miniatura|Tambor Tambor és un terme genèric que designa un instrument de percussió membranòfon que consta d'una caixa de ressonància, generalment de forma cilíndrica, i una (o dues) membrana que cobreix l'obertura de la caixa. Un tambor, doncs, no és tant un instrument com conjunt de tipologies diverses d'instruments membranòfons, en principi percudits.Hornbostel-Sachs parla, també, de tambors de fricció per referir-se a les ximbombes
Generalment, perquè soni, el tambor és colpejat amb la mà (amb diferents zones de la mà per produir diferents sons, en alguns tipus de tambors) o amb algun objecte, comunament baquetes; també se sol percudir la caixa de ressonància. És un dels primers instruments a aparèixer històricament i, a part, del seu ús estrictament musical podia fer-se servir com a mitjà de comunicació per transmetre avisos a persones allunyades.
Tot i que a voltesInstitut d'Estudis Catalans. Diccionari de la Llengua Catalana, 2a edició. (consultat el 17 de juny de 2009) es considera que timbal i tabal són sinònims de tambor, el fet és que en molts contextos aquestes dues denominacions corresponen a una tipologia determinada i concreta de tambor que continua cobrint un camp semàntic més gran.
D'altra banda, i sobretot en el llenguatge col·loquial, el mot tambor s'aplica també a altres instruments de percussió que no són membranòfons sinó idiòfons; en són exemples el tambor de tall o tambor de fusta que en realitat és un tronc buidat;Gran Enciclopèdia de la música o també, en anglès, el steel drum (traduït: tambor d'acer) que també és un idiòfon. D'aquí es podria deduir que és més determinant perquè sigui un tambor el fet de la percussió que no pas el de les membranes vibrants.
miniatura|Malgrat que els tam-tams i altres tambors de tall, com aquest del Camerun, s'anomenen sovint tambors, ho són pel fet que són instruments idiòfons i no pas de membrana.
Tipus miniatura|Esquema de la vibració d'una membranaSegons la classificació de Hornbostel Sachs, hi ha dues grans tipologies de tambors que venen donades segons quina sigui l'acció que hom fa perquè aquesta entri en vibració. En el primer grup hi ha els tambors percudits, mentre que en el segon hi ha els de fricció. En realitat, però, els segons, habitualment, són coneguts com a ximbombes i no són considerats veritables tambors. Així, doncs, i malgrat el criteri i la classificació sistemàtica de Hornbostel Sachs, dediquem aquest apartat als tambors (membranòfons) de percussió.Erich M. Von Hornbostel i Curt Sachs. "Classification of Musical Instruments." Traduït per Anthony Baines i Klaus P. Wachsmann. The Galpin Society Journal, volum 14, març 1961, p. 3-29, i Musical Instruments of the World. Diagram Group. 1976, Pp. 140 - 160 Les tipologies venen determinades per elements diversos com ara: La forma del ressonador. Segons que es tracti d'un sol tambor o de grups de tambors (parelles, habitualment) Segon que es toqui amb les mans o bé amb algun tipus de baquetes. Segons la manera com es fixa i es tensa la membrana. Atenint-nos a la forma del ressonador, els tipus que apareixen són: Tambors en forma de bol, de recipient. Són els únics que poden donar un so determinat, els únics que poden afinar-se de manera precisa. En cultures primitives abunden els que són fets de ceràmica; en altres més avançades és habitual de trobar-ne de fetes en metall. Es troben dins d'aquest grup les timbales orquestrals. Més enllà d'aquestes són molt comuns a Àfrica central, a Costa d'Ivori i, en general, a tot el continent (Sudan, Ghana, etc.). Una de les variants més simples i esteses a Àfrica utilitza com a ressonador una carabassa. Entre els venda és molt utilitzat el tambor ngoma. A Amèrica, se'n troben al Perú, a Nou Mèxic i a la cultura del peyote. També és comú a l'Índia: un dels dos tambors que integra el tabla és d'aquest tipus i fet de metall. La parella de tambors de bol que és comú al món àrab i que és coneguda amb el nom de naqara —i que compta amb abundant iconografia europea medieval— és l'antecessor de les timbales orquestrals que es van desenvolupar a Europa a partir del .
