Juan Diego Ruiz Moreno (Bormujos, 14 de desembre de 1942 - Madrid, 28 d'abril de 2022), més conegut pel nom artístic de Juan Diego, va ser un actor de teatre, cinema i televisió espanyol, guanyador de tres Premis Goya.
Biografia Nascut a la localitat de Bormujos, a la província de Sevilla, va passar una infància feliç i completament normal, fugint dels policies municipals quan la pilota amb què jugava a futbol amb els seus amics s'estavellava en l'aparador de l'ajuntament, i aprenent a conèixer i reconèixer les tipologies de la gent senzilla del medi rural. Encara que sempre es va sentir identificat amb el seu poble, de jove va decidir estudiar a Sevilla per a no haver de dedicar-se a les feines agràries.
La seva primerenca vocació interpretativa va cobrar forma el 1957 quan va pujar per primera vegada a un escenari. Tres anys més tard, a Sevilla, va interpretar Esperando a Godot, de Samuel Beckett, un treball polèmic que va fonamentar el seu prestigi entre la crítica. Va ampliar la seva formació al Conservatori de Música i Declamació, estudis que li van permetre entrar en contacte amb Televisió Espanyola (TVE). Va intervenir en una gran quantitat de programes de la televisió estatal, entre telenovel·les, produccions dramàtiques i el llavors popular Estudio 1. Aquesta experiència li va permetre conèixer a fons l'oficii familiaritzar-se amb la els diferents aspectes de la professió.
També de molt jove va prendre consciència política i va decidir militar el Frente de Estudiantes Sindicalistas, que era la branca juvenil del falangisme dissident (que donaria origen a Falange Española Independiente). Però, amb posterioritat, com altres militants d'aquest entorn, acabaria derivant cap a una militància en el llavors clandestí Partit Comunista d'Espanya (PCE).
El 1975 va ser un dels capitostos de la vaga d'actors que reivindicava la reducció de la jornada laboral per als intèrprets teatrals. Aquell mateix any, Juan Diego va aparèixer al costat d'Ana Belén en la polèmica pel·lícula La criatura d'Eloy de la Iglesia, amb qui ja havia col·laborat a Algo amargo en la boca (1969), i participà en el primer film de Francisco Rodríguez, La casa grande, pel·lícula que va participar en el Festival Internacional de Cinema de Berlín.Nominaciones y premios de La casa grande a IMDb.
A la dècada del 1980 va intervenir a Los santos inocentes de Mario Camus (1984). Va ser llavors quan va consolidar la seva carrera al cinema. En efecte, el 1986 va participar en El viaje a ninguna parte, la crònica de Fernando Fernán Gómez sobre un món en el qual ja no tindrien lloc els antics còmics, i Drago Rapide, en la qual va encarnar a un Francisco Franco a punt d'incorporar-se al Bàndol nacional. Per la seva interpretació en aquesta última pel·lícula va rebre la primera de les seves nou candidatures als Premis Goya, seguida per l'aconseguida pel seu paper de Sant Joan de la Creu a La noche oscura de Carlos Saura (1989) i l'intrigant caputxí d'El rey pasmado (1991), que li va valer la seva primera estatueta. A mitjan dècada del 1980 va disminuir la seva activitat cinematogràfica, centrant-se en la seva carrera teatral. Per aquesta època va estrenar El lector por horas, en la que compartia l'escenari amb Jordi Dauder i Clara Sanchis.
El 1999 es va produir el seu retorn al cinema amb París-Tombuctú, en la qual va donar vida a un anarquista que caminava nu pels carrers del poble. Asunción Balaguer i Liberto Rabal van anunciar que l'intèrpret havia guanyat el seu segon Goya al millor actor secundari. Luis García Berlanga va recollir El cabezón en el seu nom, agraint-li ser l'«únic actor que va tenir les pilotes de sortir en pilotes».
El 2000 va repetir candidatura per You're the one (una historia de entonces) de José Luis Garci, en la qual va interpretar un capellà que no creia en el seu ministeri, que es mostrava desenganyat de la vida i que, malgrat la seva ideologia, confessava admirar Pablo Picasso. Aquell mateix any, Miguel Hermoso li va encomanar un paper petit, però vital a Fugitivas, protagonitzada per Laia Marull. Per aquestes dates va néixer el seu fill petit, Diego.
