miniatura|333px|Imatge del Fòrum romà La història de la ciutat de Roma comprèn els dos mil vuit-cents anys transcorreguts des de la seva fundació, cap a mitjan . Roma, que segons la tradició fou fundada el dia 21 d'abril de l'any 753 aC. Va començar sent un petit poblat de la comarca del Laci fins que esdevingué el centre d'un imperi estès per tota la Mediterrània. A partir del , sobretot després de la transformació de Bizanci en Constantinoble per l'emperador Constantí, Roma perdé la capitalitat de l'Imperi; ara bé, continuà sent un centre important de poder en esdevenir la seu del papat. Posteriorment, Roma fou, juntament amb Florència, un dels principals centres culturals i artístics del Renaixement i del Barroc.
Des del , Roma fou la capital dels Estats Pontificis, els quals van existir fins que, el 1870, la ciutat fou annexionada al regne d'Itàlia, del qual n'esdevingué la capital.
Fundació
miniatura|Els set turons de Roma Roma es va originar a partir d'assentaments de pastors al turó del Palatí, a uns dotze quilòmetres del Mar Tirrè, a la vora sud del Tíber. En un altre dels set turons de Roma, el Quirinal, hi vivia la tribu itàlica dels sabins; en aquella zona, el Tíber hi fa un gual, cosa que convertia el lloc en un nus de comunicacions del centre d'Itàlia
Les troballes arqueològiques semblen haver confirmat que al a l'àrea de la futura Roma hi havia dos establiments fortificats, els rumi al turó del Palatí i els titientes al turó del Quirinal, mentre que als boscos del voltant, hi vivien els luceres aquests pobles eren tres de les tribus itàliques Laci, una plana al centre d'Itàlia. No coneixem pas els orígens dels pobles itàlics, però les seves llengües, pertanyents al tronc indoeuropeu, es difongueren des de l'est durant la segona meitat del II mil·lenni aC
La data tradicional de la fundació de Roma (21 d'abril del 753 aC) fou establerta posteriorment per l'historiador Publi Terenci Varró, el qual assignava una durada de trenta-cinc anys a cadascuna de les set generacions corresponents als antics reis de Roma. Troballes de peces de ceràmica indiquen que la zona de Roma havia estat habitada en una data tan primerenca com el 1400 aC, com també a la zona del Fòrum, s'hi han trobat esquelets dels segles .
Durant el , pobles itàlics com ho eren els llatins a l'oest, els sabins, a la vall superior del Tíber, els umbres, al nord-est, els samnites, al sud, els oscs i d'altres tenien com a veïns els etruscs al nord i els grecs al sud, els quals havien fundat les colònies de Cumes, Nàpols i Tàrent, com també havien colonitzat l'àrea oriental de Sicília; era tan important la presència grega al sud d'Itàlia, que els romans anomenaren aquesta regió la Magna Graecia. Els etruscs, dits etrusci o tusci en llatí, van influir profundament la cultura romana, tal com ho indica l'origen etrusc atribuït a alguns dels reis mítics de Roma o el fet que en els monuments funeraris etruscs s'hi poden trobar els prototips de les armes dels gladiadors
Domini etrusc miniatura|Muralles construïdes pel rei Servi Tul·li. A partir de mitjans del , els etruscos inciaren una expansió que els dugué a entrar en contacte amb els grecs del sud d'Itàlia. Sembla possible, com creuen alguns historiadors, que, arran d'aquesta expansió, els etruscos dominessin Roma i tot el Laci; d'entre els set reis mítics de Roma, n'hi ha dos, Tarquí Prisc i Tarquí el Superb, d'identificats sinó com a etruscos si com a persones d'origen etrusc; els seus noms poden ser una referència al poble etrusc de Tarquínia; potser fou sota la dominació etrusca que a Roma es construïren obres públiques com ara el Pont Sublici, edificat al gual del Tíber, i la Cloaca Maxima, un testimoni de la transformació d'una comunitat pastoral en ciutat. Una altra influència cultural etrusca es donà en el camp de la religió; segons sembla els déus de la Tríada Capitolina Júpiter, Juno i Minerva tenen el seu origen en divinitats etrusques com ara Uni, Tínia i Menrva. També fou dels etruscs que els romans adoptaren la versió occidental de l'alfabet grec. Segons sembla, a la darreria del , el domini etrusc entrà en crisi, cosa que Roma, i d'altres pobles, aprofitaren per alliberar-se'n; en la història de Roma, la fi del domini etrusc va associada amb l'abolició de la Monarquia i la instauració de la República
