La literatura sèrbia () fa referència a la literatura escrita en serbi i/o a Sèrbia.
La història de la literatura sèrbia generalment es divideix en tres períodes: l'antiga - fins al final del o principis del , la central (fins a finals del ) i la nova (moderna).
Els escriptors serbis més destacats inclouen Ivo Andrić, autor dUn pont sobre el Drina i guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1961. Milorad Pavić, l'autor del Diccionari Khàzar, també va aconseguir una considerable popularitat.
Inicis de l'alfabetització Igual que els altres eslaus, els inicis de l'alfabetització dels serbis estan relacionats amb l'acceptació del cristianisme i l'acció dels missioners cristians Ciril i Metodi. Van crear el primer alfabet per als pobles eslaus al (el glagolític). Escrivien en antic eslau. Mitjançant la traducció de llibres eclesiàstics a l'antic eslau, van crear el primer llenguatge literari eslau i van establir les bases per a la literatura eslava. LZMK, Hrvatska enciklopedija, Srbi (consultat el 26 de maig de 2018 Les característiques d'aquest antic eslau es varen adaptar a la llengua popular sèrbia, i el resultat és el que es coneix com a llengua sèrbia.
Literatura medieval miniatura|Evangeli de Miroslav, obra de finals del . La literatura serbia medieval es va desenvolupar sota la forta influència de l'Església Ortodoxa Sèrbia. Els principals centres de la literatura eren monestirs i governants de la cort. El tema religiós era el predominant, tot i que també es van escriure biografies, generalment amb el caràcter de panegírics. També hi va haver traduccions (incloent el Romanç d'Alexandre).
El manuscrit i monument més antic conservat de l'antiga literatura sèrbia escrita en serbi és l'evangeli de Miroslav, un llibre litúrgic de 362 pàgines escrites en forma de transició entre l'antic eslau i el serboeslau, escrit els anys vuitanta del . Les anàlisis filològiques han determinat que el text el van escriure dos escribes, dels quals només un va signar una de cada quatre notes curtes amb el nom de Gligorije, Gligor i Grigorije. Hi ha una opinió segons la qual "Versameleon" és la signatura de l'autor anònim. En l'actualitat, aquesta opinió no és representativa. Va ser escrit per al príncep Miroslav de Hum, fill de Zavida i germà d'Esteve Nemanja.
Probablement es va originar al monestir de Sant Pere i Sant Pau a Bijelo Polje. També hi ha una teoria que es va originar al monestir de Khilandar. L'any 2001, la UNESCO el va incloure en la seva "Memòria del Món". El mètode de preparació del manuscrit, pel que fa al seu aspecte material i lingüístic, indica que aquest text no es va crear ex nihilo, sinó que probablement documenta la tradició d'escriptura nativa prèviament formada a les terres sèrbies.
LEvangeli de Miroslav explica l'origen de l'escriptura ciríl·lica. Les lletres són una obra d'art de la cal·ligrafia i les il·lustracions són atrevides, així com les miniatures i les caplletres. Durant segles, aquest llibre es va conservar al monestir de Khilandar, al Mont Atos de Grècia. Després de passar per diverses vicissituds durant la Segona Guerra Mundial, el llibre es va dipositar al Museu Nacional de Sèrbia de Belgrad.
El Privilegi de Khilandar (serbi Khilandarska povelja) és un dels monuments més antics de l'escriptura secular medieval sèrbia. És l'acta fundacional del monestir de Khilandar, al Mont Atos, on Esteve Nemanja, després de lliurar el poder al seu fill, es va establir com a monjo. En un privilegi, el noble serbi dona al monestir moltes terres, persones i ingressos a Sèrbia, i assegura així que Khilandar es mantingui. A més del contingut legal, el privilegi conté una biografia específica de Nemanja, on destaca el paper del governant com a restaurador de l'estat i les seves virtuts i valors espirituals, expressats per l'abandonament del tron i l'adopció de l'hàbit monàstic. L'autor de la vida de Nemanja és el seu fill, Sant Sava. (1175-1235).
