La Quarta Croada (1202-1204) fou promoguda pel papa Innocenci III amb la intenció originària d'alliberar Terra Santa mitjançant una invasió des d'Egipte. Per contra, l'abril del 1204, els croats occidentals catòlics acabaren conquerint Constantinoble, l'epicentre dels cristians ortodoxos, i derrocant l'Imperi Romà d'Orient. La Quarta Croada fou l'acte final que segellà irremeiablement el Gran Cisma d'Orient entre l'Església Ortodoxa i Església Catòlica Romana.
Antecedents Tercera Croada Després del fracàs de la Tercera Croada (1189-1192), a l'Europa occidental quedava ja poc interès per emprendre una nova croada que alliberés Terra Santa de l'ocupació islàmica. Jerusalem restava ocupada per la dinastia aiúbida, que governava des de Síria fins a Egipte, amb la sola excepció d'algunes ciutats costaneres que encara controlava l'Estat Croat de Jerusalem, ara centrat a Sant Joan d'Acre, i l'Estat Croat de Xipre, que havia estat fundat durant la Tercera Croada.
Predicació de la Quarta Croada miniatura|esquerra|Bonifaci I de Montferrat essent proclamat cabdill de la Quarta Croada a Soissons el 1201. El papa Innocenci III esdevingué papa el 1198 i començà a predicar una nova croada que inicialment tingué molt poc ressò entre els grans estats europeus occidentals: mentre el Sacre Imperi Romanogermànic mantenia la seva disputa amb el papat, Anglaterra i França continuaven la guerra que els enfrontava entre si. Tanmateix, el 1199 la predicació endegada per Foulques de Neuilly aconseguí el suport de l'aristocràcia militar, encapçalada pel comte francès Teobald III de Xampanya, que s'erigí en líder de la croada. Però aquest morí el 1201, de manera que se cercà un nou líder en el comte italià Bonifaci I de Montferrat.
Cerca de transport marítim Bonifaci I de Montferrat inicià els preparatius de la croada i buscà la manera de transportar l'expedició per via marítima fins a Egipte. A tal fi envià delegats a la República de Gènova i a la República de Venècia, amb la demanda de buscar transport marítim per a 30.000 homes. Un d'aquests enviats fou el futur cronista Godofreu I de Villehardouin. Si bé la República de Gènova es mantingué indiferent, el març del 1201 les negociacions ja eren obertes amb la República de Venècia.
Els venecians van ser inicialment reticents a avalar una empresa que podria fer-los perdre molt de negoci, especialment si estava destinada a Egipte. A més a més, per transportar una força tan gran es necessitaria una flota major que la que Venècia hagués reunit mai. Seria necessari suspendre moltes altres operacions rendibles i desviar-hi mà d'obra d'altres projectes. El negoci només es podria fer amb si es podria garantir que els venecians guanyarien.
La proposta feta als croats consistia en què els venecians construirien i equiparien una flota per portar un total de 4.500 cavalls i 9.000 escuders, 4.500 cavallers i 20.000 soldats a peu, així com el subministrament de provisions per a l'exèrcit i farratge per als cavalls durant un període de dotze mesos. L'import va ser valorat en 85.000 marcs d'argent. Els venecians van prometre enviar a càrrec seu la flota cinquanta vaixells armats: i ho faria «per l'amor de Déu». L'armada estaria llesta per navegar des de Venècia el 29 de juny de 1202.
El dux va establir dues condicions per assolir l'acord: els costos s'havien de cobrir de forma anticipada, i els venecians havien de tenir dret a la meitat de qualsevol conquesta que la croada pogués aconseguir. Els croats van acceptar la proposta, comprometent-se a pagar els 85.000 marcs en quatre pagaments dins de l'any.
