va ser un militar argentí, les campanyes del qual van ser decisives per a les independències de l'Argentina, Xile i el Perú. Al costat de Simón Bolívar és considerat un dels alliberadors més importants de Sud-amèrica de la colonització espanyola. A l'Argentina té el títol de Pare de la Pàtria i se'l considera heroi i prócer nacional. A Perú se'l reconeix com a Libertador d'aquell paísJohn Lynch, San Martin: Argentine Soldier, American Hero (2009) i a Xile l'Exèrcit li reconeix el grau de Capità General.
Família José Francisco de San Martín y Matorras va néixer a Yapeyú, una missió jesuítica a la vora del riu Uruguai, Governació de les Missions del Virregnat del Riu de la Plata, a l'actual Província de Corrientes, el 25 de febrer de 1778. El seu pare, Juan de San Martín Gómez, havia nascut a la vila de Cervatos de la Cueza, a la província de Palència, Espanya, i era tinent governador del departament. La seva mare, la senyora Gregoria Matorras del Ser, era neboda d'un conquistador del Chaco. Va ser el petit de cinc germans: María Elena, Manuel Tadeo, Juan Fermín Rafael i Justo Rufino.
Viatge a Espanya El 1781, quan San Martín tenia 3 anys, la família es va traslladar de Yapeyú a Buenos Aires. Posteriorment decidiren anar-se'n a Espanya, i s'embarcaren cap a Cadis el 6 de desembre de 1783. San Martín va començar els seus estudis al Real Seminari de Nobles de Madrid i en l'Escuela de Temporalidades de Màlaga en 1786. Allà va aprendre llatí, francès, castellà, alemany, ball, dibuix, poètica, esgrima, retòrica, matemàtica, història i geografia.
Carrera militar El 1789, als onze anys, comença la seva carrera militar al regiment de Múrcia, mentre esclatava la Revolució Francesa. Va lluitar a la campanya del nord d'Àfrica combatent els moros a Melilla i Orà. El 1797 fou ascendit a sotstinent per les seves accions als Pirineus contra els francesos 1793. L'agost d'aquell any el seu regiment, que havia participat en les batalles navals contra la marina anglesa al Mediterrani, es va rendir.
Més tard, amb el grau de capità segon d'infanteria lleugera, prengué part a algunes accions a Gibraltar i Cadis.
El 1808 les tropes de Napoleó envaïen la Península i el rei Ferran VII és fet presoner. Esclata la rebel·lió contra l'emperador i contra el seu germà José Bonaparte, que havia estat proclamat Rei d'Espanya. S'establix una Junta Central de Govern que actua primer en Sevilla i després a Cadis. San Martín és ascendit per la Junta al càrrec d'ajudant 1r del regiment de Voluntarios de Campo Mayor. Distingit per les seves accions contra els francesos, és ascendit a capità del regiment de Borbón. L'exèrcit ataca i venç els francesos a la batalla de Bailén el 19 de juliol de 1808, tenint-hi San Martín una actuació destacada. Aquesta victòria permet a l'exèrcit d'Andalusia recuperar Madrid i és la primera derrota important de les tropes de Napoleó. San Martín rep el grau de tinent coronel i és condecorat amb una medalla d'or. Continua lluitant contra els francesos a l'exèrcit dels aliats: Espanya, Portugal i Anglaterra. Combat a les ordres del general Beresford a la batalla d'Albuera. Coneix Lord Macduff, noble escocès, que l'introduïx a les lògies secretes que conspiraven per a aconseguir la independència d'Amèrica del Sud. Aquí entra en contacte per primera vegada amb cercles de liberals i revolucionaris, que simpatitzaven amb la lluita per la independència americana.
Londres miniatura|Daguerreotip de José de San Martín (1848) miniatura|Monument a San Martín a Barcelona En 1811 renuncia a la seva carrera militar a Espanya. Per mitjà de Lord Macduff va obtenir un passaport per a viatjar a Anglaterra, i se n'hi va anar el 14 de setembre del mateix any, per a viure al número 23 de Park Road de Westminster, a Londres. Allà conegué compatriotes de l'Amèrica espanyola: Carlos María de Alvear, José Matías Zapiola, Andrés Bell i Tomás Guido, entre d'altres. Tots formaven part de la Logia Lautaro de la Gran Hermandad Americana que havia fundat el "precursor" Francisco de Miranda qui amb Simón Bolívar ja lluitava a Amèrica per la independència de Veneçuela.Andrés Bello, Scholarship and Nation-Building in Nineteenth-Century Latin America, Ivan Jaksic, Cambridge Latin American Studies, 2006, , p33 A la germandat es va relacionar amb polítics britànics, qui li van fer conèixer el Pla de Maitland, una estratègia perquè Amèrica s'independitzés d'Espanya.
Retorn a Buenos Aires El gener de 1812 San Martín s'embarca cap a Buenos Aires a la fragata anglesa George Canning. Va Ser rebut pels membres del Primer Triunvirat de las Provincias Unidas del Río de la Plata, que li van reconèixer el seu grau de Tinent Coronel. El 16 de març li van demanar que creés un regiment de soldats per a custodiar les costes del Paraná. Amb Carlos María de Alvear i José Matías Zapiola funda la Lògia Lautaro de Buenos Aires. A causa de la política centralista que seguia el Triumvirat, la Lògia i la Societat Patriòtica pensaven que el govern era un obstacle per als seus plans. El 8 d'octubre els soldats, acompanyats per San Martín i els altres membres, exigeixen la renúncia dels triumvirs. El 12 de novembre de 1812 es casa amb Remedios de Escalada, de 15 anys.
