La Revolució de 1943 fou un cop d'estat militar produït a l'Argentina el 4 de juny de 1943, que va enderrocar al govern constitucional del president Ramón Castillo, posant fi a la Dècada Infame.
L'historiador Miguel Ángel Scenna la va descriure com la contratapa històrica del cop del 6 de setembre de 1930… El 1930 va concloure un govern legal; el 1943 va acabar un govern semi-legal.
Tres dictadors amb el títol de president es van succeir en el comandament: els generals Arturo Rawson (que va estar al comandament del país durant 3 dies), Pedro Pablo Ramírez i Edelmiro Farrell. Al seu torn, durant aquest període es van designar quatre militars en el lloc de vicepresident: Sabá H. Sueyro, Edelmiro Farrell (després president), Juan Domingo Perón (enderrocat per un cop d'estat militar a l'octubre de 1945) i Juan Pistarini.
En el seu transcurs el sindicalisme va accedir al poder polític per primera vegada en la història argentina, amb una aliança conformada principalment pels corrents socialista i sindicalista revolucionària, liderada pel llavors coronel Perón, que va donar origen al peronisme.
Antecedents El cop d'estat del 4 de juny de 1943 va estar influït per dues grans causes: la Dècada Infame i la Segona Guerra Mundial.
La Dècada Infame (1930-1943) miniatura|Els quatre presidents de la “dècada infame”: Uriburu, Justo, Ortiz i Castillo. L'anomenada Dècada Infame es va iniciar amb el cop militar del 6 de setembre de 1930 liderat pel general corporativista nacionalista catòlic José Félix Uriburu que va enderrocar al president Hipólito Yrigoyen de la Unió Cívica Radical, qui havia estat elegit democràticament per exercir el seu segon mandat el 1928. El 10 de setembre, José Félix Uriburu fou reconegut com a president de facto de la Nació per la Cort Suprema mitjançant l'acordada que va donar origen a la doctrina dels governs de facto i que seria utilitzada per legitimar a tots els altres cops militars.Historia Integral Argentina, Partidos, ideologías e intereses, T. 7 El sistema en crisis, Buenos Aires:CEAL, pag 88/89 El govern va proscriure a la Unió Cívica Radical.
El 5 d'abril de 1931 es van celebrar les eleccions a Buenos Aires, amb un resultat imprevist per al govern: malgrat que aquest considerava el radicalisme completament "fora de la història", i al fet que aquest no va organitzar una campanya electoral ni tenia suport de la premsa, el candidat radical Honorio Pueyrredón va obtenir el triomf. Malgrat que en el Col·legi Electoral el radicalisme va quedar diversos vots per darrere i havia de negociar amb els socialistes per obtenir la governació, el govern va entrar en pànic i la majoria dels ministres va presentar la renúncia. Uriburu va reorganitzar el gabinet, nomenant ministres del sector "liberal". El 8 de maig va suspendre l'anomenat al col·legi electoral provincial, i va nomenar governador de facto de la província de Buenos Aires a Manuel Ramón Alvarado.Béjar (1983): 33-36.
Poques setmanes més tard va esclatar una revolució a la província de Corrientes, dirigida pel tinent coronel Gregorio Pomar; encara que fou ràpidament reprimida, va donar a Uriburu l'excusa que buscava: va clausurar tots els locals de la UCR, va arrestar a dotzenes de dirigents i va prohibir als col·legis electorals triar polítics vinculats directament o indirecta amb Yrigoyen; Pueyrredón havia estat ministre de Yrigoyen, la qual cosa significava que no podia ser triat, però a més va ser expulsat del país juntament amb Marcelo Torcuato Alvear. A més va suspendre les eleccions de governadors planejades per a les províncies de Còrdova i Santa Fe. El mes de setembre va cridar a eleccions per al mes de novembre, i poc després va anul·lar les eleccions a Buenos Aires.Cattaruzza (2012): 118-119.
