El període de la història de l'Argentina conegut com el Període de les autonomies provincials, o Període de les guerres civils, transcorregut entre la dissolució del govern central després de la batalla de Cepeda (1820) i l'organització d'un nou govern nacional després de la batalla de Caseros (1852), té característiques pròpies, ben diferenciades del període immediatament anterior, la Independència de l'Argentina, i del període que li va succeir, l'Organització Nacional.
Durant el mateix, les Províncies Unides del Riu de la Plata (després anomenades Confederació Argentina i actualment República Argentina)La identificació de l'actual República Argentina amb les Províncies Unides és històrica; després de 1810 i durant alguns anys, les Províncies Unides també van incloure la província de la Banda Oriental (que després integraria la República Oriental de l'Uruguai) i les quatre províncies de l'Alt Perú (que després integrarien la República de Bolívia); pròpiament es pot parlar de l'Argentina, com un estadi posterior a les Províncies Unides, a partir de la decisió dels pobles d'aquests cinc territoris de conformar països separats. van mancar d'un govern nacional i d'una constitució, excepte per un breu període, durant el qual va existir un efímer govern central i una constitució que no van ser acceptats per totes les províncies. A la pràctica, però no formalment, les províncies es van autogovernar com a estats independents, i les relacions entre elles van estar regulades per una sèrie de tractats, mentre les relacions exteriors van ser delegades en forma gairebé permanent al governador de Buenos Aires.
La imatge més generalitzada d'aquest període és la d'una sèrie gairebé contínua d'enfrontaments; encara que va haver guerres civils a l'Argentina des d'abans de l'inici del mateix i fins molt després de finalitzat, la guerra efectivament va sacsejar al territori nacional durant gairebé tots els anys entre 1820 i 1852. Per aquesta raó diversos historiadors es refereixen a aquest període com el «període de les guerres civils».
El període s'inicia amb una accentuada crisi política, coneguda com l'Anarquia de l'Any XX, i conclou en finalitzar el perllongat govern de Juan Manuel de Rosas, que (si bé es negava activament a sancionar una constitució i a formar un govern central) va evitar la possible disgregació del país en nombrosos estats independents i va reforçar la consciència de la població de formar part d'una sola nació.
Antecedents
miniatura|El Con Sud, en un mapa publicat en 1846. Els límits entre les províncies argentines corresponen a abans de 1820 El Virregnat del Riu de la Plata es va independitzar de l'Imperi espanyol a partir de la Revolució de Maig de 1810, encara que no tot el territori es va incorporar a les anomenades Províncies Unides del Riu de la Plata. Una perllongada guerra contra l'antiga metròpoli li va permetre sostenir aquesta independència, que va ser formalment declarada el 1816.
Des de l'any 1814 es van produir enfrontaments entre les tendències centralistes de la capital, Buenos Aires, i les tendències centrífugues de diverses províncies. El Partit Federal va sostenir una llarga guerra civil contra el govern central.
L'abril del 1819 es va signar un armistici entre el Directori i les províncies federals. Ja feia uns quants anys que el govern central no controlava la Província Oriental ni les províncies de Corrientes, Entre Ríos i Santa Fe, en mans totes del Partit Federal. Sense participació d'aquestes províncies el Congrés Nacional va sancionar una constitució d'orientació unitària i va nomenar director suprem de les Províncies Unides a José Rondeau. Però a fins d'aquest any es va reprendre la guerra entre Artigas i el Directori, i va esclatar una revolució en la intendència de San Miguel de Tucumán (que incloïa Tucumán, Santiago del Estero i Catamarca) que la va separar de l'obediència al Directori.
