La Segona Guerra Italiana, emmarcada en el conjunt de les guerres italianes, va tenir lloc entre 1499 i 1501La complexitat de les guerres italianes, desenvolupades en diferents teatres amb nombrosos participants i aliances canviants, fa que la divisió entre els diferents conflictes que formen el conjunt sigui confusa, podent variar els ordinals en funció dels autors. en la meitat nord de la península itàlica, originada per les pretensions de Lluís XII de França al ducat de Milà i per les ambicions dels Borja sobre les ciutats de la Romanya.
Ascendit al tron de França a 1498, Lluís XII va signar aliances amb la República de Venècia i amb els Borja Alexandre VI i el seu fill Cèsar Borja dels Estats Pontificis, i va envair el ducat de Milà derrocant a Lluís Sforza. Aquest contraatacà el gener de 1500 al capdavant d'un exèrcit de mercenaris suïssos, però l'abril va ser traït per aquests i capturat juntament amb el seu germà Ascanio. En virtut dels acords signats, França va quedar en poder de Milà i Gènova, Venècia va obtenir Cremona i Cèsar Borja va avançar per la Romanya prenent Imola, Forlì, Rímini, Pesaro i Faenza.
Pendents de la reacció de Maximilià I d'Habsburg, protector dels Sforza, les tropes franco-venecianes-papals van esmerçar l'estiu de 1500 en el setge infructuós de Pisa, en suport de la República de Florència que pretenia la conquesta d'aquesta ciutat. Un cop signada la treva amb Maximilià, les forces de la coalició es dirigirien cap al Regne de Nàpols amb la intenció de prendre'l.
Context 321px|miniatura|Extensió dels senyorius italians el 1499
Casus belli: la pretensió de Lluís XII sobre Milà i Nàpols (Sicília citerior). Poc després del seu ascens al tron, Lluís XII va fer valer els drets que per la seva ascendència genealògica li corresponien al ducat de Milà i al regne de Nàpols. Ambdues pretensions eren, si més no, força discutibles:
Sobre els seus drets al ducat de Milà. Lluís XII era fill de Maria de Cleves i de Carles I d'Orleans, la mare d'aquest, Valentina Visconti, havia estat filla del primer duc de Milà, Gian Galeazzo Visconti.. El contracte matrimonial pel qual Valentina s'havia casat amb Lluís de Valois el 1385 especificava que en cas de faltar la successió masculina dels Visconti, el senyoriu de Milà passaria a la descendència masculina del matrimoniWilliam Russell, Charles Coote: The History of Modern Europe, pàg. 474-475. (en aquesta data Milà no era encara un ducat: ho seria deu anys després). La butlla imperial per la qual Milà s'havia constituït en ducat havia exclòs expressament a les dones de qualsevol dret a la successió.Jean Charles Leonard de Sismondi: A History of the Italian Republics, pàg. 191.
Quan va morir Felip Maria Visconti el 1447, i després del període de la República Ambrosiana, Carles d'Orleans havia intentat exercir el seu dret a la successió del ducat, però aquest li havia estat arrabassat per Francesc I Sforza, casat amb Bianca Maria Visconti, filla il·legítima de Felip Maria Visconti
Sobre els seus drets al regne de Nàpols. El pare de Lluís XII havia mort quan aquest tenia tres anys, i el rei Lluís XI l'adoptà. Lluís XI era fill de Carles VII i Maria d'Anjou, filla de Lluís II d'Anjou, fill al seu torn de Lluís I d'Anjou, qui en 1380 havia estat adoptat per la reina de Nàpols Joana I. A la mort d'aquesta, la successió al tron napolità es va resoldre amb un enfrontament entre el seu nebot Carles III de Nàpols i el seu fill adoptiu Lluís I d'Anjou, de la qual va sortir vencedor el primer, així, Lluís I d'Anjou i la seva descendència, de la qual procedia Lluís XII, es van convertir en pretendents al tron, encara que mai el van arribar a ocupar-lo efectivament.
Antecedents. La primera guerra italiana. Ja en la guerra italiana de 1494-1498 Carles VIII de França havia legat els seus drets sobre el ducat de Milà per envair la península itàlica. En aquella ocasió, gairebé amb els mateixos actors, però en diferents aliances, les forces franceses havien tancat a Alexandre VI en Roma i arribat fins a Nàpols, però la lliga formada per Milà, Venècia, el Sacre Imperi Romanogermànic, Espanya i els Estats Pontificis havia aconseguit rebutjar els francesos, obligant-los a retirar-se d'Itàlia.
