Vicente Yáñez Pinzón o Vicens Anes PinçonEn els Plets Colombins 'Provanzas del Almirante' posa literalment Vicente Anes Pinçon Pagina 248. Eprints . Per tant, és evident que a Catalunya i als plets se'ls nomena com Anes Pinçon, i a Castella Yáñez Pinzón. (Palos de la Frontera,Lloc controvertit Huelva, aprox. 1462 - 1514) fou un navegant i explorador espanyol, codescobridor d'Amèrica i el primer navegant europeu que va arribar al Brasil. Va navegar en el primer viatge de Colom al Nou Món, el 1492, com a capità de la caravel·la La Niña.
Els anys de joventut Vicente Yáñez es creu que va néixer cap al 1462 a Palos de la Frontera, per la qual cosa era el més jove, amb diferència, dels germans Pinzón, i és molt probable que prengués el cognom de Rodrigo Yáñez, un agutzil de Palos que, segons sembla, era el seu padrí. Segons conta la tradició a Palos, el seu casal era al carrer de La Ribera. La historiadora Núria Coll i Julià va trobar el 1950 un document a l'Arxiu Reial de Barcelona, on parla de Vicens Anes Pinçon, de la Vila de PalsColl 99 - Núria Coll i Julià: Vicente Yáñez Pinzón, descobridor del Brasil, corsari a Catalunya, al butlletí “Centre d'Estudis Colombins 18” p. 4, Barcelona (Centre d'Estudis Colombins) any VI / 1996 que potser correspondria a la persona de Vicente Yáñez Pinzón. Des de ben petit va aprendre l'art de navegar del seu germà més gran, Martín Alonso Pinzón, sens dubte un dels millors navegants de l'època, i va participar des de la seva adolescència, que va ser temps de guerra, en combats i assalts. Es va casar dues vegades, la primera amb Teresa Rodríguez, que li va donar dues filles: Ana Rodríguez i Juana González. La segona, a la tornada del seu últim viatge al Yucatán, el 1509, amb Ana Núñez de Trujillo, amb qui va conviure a Triana (Sevilla) fins a la seva mort.
Les primeres notícies documentades sobre Vicente Yáñez són diverses denúncies sobre assalts a naus catalanes i aragoneses que va dur a terme, des que tenia 15 anys, entre 1477 i 1479. Aquesta era una època de guerra amb el Regne de Portugal en què Palos hi va participar activament i que va agreujar la seva habitual escassetat de blat. Els seus veïns es queixaven de passar gana i les ordres reials que es van enviar a diversos llocs per tal que permetessin l'abastament de cereals a Palos van ser desobeïdes. Els Pinzón, assumint les seves responsabilitats com a líders naturals de la comarca, van atacar caravel·les que transportaven fonamentalment blat.
Capità de la caravel·la La Niña miniatura|Rèplica de la Caravel·la La Niña a Palos, al Muelle de las Carabelas de Palos Vicente Yáñez va ser el primer a acceptar la invitació d'enrolament del seu germà Martín Alonso quan aquest decideix donar suport a l'expedició de Cristòfor Colom. Junts van anar visitant, casa per casa, els seus parents, amics i coneguts, animant a embarcar-se els més destacats mariners de la contrada.
Com a capità de La Niña, les seves intervencions van ser fonamentals durant el viatge, ja que va animar a prosseguir l'expedició quan fins i tot el mateix Colom volia girar cua, va sufocar les protestes dels mariners de la nau Santa María, va acudir al salvament d'aquests mateixos mariners quan el vaixell va naufragar i va portar l'Almirall de tornada al Regne de Castella.
El 1495 el trobem preparant dues caravel·les, La Vicente Yáñez i La Fraila, per participar en l'armada que Alonso de Aguilar, germà més gran del Gran Capità, anava a dirigir contra el nord d'Àfrica, però sobrevenen les guerres de Nàpols i es dirigeixen cap a Itàlia, des d'on no retornen fins al 1498, recorrent de passada les costes d'Algèria i de Tunísia.