República Romana
miniatura|esquerra|Extensió de la República Romana A principis del , Roma va unir-se amb les ciutats llatines per defensar-se dels atacs dels sabins; després de la victòria del llac Règil (493 aC), Roma va recuperar l'hegemonia sobre els pobles llatins que havia perdut després de la fi de la Monarquia. Després de tota una sèrie de lluites, aquesta supremacia quedà consolidada a principis del , quan, el 393 aC, quan els romans sotmeteren els volscs i els eques; un any abans, el 394 aC, també conqueriren la població etrusca de Veïs. Aleshores, el poder etrusc quedà reduït a Etrúria, i Roma dominava el Laci
Tanmateix, el 387 aC Roma fou saquejada i incendiada pels gals, dirigits pel cabdill Brennus, qui també havia envaït Etrúria. Poc després, el cònsol Marc Furi Camil derrotà Brenus a Túsculum, la qual cosa dugué a la conquesta romana d'Etrúria i d'altres territoris gals del nord.
Vers el 345 aC, Roma va dirigir el seu expansionisme cap al sud, contra els pobles llatins; el seu principal enemic a la zona eren els samnites, els quals van vèncer els romans en la batalla de les Forques Caudines (321 aC). Malgrat algunes derrotes com aquesta, a principis del , els romans acabaren sotmetent les ciutats gregues del sud i, així, arribaren a dominar més de la meitat d'Itàlia. Fou després de les guerres púniques, que Roma va estendre el seu domini fora d'Itàlia i començà així el procés d'expansió que donaria origen a l'Imperi Romà
Al , la població de Roma va créixer, ja que s'hi establiren molts pagesos d'altres contrades d'Itàlia, arruïnats per la competència que els feien els latifundis on els grans terratinents hi feien treballar grans ramats d'esclaus. L'any 146 aC, els romans saquejaren Corint i destruïren Cartago, amb la qual cosa sotmeteren Grècia i el nord d'Àfrica; Roma esdevingué, doncs, la ciutat més important de la Mediterrània occidental; a partir d'aleshores, molts ciutadans romans miraren d'afirmar el seu prestigi fent erigir monuments i obres públiques a la ciutat; així, al , Pompeu feu construir el Teatre de Pompeu, el primer teatre permanent construït a la ciutat, i, després, Juli Cèsar va dissenyar un ambiciós projecte de construccions, entre els quals destaquen la Basílica Júlia i un nou edifici per al Senat.
Roma imperial
miniatura|Estendard de l'Imperi Romà A Roma, les guerres civils del dugueren a la fi de la República i a la proclamació de l'imperi, materialitzada el 27 aC quan el Senat concedí el títol d'August a Octavi, vencedor de Marc Antoni en la que fou la darrera de les guerres civils.
Aleshores, Roma, capital d'un imperi estès per tota la Mediterrània, era segurament la ciutat més gran del món i, potser, la més gran construïda abans del ; la seva població es calcula en una xifra situada entre els 450.000 i els 3,5 milions d'habitants. L'emperador August va dur a la pràctica molts dels projectes de Juli Cèsar i també d'altres de creats per ell mateix com ara el Fòrum d'August o l'Ara Pacis; els seus successors seguiren una política semblant. Després de l'incendi de Roma, esdevingut sota el regnat de Neró, una gran part de la ciutat quedà destruïda, cosa que s'aprofità per dur a terme noves construccions.
Roma era una ciutat subsidiada per l'Estat, qui pagava entre un 15 i un 25% de l'aprovisionament de gra a la ciutat; en l'aspecte comercial i industrial, hi havia molta més activitat a altres ciutats com ara Alexandria; fou gràcies als subsidis de l'Estat que Roma podia mantenir la seva gran població. Cap a la fi del , però, una pesta va afectar Roma, provocant una mortaldat de dues mil persones diàries; una de les víctimes de la pesta fou l'emperador Marc Aureli; la ciutat no va recuperar-se d'aquesta pèrdua i, al final del la seva població encara no havia igualat la xifra d'habitants d'abans de la pesta.