Exèrcit croat La majoria de l'exèrcit provenia del Regne de França, incloent-hi homes de Blois, Xampanya, Amiens, Saint-Pol-sur-Ternoise, Île-de-France, el Ducat de Borgonya i el Comtat de Flandes. Un segon contingent provenia de les terres del capitost de la croada, el Marquesat de Montferrat; finalment, un tercer contingent vingué de les terres del Sacre Imperi Romanogermànic. A tot aquest contingent s'afegí l'aportació veneciana, soldats i mariners, comandants pel dux de la república, Enric Dandolo.
Quan el cap de la croada, el comte Teobald III de Xampanya, morí l'any 1201, Bonifaci I de Montferrat fou escollit com a nou cabdill.
Croada Manca de cabals per al transport marítim miniatura|Enric Dandolo proclamant la croada a la República de Venècia. El 24 de juny del 1202 la República de Venècia havia enllestit els preparatius de la croada que tenia per fi atacar directament el cor del món islàmic de l'època, la ciutat del Caire. Aquest objectiu fou ratificat pel papa Innocenci III, que afegí la prohibició explícita d'atacar qualsevol estat cristià.
Però els problemes s'originaren tot just al començament; en no ser obligatori l'embarcament a Venècia, molts dels croats optaren per no pagar a la República de Venècia i embarcar-se pel seu compte en altres ports que oferiren un preu més avantatjós, com ara Flandes, Marsella o Gènova. Per agreujar encara més la situació, tan sols s'havien reclutat 12.000 homes, en comptes dels 33.500 homes que s'havien pressupostat.
Així, la República de Venècia considerà com havia invertit tots els seus recursos humans i financers per construir una flota per al triple d'homes dels que finalment s'havien presentat. Davant d'aquesta situació, els venecians, comandants pel seu dux vell i cec, no donaren permís als croats per embarcar-se fins que no se satisfés la totalitat del pagament compromès, ço és 85.000 marcs de plata. Els croats tan sols pogueren recaptar-ne 51.000. Això els deixà en un estat de summa pobresa, ja que havien empenyorat el pressupost que inicialment havia de cobrir la totalitat de la campanya militar en pagar-se tan sols el transport inicial.
I malgrat que els croats havien quedat totalment empobrits, encara restaven sense cobrir 34.000 marcs de plata, un fet desastrós per als venecians, que havien aturat el seu comerç durant tot un any per preparar l'expedició.
Canvi de plans en els objectius de la croada: atac a la catòlica Zara
Finalment el dux venecià Enric Dandolo acceptà ajornar el cobrament de la inversió i bescanviar-lo per la promesa del canvi en els objectius de la croada. La proposta d'Enric Dandolo fou que els croats paguessin els seus deutes capturant el port de Zara, situat a Dalmàcia.
Aquesta ciutat ja havia estat dominada econòmicament per Venècia durant el , però el 1181 s'havia rebel·lat i cercà la protecció del rei Emeric d'Hongria i Croàcia (el Regne d'Hongria i el Regne de Croàcia estaven units en la seva persona formant la corona de sant Esteve). A partir d'aleshores, els successius atacs llançats pels venecians sobre la ciutat dàlmata de Zara havien estat rebutjats sistemàticament.
Els croats acceptaren finalment la proposta veneciana i Enric Dandolo i la República de Venècia s'implicaren de manera directa en la croada en una cerimònia pública celebrada a l'església de Sant Marc de Venècia. Però el rei d'Hongria també era catòlic i a més s'havia ofert, almenys de manera teòrica, a participar ell mateix en la croada. Davant d'aquesta contradicció molts dels croats s'oposaren a continuar en la croada i un contingent encapçalat per Simó de Montfort (el mateix que participaria en la croada albigesa, que comportà la mort del rei Pere II d'Aragó en la batalla de Muret) refusà de participar-hi i retornà cap a França.
Mentre el legat papal (el cardenal Capuano) acceptava l'atac a un territori catòlic com un mal necessari per evitar el fracàs total de la croada, el papa Innocenci III escrigué alarmat als cabdills de la croada i els amenaçà amb l'excomunió si persistien en el seu intent. Però això ja no deturà els croats i els venecians, que iniciaren el setge de Zara i en tan sols tretze dies obtingueren la seva capitulació a foc i a sang.