El descobriment del Brasil Aquell mateix any, la Corona decideix permetre a particulars que realitzin viatges de descobriment. Després de capitular a Sevilla amb el totpoderós bisbe Juan Rodríguez de Fonseca, en nom dels Reis Catòlics, el 19 de novembre de 1499, amb quatre petites caravel·les, per iniciativa pròpia i pagant-ho de la pròpia butxaca, va sortir Vicente Yáñez del port de Palos. L'acompanyaven una gran quantitat de parents i d'amics, entre ells, com a escrivà, Garcí Fernández, el famós físic de Palos que va donar suport a Colom quan ningú ho feia; els seus nebots i capitans Arias Pérez i Diego Fernández Colmenero, fill primogènit i gendre, respectivament, de Martín Alonso; el seu oncle Diego Martín Pinzón, amb els seus cosins Juan, Francisco i Bartolomé; els prestigiosos pilots Juan Quintero Príncipe, Juan de Umbría, Alonso Núñez i Juan de Jerez, i també els mariners Cristóbal de Vega, García Alonso, Diego de Alfaro, Rodrigo Álvarez, Diego Prieto, Antón Fernández Colmenero, Juan Calvo, Juan de Palencia, Manuel Valdobinos, Pedro Ramírez, García Hernández i, sens dubte, el seu germà Francisco Martín Pinzón.
Fou nomenat governador d'un territori que anava:
El relat d'aquest viatge apareix en diverses cròniques. De totes aquestes, les Décadas del Nuevo Mundo, escrites el 1501 pel milanès Pere Màrtir d'Angleria (nom amb què era conegut en català Pietro Martire d'Anghiera), són les més properes en el temps i estan basades en informes de testimonis directes, entre els quals el mateix Vicente Yáñez, però, sobretot, Diego de Lepe, el capità de Palos que va fer un viatge "bessó" del de Vicente Yáñez, ja que va sortir del port andalús un mes i mig o dos mesos després i va seguir el seu mateix rumb fins a avançar-lo al riu Amazones. També és bastant interessant la versió de Gonzalo Fernández de Oviedo en la seva Historia General y Natural de las Índias, ja que "va conèixer i va tractar" Vicente Yáñez, que li va proporcionar moltes de les dades que narra. Quant a les respectives Crónicas del pare Bartolomé de las Casas i Antonio de Herrera, es basen, la del dominic fra Bartolomé en Angleria, i la d'Herrera en el dominic.
En el seu llenguatge peculiar i florit, Pere Màrtir d'Angleria ens informa que, passades les Canàries i les illes del Cap Verd, les naus de Vicente Yáñez van prendre rumb sud-oest fins a perdre de vista l'estrella polar. Per primera vegada, els mariners castellans passaven l'equador i s'endinsaven a l'hemisferi sud. Contingència greu, perquè lògicament no sabien guiar-se per les estrelles del cel austral.
Oviedo no relata el viatge. Quant a Bartolomé de las Casas, segueix substancialment Angleria, encara que amb expressions més austeres, tot afirmant que:
Herrera diu el mateix, però fa constar, quan narra el pas de la línia equinoccial, que Vicente Yáñez va ser:
miniatura|Text del mapa de Joan de la Cosa situat front a la costa del Brasil a on diu: "este cavo se descubrio en ano de mil y CCCC XC IX por castilla syendo descubridor vicentians"
Finalment, ens diu Angleria:
Res més. És sorprenent la parquedat de paraules de l'exuberant Pere Màrtir, sobretot comparada amb l'anterior paràgraf i amb el que del mateix fet diu el pare Las Casas quan afirma que:
El frare sevillà va inserir a la seva obra dues afirmacions molt importants: primer, que el cap on va arribar Vicente Yáñez i que va batejar com a Consolación era el cap conegut llavors en castellà com a San Agustín (actualment, en portuguès, cabo de Santo Agostinho, a l'estat de Pernambuco). Segon, que Vicente Yáñez va prendre possessió de la terra. Fra Bartolomé de las Casas segueix el relat del milanès, però no dubta de completar-lo amb les informacions i conviccions que ha anat recopilant en el decurs dels anys. Per a ell no existia cap mena de dubte: el cap de Santa María de la Consolación era el de San Agustín, primera terra descoberta al Brasil per Vicente Yáñez Pinzón, que en va prendre possessió.
