Es denomina primera potència mundial al país que ostenta el primer lloc quant a poder militar, riquesa econòmica i desenvolupament tecnològic. En termes de PIB nominal, força militar i tecnologia, es considera els Estats Units d'Amèrica com la primera potència mundial.
Potències mundials anteriors Edat antiga Egipte i Mesopotàmia van ser les primeres potencies conegudes al món. Totes dues es disputaren durant segles el domini sobre l'Orient Pròxim (principalment el territori de Palestina per ser un pas natura entre Àfrica i Àsia), juntament amb el món Hitita i, breument, el món Hurrita de Mitanni. Els pobles de la costa siro-palestina van ser vassalls alternativament d'Egipte i de Hatti.
Pròxim i Orient Mitjà Assíria (ja destruït Mitanni) i Egipte van ser les potències bel·ligerants durant els segles XII al V a.C. Mentre els assiris es feien amb el control de la Mediterrània Oriental i Mesopotàmia, Egipte lluitava contra el poderós Imperi Hitita per dominar les regions de Síria i Palestina. A la caiguda de l'Imperi Hitita, Egipte reprengué la seva lluita contra Assíria en el seu intent per dominar la Mediterrània i l'Orient Pròxim, contant amb el suport de molts pobles palestins (entre ells, els Regnes d'Israel i Judà). No obstant això, Egipte acabà sotmès per la seva decadència que es vivia a l'interior de l'imperi. Assíria assolgué consolidar la seva supremacia a l'Orient Pròxim però per poc temps, atès que també vivia una etapa de clara decadència. L'Imperi Neobabilonic suplantà a l'Imperi Assiri i dominà Egipte i Mesopotàmia fins al sud d'Anatòlia (Turquia) i els monts Zagros. No obstant això, aquest imperi s'ensorrà davant l'incontenible pas de Medes i Aquemènides, que van conquistar Babilònia i van fundar el primer Imperi universal de la històriaː l'Imperi Persa.
L'Imperi Persa dominà 200 anys l'Orient Pròxim, des del riu Indo fins al Sudan. Però més tard, aquest imperi també s'ensorrà per causa de la impetuosa arribada dels exèrcits d'Alexandre el Gran, que unificant l'Imperi Persa i la Grècia post-clàssica, donà origen a quatre grans regnesː Egipte, Síria, Macedònia i Bactriana.
Grècia i Roma Aquest regnes hel·lènics miraren de prendre el poder a l'Orient Pròxim (com ara Síria i Egipte en la seva lluita per controlar Palestina) i crear un Nou Imperi Hel·lènic. No obstant això, les seves ambicions es van veure truncades quan Roma (al centre d'Itàlia) es va anant apropiant de la Mediterrània i sometent als pobles del seu voltant, formant un immens imperi que a la mort d'Octavi August (14 d.C.) assolia Europa Occidental (fins Anglaterra) i del Sud (fins a la península Ibèrica), Àfrica del Nord (fins Sudan) i Palestina.
Roma passà a ser la major potència del món conegut, desbancant Egipte en la producció de cereals i Mesopotàmia en les rutes comercials, a Cartago com a poténcia marítima de la Mediterrània i a Grècia com a centre literiari i filosòfic de l'època. Amb Trajan i Hadrià, Roma s'estengué fins al Caucas i la mar Càspia, arribant també fins a Kuwait al golf Pèrsic. La base del poder romà, com ara els antics imperis assiri i egipci, descansava en la fortalesa del seu exèrcit, la producció i diversitat econòmica, la seva avançada tecnologia i una burocràcia centralitzada i estable. L'Imperi Romà arribà a comercialitzar amb la llunyana Xina i Índia, a construir immensos monuments i aqüeductes, ciutats fortificades i muralles impenetrables; a sotmetre pobles i dominar l'economia de la Mediterrània i de les civilitzacions del seu voltant, a construir carreteres i camins que enllaçaven la capital romana amb tots els pobles i ciutats de la Mediterrània.
Però la grandesa de l'Imperi Romà es desestabilitzà després de la mort de Marc Aureli (121-180 d.C.). L'ascens de Còmmode (180-192 d.C.) marcà la fi de l'etapa d'ordre i prosperitat i l'inici de "les crisis de l'Imperi Romà".