Durant el , l'Imperi va veure's sacsejat per una profunda crisi en què l'amenaça dels bàrbars es combinà amb la inestabilitat política, patent en el període de l'Anarquia militar, en què unitats de les legions s'alçaven proclamant emperador el seu general. En aquest ambient de crisi, per protegir la ciutat, l'any 273 l'emperador Lluci Domici Aurelià ordenà la construcció d'unes grans muralles, que tenien un perímetre de vint quilòmetres.
Aquesta crisi fou superada gràcies a l'arribada la poder de l'emperador Dioclecià (284 - 305), el qual garantí una certa estabilitat a l'Imperi mitjançant tota una sèrie de reformes, la més important de les quals fou la instauració de la Tetrarquia, en la qual l'Imperi era governat per dos emperadors, a qui corresponia el títol d'August, per sota dels quals hi havia dos Cèsars; l'Imperi quedava dividit en quatre grans districtes cadascun dels quals quedava sota el govern d'un dels quatre tetrarques, cadascun dels quals tenia la seva capital. Les capitals de la Tetrarquia foren:
Nicomèdia, al nord-oest de l'Àsia Menor, lloc de defensa contra els perses, era la residència de Dioclecià, l'August d'Orient, i veritable home fort del règim Sírmium, a Il·líria, residència de Galeri, el Cèsar d'Orient Milà, residència de Maximià, l'August d'Occident Augusta Treverorum, residència de Constanci Clor, el Cèsar d'Occident
Com pot veure's, cap dels tetrarques tenia la seva seu a Roma, la qual, a partir d'aleshores perdé la condició de capital de l'Imperi; poc després, l'any 330 Constantí fundà Constantinoble com a nova capital de l'imperi, i una gran part de l'aristocràcia romana emigrà a la nova capital. Quan Teodosi dividí l'Imperi entre Orient i Occident, la capitals de l'Imperi occidental fou Ravenna, però no pas Roma. El Senat perdé una gran part del seu poder, però, tot i així, encara conservà el seu prestigi. miniatura|Arc de Constantí. El 313, Constantí promulgà l'Edicte de Milà, que concedia la llibertat als cristians, abandonant així la política de persecució duta per Dioclecià. Ara bé, la política de Constantí amb els cristians va anar força més enllà d'una simple tolerància, ja que va afavorir-los com a nova religió de l'Imperi; així, els bisbes, dirigents de l'Església, esdevingueren una nova aristocràcia de l'imperi. La política religiosa de Constantí fou seguida per tots els emperadors del , amb l'única excepció de Julià l'Apòstata (361 - 363), qui, sense èxit, intentà restaurar el paganisme. Finalment, el 391 Teodosi (379 - 395) va declarar el cristianisme l'única religió oficial de l'imperi, començant així la persecució del paganisme.
En aquest context de cristianització de l'imperi, el bisbe de Roma, dit posteriorment papa, esdevingué el cap religiós de l'Imperi occidental, tal com ho establí l'Edicte de Tessalònica del 380; alguns temples pagans foren reciclats en esglésies, així el Temple de Ròmul i Rem esdevingué l'església dels sants Cosme i Damià, que també eren germans bessons, i el Panteó, temple de tots els déus, esdevingué l'Església de Tots els Màrtirs. Malgrat tot, Roma fou un dels darrers baluards del paganisme, al qual s'hi mantenien fidels els aristòcrates i els senadors; així, el 408, davant de l'amenaça dels visigots d'Alaric I, el Senat i el prefecte proposaren dur a terme sacrificis pagans, cosa que el papa va haver d'acceptar.
Malgrat la pèrdua de la capitalitat, Roma conservava un cert prestigi i, així, els emperadors van fer-hi fer construccions; Dioclecià hi ordenà l'edificació d'unes termes, Maxenci, una basílica al Fòrum, i Constantí un arc de triomf per celebrar la seva victòria sobre Maxenci; per altra banda, Constantí feu donació del Palau del Laterà al bisbe de Roma, així com ordenà construir la primera basílica cristiana, consagrada a Sant Pere, edificada sobre les restes de l'antic circ de Neró.