Aliances de preguerra. França, Venècia i els Borgia s'alien contra Milà. Per tal d'aplanar el camí per a la seva campanya militar, Lluís XII va començar a buscar aliances entre els estats veïns. La superioritat militar de França sobre tots els altres estats d'Itàlia seria determinant per a la consecució de les mateixes.
L'enfrontament hagut en l'anterior guerra entre França i la Santa Seu es va veure superat pels interessos comuns. El fill del papa Alexandre VI, Cèsar Borja, va ser nomenat duc de Valentinois per Lluís XII a compensació per la butlla papal que va permetre el divorci d'aquest de Joana de Valois i el seu casament amb Anna de Bretanya. Els Borja planejaven apoderar-se de les ciutats de la Romanya, de manera que es van aliar militarment amb França.
Venècia, amb el dux Agustí Barbarigo en el govern, ressentida amb Lluís Sforza per l'abandonament que els havia fet objecte en la primera guerra italiana i en la defensa de Pisa, va acordar prestar la seva ajuda militar atacant Milà des de l'est, mentre França ho feia des de l'oest, els termes de l'acord s'especificaven que en compensació per la seva ajuda Venècia rebria els territoris de Cremona i Gera d'Adda.
Els ducats de Savoia i Montferrat, petits estats en l'òrbita de França, permetrien el pas i l'establiment de l'exèrcit francès en els seus territoris.
Lluís XII havia renovat els tractats que els seus antecessors mantenien amb Suïssa per llevar mercenaris pel seu exèrcit.,1911 Encyclopædia Britannica però els mercenaris suïssos estaven habituats a llogar els seus serveis militars a qui volgués contractar,Wilhelm Oechsli: http://www.archive.org/details/historyofswitzer00oechuoft History of Switzerland, 1499-1914, pàg. 127-129 i en el desenvolupament posterior de la guerra combatrien també a sou de Milà, dels Borja o de qui els pagués.
Igualment va signar tractats de pau amb Ferran II d'Aragó i amb el seu gendre Felip I de Castella.
Ludovico Sforza no troba suports. Al seu torn, el duc de Milà Ludovico Sforza va intentar sense èxit pactar aliances amb tercers que acudissin en la seva ajuda. Maximilià d'Àustria, casat amb la neboda de Ludovico, estava embarcat en la seva pròpia guerra contra els suïssos, per la qual cosa no estava en condicions d'assistir-li militarment; Frederic de Sicília Citerior es va mostrar disposat però incapaç, donat el lamentable estat en què havien quedat les seves tropes després de la primera guerra italiana; el duc de Ferrara Hèrcules I d'Est, sogre de Sforza, va denegar la seva ajuda adduint el perill d'enfrontar-se a Venècia i als Estats Pontificis, estant el seu ducat geogràficament enclavat entre tots dos.Francesco Guicciardini: Delle Istorie d'Italia (italià) o The history of Italy (anglès). Los números de página se indican para la versión inglesa. Libro IV, págs. 300-312. Només els turcs del sultà Bajazet, sempre disposats a col·laborar amb qualsevol enemic de Venècia, van acceptar ajudar-li atacant per Dalmàcia, distraient així l'exèrcit venecià.
Florència es manté neutral. La república de Florència, amenaçada per les intrigues dels Mèdici que intentaven reprendre el govern, i embarcada en la seva guerra particular contra Pisa, que era socorreguda per Siena, Lucca i Gènova, va ser requerida tant per França com per Milà. Els florentins van decidir mantenir-se neutrals en previsió que la seva hipotètica ajuda a un dels dos bàndols pogués atreure contra ells els atacs de l'altre; en un exercici d'equilibri diplomàtic van prometre a Ludovico Sforza enviar en la seva ajuda a Paolo Vitelli amb el seu exèrcit quan haguessin pres Pisa, però en un tractat signat poc després amb França es comprometien a no secundar a Sforza.Tratado de alianza entre Francia y Florencia de octubre de 1499, en Documenti di storia italiana, pàg.32, recopilació de Giuseppe Molini.
