miniatura|Manuscrit de la Guia de perplexos de Maimónides (text en hebreu). Es denomina literatura hispanohebrea, o literatura hispanojueva, a la producció literària desenvolupada a la península Ibèrica a partir del per part de membres de la comunitat jueva.
Els hebreus andalusins estaven assimilats a la cultura dominant i utilitzaven l'àrab com a idioma de comunicació. L'hebreu bíblic era una llengua de cultura, fonamentalment religiosa. No obstant això, i seguint l'exemple de la poesia àrab, que tenia a la llengua de l'Alcorà com a perfecta i sagrada per a la poesia, els jueus hispans van recuperar l'hebreu de l'Antic Testament per a la seva activitat literària, si bé van haver de crear-se nombrosos neologismes, fonamentalment arabismes, per actualitzar l'hebreu rabínic.
L'eclosió literària hispanojueva es correspon amb el renaixement medieval de la cultura hebrea en general, que va tenir el seu epicentre a la ciutat de Còrdova. En aquells moments, la ciutat estava sota domini musulmà, amb un nivell cultural rellevant en el context europeu del moment. Aquest renaixement cultural va consistir, bàsicament, a ampliar l'horitzó de la producció escrita més enllà dels temes religiosos vinculats a l'Antic Testament. Així, l'heterogeneïtat temàtica (filosofia, ciència, naturalesa, les emocions, etc.) i la individualitat de les obres són els trets més destacats d'aquesta producció literària.
Les circumstàncies principals que van afavorir aquest renaixement, van ser la pacificació del territori en la segona meitat del aconseguida gràcies a l'acció dels califes Abderramán III i al-Hakam II, i el notable desenvolupament científic i literari de la cultura àrab, en la qual els jueus estaven immersos. Tampoc és menyspreable l'acció personal del metge de la cort dels dues califes esmentats, Hasday ben Saprut, personalitat jueva de gran influència política, que va actuar com a mecenes de les principals figures literàries del moment
L'època taifal es considera el Segle d'Or de la cultura hispanojueva, i es caracteritza per l'esplendor del conreu de la filosofia, fonamentalment en la Taifa de Saragossa (que incloïa Tudela d'on procedeixen ibn Ezra i Yehuda Halevi). La quantitat de personalitats saraqustíes rellevants en aquesta disciplina (com Ibn Gabirol o Ibn Paquda) prepararien el terreny per l'obra del seu màxim representant: Maimònides. També és el període que va conèixer les més altes cotes de la poesia hispanojueva, amb figures que van passar a ser considerades clàssiques per tot el judaisme, com el propi Ibn Gabirol o Yehuda Halevi.
Després de les invasions almoràvits i almohades la literatura jueva va haver de refugiar-se a les corts cristianes, a les quals van transmetre els seus sabers. Si bé encara als segles XIII al apareixen noms importants, ja no tornaria a repetir-se el moment culminant de l'època de taifes andalusines.
La poesia El cultiu de la poesia en hebreu, a la zona musulmana de la Península Ibèrica a partir del es veu fortament influïda per la poesia àrab. Es va adoptar l'hebreu bíblic com l'única forma correcta de l'hebreu, de la mateixa forma que els àrabs usaven la llengua alcorànica a efectes poètics. La principal novetat és que es van substituir els aspectes mètrics tradicionals i s'optà per les formes àrabs de mètrica quantitativa, per la qual cosa s'han de dividir les síl·labes hebrees en llargues i breus.
El primer poeta que va fer ús d'aquest canvis va ser Dunaš ben Labrat, format en l'Orient musulmà i que es va basar en la vocalització del text de la Bíblia hebrea per decidir la longitud de les síl·labes. Dunaš, introduí també l'ús de l'estructura de la cassida àrab i, alguns dels seus temes i motius. Com a innovador, Ben Labrat va ser objecte de crítiques, encara que a la llarga, la pràctica totalitat dels poetes, excepte la poesia religiosa, van adoptar la mètrica àrab quantitativa, que va dominar la poesia hispanojueva fins al .
