El menjablanc o menjar blancLladonosa 2005: pàg. 320.al diccionari trobem menjar blanc, si bé en les zones on es fa es diu d'un sol cop amb la síl·laba final tònica és una crema d'ametlles que normalment es menja per a postres. Típic del Baix Camp, de les Terres de l'Ebre i de l'Alguer. S'elabora principalment amb ametlla, sucre, midó de blat de moro o d'arròs, (al Tarragonès acostuma a usar-se habitualment el midó d'arròs, mentre que a les Balears sol ser midó),Fàbrega 2002: pàg. 257. pell de llimona i canyella. Per a en Josep Lladonosa i Giró es tracta de «un exemple de supervivència i adaptació de la cuina antiga als nous gustos».
Al menjar blanc de Menorca i al de l'Alguer no se sol usar ametlla sinó llet. S'aromatitza amb canyella i la pell de llimona directament i s'hi afegeix sucre i un espessidor, que pot ser midó d'arròs.Fàbrega 2005: "Menjar blanc de Menorca" (p. 143). Amb aquest menjar blanc es poden fer bunyols.
Al menjar blanc de Reus cal triturar ametlles amb aigua, deixar-ho reposar i colar el líquid obtingut, una llet d'ametlles que serà la que s'aromatitzi amb canyella i pell de llimona, s'ensucri i s'espesseixi amb midó d'arròs.Fàbrega 2005: "Menjar blanc de Reus" (p. 144-145) Un aromatitzant tradicional per a aquestes postres a Reus és l'aigua de roses o aigua-rosMedina 2005: pàg. 14 amb canyella. A l'àrea de Tarragona, les Terres de L'Ebre i fins a Lleida, es pot trobar a les botigues un preparat natural en pols per a fer aquestes postres a casa (vegeu Menjablanc de Reus), semblants a les existents per a fer flams o crema catalana.
Etimologia del mot Possiblement el nom menjar blanc ve de la traducció del nom àrab ispidba o de l'arabopersa sepidbaContreras 1996 malgrat que Coromines referencia un mot, leucophag(i)um, menjar blanc, al Liber Elegantiarum de Joan Esteve, al .
Origen i evolució històrica Origen El consum de menjar blanc data de molt antic i està referenciat explícitament per escrit a l'època medieval. Receptes similars però amb altres noms sí que surten ja al De agricultura (segle II aC) de Marc Porci Cató Censorí i al Cibarium album (segle I dC) de Marc Gavi Apici. Als receptaris antics àrabs es troben receptes d'arròs amb llet i cremes d'arròs, però encara no de menjar blanc. L'arròs i el sucre, però, són d'origen àrab —l'arròs no comença a usar-se a la gastronomia catalana fins al , i fins al no apareix el mot en català per escrit— i l'ametlla és molt abundant a Catalunya, cosa que fa pensar a Rudolf Grewe que el plat és originari de la península Ibèrica.Thibau 2006: pàg. 204
Època medieval A l'edat mitjana existia en versió dolça, com a postres, que està documentada per escrit; però hi ha també una àmplia documentació de versions salades preparades amb gallina, llagosta, carbassa, peix, etc. A la cuina medieval catalana no era tan habitual separar el dolç per a les postres i el concepte de menjar blanc era bastant més ampli que l'actual, ja que, encara que tenia sucre, es tractava d'una mena d'escudella que solia tenir almenys algun dels ingredients salats mencionats. Existien versions «per a malalt», sense carn ni peix, i Arnau de Vilanova ja el recomana a convalescents i persones delicades, el 1310, amb capó o pits de pollastre.Thibau 2006: pàg. 201-202La cuina de l'arròs de Pals: de l'orient a l'Empordà, pàg. 134, Pep Nogué i Puigvert, Cossetània Edicions, 2003, El menjar blanc apareix a diversos receptaris catalans de l'edat mitjana, en particular, per exemple, al Llibre de Sent SovíCapitol XXXXVIIII, qui parla con sa deu ffer manjar blanch (1324), i sembla que aquesta és la primera recepta catalana que ens parla d'arròs.Nogué 2003: pàg. 13. Ja en aquests receptaris té sempre com a ingredients fixos la llet d'ametlles i algun espessidor, com el midó o la farina d'arròs o només llet i algun espessidor, com encara es fa les illes Balears.