Rondeau va ordenar a tots els exèrcits nacionals retrocedir cap a Buenos Aires; l'Exèrcit dels Andes, instal·lat a Xile, preparava l'expedició al Virregnat del Perú, i el seu cap, el general José de San Martín, va decidir desobeir i continuar amb els seus plans alliberadors. Per la seva banda, l'Exèrcit del Nord estava estacionat a Córdoba, vigilant els federals; el general Francisco Fernández de la Cruz el va conduir cap al sud. Però després d'una revolta a finals de gener de 1820, aquest exèrcit va tornar a Córdoba amb la idea de retornar cap al front contra els reialistes de l'Alt Perú; no obstant això, es dispersaria entre les províncies de l'interior i no tornaria a participar en la guerra de la independència. També en aquest mes es va revoltar una resta de l'Exèrcit dels Andes, acantonat a San Juan, rebutjant l'autoritat nacional.
Els federals, comandats per Estanislao López i Francisco Ramírez, governadors de Santa Fe i Entre Ríos respectivament, van envair el territori de Buenos Aires, amb la intenció d'obligar al govern nacional a repel·lir la Invasió lusobrasilera de la Banda Oriental. Al capdavant del seu petit exèrcit porteny, Rondeu va ser derrotat el 1r de febrer de 1820 a la batalla de Cepeda. Els dos governadors van marxar sobre Buenos Aires, exigint el cessament del govern nacional. El dia 11 de febrer, Rondeau va presentar la seva renúncia, i el Congrés va quedar dissolt.
Pocs dies abans, els federals de la Província Oriental van ser derrotats en la batalla de Tacuarembó, amb la qual cosa tot aquest territori va quedar en mans de Portugal. Per això, quan el 23 de febrer López i Ramírez van signar el Tractat del Pilar amb el nou governador de Buenos Aires, Manuel de Sarratea, no van exigir continuar la guerra contra Portugal; per contra, es van limitar a proclamar el federalisme, l'autonomia de les seves províncies, i la propera reunió d'un nou congrés.
L'anarquia
Des de llavors, cada província es va governar per si mateixa. Els federals havien aconseguit evitar la subjugació per part del govern central, però al preu de destruir tota forma centralitzada d'organització nacional.
A Buenos Aires miniatura|La tornada del malón (1892), per Ángel Della Valle Faltant el govern nacional, Buenos Aires es va veure sotmesa a un període d'accentuada inestabilitat política; el Cabildo va tornar a assumir la seva autoritat i va crear una legislatura provincial, coneguda com a Sala de Representants, que va ser la que va nomenar governador a Sarratea. Amb aquest pas, Buenos Aires i el seu territori propi va passar a constituir una nova província, igual que les altres, però la Sala va entrar repetidament en conflicte amb el Cabildo, mentre diversos caps militars (Miguel Estanislao Soler, Juan Ramón Balcarce, Manuel Pagola, Manuel Dorrego) van fer torns per ocupar el govern provincial.
Ramírez i López van tornar a les seves províncies; però l'incompliment de part del govern porteny del Tractat del Pilar va incitar a López a tornar a envair Buenos Aires. En la batalla de la Cañada de la Cruz, del 28 de juny, va derrotar el governador Soler, que va ser reemplaçat per Dorrego. Aquest va marxar a la recerca de López, va ocupar sagnantment San Nicolás de los Arroyos i va envair Santa Fe; va ser completament derrotat per López en la batalla de Gamonal, del 2 de setembre.
A Buenos Aires, la Sala de Representants va escollir governador a Martín Rodríguez el 26 de setembre. El 1r d'octubre, el coronel Pagola va ocupar el Fort de Buenos Aires, però va ser derrotat el dia 4 pel regiment dels Colorados del Monte, comandat per Juan Manuel de Rosas. Rodríguez va conservar el govern i els Colorados del Monte van ser batejats amb el nom de «restauradors de les lleis», títol que poc després va quedar identificat amb el coronel Rosas.
El general xilè José Miguel Carrera havia col·laborat en la campanya d'Estanislao López, del qual es va separar a l'agost, aliant-se amb diversos cacics ranquels, als que va demanar ajuda per tornar al seu país per deposar O'Higgins. Va aconseguir reunir més de 1.000 indis de llança, al capdavant dels quals va saquejar el poble de Salto.