Després del fracàs de l'assaig corporativista va governar Argentina una aliança política representaven el liberalisme conservador tradicional de l'Argentina que es va denominar la "Concordança" que va ser una aliança política formada entre el Partit Demòcrata Nacional (també conegut simplement com a Partit Conservador), la Unió Cívica Radical Antipersonalista i el Partit Socialista Independent que va governar el país durant l'anomenada dècada infame entre 1932 i 1943, a través dels presidents Agustín P. Justo (1932-1938), Roberto M. Ortiz (1938-1940) i Ramón Castillo que va haver de completar el període per mort del president Ortiz (1940-1943).
Aquest període es va caracteritzar pel començament del nou model econòmic conegut com a industrialització per substitució d'importacions.
El 1943 havien de realitzar-se eleccions per triar a un nou president i es descomptava un nou frau electoral que donaria la presidència al qüestionat empresari sucrera Robustiano Patró Costas, home fort de Salta en les anteriors quatre dècades. L'assumpció de Patró Costas com a president assegurava la continuïtat i aprofundiment del règim fraudulent.
La Segona Guerra Mundial La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va tenir una decisiva i complexa influència en els esdeveniments polítics argentins i en particular en el cop d'estat del 4 de juny de 1943.
Al moment en què la Segona Guerra Mundial es va iniciar, Gran Bretanya tenia una influència econòmica determinant a Argentina. D'altra banda Estats Units havia adquirit una presència hegemònica en tot el continent i es preparava a desplaçar definitivament a Gran Bretanya com a poder hegemònic a Argentina. La guerra va resultar un moment òptim per a això, sobretot a partir del moment que Estats Units va abandonar la neutralitat a causa de l'atac sofert el 1941 en Pearl Harbor, per part del Japó.
L'Argentina tenia una llarga tradició «neutralista» enfront de les guerres europees, que havia estat sostinguda i defensada per tots els partits polítics des del . Les causes del «neutralisme» argentí són complexes, però una de les més importants està relacionada amb la condició de proveïdor d'aliments per als britànics i Europa en general. Tant en la primera com en la segona guerra, Gran Bretanya necessitava garantir el proveïment d'aliments (grans i carns) a la seva població i a les seves tropes, i això hagués estat impossible si l'Argentina no mantenia la neutralitat, ja que els seus vaixells de càrrega haguessin pogut ser atacats, interrompent el subministrament.Luis C. Allén Lascano (1977): «Argentina y la gran guerra», cuaderno 12, «La soberanía», en la revista Todo es Historia. Buenos Aires, págs. 71-113; Leonardo Senkam (1995): «El nacionalismo y el campo liberal argentinos ante el neutralismo: 1939-1943», en revista Estudios Interdisciplinarios de América Latina y el Caribe, vol. 6 núm. 1, ene.-jun. de 1995, Universitat de Tel-Aviv.Carlos Escudé: «Un enigma: la “irracionalidad” argentina frente a la Segunda Guerra Mundial», en revista Estudios Interdisciplinarios de América Latina y el Caribe, vol. 6 núm. 2, jul-dic. de 1995, Universidad de Tel Aviv Simultàniament, l'Argentina havia mantingut una posició tradicionalment reticent a la visió hegemònica del panamericanisme que havia impulsat Estats Units des de finalitats del segle XIX.
Al desembre de 1939 el govern argentí va consultar amb Gran Bretanya la possibilitat d'abandonar la neutralitat i unir-se als Aliats. El govern britànic va rebutjar de plànol la proposició reiterant el principi: la principal contribució argentina eren els subministraments i per garantir-los era necessari mantenir la neutralitat. En aquells dies també Estats Units sostenia una posició «neutralista» consolidada per les lleis de Neutralitat de 1935-1939 i el seu tradicional «aïllacionisme», encara que aquesta posició variaria radicalment quan les seves bases militars en el Pacífic van ser atacades per Japó el 7 de desembre de 1941.