Durant el es va fer evident l'ensorrament de l'autoritat imperial i da decadència de l'imperi. Van se anys d'anarquia, opressió, estancament de les activitats econòmiques i revoltes militars i camperoles. El debilitament progressiu de l'imperi encoratjà als pobles bàrbars a envaïr els territoris de Roma. Al , l'avanç es va fer incontenible i molts d'ells acabaren desmembrant l'Imperi Romà d'Occident.
El 395 d.C. a la mort de Teodosi, es divideix definitivament l'Imperi Romàː a Honori le correspon l'Imperi Romà d'Occident, amb capital en Milà i Roma, mentre que al seu fill Arcadi li corresponia l'Imperi Romà d'Orient amb capital en Constantinoble. A diferència de l'Imperi Romà d'Occident, que estava enfonsat en una profunda decadència, l'Imperi d'Orient tenia prosperitat econòmica i no havia sofert invasions, ja que pagava tributs als pobles bàrbars, allunyant-los de les seves fronteres.
El 410 d.C. Alaric I, un cabdill visigot, saqueja la ciutat de Roma després de 800 anys de la darrera invasió exitossa a l'imperi a càrrec dels gals de Brenon. Aquest saqueig és considerat com una de les fites camí a la fí de l'Imperi Romà d'Occident. Odoacre, cap dels hèruls (poble bàrbar) arrasà Roma el 476 d.C., destronà l'emperador Ròmul Augúst i posà fí a l'Imperi Romà aquell any. L'Imperi d'Orient sobreviuria deu segles més.
Imperi Xinés L'Imperi Xinès durant la dinastia Han tenia una població similar a la de l'Imperi Romà i una àrea d'influència de la mateixa mida. Si bé no hi ha xifres detallades de potencial econòmic, històricament entre els segles XV i XIX la economia xina tingué una producció superior a la d'Europa, per la qual cosa és argüible que militar, econòmica i demogràficament l'Antiga Xina era una superpotència comparable a l'Imperi Romà.
Edat mitjana Amb la caiguda de l'Imperi Romà desaparegué la unitat de civilització que durant segles imposaren els romans al món mediterrani. En cada regió de l'antic imperi va sorgir un regne germànic independent.
Al , l'Imperi Romà d'Orient va deixant de ser la continuació del poderós Estat de l'antiguitat. Es va convertir en un imperi grec i oriental. La producció econòmica es desenvolupà en regions no afectades per les invasions, els regnes germànics tingueren necessitat de comprar infinitat de productes a l'Imperi Romà d'Orient i se suavitzaren les lleis que feien hereditàries les professions. Amb Justinià I s'inicià l'etapa d'esplendor de l'Imperi Romà d'Orient, recuperant Itàlia, el sud de la península Ibèrica i el nord d'Àfrica. Durant anys, la mar Mediterrània quedà baix el poder de l'Imperi Romà d'Orient. Malgrat això, les enormes despeses del regnat de Justinià deixaren en molt mal estat les finances del país, que perdria gran part dels seus territoris a principis del i entraria en una greu crisi que s'allargaria durant diversos segles.
Al , a Pèrsia s'havia format l'Imperi Sassànida que durant els següents segles s'enfrontaria a Roma en nombroses ocasions, que culminarien en la guerra de 603-628. Aquest conflicte acabà en una tornada al statu quo, deixant les dues majors potències de llavors completament esgotades, quedant exposades a l'expansió musulmana. L'Imperi Romà d'Orient perdria tot el nord d'Àfrica i Síria i Pèrsia sucumbiria davant l'islam.
El Califat va ser la primera potència el món conegut durant els segles VII al IX, atès que el seu immens imperi abastava Àfrica del Nord, la península Ibèrica, Palestina, Síria, Anatòlia, Mesopotàmia, Egipte i Pèrsia, fins al riu Indo. Les seves conquestes van ser detingudes a Europa quan Carles Martell i els francs els derrotaren a Poitiers el 732, encara que per a llavors segurament l'Imperi Àrab havia arribat al límit de les seves possibilitats geogràfiques. Després del Califat de Harun al-Raixiid, l'imperi entrà en un període de descomposició interna. Cap al el Califat caigué en mans de la dinastia iraní dels buwàyhides, sent a partir de llavors les majors potències islàmiques els successius Estats iraniansː dinasties Selyúcida, Shas de Jorezm, Il-Khanat, Timúrides i Safàvides. El Califat de Còrdova, el Califat de Marràqueix, l'Imperi Egipci baix les dinasties Fatimí, Ayyubí i Mameluca i l'Imperi Turc.
