Gir de galernaElle tire son nom d'un vent de nord-ouest (noroît), froid et humide, qui souffle en rafale sur l'ouest de la France, le vent de Galerne ou gwalarn, en breton. és el nom donat a un conjunt de batalles que van tenir lloc a la regió de La Vendée, durant la revolució francesa. S'anomenen així perquè l'exèrcit republicà prenent direcció nord-oest, com el vent de galerna, va fer recular els insurgents tradicionalistes. Les lluites van afectar els territoris de Maine, Bretanya, Normandia i Anjou.
Aquesta expedició d'insurgents (monàrquics i catòlics) començà amb una batalla a Cholet el 17 d'octubre del 1793, on foren derrotats, després anaren a Granville amb l'esperança de rebre reforços per mar, cosa que no passà, tot seguit prengueren Varades, Laval (dia 26), Château-Gontier i arribaren a Entrammes, on tornaren a ser derrotats; a partir d'aquí reberen reforços de chouans i de girondins que fugien de les persecucions dels muntanyesos, prengueren Fougères (2 de novembre) però fracassaren en el setge de Granville (14 de novembre), a Avranches i Antrain quedaren molt minvats; malgrat tot tingueren una victòria a Dol gràcies a la sang freda dels seus comandants, encara que acabaren definitivament desfets a Le Mans (23 de desembre). Van tenir en contra la presència de malalties, l'arribada de l'hivern i al final també els vilatans, que volien la pau a qualsevol preu. A diferència dels republicans, aquesta expedició guerrillera, quan capturava els del bàndol contrari, els deixava anar sota promesa de no tornar a les armes, els republicans, però, massacraren tots els que en capturaren.
Derrota dels insurgents a Cholet A finals d'octubre del 1793, després d'una campanya planificada pel general Kléber, les forces republicanes de l'exèrcit de l'oest i l'exèrcit de Magúncia s'aplegaren per coordinar l'aturada dels insurgents a la Vendée. Encerclat, l'exèrcit dels catòlics i monàrquics d'Anjou i de l'Haut-Poitou provaren de mantenir una resistència gairebé desesperada i van lliurar batalla a Cholet el 17 d'octubre del 1793. Però, derrotats al final de la jornada, es retiraren cap al nord, a Beaupréau, l'únic camí que trobaren lliure, i després cap a Saint-Florent-le-Vieil, on es trobaren aturats pel riu Loira. El general dels insurgents, Antoine-Philippe de La Trémoïlle, travessà el riu amb 4.000 homes i ocupà Varades per protegir l'accés a la Bretanya i al Maine en cas de derrota. Sense rebre l'ordre, guiats únicament pel pànic, la resta d'insurgents s'apoderaren de totes les barques disponibles. Durant els dies 17 i 18 d'octubre, tot l'exèrcit travessà el riu, només s'ofegà una dona. Quan la nit del 19 d'octubre, l'avantguarda republicana arribà a Saint-Florent, tots els insurgents havien desaparegut. Els insurgents, però, havien perdut a Cholet els seus millors comandants. El general Louis de Salgues de Lescure fou ferit greument per un tret de bala al cap, durant la batalla de La Tremblaye el 15 d'octubre. Charles Artus de Bonchamps morí a causa de les seves ferides la nit del 18 d'octubre després d'haver manat una massacre de 4.000 a 5.000 presos republicans a Saint-Florent-le-Vieil, ordre que no va ser executada. El general en cap Maurice Gigost d'Elbée també fou greument ferit a Cholet, gairebé en el mateix moment i al mateix indret que Bonchamps. No estava en condicions d'exercir el comandament i, en descord amb la marxa cap al nord del Loira, fou portat per un grup de fidels a l'exèrcit del Marais, que estava dirigit per Charette, i trobà finalment refugi a l'illa de Noirmoutier, davant la desembocadura del Loira, el 3 de novembre.miniatura|esquerra|Procedents del sud de Nantes, i passant per Cholet, els tradicionalistes (monàrquics i catòlics) es ban batre amb els republicans fent un gir cap al nord-oest. A Varades, l'exèrcit dels tradicionalistes havia d'escollir un nou general en cap i van triar unànimement Lescure, però ell declinà l'oferiment, ja que encara no s'havia recuperat de la seva ferida. Proposà que acceptessin Henri de La Rochejacquelein, que només tenia 21 anys. Durant el viatge es presentà Louis de La Haye-Saint-Hilaire, procedent de Jersey, el qual portava un missatge dels nobles emigrats a Anglaterra. Els anglesos li havien promès desembarcar tropes si els francesos tradicionalistes els faciliten un port. Els generals respongueren favorablement a la proposta. Un altre missatge arribà, escrit pel papa Pius VI, era una resposta a un correu enviat per l'abat Bernier, que anunciava que Gabriel Guyot de Folleville, membre del Consell de la Vendée, que es feia dir bisbe d'Agra, era en realitat un impostor. Sorpresos amb la notícia, els generals decidiren acomiadar-lo discretament per no desmoralitzar les tropes.