Tambors que alguns anomenen cilíndrics i altres, tubulars. Són els més abundants. Poden tenir una membrana o dues, i poden ser oberts o tancats al seu extrem oposat al de la membrana única. Segons els autors que estem seguint, també es classifiquen dins d'aquest grup alguns tipus que tenen un ressonador que no és exactament cilíndric, mentre que altres autorsMusical Instruments of the World. Diagram Group, 1976. els consideren com a grups separats. Aquesta denominació ve del fet que la majoria dels tambors tenen una membrana de forma circular; per això també es consideren cilíndrics aquells que tenen les parets rectes, encara que la forma de la membrana no sigui exactament circular, sinó més aviat triangular (com el cas del Isigubu de Sud-àfrica)Musical Instruments of the World. Diagram Group. 1976 o fins i tot quadrada. Entre aquests hi ha els següents: Tambors exactament cilíndrics. És la imatge més habitual del que és un tambor per a la majoria de les persones, en l'imaginari col·lectiu, i es correspon a la tipologia de la majoria dels tambors que s'utilitzen a la música europea, tant a la tradicional, com a la popular i a la clàssica. En el primer grup hi hauria el tamborí que es toca juntament amb el flabiol a la cobla, el tabal que acompanya la dolçaina a València i la majoria dels tambors que acompanyen les flautes de tres forats. Entre els segons, la majoria dels membranòfons que formen part de la bateria: el goliat, els tom-toms, la caixa i el bombo. I en el tercer grup, tots els membranòfons orquestrals excepte les timbales: la caixa i el bombo, principalment. A part, també es troben en moltes altres cultures: entre els nadius de Sud-amèrica i de Nord-amèrica, arreu del continent africà, amb exemples destacats a Nigèria, Costa d'Ivori o Sud-àfrica. També a Àsia hi ha tambors d'aquest tipus (al Japó, a l'Índia, a Bali…) i a Oceania (a Nova Guinea, per exemple). El més freqüent és que aquests instruments tinguin dues membranes, tot i que s'acostuma a tocar-ne només una, excepte en el cas dels que es disposen amb el cilindre en sentit horitzontal i les membranes als costats, verticalment. A Occident, és el cas del bombo, si més no quan intervé en músiques itinerants.
Tambors cònics, o més exactament troncocònics, amb la base amb un diàmetre més estret que la part superior, en la qual es percudeix. Són molt freqüents al continent africà. Entre ells hi ha el ntenga, d'Uganda o el koboro d'Etiòpia. Igualment a Amèrica s'han desenvolupat tambors cònics (els tambors batá de Cuba o els dels indis ijca, entre altres) als quals s'han unit en els darrers segles els que han estat portats des d'Àfrica pels esclaus. També al Sud-est asiàtic se'n troben, per exemple a Java i a les Illes Nias. És habitual que aquests tambors tinguin una sola membrana percutible.
Tambors en forma de bota o de barril, més amples del centre que no pas de les bores (les membranes), i normalment amb dues membranes que poden ser del mateix diàmetre —si el tambor té un perfil simètric— o de diàmetres diferents, si el té asimètric. Són especialment habituals al Sud-est asiàtic (Cambodja, Java…) i a l'Índia, tot i que també n'hi ha a l'Àfrica, a Amèrica del Sud i al Japó (alguns tambors daiko com el tsuri daiko o lo-daiko. També es troben entre aquests les congues, pròpies de la música llatinoamericana i els bongos que en són una versió popularitzada i més moderna.