L'empobrida Europa occidental va veure nàixer una gran potènciaː l'Imperi Carolingi, creat per Carlemany entre 800 i 814. La seva existència va ser curta, atès que a la mort del seu descendent Lluís I el Pietós el 864, els seus fills es van repartir l'imperi, donant origen a tres grans nacionsː França a l'occident, Germània (actual Alemanya) i Lotaríngia (actual Itàlia). Aquest imperi creà els arrels per a futures potències occidentals de l'Europa dels Segles XVI al XX.
Durant l'Alta Edad Mitjana sorgeixen noves potències a l'est d'Europa, com ara el Ducat de Kiev i el Sacre Imperi Romanogermànic. Altres potències destacades de l'Europa feudal van ser el Califat Omeia a la península Ibèrica i els Estats Pontificis al centre d'Itàlia.
Els Estats Pontificis deuen el seu poder i prestigi per ser la Santa Seu de l'Església Catòlica i del papa. Aquest regne travessà diverses dificultats al llarg de l'Alta Edat Mitjana com ara la crisi dels segles X al XII i el famós Cisma d'Occident.
A principis del segon mil·lenni, l'Imperi Romà d'Orient viuria una nova edat d'or baix Basili II, recuperant gran part dels Balcans i ampliant les seves fronteres davant l'islam. Aquesta bonança acabaria amb l'arribada dels Selyúcides a l'Orient Pròxim, que arrabassarien Anatòlia a l'Imperi Romà d'Orient, deixant-lo en una lenta agonia fins a la seva desaparició a mitjans del .
A l'Extrem Orient, Índia i Xina visqueren canvis dramàticsː A l'Índia, el príncep Harscha assolí restaurar la unitat imperial al nord del país per poc temps. el Decan al sud passà a ser el centre literari i artístic, substituint les planes de l'Indo i el Ganges. Vençuda la resistència del nord, es creà el Sultanat de Delhi, cèlebre per l'esplendor de la cort de Delhi, el luxe desmesurat, mesquites i sepulcres. Aquest imperi s'ensorrà al .
Xina conegué un període de gran apogeu polític i cultural amb la Dinastia Tang, en la mateixa època que el Califat Àrab i posteriorment amb la arribada de la Dinastia Song es produí una proto-industrialització basada en una metal·lúrgia de gran qualitat, la qual cosa va dur una gran quantitat d'avanços tecnològics.
Al nord de la Gran Muralla Xinesa, els mongols van ser unificats per Genguis Kan (1167-1227) i llançats a la conquesta de l'Àsia central, Sibèria Austral, el Ducat de Kiev, Mesopotàmia, el Nord de l'Índia i Xina, que serà dominada durant un segle pels mongols, però un revolta el 1368 durà al poder la Dinastia Ming fins 1644.
L'Imperi Mongol es converteix en el més extens del món, amb una superfície d'uns 30 milions de km², superant el també extens Imperi Espanyol en el seu apogeu. Els mongols acabaren amb l'Imperi iraní dels Shas de Jorezm amb un dels majors genocidis de la història, el Ducat de Kiev i el Regne de Polònia. Però la immensitat de la seva superfície i la manca de comunicacions i relacions duradores va fer que es dividís en petits Estats o Khanats, cadascun dels quals tractà d'engrandir-se i crear un extens imperi. Tamerlà creà un vast imperi a l'Àsia central i Nord de l'Índia i Iran, amb capital en Samarcanda.
L'Imperi Otomà sorgiria al de la desmembrament del Sultanat de Rum i malgrat sofrir una gran derrota a mans de Tamerlà el 1403, els hereus d'Osman I es recuperarien de forma espectacular, prenent Constantinoble i sometent els Balcans durant la resta del segle.
Edat moderna