El 20 d'octubre, l'exèrcit marxà de Varades i prengué direcció cap a Laval. Aquest exèrcit estava format per 30.000 soldats, dels quals uns 1.200 o 2.000 anaven a cavall, a més d'un nombrós grup d'acompanyants d'entre 15.000 a 60.000 no combatents, ferits, vells, dones i nens. S'estima que un total de 60.000 a 100.000 persones de la Vendée van prendre part en el recorregut, la xifra que se sol citar més freqüentment és de 80.000, els quals formaven una llarga filera de 18 quilòmetres.
Situació dels republicans miniatura|180px|esquerra|El General Jean Baptiste Kleber Les forces republicanes després de la batalla de Cholet, cometeren l'error de creure que la guerra estava definitivament guanyada i tardaren a atacar Saint-Florent-le-Vieil. Quan arribaren a aquesta vila, la trobaren buida. Fins al mes d'octubre, la principal feblesa de les tropes republicanes va ser la seva manca de coordinació, degut a la seva partició en diversos exèrcits i a la rivalitat entre els seus caps. El Comité de Salut Pública posà fi a aquesta divisió quan l'1 d'octubre, ordenà la submissió sota un comandament únic per formar l'exèrcit de l'oest. Aquest exèrcit es creà amb la fusió de: la secció de les costes de La Rochelle, la secció de Magúncia i l'estat major de Nantes, aquest darrer era part de la secció de les costes de Brest; el comandant en cap seria el sans-culotte Jean Léchelle. Atesa la incompetència d'aquest general, els encarregats de la missió acordaren substituir-lo oficiosament per Jean-Baptiste Kléber. Aquests generals anaven acompanyats i supervisats per un grup de polítics enviats per la Convenció Nacional: Antoine Merlin de Thionville, Louis Turreau, Pierre Bourbotte, René-Pierre Choudieu, Pierre-Louis Prieur i Jean-Baptiste Carrier. En conjunt, aquest exèrcit en persecució de l'expedició d'insurrectes eren uns 30.000 homes.
Al nord del Loira, la secció de les costes de Brest, comandada pel general Jean Antoine Rossignol, no estava estava concentrada en un sol lloc. Aquesta secció, encarregada de protegir les costes d'un atac o desembarcament dels anglesos, controlava la Bretanya i el Maine, però els seus efectius estaven situats sobretot en les poblacions marítimes. Terra endins, les tropes republicanes, preses per sorpresa i subestimant els insurrectes, quedaven anul·lades. Aviat es veieren obligades a demanar reforços a la secció de les costes de Cherbourg, que tenien la seva base a Normandia. D'aquesta manera els insurrectes aconseguiren arribar fins a Laval sense trobar resistència seriosa, cosa que els feu remuntar la moral. Els republicans reaccionaren mobilitzant 1.500 guàrdies nacionals del departament del la Manche i 3.000 voluntaris bretons, vinguts bàsicament del Trégor i de la baixa Cornualla.