Al hi ha un manual de dietètica iranià en àrab, Al taqwin al silha, que fou traduït al català a l'edat mitjana, al qual hi havia un menjar blanc a base de farina d'arròs, llet i sucre. En l'actualitat el menjar blanc se sol menjar a l'hivern, pel seu elevat contingut calòric; a la cuina catalana medieval la versió dolça eren unes postres adaptades a la quaresma, una crema a la qual es treuen els ous i se substitueix la llet animal per llet d'ametlles. Sembla que el menjar blanc com a postres quaresmals va ser creat, o almenys popularitzat, per un monjo de la cartoixa d'Escaladei, als peus de Montsant, una vegada que els monjos van haver de servir un gran àpat durant la quaresma, que havia de complir els preceptes de la vigília.La Semana Vitivinícola, Volum 32, Editor A.S. Grau, 1977, digitalitzat el 26 de juny de 2008 a la Universitat de Califòrnia També es menjava als banquets i com a remei de malalts de classe alta.
El menjar blanc amb llet d'ametlles, dolç o salat, d'origen català,Nogué 2003: pàg. 134 va gaudir d'una gran fama a l'Europa medieval i es va difondre, segons alguns autors, per alguns països com Castella, França, Anglaterra o Itàlia, mentre que d'altres consideren que es va difondre per «tot Europa».Arnaldi de Villanova opera medica omnia, pàg. 204, Luis García Ballester, Michael R. McVaugh, Pedro Gil-Sotres, Edicions Universitat Barcelona, 1996, Als segles i apareixia a receptaris italians, francesos, britànics, castellans i portuguesos. El menjar blanc es considerava una «panacea universal a totes les corts d'Europa i Anglaterra».
Època moderna Al Renaixement, als països de llengua catalana es van mantenir les receptes medievals. Se segueix trobant la recepta de menjar blanc a tots els receptaris catalans de l'època; per exemple, a El llibre del coch (1520) de Robert Nola, es descriu com fer un menjar blanc de carabassa. En aquesta època encara era molt apreciat i apareixia en nombrosos receptaris i textos literaris, tant catalans com forasters. Els castellans van portar el menjar blanc, amb el nom de manjar blanco, a alguns països d'Amèrica llatina, com Perú o Cuba.
A l'època del barroc, a la qual la barreja de dolç i salat era molt característica de la gastronomia catalana,Fiesta, juego y ocio en la historia, pàg. 193-194, Vicente Verdú Maciá, Universidad de Salamanca, 2003, el menjar blanc encara es consumia i apareixia sovint als receptaris de cuina catalana.Fàbrega 2002: pàg. 258 Per exemple, hi és en Avisos y instruciones per lo principiant cuiner i en Rafael d'Amat, baró de Maldà, en parla tant com de la crema catalana, almenys una dotzena de vegades, al seu Calaix de Sastre. A l'època era un dels dolços, amb la coca de llardons, per exemple, típics de Carnestoltes"L'any és un círcol; (...) después de les professons de Corpus, les fires, des de la de Sant Joan a la de Sant Domingo, en 4 d'agost; i en davant de castanyes torrades, panellets dels Morts, galls i polles per Nadal, ab torrons i neules ab vi blanc i malvasia; cassoles d'arròs i de peus, coques ab llard i plates de menjar blanc per Carnestoltes; bacallà, peix i verdures, ab algun mató de tovalló i escudella blanca, en la Quaresma; anyel per Pàsqua i vedella pel Corpus. I així queda definit l'any, fins que la mort los acava.": Calaix de Sastre, volum VI, baró de Maldà, 19/juny/1803, Curial Edicions Catalanes, 2003, "Avui, dilluns de Carnestoltes, sol ser dia de descans d'algus saraus; però quant a uns bons gaudeamus en taules, de cassoles d'arròs, capons rostits i plates de menjar blanc, penso que en moltes se n'hi mengen, en estos cinc dies de Carnestoltes, des del dijous llarder.": Calaix de Sastre, Volum II, baró de Maldà, 20/febrer/1792. Edicions Curial, a Barcelona, el 1987"Quant a la bucòlica, és en les taules dels senyors i demés que poden gastar i tenen gust los sustanciós i ensucrat plat de cassola d'arròs i de