miniatura|The Moorish Proselytes of Archbishop Ximenes, (Els prosèlits magrebins de l'arquebisbe Ximenes, Granada, 1500), obra d'Edwin Long (1829–1891) que representa un baptisme massiu de musulmans Les conversions forçades de musulmans als regnes hispànics es van promulgar a través d'una sèrie d'edictes que proscrivien l'islam als regnes de la Monarquia Hispànica als actuals estats d'Espanya i de Portugal. Aquest procés va tenir lloc a principis del a cadascun dels tres Estats que hi havia: el Regne de Portugal el 1497-1500, la Corona de Castella el 1500-1502, seguida de Navarra el 1515-1516, i finalment la Corona d'Aragó el 1523-1526.

Després que els regnes cristians acabessin la Reconquesta el 1492, la població musulmana se situava entre 500.000 i 600.000 persones. En aquest moment, als musulmans que vivien sota el domini cristià se'ls va atorgar l'estatus de mudèjar, permetent legalment la pràctica oberta de l'islam. El 1499, l'arquebisbe de Toledo, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, va iniciar una campanya a la ciutat de Granada per forçar el compliment religiós del cristianisme mitjançant la tortura i l'empresonament, la qual cosa va desencadenar en una rebel·lió musulmana. La rebel·lió va ser finalment sufocada i després utilitzada per justificar la revocació de les proteccions legals i convencionals dels musulmans. Els esforços per fomentar les conversions es van redoblar i el 1501 oficialment cap musulmà romania a Granada. Animada per l'èxit de Granada, la reina Isabel I de Castella va emetre un edicte el 1502 que prohibia l'Islam a tota la Corona de Castella. Amb l'annexió de la Navarra Ibèrica el 1515, més musulmans es van veure obligats a observar les creences cristianes sota l'edicte castellà. L'últim regne a imposar la conversió va ser la Corona d'Aragó, els reis de la qual havien estat prèviament obligats a garantir la llibertat religiosa dels seus súbdits musulmans sota un jurament inclòs en les seves coronacions. A principis de la dècada de 1520, va tenir lloc un aixecament contra l'Islam conegut com les Germanies i els musulmans en territoris rebels es van veure obligats a convertir-se. Quan les forces reials aragoneses, amb l'ajuda dels musulmans, van reprimir la rebel·lió, el rei Carles I d'Espanya va dictaminar que aquestes conversions forçades eren vàlides; per tant, els "conversos" eren ara oficialment cristians. Això va posar als conversos sota la jurisdicció de la Inquisició espanyola. Finalment, el 1524, Carles va demanar al papa Climent VII que alliberés el rei del seu jurament de protegir la llibertat de religió dels musulmans. Això li va atorgar l'autoritat per actuar oficialment contra la resta de la població musulmana; a la fi de 1525, va emetre un edicte oficial de conversió: l'Islam ja no existia oficialment a tot Espanya.

Mentre que l'adhesió al cristianisme en públic era requerida pels edictes reals i imposada per la Inquisició espanyola, les proves indiquen que la majoria dels convertits forçats (coneguts com a "moriscos") s'aferraven a l'Islam en secret. En la vida pública quotidiana, la llei islàmica tradicional ja no podia seguir-se sense la persecució de la Inquisició; com a resultat, es va promulgar la fàtua d'Orà per reconèixer la necessitat de relaxar la xaria, així com per detallar les formes en què els musulmans havien de fer-ho. Aquesta fàtua es va convertir a la base del criptoislam practicat pels moriscos fins a la seva expulsió en 1609-1614. Alguns musulmans, molts d'ells prop de la costa, van emigrar en resposta a la conversió. No obstant això, les restriccions imposades per les autoritats a l'emigració significaven que la sortida d'Espanya no era una opció per a molts. També van esclatar rebel·lions en algunes zones, especialment en aquelles zones muntanyoses de fàcil defensa, però no totes van tenir èxit. Finalment, els edictes van crear una societat en la qual els musulmans devots que secretament van refusar la conversió van coexistir amb els antics musulmans que es van convertir en cristians practicants genuïns, fins a l'expulsió.

Antecedents

miniatura|La rendició de Granada, per Francisco Pradilla Ortiz (1848–1921), on es representa la capitulació de Granada el 1492, l'últim regne governat pels musulmans a Espanya. L'Islam ha estat present a Espanya des de la conquesta omeia d'Hispània el . A principis del , la població musulmana de la península ibèrica -denominada "al-Àndalus" pels musulmans- s'estimava en 5,5 milions d'habitants, entre ells àrabs, amazics i la població local d'origen romanovisigot que s'havia convertit. Els segles següents, mentre els cristians empenyien des del nord en el procés conegut com a "reconquesta", la població musulmana es va anar reduint. A la fi del , la reconquesta va culminar amb la caiguda de Granada, amb una població musulmana a Espanya estimada entre 500 000 i 600 000 habitants d'un total de 7 a 8 milions d'habitants en els regnes espanyols. Aproximadament la meitat dels musulmans vivien a l'antic Emirat de Granada, l'últim estat musulmà independent d'Espanya, que havia estat annexionat per la Corona de Castella. Uns 20000 musulmans vivien en altres territoris de Castella, i la major part de la resta vivia als territoris de la Corona d'Aragó. Aquests musulmans que vivien sota domini cristià eren coneguts com els mudèjars.

