miniatura|Els vàndals durant les invasions bàrbares.
El vàndal, vandàlic o llengua vàndala era una llengua germànica parlada pels vàndals al voltant dels segles i dC. Probablement era molt relacionat amb el gòtic, motiu pel qual va ser classificat tradicionalment com una llengua germànica oriental. Només se'n conserven exemples molt fragmentaris, principalment a conseqüència de llurs constants migracions, així com per l'adopció tardana de l'escriptura. Totes les fonts modernes de l'època en què el vàndal es parlava són protohistòriques.
Els vàndals, els hasdinges i els silinges es van establir a la Gal·lècia (actualment la regió nord de Portugal i Galícia), així com al sud de la Península ibèrica, seguint les petjades d'altres pobles germànics i no germànics (visigots, alans i sueus) al voltant del 410, abans de traslladar-se al nord d'Àfrica, on van establir un regne Vàndal durant la dècada del 430. Aquest regnat va viure la seva esplendor a principi del , però després de la seva derrota durant la coneguda com a Guerra Vandàlica, el 536, van caure sota l'administració romana d'Orient i va desaparéixer la llengua al voltant del tombant de segle.
Registre Es desconeix bona part de la llengua vàndala, amb l'excepció d'algunes frases i de noms personals d'origen vàndal, principalment provinents de documents i de noms personals en castellà. El nom d'Andalusia es creu que deriva del vàndal, segons la tradició oral. Quan els musulmans van ocupar la Península ibèrica, durant el i fins al final del , van anomenar la regió com «l'Àndalus.»
En una inscripció provinent del regne vàndal, la pregària cristiana del Kyrie eleison apareix en vàndal com «Froia arme» («Senyor, tingues pietat!»). La mateixa frase es pot llegir també a Collatio Beati Augustini cum Pascentio ariano 15 de pseudo-Agusti: «Froja armes».
L'epigrama De conviviis barbaris de l'Antologia llatina, del nord d'Àfrica i data disputada, conté un fragment en una llengua germànica que alguns autors consideren que és vàndal, tot i que el propi text fa referència a la llengua com a «gòtic». Aquest fet es podria explicar perquè les dues llengües eren germàniques orientals i eren íntimament relacionades. Diferents acadèmics han puntualitzat, en aquest context que Procopi fa referència als gots, als vàndals, als visigots i als gèpides com les «nacions gòtiques», i n'opina que «tots professen la fe ariana i tenen una llengua anomenada gòtic.» Al fragment s'hi pot llegir:
D'altres paraules vàndals que ens han arribat són baudus, ‘mestre’ i Vandalirice, ‘regne dels Vàndals'.
Referències
Bibliografia
Categoria:Llengües germàniques extintes