Santa Maria de Vallbona de les Monges és un monestir cistercenc, al municipi de Vallbona de les Monges, a la comarca de l'Urgell. És un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.
Fundat a la primera meitat del , és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. S'emplaça al centre de la població de Vallbona de les Monges, formada a redós del conjunt monàstic al .
L'església constitueix un clar exemple de transició romànic-gòtic. La planta, de creu llatina, consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d'un estil diferent. La sala capitular () acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia ().
Història miniatura|Vista general Fundació El monestir de Vallbona de les Monges és el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya, el qual —juntament amb el monestir de Poblet i el monestir de Santes Creus— forma la trilogia dels grans monestirs cistercencs de la Catalunya Nova. El seu origen cal cercar-lo en el , en una petita comunitat d'anacoretes, homes i dones, fundada per Ramon de Vallbona i documentada des del 1153.
Inicialment eren unes agrupacions mixtes d'ermitans que, amb el temps, es convertirien en cenobites, que s'organitzaven en forma de comunitat doble. La primera documentació que se’n té és del 26 de maig de 1157; quan Ramon Berenguer IV dona el seu permís a l'eremita Ramon de Vallbona i als seus companys per crear un monestir consagrat a Déu i a Santa Maria, sota l'observança de la Regla de sant Benet, fent donació al mateix temps del lloc de Sòrboles (actualment La Pobla de Cérvoles). L'any 1172 s'hi incorporen un grup de monges provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l'abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190. El 1175 els homes es traslladaren a la serra de Montsant, i així la comunitat restà exclusivament femenina.
Autogovern En morir Ramon de Vallbona en 1176, quedava a decisió de les monges, i molt especialment de l'abadessa de Cérvoles, triar entre quedar-s'hi o passar a Vallbona i assumir-ne el govern. La majoria de les monges deuria ésser partidària de romandre a Cérvoles, però una dama important de la comarca, Berenguera d'Anglesola, intervingué amb la seva autoritat moral per convèncer Òria de traslladar-se a presidir la comunitat de la vall.
El matrimoni, el 1164, de Berenguera d'Anglesola amb Guillem III de Cervera unia dues grans famílies de la zona, benefactores ambdues del monestir femení. Berenguera destacà en la seva predilecció per la comunitat, especialment després d'enviudar el 1172. Va conèixer personalment el fundador Ramon, amb qui degué col·laborar en el finançament dels grups eremítics a la falda septentrional de la serra del Tallat. Després del traspàs de l'eremita, la seva relació amb les monges s'incrementà i va arribar a quedar-se algunes temporades en la residència que anaven construint lentament les religioses. Amb freqüència, el nom d'aquesta il·lustre senyora apareix immediatament darrere del de l'abadessa i abans del de la resta de les monges —circumstància que marcaria la seva preeminència en el si de la comunitat— en les donacions de drets i terres a favor del monestir. En tot cas, una filla seva, Eldiarda d'Àger, ingressà a Vallbona i en fou abadessa entre 1229 i 1242, any en què va renunciar al càrrec.
L'abaciologi més antic del monestir comença amb unes paraules dedicades a aquesta dama: El text s'atribueix a la noble que fou la primera dama d'alt llinatge vinculada al monestir; que feu gestions per a l'adscripció de les eremites al Cister —probablement, en aquest sentit, va col·laborar en el projecte del fundador, especialment intentant convèncer les eremites reticents—, i que, mort el fundador, fou ella qui es va dirigir a Colobres per persuadir Òria de traslladar-se a dirigir les religioses de Vallbona a mitjan octubre de 1176.
Apoderament L'assumpció del govern de la comunitat de Vallbona per part d'Òria —que ja consta a mitjan 1176— va fer que es convertís en abadia. L'any següent, al mes de març, el monarca Alfons el Cast, potser per demostrar el seu suport a la nova prelada, li donava una propietat a Rufea (a la ciutat de Lleida) i el mes següent, juntament amb la seva esposa Sança, concedien un privilegi d'immunitat a favor de les cases, granges, homes i ramats de Vallbona. Encara més, per fer més patent l'interès dels monarques, no van dubtar a visitar el monestir durant uns dies que desconeixem, entre febrer i mitjans de març de 1178.
