La Guerra d'Itàlia de 1494, de vegades també anomenada Primera guerra italiana, va ser la fase inicial de les Guerres d'Itàlia. La guerra va enfrontar Carles VIII de França, inicialment amb el suport del ducat de Milà, contra el Sacre Imperi Romanogermànic, la Monarquia Catòlica i una aliança de potències italianes liderades pel papa Alexandre VI.
Preludi El papa Innocenci VIII, en conflicte amb el rei Ferran I de Nàpols per la seva negativa a pagar els drets feudals al papat, el va excomunicar i destituir amb una butlla de l'11 de setembre de 1489. Innocenci va oferir llavors el Regne de Nàpols a Carles VIII de França, que tenia un reclam remot al tron perquè el seu avi, Carles VII, rei de França, s'havia casat amb Maria d'Anjou de la dinastia Angevina, la família que va governar a Nàpols fins al 1442. Innocenci va acabar resolent la disputa amb Ferran i va revocar les prohibicions abans de morir el 1492, però l'oferiment a Carles va ser una poma de la discòrdia en la política italiana. Ferran va morir el 25 de gener de 1494 i fou succeït pel seu fill Alfons II.Mallett and Shaw (2012), p. 14
Invasió francesa miniatura|Les tropes franceses sota Carles VIII entrant a Florència el 17 de novembre de 1494, de Francesco Granacci L'octubre de 1494, Lluís Maria Sforza, que havia controlat durant anys el ducat de Milà, finalment va procurar el títol ducal després de proporcionar un dot fins llavors inèdit a la seva neboda, que es casaria amb l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Maximilià. Alfons II ho va disputar immediatament, en tenir un reclam sobre Milà. Lluís Maria va decidir eliminar l'amenaça incitant a Carles perquè acceptés l'oferta d'Innocenci. Carles també va rebre encoratjaments del seu favorit, Étienne de Vesc, així com del cardenal Giuliano della Rovere, el futur papa Juli II, que esperava tancar la qüestió amb el papa Alexandre VI.
Carles VIII va reunir un exèrcit de 25.000 soldats, incloent-hi 8.000 mercenaris suïssos i el primer equipament de setge que tenia artilleria, i va envair la península Itàlica. Va rebre el suport de Lluís d'Orleans, que va vèncer les forces napolitanes a la batalla de Rapallo i va permetre l'avenç de l'exèrcit de Carles fins a la República de Gènova.Mallett and Shaw, p19 El 19 d'octubre, un contingent de l'exèrcit va assetjar la fortalesa de Mordano. Després de rebutjar rendir-se, van bombardejar la fortalesa, presa per les forces de Milà i França, i van massacrar els habitants que havien sobreviscut.Mallet and Shaw, p.19-20
L'arribada de l'exèrcit de Carles a fora de Florència a mitjans de novembre de 1494Mallett and Shaw (2012), p. 22 va escampar la por de saquejos i violacions. Pere II de Mèdici va portar els florentins a l'exili i va establir un govern republicà. Bernardo Rucellai i altres membres de l'oligarquia de Florència van actuar com a ambaixadors per negociar un acord pacífic amb Carles.