Tambors en forma de rellotge de sorra, és a dir, més estrets de la part central del 'cilindre' que no pas dels extrems on hi ha les membranes. Són especialment emprats a l'Àfrica occidental i al Japó. Entre els primers hi ha, per exemple, el kalungu de Nigèria i entre els japonesos destaquen el kakko, el tsuzumi i alguns tambors daiko (o taiko) com l'enorme da-daiko. També n'hi ha al món àrab (a Iraq, Turquia, etc.) i a altres zones del continent asiàtic com Corea, Índia o Tibet; aquest últim es construïa tradicionalment amb dos cranis humans retallats i contraposats, fet que li donava unes connotacions màgiques; entremig sihi troba lligada amb una corda la baqueta que pica alternativament una membrana i l'altra quan es fa girar ràpidament el tambor. Finalment, també n'hi ha a Nova Guinea. Alguns consideren que els tambors batá de Cuba estan en aquest grup. Alguns d'aquests tambors aprofiten el fet que la part central de l'instrument sigui més prima per concentrar-hi una part de les cordes que fixen la tensió de les membranes, de manera que fent una pressió variable sobre aquesta secció del centre es pot modificar la tensió de les membranes i amb això es modifica l'altura del so que produeix. Així produeixen i modulen els diferents sons els tambors parlants de Nigèria.
Tambors en forma de copa, o de bol o recipient, però amb un peu. Els que existeixen actualment al nostre continent com el tarabuka de Grècia i el darbuk de Sèrbia són clarament derivats —tant per la forma com pel nom— del darbuka àrab que hom pot trobar des del Marroc fins al centre d'Àsia amb formes, decoracions i materials diversos. A Àfrica Occidental aquest tipus de tambor és present a Nigèria, Ghana i Costa d'Ivori. En alguns d'aquests països i al Congo hi ha tambors antropomòrfics. Igualment existeixen a la Polinèsia, Hawaii, i les illes Marqueses.
Dintre d'aquest grup, algunsMusical Instruments of the World. Diagram Group. 1976, Pp. 152 distingeixen, encara, un altre subgrup: els anomenats tambors llargs caracteritzats pel fet que la llargada del cilindre és molt més gran que el diàmetre. Poden tenir formes força diverses: cilíndrics, de barril, de rellotge de sorra, de copa, amb peu, etc. Es troben a Àfrica (Camerun, Congo, Nigèria, Sud-àfrica, a Amèrica (entre els indis Talamanca i els Chocó), Xina, Índia, Nova Guinea, Polinèsia, etc.
Tambors de marc: Consisteixen en una o dues membranes lligades i tensades a un simple marc que acostuma a ser fet d'una peça de fusta prima que configura una petita cavitat que afegeix una mica de ressonància a la vibració de la membrana. Hornbostel i Sachs especifiquen que el límit per considerar que un tambor és de marc i no és cilíndric és que la profunditat del cos sigui menor que el radi de la membrana. També fan notar que, això faria que la caixa hagués de ser considerada un tambor de marc, però com que deriva dels tambors cilíndrics, es contempla dins d'aquell grup.
Normalment són circulars, però també n'hi ha d'altres formes, com per exemple els tambors quadrats que es troben en algunes zones d'Espanya i de Portugal. Tambors d'aquests tipus estan associats als rituals i al xamanisme en diverses cultures com per exemple entre els esquimals o els lapons; en aquests casos és habitual que les membranes tinguin decoració de caràcter simbòlic. Alguns tenen un mànec en línia amb el seu diàmetre per a subjectar-los, mentre que altres s'agafen directament pel marc. Alguns, encara, en comptes de ser picats amb la mà (la majoria) o una baqueta (són pocs), dels costats del marc i contraposades pengen unes cordes al final de les quals hi ha unes boles que piquen alternativament una membrana i l'altra quan es fa girar el mànec. És el cas, per exemple, del terbang i el kelontong de Java, i també es troba al Tibet. Se'n troben exemplars entre els nadius d'Amèrica del Nord, a Panamà, Argentina, Sèrbia, a l'Índia, etc.
Alguns exemplars de tambors de marc fan unes incisions dins del marc en les quals col·loquen uns petits discs metàl·lics, per parelles, que piquen entre ells en sacsejar el tambor. En aquest cas es tracta d'un instrument mixt, membranòfon i idiòfon. N'existeixen molts exemples, el més comú dels quals és la pandereta pròpia d'Espanya (modernament la pandereta en molts contextos es construeix en metall i ja ha perdut la membrana, de manera que és sols un idiòfon). Altres exemplars són el reshoto i el buben, tots dos de Rússia, el tar a Turquia, i el riq, el daf comuns a diversos països àrabs.