peus, llomillo i botifarra, amb crosta d'ou, sucre i canyella. Així també coques de llard i plats de menjar blanc.": Calaix de sastre, Volum VI, baró de Maldà, parlant del Carnestoltes a Catalunya de l'any 1803, el 17 de febrer. Edita Curial, a Barcelona, el 1994. i de Sant Josep."Un dia que també tenia menjars típics assignats per la tradició [a Catalunya] era el 19 de març, dia de Sant Josep, al que els més devots fèien el menjar dels tres pobres en commemoració a la Sagrada Família. Aquest dia el costum general consistia especialment a menjar especialment alguns plats dolços com a postres, com matons de monja, cremes, menjar blanc i similars.", a Fiesta, juego y ocio en la historia, pàg. 196, Vicente Verdú Maciá, Universidad de Salamanca, 2003, Al el cultiu d'arròs es va relacionar, com també el de les patates o les faves, amb el paludisme, cosa que va provocar la prohibició del seu cultiu,Nogué 2003: pàg. 16 però no va evitar que es continués preparant el menjar blanc, amb midó, per exemple, un espessidor alternatiu a la farina d'arròs que ja s'utilitzava des de l'edat mitjana."o un poc de farina d'arroç, o ben poc d'amidó", a la recepta de menjar blanc d'Arnau de Vilanova, De tota manera entre finals del segle i començaments del es va començar a disposar d'arròs local una altra vegada.
Del a l'actualitat Al i principis del la versió dolça aromatitzada amb canyella i llimona era popular arreu de Catalunya.Fàbrega 2002: pàg. 260 En aquesta època és present a nombrosos receptaris de cuina catalana, com per exemple a La cuynera catalana o el receptari de Felip Cirera.Recepta per Felip Cirera: "Menjar blanc: per a cada porró de llet, se contan vyit unses de sucre, dos de midó, un canó de canyella y una pell de llimona; se barreja tot, se cola y se posa al foch, remenant contínuament fins que estiga al punt que havíem dit de la crema. Se aboca y queda blanch." En parlar de l'evolució d'aquesta recepta s'ha de tenir en compte que als països de llengua catalana no es va començar a considerar saludable la llet de vaca fins a finals del , i encara al començament del segle , el baró de Maldà explica que el sol ús que se li donava era per a guarir malalts, i que la prenien d'amagat.El Baró de Maldà, article de Carles Sans a El Mundo
Actualment el menjar blanc es troba en versió dolça a Catalunya i la cuina àrab i del Magrib, com a postres o també es consumeix com a berenar o ressopó. L'aparença és una crema blanca (més espessa que el iogurt), gust dolç i suau. En el present, es continua elaborant a les confiteries del Tarragonès i també a la ciutat de Reus, que l'ofereixen en certes festes, com Pasqua. També es menja típicament a Reus, acompanyant el tortell, a la festa de Sant Blai o dia del Rotllo, el tres de febrer.Lluís Llach, el noi de cal Vall: un viatge pel seu món a Porrera, pàg. 128, Cinta S. Bellmunt i Josep Grau, Cossetània Edicions, 2004. Avui dia el seu consum ha disminuït però es pot trobar fàcilment en les dates assenyalades.
Menjar blanc al món A Anglaterra encara s'elabora, amb el nom de blancmange s'envasa en terrines. A la cuina del Magrib també es continua fent, per exemple a Turquia rep el nom de mullahebi i al Magrib de m'helvi.
Menjablanc de Reus miniatura|Frontal de la capsa i del sobre del menjablanc de Reus en pols de l'antiga Casa Fargas. El Menjablanc de Reus és un preparat natural en pols per a l'elaboració del menjar blanc. Creat per Josep Maria Fargas, un botiguer que tenia un colmado a la plaça de la Farinera cantonada amb el carrer d'Aleus, Va començar a fabricar-se el 1917 per facilitar al gran públic l'elaboració d'aquestes postres mitjançant sobrets, que contenen l'ametlla, els midons, la canyella i la llimona en pols. La marca és propietat de Menjablanc de Reus S.L., administrada actualment per la família Franquet-Pons amb seu a la mateixa ciutat de Reus.
Preparacions similars