Entre els alumnes i successors de l'arquebisbe Sava, poc després de la seva mort, es va desenvolupar el culte, que va donar lloc a nombroses obres hagiogràfiques i hipnogràfiques dedicades al sant. Entre d'altres, es pot esmentar una obra del 1237, escrita per un estudiant desconegut amb motiu del trasllat de la relíquia del sant des de Veliko Tàrnovo fins al monestir de Mileševa. A mitjans del (1243 o 1254) per ordre del rei Stefan Uroš I, el monjo Domentijan va escriure una extensa hagiografia de Sant Savà titulada Život sv. Save ("Vida de Sant Sava"). Es tracta d'un text escrit en un estil exquisit, característic de la literatura cortesana d'aquella època,), amb nombroses reminiscències bíbliques, que revelen el profund estudi teològic de l'autor. A finals del segle arriba una altra vida de Sant Sava, escrita pel monjo Teodosije, que és una modificació de l'obra de Domentijan (el monjo va afirmar que ho feia segons les instruccions orals de Teodosije). Aquest text està escrit en un llenguatge més senzill que el treball de Domentijan i, a diferència d'això, concedeix major importància als esdeveniments de la vida del sant que a la seva interpretació teològica.
Al tombant dels segles i , destaca Danilo II (1270-1337), arquebisbe, biògraf i poeta, autor de sis obres biogràfiques de la sèrie "Vida de reis i arquebisbes serbis" (en serbi Životi kraljeva i arhiepiskopa srpskih). Danilo va presentar en elles les figures de tres governants serbis de la dinastia Nemanjić (vegeu, per exemple, Житије краља Драгутина, "Vida de Sant Esteve Dragutina") i tres arquebisbes. Són textos l'aparició dels quals va ser motivada principalment per consideracions polítiques i, per tant, sovint es classifiquen, pels historiadors contemporanis de la literatura, com a treballs històrics i periodístics més que com a hagiografia. El continuador del treball de Danilo II fou un estudiant de nom desconegut, el qual va completar la sèrie de biografies amb la vida de Sant Esteve Dečanski, Sant Esteve Dušan i la biografia del mateix Danilo. Danilo també va escriure dues lloances en honor dels arquebisbes serbis.
La literatura sèrbia d'aquest període destaca per les obres de qui és considerada la primera poetessa sèrbia, la monja Jefimija (nom secular Jelena Mrnjavčević). Poc abans de la batalla de Kosovo Polje (1371), va escriure una breu composició on es lamentava per la pèrdua del seu fill Uglješa, i expressava el dolor de la mare després de la mort del nen. Va gravar el seu poema en un díptic i va enviar-lo al monestir de Khilandar (lloc on estava enterrat el seu fill), on encara es conserva. D'altra banda, al voltant de 1402, apareixen els "Elogis del príncep Lazar" () que es van col·locar al damunt del reliquiari que contenia les cendres del príncep Lazar. Aquests treballs, que són textos poètics curts d'un petit volum, es consideren, a causa del tema, la composició i la forma de la imatge, les obres més belles de la literatura sèrbia medieval. Cal emfasitzar la seva originalitat, expressada en una hàbil combinació del que és humà (tristesa, sentit de la tragèdia personal), amb allò universal, intemporal..
miniatura|esquerra|Stefan Lazarević en un fresc medieval La figura més important de la literatura sèrbia al tombant dels segles i és Stefan Lazarević (1377-1427, va regnar des del 1389), governant i escriptor, també considerat com un mecenes de la cultura. És autor de Slovo ljubve ("Paraula d'amor"), una epístola poètica l'origen de la qual es remunta al 1404 o al 1409. Aquesta peça es compon de deu parts (estrofes), les lletres inicials de les quals formen una paraula d'amor (versos acròstics)..