El 2002, va tornar a la televisió per a posar-se sota les ordres de Benito Zambrano a Padre Coraje, interpretació per la qual va obtenir el premi de la Unión de Actores y Actrices, en la gala dels quals els candidats van cridar a l'uníson No a la guerra que rebutjava la decisió del president estatunidenc George Bush d'iniciar la Guerra de l'Iraq. Ell mateix havia llegit manifestos a la Puerta del Sol acompanyat de María Barranco i Juan Diego Botto, arribant fins i tot a atendre en l'escenari a un manifestant ferit per la policia. Aquest 2003 va acabar amb el rodatge de Torremolinos 73 de Pablo Berger, en la qual es va posar en la pell d'un productor de pel·lícules pornografia amateur explotador que havia patit en les seves pròpies carns les deficiències econòmiques del desenvolupisme. Poc després l'actor va enfilar la filmació d'El séptimo día (2003), on es va convertir en un dels responsables de la massacre de Puerto Hurraco, i el de La vida que te espera, dirigida per Manuel Gutiérrez Aragón.miniatura|Juan Diego i la resta del repartiment de la sèrie Los hombres de Paco
El 2005 començà la sèries popular i reeixides Los hombres de Paco, que va deixar d'emetre's el 2010, on va actuar junt als actors Paco Tous, Pepón Nieto, Hugo Silva, Adriana Ozores, entre d'altres. El seu personatge, el comissari Don Lorenzo, va ser un dels més populars de la comèdia d'Antena 3, on va fer famós el seu afegitó mis santos cojones.
En 2006 compartí protagonisme amb Ángela Molina a El triunfo, de Mireia Ros, i amb Juan Diego Botto a Vete de mí, de Víctor García León. En els XXI Premis Goya va obtenir per fi el seu primer Goya al millor actor pel seu paper a Vete de mí. En el film interpretava a Santiago, un actor en la cinquantena en declivi que es veu obligat a allotjar a casa seva al seu fill en la trentena (Juan Diego Botto). El 2008 va protagonitzar la pel·lícula Casual Day, compaginant el rodatge amb l'enregistrament de la sèrie Los hombres de Paco.
El 2010, després de finalitzar la sèrie Los hombres de Paco, seguí intervenint en cinema, com en la comèdia Que se mueran los feos de Nacho G. Velilla, o la pel·lícula sobre la vida de Lope de Vega, Lope d'Andrucha Waddington.
El 2011 continuà amb els seus treballs en cinema, essent el més destacat la seva interpretació del general Alfonso Armada a la pel·lícula 23-F: la película, que li va valer una nova candidatura als Goya. A l'any següent tornà de nou a la televisió amb la sèrie Toledo: cruce de destinos, interpretant Alfons X de Castella, conegut també com «el Savi».
El 2012 estrenà Todo es silencio de José Luis Cuerda, un llargmetratge centrat en el narcotràfic a Galícia i estrenat en la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid de 2012, i rodà Anochece en la India, road movie dirigida per Chema Rodríguez, estrenada el 2014 i per la que guanyà, per tercer cop, el premi al millor actor del Festival de Málaga. El novembre de 2012 estrenà al teatre el monòleg La lengua madre, escrit per Juan José Millás, amb el qual inicià una gira estatal durant els dos anys següents.
L'octubre de 2013, el diari La Vanguardia va publicar una carta a favor de la independència de Catalunya, per una persona que signava com Juan Diego i era de la localitat madrilenya de Valdemoro. Diversos llocs webs es van fer ressò de la carta oberta i van atribuir la seva autoria a l'actor Juan Diego. Amb motiu de la representació de l'obra La lengua madre a Pamplona, el 18 de gener de 2014 el Diario de Navarra entrevistà l'actor i destacà el text amb el titular «La carta sobre Catalunya que mai no va escriure». L'actor hi declarà: «Jo no he escrit cap carta de cap mena d'independentisme. La signatura de Juan Diego no sóc jo, perquè quan jo escric una carta sóc Juan Diego Ruiz Moreno. Tenia ganes de dir que és una mentida fal·laç». Va assenyalar que no anava a fer res per desmentir-ho perquè «és ficar-te en una roda de mentides. A algú que li va agradar molt aquesta carta la va agafar i va posar en la meva boca tota la gran i meravellosa conseqüència de què és la independència per a Catalunya. Crec que té molta importància que se sàpiga que jo en no sóc l'autor». Finalment, el gener de 2018, un periòdic digital català publicava una rectificació sobre aquest tema i l'actor emetia un comunicat a El País per a desmentir públicament la seva autoria sobre la carta.