El governador Rodríguez va respondre atacant indiscriminadament als primers indígenes que va trobar, causant una matança entre tribus innocents i pacífiques. El resultat va ser la unió de diverses parcialitats indígenes en una sèrie de malons contra les poblacions «blanques», entre les quals el poble de Dolores, fundat el 1817, va ser completament destruït.
Al Litoral Ramírez va tornar a Entre Ríos, on José Artigas, el seu antic cap, va voler sotmetre a la seva autoritat. El resultat va ser una guerra entre tots dos: en una ràpida successió de victòries, Ramírez va aconseguir finalment derrotar el fundador del federalisme rioplatenc, qui es va exiliar al Paraguai. A continuació, el vencedor va fundar la República d'Entre Ríos (un estat federal autònom amb el nom de República) que incloïa la seva província, més l'actual Corrientes i part de la de Misiones.
De retorn de la seva expedició al sud, el 24 de novembre Rodríguez va signar amb Estanislao López el Tractat de Benegas, en el qual es va acordar la reunió d'un Congrés Federal a Córdoba, i el lliurament de 25.000 caps de bestiar dels estanciers portenys a Santa Fe, en concepte d'indemnització.
Ramírez es va considerar deixat de banda i va decidir atacar simultàniament als tres participants del Tractat de Benegas: Buenos Aires, Córdoba i Santa Fe, i al capdavant de 2.000 homes va envair la primera d'aquestes províncies a principis de maig.
Després d'una primera victòria, Ramírez va ordenar al seu segon, el coronel porteny Lucio Norberto Mansilla, atacar Santa Fe; però aquest va desobeir l'ordre per no combatre contra la seva província. La flota portenya va bloquejar el port de Paraná, amb el que Ramírez va quedar aïllat i, després d'una segona batalla, al capdavant de 400 homes, el 26 de maig, López el va derrotar i el va obligar a fugir cap a l'oest.
Després d'una breu campanya junts, Ramírez i Carrera es van separar; Ramírez es va retirar cap al nord, buscant tornar a la seva província pel Chaco, però va ser atrapat, derrotat i mort el 10 de juliol al nord de Córdoba. El cap de Ramírez va ser portat a López, que la va fer embalsamar i la va exhibir dins d'una gàbia.
En saber-se la notícia de la mort de Ramírez, el seu mig germà Ricardo López Jordán es va fer escollit cap suprem de la República d'Entre Ríos; però va ser enderrocat per Mansilla el 23 de setembre, que es va fer escollit governador d'Entre Ríos. La República va ser fraccionada i donada per desapareguda; hi va haver alguns intents de reacció de López Jordán, però Mansilla va poder conservar el seu govern i el seu període va transcórrer relativament en pau, aplanant en tot a la iniciativa política del govern porteny.
Per la seva banda, la província de Corrientes va recuperar la seva autonomia. Després d'alguns incidents menors, Pedro Ferré va iniciar un llarg govern al desembre de 1824, durant el qual la província coneixeria la pau i un moderat creixement econòmic.
A Córdoba i Cuyo Després del motí d'Arequito, el general Juan Bautista Bustos va tornar amb l'Exèrcit del Nord a Córdoba, on algunes setmanes després va ser elegit governador de la província de Córdoba, que abandonava així el seu anterior estatus d'intendència. Necessitat de l'Exèrcit per sostenir-se en el govern i defensar-se de la invasió de Carrera i Ramírez, finalment Bustos no va tornar al front contra els reialistes.
La revolució iniciada a intendència de Cuyo per Mariano Mendizábal va determinar una sèrie d'enfrontaments, de resulta de la qual es van formar les províncies autònomes de Mendoza, San Juan i San Luis. Després d'un període d'anarquia, els governadors Tomás Godoy Cruz (de Mendoza) i José Santos Ortiz (de San Luis) van portar una relativa estabilitat a les seves províncies.