Alfons i Sança van tenir ocasió d'inspeccionar personalment el lloc, de conversar amb les religioses, de comprovar el seu estat d'ànim, potser de sentir les seves explicacions sobre la construcció de la nova abadia, de la qual probablement en aquell temps ja havien iniciat les obres o estaven a punt de començar. Fou tal la bona disposició i coratge que els reis van percebre en les religioses, que Alfons, el 26 de març de 1178, després d'abandonar Vallbona i mentre es trobava a Saragossa, va donar a la comunitat una torre i l'honor que posseïa l'església de Girona a la ciutat de Lleida perquè hi fundessin un nou monestir de monges cistercenques. Foren testimonis d'aquestes donacions uns personatges relacionats amb el monestir, sigui com a benefactors o parents de religioses o futures religioses. Eren Guillem de Cervera, Guerau de Jorba, Bernat i Guillem d'Anglesola, Pere de Bellvís, Berenguer de Boixadors, i el degà de la catedral de Barcelona, Ramon de Caldes.
D'aquesta mateixa època degué ser també l'actuació personal de la reina Sança relativa a Vallbona: la compra del lloc que pertanyia a les religioses per 500 sous, seguda de l'entrega immediata d'aquest de nou a les monges perquè hi construïssin un cenobi, i el compromís de la reina de proporcionar-los les rendes necessàries per a la seva subsistència.
També fou en aquests inicis un recer de filles de la noblesa, implicant també la recepció de substancioses donacions d'alous, propietats i deixes testamentàries. Ha quedat constància de les donacions fetes per Ermengol VII d'Urgell i el seu senescal Gombau de Ribelles, Bernat de Caldes, Ramon de Torroja, Guillem d'Anglesola i Guillem I de Cardona, entre d'altres.
Consolidació miniatura|Tomba de Violant d'Hongria Amb el suport reial —abans de finalitzar el segle Alfons concediria el 1183 a la comunitat la torre coneguda per Serralada, dins dels límits de la ciutat de Lleida, i tres jovades (una jovada és el tros de terra que poden llaurar dos bous en un dia) de terra— i de la noblesa de la zona i amb les obres de construcció del complex monàstic ja iniciades, Vallbona ja es va poder presentar davant de la societat de l'època com una institució religiosa amb garanties de futur. Nobles i fidels van afavorir-lo amb la donació de terres i drets, alguns fins i tot oferint algunes de les seves filles per integrar la comunitat; els més pròspers, generalment cavallers posseïdors de feus dels seus senyors, també, seguint l'exemple d'aquests, els van emular amb donacions de terres i béns veïns al terme monacal. Fruit de tot això fou la constitució, en aquest últim quart del , d'un domini territorial, el nucli principal del qual el constituïa el terme de Vallbona, si bé s'havia ampliat als llocs veïns de Colobrers (1164), els Eixaders (1179), el Vilet (1180), Llorens (1182) i als relativament propers de Maldanell (1182), Tàrrega (1185-1186), Preixana (1189), Barbens (1177), Linyola (1177) i Sant Martí (1180), on el cenobi va obtenir diverses propietats i drets. D'altra banda, va millorar també la situació econòmica, ja que, començant pels comtes i grans aristòcrates del país, amb freqüència en l'atorgament dels testaments no s'oblidaven de fer algun llegat, generalment dinerari, a favor de Vallbona: així ho feu el rei Alfons I (1194), el comte d'Urgell Ermengol VII (1177) i els nobles Gombau de Ribelles i la seva esposa Marquesa (1179), Berenguer de Boixadors (1186), Guillem d'Anglesola (1186) i molts d'altres. Però també els fidels de la zona van demostrar en els seus testaments la seva simpatia vers el cenobi, com Joan Bonsom, habitant de Vimbodí, que el 1192 va llegar 12 diners a la comunitat. miniatura|Sepulcre Ferrer Alemany i Beatriu de Guimerà (ca. 1360) Sota la direcció d'Òria —que el va governar entre 1176 i 1185— i les abadesses immediates es van dur a terme les primeres construccions del complex monàstic, seguint el model cistercenc, si bé adoptant-lo a les característiques del terreny que li ha donat en alguns aspectes una accentuada originalitat. Així mateix, en aquest mateix període i a principis del segle següent, els comtes-reis catalans i els pontífexs van garantir el seu futur amb privilegis de protecció que van evidenciar la seva predilecció per la nova comunitat femenina. També es va convertir aviat en centre d'atracció de dames nobles desitjoses de major perfecció o d'un tranquil retir, lluny dels avatars del segle. Això van fer la citada Berenguera de Cervera, qui va passar temporades entre les religioses, i la comtessa de Pallars Guilleuma, qui, vídua, es va acollir a la calma del claustre professant com a religiosa. L'any 1198 i l'any 1200, el papa Innocenci III els atorgà diplomes d'immunitat i protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i assegurava la seva independència envers l'episcopat.