Finalment, els francesos van arribar a Nàpols el febrer de 1495, capturant-la sense cap setge o batalla. Carles va romandre a Nàpols durant diverses setmanes, però el 20 de maig de 1495, amb la recentment formada Lliga de Venècia amenaçant interrompre el seu retorn a través del nord d'Itàlia, Carles va marxar de Nàpols per retornar a França.Michael Mallett and Christine Shaw, The Italian Wars: 1494-1559, p. 28. Carles va deixar Gilbert de Montpensier a Nàpols com a virrei, juntament amb una guarnició substancial de soldats armats.Mallett and Shaw (2012), p. 28
Els estats italians, però, van adonar-se ràpidament del perill que suposava una monarquia estrangera per la seva autonomia, i el març de 1495 van acordar crear una aliança coneguda com a Lliga de Venècia. Després que Ferran el Catòlic recuperés Nàpols, amb l'ajuda dels seus parents amb qui havia buscat asil a Sicília, l'exèrcit de la Lliga va seguir la retirada de Carles cap al nord a través de Roma, que el papa Alexandre VI havia abandonat als francesos el 27 de maig de 1495.Mallett and Shaw (2012), p. 29
Lliga de Venècia miniatura|Batalla de Fornovo, 6 de juliol de 1495. La velocitat de l'avanç dels francesos, juntament amb la brutalitat del seu saqueig de Mordano, va deixar en xoc la resta d'estats d'Itàlia. Lluís Maria Sforza, conscient que Carles tenia un reclam a Milà i a Nàpols, i probablement no se satisfaria només amb l'annexió de Nàpols, va dirigir-se al papa Alexandre VI, implicat en el seu joc de poder amb França i diversos estats italians pels seus intents d'aconseguir feus seculars pels seus fills. El papa va aliar-se amb diversos oponents de l'hegemonia francesa a Itàlia: ell mateix; Ferran el Catòlic, també rei de Sicília; l'emperador Maximilià I; Lluís Maria a Milà; i la República de Venècia. El motiu ostensible de Venècia per unir-se a la lliga era oposar-se a l'Imperi Otomà, si bé l'objectiu era de fet l'expulsió dels francesos d'Itàlia. Aquesta aliança, proclamada el 31 de març de 1495, va rebre el nom de Lliga de Venècia.Mallett and Shaw (2012), p. 27 Anglaterra va unir-s'hi el 1496. La lliga és la primera unió d'estats europeus contra un enemic comú.
La lliga va reunir un exèrcit sota el condottiero Francesc II Gonzaga, marquès de Màntua. La Lliga de Venècia, que incloïa la major part de ciutats estat del nord d'Itàlia, va amenaçar d'interrompre la ruta terrestre del rei Carles per retornar a França. Carles VIII, que no volia romandre atrapat a Nàpols, va marxar cap al nord a Llombardia el 20 de maig de 1495. Allà va topar amb la Lliga a la batalla de Fornovo el 6 de juliol.Mallett and Shaw (2012), p. 30 En acabar la batalla, tots dos bàndols van proclamar-se'n vencedors. Tanmateix, malgrat la seva superioritat numèrica, la Lliga va patir el doble de pèrdues dels francesos.Mallett and Shaw (2012), p. 31 Carles va poder marxar cap a França i la Lliga no el va poder aturar, però va perdre gairebé tots el botí de la campanya a Itàlia. Així, la batalla va acabar en una victòria pírrica francesa.Mallett, M. E.; Hale, J. R. (1984). The Military Organisation of a Renaissance State: Venice C. 1400 to 1617. Cambridge University Press. p. 56. Carles VII va morir l'abril de 1498, sense haver pogut reagrupar les forces i retornar a Itàlia.Mallett and Shaw (2012), p. 38
El front de Calàbria miniatura|Estàtua del Gran Capità a Madrid (M. Oms, 1883). Els Reis Catòlics van decidir l'abril del 95 enviar un exèrcit expedicionari a Nàpols, i van triar com a comandant del mateix a Gonzalo Fernández de Córdoba, un capità que havia destacat en la Guerra de Granada (1482-1492) i que també ho faria en aquesta, al final de la qual rebria el sobrenom de Gran Capità per l'èxit aconseguit en una contesa a priori molt desfavorable per a ell. Ell mateix va reclutar homes a Cartagena, la majoria amb experiència en les recents guerres contra Granada i Portugal. Mentre es preparava el gruix de l'expedició va partir una avançada al comandament del comte de Trivento, que en arribar a la zona en conflicte es va unir a les tropes sicilianes d'Hug de Cardona ja les del rei Ferran per conquerir Reggio (4 de maig).
El 24 maig 1495 Gonzalo de Còrdova va arribar a Messina i dos dies després va travessar l'estret, desembarcant a Calàbria amb 2.000 infants i 300 genets lleugers. Va establir el seu quarter general a la fortalesa de Reggio i va ocupar amb petites guarnicions les places cedides per Ferran el Rei Catòlic. El militar espanyol tindria davant l'escocès Bérault Stuart, senyor d'Aubigny, designat per Montpensier per a ocupar la Calàbria, i que comptava amb major nombre de soldats.