De cara a les eleccions municipals de 2015 a Torrelodones, municipi en el qual residia, va signar el document titulat «Crida de candidatura de confluència ciutadana en Torrelodones», que demanava el vot per a Confluencia Ciudadana.Juan Diego confía en los movimientos políticos de base ciudadana, La Vanguardia, 20 de novembre de 2018Confluencia Ciudadana: Nace una nueva alternativa política en Torrelodones
Filmografia Cine miniatura|Juan Diego (esquerra) abraçant l'actor Antonio Banderas durant l'entrega de Premi Màlaga del Festival de Màlaga el 2009
Any Pel·lícula Director 2016 No sé decir adiós Lino Escalera 2014 Anochece en la India Chema Rodríguez 2012 Todo es silencio José Luis Cuerda 2012 30 años de oscuridad Manuel H. Martín 2011 23-F: la película Chema de la Peña 2010 Lope Andrucha Waddington 2010 Que se mueran los feos Nacho G. Velilla 2009 Rosa y negro (Rose et noir) Gérard Jugnot 2007 Casual Day Max Lemcke 2007 Fuerte Apache Jaume Mateu Adrover 2006 Vete de mí Víctor García León 2006 El camino de los ingleses Antonio Banderas 2006 Remake Roger Gual 2006 El triunfo Mireia Ros 2006 Pobre juventud Miguel Jiménez 2004 María querida José Luis García Sánchez 2004 El séptimo día Carlos Saura 2004 Noviembre Achero Mañas 2004 Torapia Karra Elejalde 2004 La vida que te espera Manuel Gutiérrez Aragón 2003 Torremolinos 73 Pablo Berger 2003 Una pasión singular Antonio Gonzalo 2002 La virgen de la lujuria Arturo Ripstein 2002 Smoking Room Roger GualJulio D. Wallovits 2000 Fugitivas Miguel Hermoso 2000 You're the one José Luis Garci 1999 El invierno de las anjanas Pedro Telecha 1999 París-Tombuctú Luis García Berlanga 1999 Entre las piernas Manuel Gómez Pereira 1998 Yerma Pilar Tavora 1997 La novia de la media noche Antonio Simón 1993 Tirano Banderas José Luis García Sánchez 1992 El beso del sueño Rafael Moreno Alcalá 1992 Jamón, jamón Bigas Luna 1991 El rey pasmado Imanol Uribe 1991 Martes de Carnaval Fernando BauluzPedro Carvajal 1991 La noche más larga José Luis García Sánchez 1991 Cabeza de Vaca Nicolás Echevarría 1989 La noche oscura Carlos Saura 1988 Pasodoble José Luis García Sánchez 1987 Jarrapellejos Antonio Giménez Rico 1987 Laura, del cielo llega la noche Gonzalo Herralde 1987 Los negros también comen Mario Ferreri 1986 El hermano bastardo de Dios Benito Rabal 1986 Dragon Rapide Jaime Camino 1986 El viaje a ninguna parte Fernando Fernán Gómez 1985 Los paraísos perdidos Basilio Martin Patino 1985 De tripas corazón Julio Sánchez Valdés 1984 Los santos inocentes Mario Camus 1977 La criatura Eloy de la Iglesia 1975 El Love feroz o Cuando los hijos juegan al amor José Luis García Sánchez 1970 El demonio de los celos Ettore Scola 1969 Algo amargo en la boca Eloy de la Iglesia 1966 Fantasía... 3 Eloy de la Iglesia Teatre La gata sobre el tejado de zinc (2017) Sueños y visiones de Ricardo III (2014) - Teatro Español La lengua madre (2012-2014) - Teatro Español El pianista (2005) El lector por horas (1999) Hipólito (1995) No hay camino al paraíso, nena (1992) Don Juan Tenorio (1984) Pluto o la comedia de los pobres ricos (1983) Ivanov (1983) Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1982) El beso de la mujer araña (1981) Petra regalada (1980) Noche de guerra en el Museo del Prado (1978) La detonación (1977) Orestes (1977) Los cuernos de don Friolera (1976) La llegada de los dioses (1971) Olvida los tambores (1970) Primavera en la Plaza de París (1968) Pecados conyugales (1966) Esperando a Godot (1966)
Televisió