Inici de la guerra contra Milà. L'exèrcit francès ocupa el Milanesat. L'agost de 1499 va partir des de Lió l'exèrcit francès, 2600 llancers, 8.000 soldats francesos i 5.000 mercenaris suïssosGuicciardini, llibre IV, pàg. 312-332.Edward Smedley: The history of France, p. 471-472, parla de 25.000 homes. sota el comandament dels francesos Louis De Ligny i Bérault Stuart d'Aubigny i el milanès Gian Giacomo Trivulzio, en un ràpid avanç van creuar els Alps, es van endinsar en el ducat de Milà i van prendre per la força els forts de Arazzo i Annona; Valenza va ser lliurada per la seva governador. Davant el ràpid avanç dels francesos, el cap de l'exèrcit milanès Galeàs Sanseverino, que havia sortit a trobar amb 1.600 llancers, 1.500 homes de cavalleria i 10.000 soldats italians, es va retirar a Alessandria della Paglia, on va ser assetjat. Sanseverino abandonar la ciutat deixant després de si les seves tropes, i va tornar cap a Milà. Alessandria va ser saquejada i semi-destruïda,Bon-Joseph Dacier: The Chronicles of Enguerrand de Monstrelet. i els francesos van seguir avançant : rendint Tortona i creuant el riu Po van prendre Mortara i Pavia.
Mentrestant els venecians, arribant des de l'est, havien pres Caravaggio, creuat el riu Adda i arribat fins Lodi, gràcies a la traïció de Francesco Sanseverino, que estant al comandament de les forces milaneses a la frontera oriental del ducat, va arribar a un acord amb els francesos i va abandonar Lluís Sforza.
El 2 de setembre Lluís Sforza va sortir de Milà cap a Innsbruck, refugiant-se amb Maximilià, deixant la defensa del castell a Bernardino da CortPietro Verri: Storia di Milano, pàg. 251-296. amb subministraments i municions suficients per a resistir diversos mesos. No obstant això, quatre dies després da Cort va entregar el castell i les tropes franceses van ocupar Milà. La resta de Llombardia seria rendida amb facilitat; Gènova es va lliurar als francesos, Cremona es va declarar pels venecians. Trivulzio va ser nomenat governador del ducat. Lluís XII visitaria la ciutat entre el 2 d'octubre i el 5 de novembre.
Apart de Milà, Lluís XII va prendre sota la seva protecció al marquès de Màntua i al duc de Ferrara; Giovanni Bentivoglio, senyor de Bolonya, també es va acollir a ell. Florència va signar un tractat d'aliança amb França.Guicciardini, llibre IV, pàg. 348-353.
Per la seva banda, el florentí Paolo Vitellia prenia Cascina i assetjava Pisa, sota la defensa Gurlino di Ravenna. El 23 d'agost, a punt de prendre la ciutat, una epidèmia de pesta va caure sobre les tropes de Vitellia, que va aixecar el setge contrariant les ordres de Florència. Va ser decapitat.Guicciardini, llibre IV, pàg 332-348. El setembre els turcs atacaven Zara, creuaven el riu Isonzo i arribaven fins Friuli, refermant en la seva pròpia guerra contra Venècia.Sismondi, pàg. 240.
Contraatac dels Sforza, la seva derrota i presó. Les imposicions fiscals amb què Trivulzio sotmetia a la població i la crueltat amb la que castigava el seu incomplimentGuicciardini, pàg. 361-362. el van fer avorrir pels milanesos, que van reclamar el retorn de Ludovico. El gener, al capdavant d'un exèrcit de 500 borgonyons i 800 suïssosGuicciardini, pàg. 362Smedley parla de 30.000 soldats. en la seva majoria mercenaris suïssos, Sforza va penetrar a la Llombardia des del Tirol, i va reconquerir Chiavenna, Bellinzona, Bellagio, Ness, Com i finalment Milà,Giuseppe Rovelli: Storia di Como, vol. III, pàg. 381. mentre les forces franceses es quedaven al castell. Sforza va pagar un ducat per cada cap francès.Bon-Joseph Dacier: The Chronicles of Enguerrand de Monstrelet. Reforçant el seu exèrcit amb nous efectius a mesura que avançava, Lluís Sforza va sortir cap a Pavia, deixant la defensa de Milà al seu germà Ascanio.