Lestafilococ daurat (Staphylococcus aureus) és una espècie de bacteri grampositiu de la família de les estafilococcàcies (Staphylococcaceae). És un microorganisme patogen, anaerobi facultatiu en forma de coc d'unes dimensions de 0,5 - 1,5 µm de diàmetre, que es divideix en més d'un pla donant lloc a una estructura en forma de raïm (d'aquí la seva arrel “staphylo”, raïm en grec) i genera unes colònies de color groc.
Creix mitjançant processos com la fermentació làctica o la respiració aeròbica. La majoria d'espècies tenen un requisit de nutrients complex, però generalment necessiten una font orgànica de nitrogen que poden trobar en diversos aminoàcids essencials, com són l'arginina, valina i en la vitamina B, incloent-hi la tiamina i la nicotinamida. No forma espores i no presenta mobilitat, però pot formar càpsula com a mecanisme de defensa. És capaç de créixer tolerant altes concentracions de clorur de sodi (fins a un 10%) i a temperatures d'entre 18 °C i 40 °C. Dona negatiu en el test de l'oxidasa i positiu en el test de la catalasa i de la coagulasa. En aquest últim només S. aureus i S. intermedius són positius dintre del gènere Staphylococcus. Actualment es coneixen 53 espècies i 28 subespècies dins del gènere Staphylococcus, la majoria de les quals prefereixen colonitzar el cos humà. Les més caracteritzades i estudiades són S. aureus i S. epidermidis.
Aproximadament un 30% de la població global es troba colonitzada per aquest bacteri. Pot causar una gran varietat d'infeccions en determinades circumstàncies. Pot ser causa d'infeccions menors de la pell (furóncols i pústules) i abscessos cutanis, o malalties més greus com ara pneumònia, meningitis, osteomielitis, endocarditis, síndrome de xoc tòxic (SST) o sèpsies. És un patogen important en les infeccions i malalties nosocomials, i és perillós a causa de la resistència que presenta a diversos antibiòtics, com ara la meticil·lina, els β-lactàmics, la penicil·lina, o la tetraciclina. El seu reservori és l'ésser humà i altres mamífers, on es troba com a sapròfit de la pell i de la mucosa. i té una dosi infectiva mínima (DIM) de 100.000 unitats. Es transmet mitjançant la ingesta del propi microorganisme en aliments, per contacte directe entre individus i per la contaminació de ferides.
Epidemiologia Staphylococcus aureus es caracteritza per ser comensal i un patogen oportunista. La microbiota nasal humana n'és un reservori natural; el 2018 el bacteri es trobava en fins a un 30 per cent de la població global. Les colonitzacions asimptomàtiques són més freqüents que les infeccions, però en persones immunodeprimides o que es trobin en condicions desfavorables pot resultar perillós, i per això hi ha un augment en el risc d'infecció en pacients hospitalitzats, sobretot en aquells que passen per una operació quirúrgica. Per aquest motiu aquestes infeccions són més freqüents en hospitals. La manera d'eliminar la colonització d'aquest microorganisme és mitjançant l'administració d'antibiòtics, desinfectants, o fins i tot soques atenuades de la mateixa espècie.
La penicil·lina va ser el primer antibiòtic emprat contra infeccions causades per S. aureus, tot i que durant la dècada de 1940 van començar a aparèixer soques de S. aureus resistents a aquest antibiòtic. Durant finals de la dècada de 1960 un 80 per cent de les soques aïllades, tant a l'àmbit hospitalari com a l'exterior, presentaven aquesta resistència.
Atès que la penicil·lina començava a ser ineficaç, es van buscar altres antibiòtics i es va descobrir la meticil·lina, un altre β-lactàmic del grup de les penicil·lines. Es va introduir a l'àmbit clínic el 1961, però poc temps després ja es van identificar soques que n'eren resistents (MRSA, de l'anglès methicillin-resistant Staphylococcus aureus), que portaven el casset gènic mecA (SCCmecA). Durant les següents dècades van aparèixer molts casos d'infeccions provocades per soques resistents a la meticil·lina, totes en hospitals. En dades recollides en National Nosocomial Infections Surveillance (NNIS) pels Centres per al Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC, de l'anglès Centers for Disease Control and Prevention) durant els primers anys de la dècada de 1980 les soques MRSA estaven restringides en grans centres hospitalaris amb unes taxes del 5 al 10 per cent. En hospitals petits les taxes eren inferiors al 5 per cent. Durant la dècada de 1990 aquestes taxes van pujar a un 20 per cent en hospitals petits i fins a un 40 per cent en centres hospitalaris grans. Aquestes dades van anar pujant i el 1998 eren ja del 50 per cent.
Les persones més susceptibles a aquestes infeccions que no fossin pacients eren treballadors de l'àmbit hospitalari o contactes propers dels pacients. Més endavant, l'any 1999, a Chicago van morir quatre nens a causa d'una infecció per soques MRSA. L'estudi d'aquests casos va revelar que es tractava de soques susceptibles a diversos antibiòtics però no als β-lactàmics, i es va determinar que les soques estaven relacionades entre elles, però que diferien de les típiques soques aïllades en infeccions nosocomials. Això demostrava que aquestes infeccions ja no eren només un problema a escala intrahospitalària, sinó que també començava a generar problemes en persones que no estaven relacionades amb els hospitals.