A la cort de Stefan Lazarević hi havia Constantí de Kostenets (1380-ok. 1431), un monjo i escriptor búlgar educat en la tradició de l'escola literària de Tàrnovo. Constantí és l'autor del tractat gramatical Slovo o pravopisu. A la primera part, es desglossen els principis de la seva reforma ortogràfica de la llengua. Allà, en essència, condemna la introducció d'elements de la parla popular a l'antic eslau i l'ús indegut de les lletres gregues. Les seves reformes van incloure fonètica, puntuació i terminologia litúrgica. Les regles ortogràfiques escrites per Constantí van exercir una influència significativa en la literatura sèrbia i búlgaroccidental (macedònia). Constantí també va escriure l'extensa "Vida del dèspota Stefan Lazarević" .
La conquesta turca de Sèrbia el 1459 va comportar gradualment una disminució de la literatura escrita. La literatura oral sobrevisqué a les zones rurals a través d'epopeies, cançons populars, rondalles, proverbis i altres formes, que seran recollides i registrades en gran part al . Gordana P. Crnkovic, Serbian literature, Encyclopædia Britannica, 5 de gener de 2015 (consultat el 26 de maig de 2018) Les cançons populars i èpiques, transmeses de generació en generació, solen descriure esdeveniments històrics, com ara la batalla de Kosovo Polje.
Il·lustració Després de la conquesta turca de Sèrbia, el país es va enfonsar en un parèntesi cultural gris i anònim i se li va impedir que interactués amb la cultura de l'Europa central; aquesta paràlisi cultural ofereix només visions de creativitat en la producció oral i la cançó popular. No obstant això, encara que l'esperança d'entrar en contacte amb la cultura europea s'havia esvaït, la continuïtat literària es mantingué, en part gràcies a la relativa tolerància dels governants otomans com el sultà Solimà el Magnífic, que en 1557 va concedir una certa autonomia eclesiàstica que va fer florir les arts literàries dins dels monestirs serbis, que durant molt de temps foren els veritables centres culturals de Sèrbia. Aquesta literatura estava sota forta influència russa, ja que els sacerdots serbis, gairebé l'única persona alfabetitzada d'aquell moment, estudiaven a Rússia o tenien professors russos.
La debilitat progressiva de l'Imperi Otomà va conduir a la definició dels límits entre l'Imperi Habsburg i l'Imperi Otomà al llarg del Danubi. Un gran nombre de serbis de la Vojvodina es va trobar de cop i volta dins dels límits de l'Imperi Habsburg, que podria presumir contactes directes amb el món occidental que havia viscut el Renaixement, la Contrareforma i es preparava per viure la Il·lustració. A la fi del , les ments més sensibles van començar a sentir un nou ferment ètnic i nacional que molt aviat va donar vida a Viena en 1791 als primers periòdics en serbi, entre els quals Serbskija Novine ("Notícies sèrbies").
miniatura|La creació del món - placa de coure d'Orfelin, i portada del seu calendari etern, Viena 1783 Un dels precursors de la literatura sèrbia moderna és Zaharije Orfelin (1726-1785), activista cultural, poeta, historiador, gravador, cal·lígraf, traductor i autor d'obres teològiques i ensenyament. Inspirat per les idees de la Il·lustració europea va emprendre un intent d'anar més enllà dels cànons encara existents de gènere i llengua de la literatura sèrbia, que encara romania en els patrons modelats durant l'edat mitjana. Amb la intenció de democratitzar el llenguatge, Orfelin va intentar, en els textos publicats a Slaveno-serbskij magazin, (1768, considerada la primera revista en serbi i la primera revista sud-eslava en general) de portar la llengua literària (que llavors era l'eslau eclesiàstic) a la parla viva. El resultat dels esforços va ser la creació de l'anomenat serboeslavònic, en el qual, a part dels elements de l'eslau eclesiàstic i les característiques derivades dels dialectes serbis, també hi havia molts préstecs de la llengua russa.