Després d'avaluar la situació, Còrdova va comprendre que no era convenient combatre en camp obert amb el seu rival, ja que en aquesta circumstància l'experimentada i eficaç cavalleria pesant gal·la era molt superior a les tropes espanyoles. No obstant això aquestes eren notablement hàbils en la guerra de guerrilles (que havien practicat recentment a Granada): escaramusses, emboscades, atacs per sorpresa, nocturns, etc. Aquesta seria, doncs, la tàctica que va portar a terme Còrdova, que es va veure afavorida a més per executar-se en terrenys escarpats. A més d'aquest assetjament, els espanyols també van emprar amb èxit l'artilleria, que va donar els seus fruits amb les conquestes de Fiume i Santa Àgata. A elles se sumaria després la de Seminara (6 de juny), aconseguida amb ajuda d'una insurrecció popular.
Abans d'iniciar operacions més ambicioses (que esperava escometre amb un futur reforç de 1.500 infants), Gonzalo de Còrdova va continuar amb la seva tàctica de desgast de l'enemic, alhora que consolidava les posicions preses, procurant no perdre el contacte amb Sicília i no allargar en excés les línies de subministraments. Per la seva banda Stuart va agrupar les seves forces, a les quals es van sumar, arribades des de la Basilicata, les dels germans François i Ivo D'Allegre, i va marxar des de Terranova amb intenció de capturar Seminara o Tropea. Després va incitar Ferran a presentar batalla, el va titllar de covard i pregonà l'acusació per tota la comarca. lang=ca|miniatura|Moviments previs a la batalla de Seminara. El 28 de juny de 1495 l'escocès es trobava per la rodalia de Seminara. Còrdova desaconsellà rotundament al jove monarca napolità anar a la provocació. Però aquest, impulsiu i ferit en el seu orgull, i il·lusionat amb les revoltes populars antifranceses que s'estaven donant en diferents llocs (inclosa la capital) del seu regne, estava decidit a lluitar en aquella ocasió. I en qualitat de comandament suprem, va ordenar a l'espanyol (al costat dels seus homes) que el secundés a la imminent batalla.
L'enfrontament es va dirimir al costat d'un tram franquejable del riu Petracos, les ribes ocupaven els respectius contrincants. Va prendre la iniciativa la cavalleria pesant gal·la creuant les aigües. Davant d'ella hi havia els genets lleugers espanyols, els quals, ni per les seves condicions ni per experiència bèl·lica amb enemics d'aquestes característiques en camp obert, podien afrontar amb èxit un xoc frontal amb ells. Cavalcaren llavors " a la morisca ", amb successius atacs i retorns davant dels seus oponents, als que van aconseguir contenir momentàniament. No obstant això, un d'aquests replecs va ser interpretat per la inexperta i nerviosa infanteria napolitana com l'inici d'una fugida definitiva, i va abandonar el camp de batalla, deixant així a l'exèrcit aliat en clar desavantatge. La retirada es va fer aleshores inevitable, però per executar ordenadament i evitar mals majors, la infanteria espanyola, al comandament de Còrdova, va haver de sacrificar-se al màxim. Finalment, D'Aubigny va donar per bo el resultat i va deixar marxar als hispano-napolitans, que es van refugiar temporalment a Seminara.
Contraofensiva aliada Ferran va anar a Messina i Gonzalo de Còrdova es va establir a Reggio, que gaudia de la protecció de la potent flota aragonesa. De la recent derrota el capità espanyol va extreure els ensenyaments necessaris per afrontar el millor possible la resta de la campanya. Desestimar definitivament un enfrontament obert amb els francesos i va fer modificacions en la composició i tàctiques de combat de les seves tropes. Substituir als ballesters per arcabussers, va reduir el nombre de genets lleugers per donar més rellevància a la infanteria, a la qual va dotar d'una nova organització mitjançant coronelies, i va configurar unitats de cavalleria pesant que, encara que amb pocs components, tinguessin major eficàcia tàctica. A això se sumava l'ús intensiu de l'artilleria per a la presa de fortaleses.