Després de Pearl Harbor, en la III Reunió de Consulta de Ministres de Relacions Exteriors (Conferència de Riu de 1942) realitzada al gener de 1942, Estats Units va intentar que tots els països americans ho seguissin en bloc ingressant a la guerra. Per als Estats Units, que no resultava afectat de cap manera per la interrupció del comerç entre Argentina i Europa, la Segona Guerra Mundial se li presentava com una excel·lent oportunitat per acabar d'imposar la seva hegemonia continental, tant política (expressada en el panamericanisme) com a econòmica i desplaçar definitivament a Gran Bretanya del seu punt fort a Amèrica. Però Argentina, a través del seu canceller, Enrique Ruiz Guiñazú, es va oposar a l'entrada en la guerra dels països americans en bloc, frenant la proposta nord-americana. A partir de llavors la pressió nord-americana no deixaria de créixer fins a fer-se irresistible.
Enfront de la guerra, la població argentina es dividia en dos grans grups: «aliadòfils» i «neutralistes». El primer grup era favorable a l'ingrés de l'Argentina en la guerra en l'bàndol aliat, mentre que el segon sostenia que el país havia de mantenir-se neutral. Un tercer grup, els «germanófilos», era francament minoritari i davant la impossibilitat que Argentina entrés a la guerra recolzant a l'Eix, solia donar suport a la neutralitat confonent-se amb els neutralistes.
Tant el president Unió Cívica Radical Antipersonalista Roberto Marcelino Ortiz (1938-1942) com el conservador Ramón Castillo (1942-1943) havien mantingut la neutralitat, però era segur que el candidat oficial Robustiano Patró Costas li declararia la guerra a l'Eix. Aquesta circumstància va tenir un enorme pes en les Forces Armades, sobretot en l'Exèrcit, on la posició favorable a mantenir la neutralitat era majoritària.
Situació econòmica i social miniatura|1943 va ser un any de gran creixement de la indústria i de la classe obrera. Les transformacions socioeconòmiques anticipaven grans canvis sociopolítics. Una de les conseqüències directes de la Segona Guerra Mundial sobre la realitat argentina va ser el salt que va donar el procés d'industrialització. En 1943 per primera vegada l'índex de producció industrial va superar a l'agropecuari.Troncoso (1976), 20 Les exportacions industrials van augmentar del 2,9 % del total en 1939, al 19,4 % en 1943, encapçalades per la indústria tèxtil.Gerchunoff et al, 159; Schvarzer,190
Entre 1941 i 1946, la classe obrera industrial havia crescut un 38 %, passant de 677.517 a 938.387 treballadors.Milcíades Peña (1986): Industrialización y clases sociales en Argentina. Buenos Aires: Hyspamérica, pàg. 16. Les fàbriques es van concentrar principalment a l'àrea urbana de Buenos Aires que en 1946 reunia el 56 % dels establiments industrials i 61 % del total d'obrers del país.Diego Dávila: «El 17 d'octubre de 1945», en Historia integral argentina; El peronismo en el poder. Buenos Aires: Centro Editor de América Latina, 1976, pag. 88.
D'altra banda la Gran Depressió de 1929 havia limitat el corrent migratori europeu, de manera tal que un nou corrent de migracions internes estava transformant per complet, quantitativa i culturalment, a la classe obrera. En 1936 el 36 % de la població de la ciutat de Buenos Aires era estrangera i només un 12 % provenia l'interior del país (zones rurals i petites ciutats); per 1947 els estrangers s'havien reduït al 26 % i els migrants interns s'havien duplicat aconseguint el 29 %.Samuel L. Baily (1985): Movimiento obrero, nacionalismo y política en Argentina. Buenos Aires: Hyspamérica, pàg. 90 Entre 1896-1936 la mitjana anual de provincians que arribaven a Buenos Aires era de 8.000; aquesta mitjana va ascendir a 72.000 entre 1936-1943 i a 117.000 entre 1943-1947.Baily, id.
Les noves condicions socioeconòmiques i la concentració geogràfica anticipaven grans canvis sociopolítics amb epicentre a Buenos Aires.
El cop d'estat del 4 de juny miniatura|Els generals Arturo Rawson i Pedro Pablo Ramírez saluden a la multitud en Plaça de Maig el dia del cop d'estat, 4 de juny de 1943.