Derrocament de l'emperador romà Mentre el gruix de l'expedició croada assetjava la ciutat de Zara, el cabdill de la croada, Bonifaci I de Montferrat, l'abandonà i es reuní amb el seu cosí Felip de Suàbia. Les raons per a la visita són qüestió de debat: per una banda, podia haver abandonat l'expedició per no haver de participar en un atac a un territori catòlic, o es podia deure a la voluntat de reunir-se amb el príncep Aleix Àngel, fill del derrocat emperador romà d'Orient, Isaac II Àngel, que havia estat destronat el 1195 pel seu propi germà Aleix III Àngel. El príncep Aleix Àngel era cunyat de Felip de Suàbia, que era cosí de Bonifaci I de Montferrat; per tant, el cabdill de la croada era un parent polític del fill del derrocat emperador romà d'Orient.
Un cop reunits, Aleix Àngel exposà a Bonifaci I de Montferrat la seva intenció de recuperar el tron que el seu pare havia perdut; a tal fi, demanà l'ajuda dels croats i els oferí 200.000 marques d'argent, 10.000 homes, el manteniment de 500 cavallers, el servei de l'armada romana d'Orient per transportar l'exèrcit croat fins a Egipte un cop finalitzat el seu objectiu i el retorn a l'obediència de l'Església Ortodoxa Grega a l'Església Catòlica Romana. Tot això si els croats canviaven novament els seus plans i navegaven fins a Constantinoble per fer caure l'emperador romà d'Orient Aleix III Àngel, retornar-li el tron que el seu pare havia perdut. Era una oferta molt interessant per a una empresa que estava sense recursos.
Nou canvi de plans: Constantinoble Les relacions entre els europeus occidentals (llatins o francs en la nomenclatura de l'època) i els europeus orientals (grecs) s'havien complicat des del Gran Cisma d'Orient iniciat el 1054. A partir d'aleshores els occidentals s'havien mostrat hostils als orientals, tal com es va evidenciar durant la Primera, Segona i Tercera croades. Aquestes relacions es van deteriorar encara més el 1182, quan tots els estrangers de Constantinoble havien estat massacrats i els comerciants venecians havien estat expulsats pels emperadors romans de la dinastia dels Àngels, que governava amb el suport de la població romana. Aquests esdeveniments havien generat una actitud molt negativa dels venecians envers l'Imperi Romà d'Orient regit per la dinastia dels Àngels.
Tanmateix, la proposta del príncep romà fou acceptada pels croats no sense algunes desercions dels que no acceptaven aquest nou canvi de plans. Finalment, però, la flota croada, que es trobava a Corfú després de la fi del setge de Zara, inicià el viatge cap a Constantinoble amb seixanta galeres de guerra, cent transports de cavalls, cinquanta transports grans i més de 300 màquines de setge. La flota arribà a Constantinoble a final de juny del 1203.
Quan els croats arribaren a Constantinoble, aquesta tenia una població de 150.000 persones, una guarnició de 30.000 homes (incloent-hi la prestigiosa guàrdia varega formada per uns 5.000 homes) i una flota de vint galeres. L'objectiu de la croada era ara el de restituir l'emperador Isaac II Àngel el tron romà d'Orient per tal d'acabar amb el Gran Cisma d'Orient.
Setge de Constantinoble de juliol del 1203
miniatura|Els croats assetjant Constantinoble Primerament els croats finançaren la seva situació capturant les ciutats de Calcedònia i Crisòpolis; posteriorment derrotaren una força de cavalleria de cinc cents romans d'Orient amb tan sols 80 cavallers.
Les tropes croades desembarcaren al Gàlata, d'on feren retirar-se un contingent de l'exèrcit romà d'Orient i prengueren la Torre de Gàlata. En aquesta torre hi havia un dels extrems de la cadena que impedia el pas de les naus cap a l'interior de l'estuari del Corn d'Or. Un cop capturada la torre, ja no restava cap obstacle que impedís el pas de les naus venecianes dels croats.