En els primers anys després de la conquesta de Granada, els musulmans a Granada i altres indrets van continuar gaudint de la llibertat de religió. Aquest dret estava garantit en diversos instruments legals, incloent-hi tractats, cartes, capitulacions i juraments de coronació. Per exemple, el tractat de Granada (1491) garantia la tolerància religiosa als musulmans de la Granada conquerida. Els reis d'Aragó, entre ells el rei Ferran II i Carles I, van jurar protegir la llibertat religiosa dels musulmans en els seus juraments de coronació.

Tres mesos després de la conquesta de Granada, el 1492, el decret de l'Alhambra va ordenar l'expulsió o conversió de tots els jueus d'Espanya, la qual cosa va marcar el començament de polítiques intolerants. El 1497, el Regne de Portugal va expulsar les seves poblacions de jueus i musulmans, segons el que disposà el cardenal Cisneros a canvi d'un acord matrimonial entre les monarquies hispànica i portuguesa. A diferència dels jueus, als musulmans portuguesos se'ls va permetre traslladar-se a Espanya, i la majoria ho va fer.

Procés de conversió A principis del , l'actual Espanya estava dividida en tres regnes: la Corona de Castella, la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra. El matrimoni entre el rei Ferran II d'Aragó i la reina Isabel I de Castella va unir les dues principals corones, que finalment heretaria el seu net Carles (com a Carles I d'Espanya, però també conegut com a Carles V, pel seu ordinal com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic). Malgrat la unió, les dues corones funcionaven de manera molt diferent, amb lleis dispars, prioritats de govern i tracte als musulmans. També hi havia musulmans que vivien en el Regne de Navarra, que inicialment era independent però que va ser annexionat per Castella el 1515. La conversió forçada va variar en el temps segons el regne: va ser promulgada per la Corona de Castella el 1500-1502, a Navarra el 1515-1516 i per la Corona d'Aragó el 1523-1526.

A la Corona de Castella Regne de Granada miniatura|El Regne de Granada (vermell) dins de la Corona de Castella (fronteres de color negre). Els primers intents per forçar les conversions dels musulmans van ser iniciats pel cardenal Cisneros, arquebisbe de Toledo, que va arribar a Granada la tardor de 1499. A diferència de l'arquebisbe de Granada Hernando de Talavera, que tenia relacions amistoses amb la població musulmana i es basava en un enfocament pacífic de les conversions, Cisneros va adoptar mesures dures i autoritàries. Va enviar a presó aquells musulmans no cooperatius, especialment als nobles, on van ser tractats severament (incloent-hi denúncies de tortura) fins que es van convertir. Cisneros va ignorar els advertiments del seu consell que aquests mètodes podrien violar el tractat de Granada, que garantia als musulmans la llibertat de religió i va intensificar els seus esforços. Al desembre va escriure al papa Alexandre VI dient-li que havia convertit a 3000 musulmans en un sol dia.

Les conversions forçades van donar lloc a una sèrie de rebel·lions, localitzades inicialment a la ciutat de Granada. Aquest aixecament es va precipitar amb l'assassinat indiscriminat d'un guàrdia que transportava una dona musulmana per interrogar-la pel barri musulmà de Granada; va acabar amb negociacions, després de les quals els musulmans van deposar les armes i van lliurar els responsables de l'assassinat del guàrdia. Posteriorment, Cisneros va convèncer els Reis Catòlics, que, en intentar una rebel·lió, els musulmans havien perdut els seus drets garantits pel tractat i ara havien d'acceptar conversions. Els monarques van tornar a enviar Cisneros a Granada per presidir una renovada campanya de conversió. Els musulmans de la ciutat van ser convertits per la força en gran nombre: 60000 segons el papa, en una carta a Cisneros del març de 1500. Cisneros va declarar el gener de 1500 que "no hi ha ningú a la ciutat que no sigui cristià".

Encara que la ciutat de Granada era ara sota control cristià, l'aixecament es va estendre a les zones rurals granadines. El líder de la rebel·lió va fugir a les Alpujarras el gener de 1500. Tement que ells també es veiessin forçats a convertir-se, la població es va aixecar ràpidament en una insurrecció. No obstant això, després d'una sèrie de campanyes el 1500-01 en què es van mobilitzar 80000 efectius cristians i el rei Ferran va dirigir personalment algunes operacions, la rebel·lió va ser derrotada. Els termes de la rendició dels rebels derrotats generalment requerien que acceptessin el baptisme. El 1501 tots els musulmans de Granada s'havien convertit.

Resta de Castella A diferència dels musulmans de Granada, que van ser sota domini islàmic fins al 1492, els musulmans de la resta de Castella havien viscut sota el domini cristià durant generacions. Després de les conversions de Granada, Isabel va decidir imposar un decret de conversió o expulsió contra els musulmans. Castella va proscriure l'Islam en una legislació de juliol de 1501 a Granada, però no es va fer pública immediatament. La pragmàtica va tenir lloc el 14 de febrer de 1502, a Sevilla (considerada la "data clau" d'aquesta legislació per l'historiador L. P. Harvey), i després localment en altres ciutats. L'edicte afectava "tots els regnes i senyorius de Castella i Lleó". Segons l'edicte, tots els homes musulmans de 14 anys o més, o les dones de 12 anys o més, havien de convertir-se o abandonar Castella a la fi d'abril de 1502. Tant els musulmans nascuts a Castella com els immigrants estaven subjectes al decret, però s'excloïa als esclaus per respectar els drets dels seus amos. L'edicte justificava la decisió dient que després de la reeixida conversió de Granada, permetre l'Islam en la resta de Castella seria escandalós, encara que reconeixia que aquests musulmans eren pacífics. L'edicte també argumentava que la decisió era necessària per protegir a aquells que acceptaven la conversió de la influència dels musulmans no convertits.