per un dels dos reis que vigilaven sovint els èfors, estava compost únicament pels hoplites, ciutadans de ple dret o perioecis.
Aquesta infanteria pesant estava dividida en cinc regiments (habitis o mores), manats pels polemarcs, a l'ordre dels quals estaven els locagós, caps de batalló, els pentecontarca, comandants de companyia i els enomotarca, caps de secció.
Les diferents unitats maniobraven amb tal flexibilitat que van provocar l'admiració de l'atenés Xenofont, sobretot per passar de la formació de marxa en columna a la formació en línia: un moviment de conversió posava a l'instant totes les seccions a l'alçada de la secció de cap, que s'havia detingut; si en aquest moment hagués aparegut per darrere una tropa enemiga, cada fila hauria dut a terme una sàvia contramarxa perquè els millors soldats estiguessin sempre enfront de l'enemic en primera línia.
Els hoplites d'Esparta es distingien a cop d'ull dels d'altres ciutats pel color de la túnica i per la cabellera. Les seues túniques eren de color escarlata per, segons deien, «que la sang no s'hi notés», mentre que en l'exèrcit atenenc, per exemple, només el vestit dels oficials estava adornat amb franges porpres. Duien el cabell llarg, la qual cosa en l'Atenes de Pèricles estava desfasada. Abans de la batalla es netejaven i cuidaven aquesta cabellera que, en general, devien portar prou descurada. Abans de la batalla de les Termòpiles un genet persa enviat per Xerxes com a observador al camp de Leònides I va aconseguir sorprendre els soldats espartans, «alguns dels quals, ens diu Heròdot, es dedicaven a realitzar exercicis, mentre que uns altres es pentinaven».
Esparta tenia plena confiança en els seus hoplites, decidits a morir abans que retrocedir. Tenia una cavalleria molt minsa.
En el camp la disciplina era molt estricta, i la menor falta es castigava a bastonades. Les faltes greus suposaven la mort o la degradació militar i la pèrdua dels drets cívics.
L'única feblesa d'Esparta des del punt de vista militar (que a la llarga va ser mortal) era la falta de soldats, l'oligantropia. Els seus hoplites eren admirables, però escassos. La casta dels iguals (homoioi), l'existència dels quals estava lligada a les propietats rurals (kleroi) conreades en el seu profit per les classes inferiors, era summament tancada i, per egoisme, limitava el nombre de fills, fins al punt que la pèrdua en les batalles la va reduir sense parar i va acabar per aniquilar-la.A Platea, en el 479 ae, hi havia 5.000 hoplites espartans (acompanyats per 5.000 hoplites periecs i per una multitud de 35.000 ilotes lleugerament armats); un segle després, a Leuctra en el 371 ae, hi havia ja tan sols 700 hoplites espartans. (Xenofont, Hel·lèniques, VI, 4, 15)
Malgrat el seu reduït nombre, però, els hoplites d'Esparta, a causa del seu perfecte entrenament i del seu sentit de l'honor i de la disciplina, van seguir sent els amos indiscutibles dels camps de batalla, fins al moment precís de la batalla de Leuctra, en què van ser vençuts per l'exèrcit tebà d'Epaminondes.
L'exèrcit beoci Els beocis sempre van tenir una de les millors cavalleries de Grècia. Els seus hoplites no portaven l'escut redó habitual, sinó un escut lleugerament eixamplat per tots dos costats.