Victòries dels vendeans Després d'haver ocupat Varades, l'estat major dels insurgents de la Vendée decidiren marxar cap a Laval, on tenia les seves terres el príncep de Talmont, perquè ell estava convençut que la seva influència provocaria l'alçament de tot el territori. El 20 d'octubre els insurrectes van atènyer Candé i l'endemà Château-Gontier, sense trobar gaire resistència. El 22 d'octubre, s'apoderaren de Laval després d'un breu enfrontament. Els generals decidiren llavors donar uns dies de descans a les tropes. Mentrestant, les forces republicanes travessaren el Loira a Angers i Nantes. Només Nicolas Haxo es quedà a la Vendée amb la seva divisió, per combatre les tropes de Charette. El 25 d'octubre, l'avantguarda republicana d'uns 4.000 homes comandats per Westermann i Beaupuy, entraren a Château-Gontier. Els republicans estaven extenuats, però Westermann es negà a esperar el gros de l'exèrcit i, l'endemà, es llançà a l'atac de Laval. El resultat fou una derrota per als republicans, que hi perderen 1.600 homes a Croix-Bataille. miniatura|Mort del general republicà Beaupuy en la batalla d'Entrammes, pintura d'Alexandre Bloch. L'endemà, Westermann i la seva gent es retiraren a Villiers-Charlemgne, on es trobaren amb la resta de l'exèrcit, que venia comandat per Jean Léchelle. Decidiren repetir l'atac, malgrat l'oposició de Kléber, que creia més convenient fer descansar les tropes. L'estupidesa del pla de Léchelle provocà una nova derrota a la rodalia d'Entrammes i els republicans van haver de fugir fins a Lion-d'Angers. En la persecució, els vendeans van recuperar la possessió de Château-Gontier on el general Beaupuy fou greument ferit. Entre els republicans van haver 4.000 baixes entre morts i ferits, d'un total de 20.000 homes; en el bàndol contrari, els revoltats vendeans només van tenir 400 morts i 1.200 ferits d'un total de 25.000 homes.
Uns dies més tard, Léchelle fou arrestat per ordre de Merlin de Tionville i enviat a Nantes, on s'hi suïcida l'11 de novembre. El dia després de la batalla, mentre els insurgents tornaven a Laval, Kléber decidí tornar a Angers amb l'exèrcit a fi d'organitzar les seves forces. Els representants nomenaren Alexis Chalbos general en cap.
Els chouans miniatura|Jean Chouan i els seus seguidors s'afegiren als vendeans després de la victòria d'Entrammes. Entre els insurgents hi havia dos grups: els de la Vendée, ja esmentats, i els chouans. Mentre que els primers combatien al sud del Loira, procedents del Poitou, sud d'Anjou i del país de Retz bretó, els segons combatien al nord del riu, principalment a la Bretanya, el Maine, Normandia i nord d'Anjou, però també a l'Aveyron i la Lozère.
Al començament del gir de galerna, Georges Cadoudal, que combatia des de feia mesos amb els vendeans, marxà a reclutar tropes al Morbihan, la seva terra natal. A començaments de novembre, tornà a unir-se als vendeans a Fougères amb 150 homes. Les poblacions del nord del Loira eren majoritàriament monàrquics i, per altra banda, l'arribada dels vendeans provocava problemes en el territori. Concretament, una minoria de republicans girondins poc hostils, no veien amb mals ulls tornar a la monarquia, perquè estaven en desacord amb el centralisme i radicalisme propugnat pels muntanyesos, motiu pel qual foren perseguits pels altres republicans que els titllaven de poc patriotes, i finalment van triar canviar de bàndol. El 22 d'octubre, dia de la presa de Laval, el general girondí Joseph de Puisaye, vençut a la batalla de Brécurt durant les insurreccions federalistes, adreçà una carta a l'exèrcit catòlic dels insurgents, signada amb el nom comte Joseph, en la qual anunciava que tenia 50.000 homes disposats a unir-se'ls. En realitat, Puisaye només tenia una petita colla de fidels que s'amagaven amb ell al bosc del Pertre. En qualsevol cas, no es van prendre la seva carta seriosament. Lescure li respongué que si tenia un exèrcit tan nombrós fes l'atac ell sol i els vendeans ja el secundarien després. Malgrat tot, aquest Joseph esdevindria un any més tard general en cap de l'exèrcit catòlic i reialista de la BretanyaMémoires de Madame la marquise de la Rochejaquelein, p. 321-322