Els sistemes de versificació més freqüents eren els següents: poemes basats en l'estructura de la cassida; estròfics amb base en la poesia popular de l'Àndalus, com per exemple en les moaixajas o el zàjal (ja al ); estròfics de mètrica sil·làbica; i poemes estròfics amb vers lliure, sobretot en la poesia litúrgica.
A més del ja esmentat ús de l'hebreu bíblic, que inevitablement va sofrir nombroses alteracions, la poesia hispanojueva estava plena de referències bíbliques, tant en forma de vocabulari com d'expressions i versicles sencers. Aquesta metodologia, configuraria el que s'ha donat a denominar estil mosaic, mitjançant el qual aquestes referències cobraven nous sentits i valors.
Amb tot, la poesia secular és el gènere que suposaria la innovació més excel·lent d'aquest període, ja que la tradició històrica era gairebé enterament la d'una poesia litúrgica. Així doncs, els poetes començarien a freqüentar subgèneres com l'elegia, la sàtira, el poema d'amor o el panegíric.
La prosa Dues són les variants de la prosa hispanojueva:
la prosa rimada: d'àmplia tradició al món àrab i caracteritzada per la submissió flexible a l'ús d'un metre i una rima determinats. Es va utilitzar especialment en el gènere epistolar (per part d'autors com Moseh ibn 'Ezra, Yehudah ha-Levi i altres) i, sobretot, en la narrativa. Els principals relats de la literatura hispanojueva medieval es van escriure sota aquesta forma. Originada també en la literatura àrab, en concret en el gènere de les maqames, aquesta narrativa en prosa rimada es comença a utilitzar per part dels jueus a partir del . la prosa pura: encara que es va usar indistintament tant l'hebreu com l'àrab, va ser l'àrab la llengua més utilitzada pels jueus de l'Àndalus en escriure en prosa. Aquesta es va dedicar especialment a temes no literaris (ciència, medicina, filosofia...), per la qual cosa l'hebreu mancava del lèxic adequat per a la seva expressió. A més, la difusió de les obres es veia clarament afavorida, doncs l'àrab estava molt més estès, fins i tot entre els propis jueus, que l'hebreu. Només cap a mitjan , quan la literatura hebrea comença a abundar en els regnes cristians peninsulars, l'hebreu comença a ser utilitzat en la prosa.
Etapes Es poden distingir les següents etapes en la producció literària hispanojueva:
Literatura hebrea a l'Àndalus (segles c. 900-1250)
Califat de Còrdova () Regnes de Taifes i invasió almoràvit (c. 1009 - cap a 1150) Invasió almohade (c. 1150 - cap a 1250), amb les emigracions jueves intra-peninsulars cap als regnes cristians, a causa de la intolerància almohade cap al judaisme.
Literatura hebrea en els regnes cristians
Període alt-medieval (c. 1150 - cap a 1300) Període baix-medieval (c. 1300 - cap a 1492)
A partir de l'expulsió dels jueus d'Espanya, es donarà una literatura aljamiada i una altra cristiana entre els conversos a l'interior, i continuarà la tradició cultural en llengua hebrea amb la diàspora sefardita a partir del .
Literatura hebrea a l'Àndalus miniatura|Pàgina manuscrita de Maimònides (en àrab i hebreu).
Califat de Còrdova (s. X) La Còrdova califal del marca un període de renaixement de la cultura hebrea. Influïda per la literatura andalusina, la comunitat hebrea a l'Àndalus va renovar els temes, introduint en les seves lletres assumptes no religiosos. Els intel·lectuals jueus van començar a ocupar-se de temes filosòfics, lingüístics o científics, i a escriure poesia no sinagogal. La poesia va adoptar noves formes i temes hedonistes, i la prosa va passar de ser exclusivament de continguts de coneixement a adoptar esquemes narratius.
Una de les figures clau en aquest renaixement cultural del poble hebreu va ser Hasdai ben Saprut, ben situat en la cort d'Abd al-Rahmán III i al-Hakam II, qui va promoure el progrés de la cultura a la seva cort. Gràcies al seu mecenatge, van arribar a Còrdova intel·lectuals jueus de tot el món, com l'iraquià Mose ben Hanoh, cèlebre talmudista. L'estudi independent de les escoles orientals del Talmud va progressar, com a mostra la importància de l'Acadèmia Rabínica de Lucena.