Patogènia Staphylococcus aureus és un patogen oportunista capaç de colonitzar l'ésser humà, sent la principal causa d'una àmplia gamma d'infeccions clíniques greus com la sèpsia i l'endocarditis. Produeix una alta diversitat de factors de virulència com ara toxines, enzims, adhesines i altres proteïnes superficials que li permeten sobreviure en condicions extremes i són essencials per a la capacitat del bacteri de propagar-se pels diferents teixits i òrgans, com ara la pell, el tracte gastrointestinal, el cor i els ossos.
El seu procés d'infecció comença amb la colonització de les cèl·lules del teixit hoste, on utilitza una sèrie de factors associats a la paret cel·lular que li permeten unir-se a proteïnes de la matriu extracel·lular, fibrina i plaquetes. Després d'aquesta adhesió es produeix la interiorització del bacteri dins de les cèl·lules on S.aureus podrà créixer i activar la seva producció de toxines, controlada en gran manera pels sistemes de detecció de quòrum. Aquestes toxines produeixen la destrucció de les cèl·lules hoste i permeten l'entrada del patogen a estructures de teixits profunds, a més de proporcionar una defensa contra el sistema immunitari. Un cop finalitzada aquesta fase aguda i destructiva, S.aureus disminueix i regula la producció de toxines, fet que li permetrà l'evasió del sistema immunitari i la supervivència i persistència dins de l'hoste. +Determinant de patogenicitatPropietatsComponents de la paret cel·lular Peptidoglicà Àcids teïcoics Proteïna A Càpsula Activació del complement Activitat antifagocítica Activitat antifagocítica AdherènciaEnzims Coagulasa Estafiloquinasa Hialuronidasa Lipasa Formació d'abscés Destrucció del coàgul Invasió hística ColonitzacióToxines Hemolisines Leucocidina Toxina exfoliatina Toxina del xoc tòxic Enterotoxines Ruptura de la membrana cel·lular Alteració de la permeabilitat cel·lular de fagòcits Epidermolisi Xoc tòxic Intoxicació alimentària
Components de la paret cel·lular La paret cel·lular està constituïda de peptidoglicans, les cadenes laterals dels quals estan unides mitjançant ponts pentapeptídics de pentaglicina i àcids teïcoics. El peptidoglicà proporciona estabilitat osmòtica, desencadena la inflamació per activació del complement, és capaç d'atraure leucòcits polimorfonuclears (PMN), estimula la producció d'anticossos opsonitzats i té activitat similar a les endotoxines de gramnegatius. Els àcids teïcoics constitueixen el voltant del 40% del pes de la paret. Aquests àcids són polímers de ribitol fosfat i estan units de forma covalent al peptidglicà. Són components importants per a l'adherència a la fibronectina; estimulen la producció de pirogen endogen.
Càpsula La presència de la càpsula és variable, però és rellevant a escala patogènica, ja que té propietats antifagocítiques. Les soques que tenen càpsula són més virulentes en models animals. Es coneix que l'adherència del patogen a les vàlvules cardíaques i cossos estranys està regulada, en part, pels receptors de fibronectina en la seva superfície. Les soques que tenen grans quantitats de receptors per aquesta glicoproteïna, solen ser més invasius i més hàbils per adherir-se. A més, impedeix la quimiotaxi i la proliferació de cèl·lules mononuclears.
Proteïna A Té l'habilitat d'unir-se a la porció Fc de les molècules d'Immunoglobulina G (IgG) i, per tant, funciona com un factor de virulència, ja que interfereix en l'opsonització i la ingestió dels microorganismes per les PMN, activant el complement i donant lloc a reaccions d'hipersensibilitat immediata. Aquesta proteïna és immunògena i es troben anticossos contra ella en pacients amb infeccions greus de S.aureus.
+Enzims CoagulasaActua cobrint la cèl·lula de fibrina provocant un augment de la resistència a l'opsonització i fagocitosiEstafiloquinasaDegrada la fibrina i contribueix a la invasió dels teixits veïnsHialuronidasaHidrolitza la matriu intracel·lular de mucopolisacàrids dels teixits i contribueix a la disseminació dels teixits adjacentsLipasaAjuden al microorganisme a disseminar-se pels teixits cutanis i subcutanis A més a més, totes les soques de S.aureus produeixen una sèrie d'enzims, com DNAses, proteases i fosfatases, que col·laboren en el procés infecciós i en la producció de lesions.
Toxines Una de les característiques importants de Staphylococcus aureus és la capacitat de certes variants de secretar toxines que danyen les membranes de les cèl·lules de l'hoste, ja que formen porus que provoquen l'alliberació del contingut i la mort cel·lular. Per tant, no totes les soques són patògenes, només aquelles que siguin capaces de produir toxines, com ara enterotoxines, que causen una intoxicació alimentària.