D'altra banda, diverses joves de la noblesa de l'entorn van trobar a Vallbona el lloc idoni per dur a terme la seva vocació monacal i es fundaren nous cenobis. Molt aviat plançons femenins dels Cervera, Anglesola, Urg, Caldes, Cervelló, Cabrera, Sentmenat, Queralt, Guimerà, Timor, Òdena, Rubió i un llarg i selecte, etcètera integraren en aquest primers moments la seva comunitat. Fou tan gran entre la societat catalana, especialment entre la noblesa, el prestigi que va adquirir el cenobi, que la reina Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume el Conqueridor, el va escollir en el seu testament del 12 d'octubre de 1251 com a lloc definitiu per guardar les seves restes mortals. Van seguir el seu exemple les seves filles, les infantes Sança i Violant casada amb Alfons X (el Savi), si bé aquesta última no va veure complerta la seva voluntat (del 29 d'octubre de 1257), ja que fou inhumada al monestir de Roncesvalls cap al 1300.
Màxim esplendor miniatura|Tomba de l'abadessa Eldiarda d'Anglesola A finals del el monestir era el centre de la vida política, jurídica i econòmica dels termes que la integraven. Aquests dominis que consistien en viles, castells, quadres, granges, etc., foren reconeguts jurídicament sota el comandament de l'abadessa Saurina d'Anglesola (1379-1392) quan comprà al rei Pere III per 22.000 sous barcelonesos els termes de Vallbona, Llorenç, Rocallaura, Vilamanyanor, Montesquiu, Eixeders, Preixana, la Quadra de Masdéu, Valerna, els Omells de na Gaia i Rocafort. Fou doncs, gràcies a l'adquisició feta al rei que el monestir assolí la jurisdicció alta i baixa del territori que esdevenia així baronia de Vallbona.
També tingué lloc en aquesta etapa la construcció dels elements gòtics més importants del cenobi (campanar, cimbori, ala nord del claustre, sala capitular); i la fundació de diverses comunitats filials: Santa Maria del Pedregal, vora Tàrrega;Vegeu http://www.monestirs.cat/monst/urgell/cur16pedr.htm Santa Maria de la Bovera, a Guimerà, que més endavant es traslladà a la Vallsanta (Santa Maria de Vallsanta) del mateix Guimerà; Sant Hilari de Lleida; Monestir de Santa Maria de Bonrepòs al Priorat; i la Saïdia, a València. Si no les fundà directament intervingué també en la formació de Santa Maria de Vallverd a (Tragó de Noguera) i les de Santa Maria de les Franqueses, a la Noguera, i de Santa Maria de Valldonzella al Vallès.
En aquesta època la comunitat era formada per unes 150 religioses, moltes de les quals pertanyien a llinatges nobles com els de Cardona, Cervelló, Cervera, Alemany, Boixadors, Queralt o els Anglesola.
Declivi