En aquest període predomina la filologia i la poesia, amb intel·lectuals destacats com el tortosí Menahem ben Saruq, secretari de Hasdai ben Saprut, la poesia del qual encara és tradicionalista. Més rellevant va ser la seva activitat com a gramàtic. El seu Mahberet es considera el primer diccionari morfològic hebreu de la Península Ibèrica, encara que va ser criticat per Dunash ben Labrat en el seu tractat lingüístic Tesubot (Respostes). Aquest, generaria una controvèrsia que s'estendria en èpoques posteriors, amb gramàtics afectes a Saruq o a Labrat que es van sumar a una o una altra escola.
Menahem ben Saruq (ca 1910 - 1970)
En aquest període predomina la filologia i la poesia, amb intel·lectuals destacats com el tortosí Menahem ben Saruq, secretari de Hasdai ben Saprut.
Ben Saruq va escriure cartes i poesia de circumstàncies, vinculades a fets de rellevància en la vida de mecenes de l'època com Yishaq ben 'Ezra ben Šaprut, i després el seu fill, inclosa l'elegia en el moment de la seva mort. És especialment rellevant la carta enviada per ben Saruq el 954, com a secretari del fill de ben Šaprut, a José, rei dels khàzars, regne jueu independent entre la mar Càspia i la mar Negra. La seva introducció està en vers, conformant un poema amb tints èpics dedicat a l'exèrcit dels khàzars. La llengua utilitzada, predominantment bíblica, i el contingut secular, són trets inequívocs d'un renaixement de l'hebreu clàssic i de la seva corresponent literatura. Després de retirar-li el seu mecenes la confiança, el va tancar en un calabós des d'on l'escriptor li va enviar una carta de queixa en forma de poema i amb estil bíblic.
Dunaix ben Labrat (ca 920 - 990)
Dunaix ben Labrat, també protegit per ben Saprut, va introduir en la poesia hebrea la mètrica quantitativa i la forma de la cassida de la poesia àrab. També va incorporar els seus temes, tant en la poesia profana com en la litúrgica. Aquest fet va representar un forta innovació que li va comportar fortes crítiques, acusat-lo de trencar l'estructura sintàctica de l'hebreu bíblic, llengua sagrada. No obstant això, les formes àrabs van acabar sent dominants en la poesia hispanojueva.
Dunaš va ser un destacat poeta en llengua hebrea, el primer a adaptar la mètrica àrab a la poesia en hebreu. La poesia àrab tradicional estava basada en la quantitat vocàlica (distinció entre vocals curtes i llargues), que no existia en hebreu. Dunash va substituir aquest tret pel timbre de les vocals, establint les bases d'una nova mètrica hebrea. Aquest, aconseguiria gran difusió en la poesia hebrea medieval. També introduiria a la lírica hebrea l'estructura de la cassida àrab.
Les seves innovacions van ser objecte en l'època de nombroses crítiques en l'època, ja que afectaven els piyyutim (singular piyyut), un gènere poètic de caràcter litúrgic la tradició del qual estava molt arrelada. Va ser criticat sobretot pels deixebles de Ben Saruq, que l'acusaven de corrompre la llengua hebrea amb les seves innovacions procedents de l'àrab.
Alguns dels seus poemes han estat incorporats a la litúrgia jueva, com les cançons Dror Yikra i Dvai Hasair. Salomón ibn Gabirol es va referir a ell com el més important poeta del seu temps.
Com a gramàtic, la seva obra més important són les Tesubot (Respostes), llibre en el qual critica durament la principal obra de Ben Saruq, el llibre Mahberet (Quadern), per raons tant filològiques com a religioses. Dunaš defensava l'ortodòxia enfront de Ben Saruq, l'obra de la qual estava influenciada pel caraísme. Dunash va dedicar el seu Tesubot al príncep (nasi) dels jueus d'Espanya i principal protector seu, Hasdai ibn Shaprut, en un poema laudatori que és el primer exemple de la seva adaptació a l'hebreu de la mètrica àrab.