Davant de l'actitud hostil dels indígenes, decideixen hissar les veles i continuar navegant fins que van arribar:
El resultat d'aquest primer enfrontament cruent va ser, segons tots els cronistes, vuit morts i més d'una dotzena de ferits entre els expedicionaris, mentre que entre els indígenes les baixes foren bastant més nombroses. Els cronistes coincideixen en la narració, amb la matisació d'Oviedo, que diu que va ser una peça d'or treballada el que van usar els indis com a esquer.
D'aquest episodi dedueixen alguns autors, potser arriscadament, que els indígenes coneixien l'ambició d'or dels cristians. En primer lloc, el bastonet d'or que, de mica en mica i de cronista en cronista, va passar a ser una peça d'or treballada, no va ser recuperat, per això mai no es podrà saber si de veritat era d'or o no. Tanmateix, aquest fet, així com una creu trobada per l'expedició de Diego de Lepe, i que segons el professor Juan Manzano no els hauria sorprès pas tant, ni Juan de la Cosa ho hagués ressenyat al seu famós mapa, si haguessin cregut que l'havien col·locat allà els homes de Yáñez, són els febles arguments amb els quals aquest autor posa en dubte que el verdader descobridor del Brasil fos Vicente Yáñez, i atribueixi, sense més ni més, l'esmentat mèrit a l'expedició del portuguès Duarte Pacheco Pereira el 1498, que ningú no sap exactament on va ser, perquè les circumstàncies polítiques van aconsellar mantenir-ho en secret.
Una hipòtesi amb la qual, segons l'historiador Julio Izquierdo Labrado, no es pot estar d'acord pel fet de ser massa arriscada i gratuïta, no només perquè els arguments siguin molt febles, sinó perquè el secret i el descobriment no són conceptes que es portin bé. Descobrir no és només arribar; és, a més, prendre possessió de la terra, gravar-hi noms, deixar constància que s'hi ha arribat, fer que un escrivà aixequi l'acta de l'esdeveniment, saber amb major o menor exactitud on s'ha arribat, mesurar, cartografiar i, sobretot, informar-ne reis, cosmògrafs, cronistes, mariners, per citar només alguns oficis, i el públic en general, de tal manera que les terres a les quals s'ha arribat s'incorporin al coneixement general de la cultura, de la civilització que envia aquesta expedició. Això és descobrir. I això no va succeir a partir de l'arribada, si és que realment va arribar allà mateix, de Duarte Pacheco a la costa brasilera, sinó a partir de la de Vicente Yáñez Pinzón, l'únic mariner que mereixeria el títol de descobridor del Brasil segons aquesta hipòtesi. Títol que, per cert, no li van escatimar ni van discutir, com veurem, els seus contemporanis, ni castellans ni portuguesos.
Tampoc ningú no li va disputar el títol de descobridor i primer explorador del riu Amazones, lloc on va tenir lloc l'enfrontament relatat, a la boca del Pará, i del qual se'n van anar entristits a causa dels morts fins a arribar al que van creure que era un altre riu, a 40 llegües d'allà. En realitat, com ja afirma Oviedo en la seva crònica, es tractava de l'altra vora, l'altra boca de l'immens Amazones. Sorpresos, comproven que l'aigua dolça s'introdueix 40 llegües dins la mar, i renoven tota l'aigua dels seus atuells. Decidits a investigar el secret d'un riu tan poderós, s'hi endinsen i, segons Angleria:
miniatura|esquerra|Mapa antic del Brasil Oviedo afirma categòricament que va ser Vicente Yáñez Pinzón
el qual ja denomina Marañón, nom que també utilitza el pare Las Casas, encara que afirma no saber ni qui ni per què el va batejar així. A més, el dominic afegeix la sorpresa que els va produir el fenomen del mascaret, o reflux de la marea oceànica dins el riu,
Entretinguts en aquesta exploració de l'Amazones, van ser sobrepassats per l'expedició de Diego de Lepe, que els venia seguint des de Palos. Així doncs, a l'Amazones van concloure els descobriments, estrictament parlant, de Vicente Yáñez per terres brasileres. Des d'allà, ens diu Angleria, van seguir la costa amb rumb
Aquest punt és especialment interessant i cal tenir-lo en compte més endavant, en tractar sobre la polèmica entorn de la situació del cap de Santa María de la Consolación.