Actuació al Riu de la Plata miniatura|Monument a San Martín a Buenos Aires. Les costes del Paraná eren atacades permanentment pels espanyols i San Martín es va instal·lar amb les seves tropes al convent de San Carlos. El 3 de febrer de 1813 i a causa del desembarcament de 300 espanyols, es va lluitar a la zona el Combat de San Lorenzo.
Exèrcit del Nord miniatura|Encontre amb Manuel Belgrano. Després d'aquesta victòria San Martín va ser designat per a fer-se càrrec de l'Exèrcit del Nord, on hagué de substituir el general Manuel Belgrano. Des del seu recent càrrec de Comandant General de l'Exèrcit Auxiliar del Perú havia de reorganitzar un exèrcit desfet per les derrotes de Vilcapugio i Ayohuma. Va acordar amb Martín Miguel de Güemes la defensa de la frontera nord i va començar a preparar una futura estratègia militar. Va deixar un temps el comandament de l'exèrcit retirant-se a Saldán, província de Còrdova, per a curar-se d'una úlcera estomacal. Allà va parlar amb el seu amic Tomás Guido pe convèncer-lo de la necessitat d'ocupar Xile. El 20 de maig de 1816 Guido va enviar un escrit, la seva cèlebre "Memòria", al Director Suprem d'aleshores, Juan Martín de Pueyrredón, on exposava el pla. Pueyrredón l'aprovaria i manaria executar-lo.
Informe al govern del combat de San Lorenzo signat pel coronel José de San Martín, 3 de febrer de 1813
Governador de Cuyo Quan el 1814, Gervasio Antonio Posadas el va nomenar Governador de Cuyo, el seu pla ja estava acabat i aprovat, i a partir d'aquest moment San Martín començà els preparatius d'organització de l'Exèrcit dels Andes.
Amb el suport del nou director suprem, Carlos María de Alvear, que havia conegut a Cadis, es va dedicar a organitzar un exèrcit amb els refugiats, alhora que el Congrés de Tucumán declarava la independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata el 9 de juliol de 1816. Al nord-oest de Mendoza va fer el seu estat major al campament del Plumerillo.
El 23 d'agost de 1816 va néixer a Mendoza la seva única filla, Mercedes Tomasa, que l'acompanyaria a l'exili.
Expedició d'alliberament miniatura|Monument a San Martín i O'Higgins als plans del Tempero Votivo de Maipú, on hi va haver la batalla que va donar la independència a Xile.
El Director Suprem Juan Martín de Pueyrredón el va nomenar general en cap de l'Exèrcit dels Andes i el 12 de gener de 1817 es va començar des de Mendoza el Creuament dels Andes en direcció a Xile.
L'Exèrcit dels Andes va ser un dels dos grans cossos militars de la Guerra d'Independència. Tenia al començament amb 4000 homes i 1200 milicians per a dur queviures i municions.
L'Exèrcit es dividia en dues columnes manades pel capità general San Martín. La primera havia de travessar la serralada dels Andes pel pas de los Patos, manada pel general Bernardo O'Higgins. La segona columna estava sota el comandament del general Juan Gregorio Les Heras, i havia d'anar pel camino de Uspallata, portant tota l'artilleria, que no podia passar pel pas de los Patos.
Les dues havien de trobar-se a la vall de l'Aconcagua, mentre uns altres efectius dispersaven les forces enemigues, enganyant-les sobre les columnes principals. Les forces de Les Heras, d'O’Higgins i de Soler es reuneixen el 8 de febrer al Campament de Curimón. Com que el cap reialista, Coronel Rafael Maroto, anava cap a les cases de Chacabuco, San Martín va ordenar l'avanç. El 12 de febrer hi ha la batalla de Chacabuco. L'Exèrcit dels Andes va obtenir la victòria sobre els reialistes a les ordres de Marc del Pont. Hi va haver 500 morts i 600 presoners.
Això va permetre l'entrada de l'exèrcit a Santiago. El 18 de febrer es va convocar a un Cabildo Obert que va proposar a San Martín com a Director Suprem de la naixent república, però aquest va rebutjar l'oferiment. L'endemà el cabildo nomena O'Higgins com a director suprem.
Després de l'emancipació xilena San Martín va anar a Buenos Aires per obtenir del govern un emprèstit que permetés pagar les despeses de l'Expedició llibertadora del Perú. Pueyrredón li va prometre 500.000 pesos però després va haver-hi dificultats per a complir la promesa a causa de les lluites internes entre Buenos Aires i els altres dirigents. Llavors San Martín va renunciar a la prefectura de l'exèrcit. San Martín rep del Directori 200.000 pesos, i al costat de l'ajuda financera obtinguda del Director Suprem de Xile, Bernardo O'Higgins, poden crear una armada. El govern de Xile va decidir que San Martín seria el comandant en cap de l'expedició, que l'expedició navegaria sota bandera xilena i que el comandant seria el marí escocès Lord Thomas Cochrane. Finalment San Martín és designat Brigadier de l'Exèrcit de Xile per a després d'haver sortit l'expedició, ser designat Capità General de l'Exèrcit de Xile.
El 19 de març de 1818 hi ha la batalla sorpresa de Pista Rayada. L'exèrcit unit sota les ordres de San Martín acampava prop de Talca, quan es va saber que Mariano Osorio, cap espanyol, li preparava un atac per sorpresa a la nit. San Martín va canviar la posició de les tropes per a sorprendre els reialistes. Quan la maniobra encara no s'havia acabat els espanyols van atacar. Hi va haver una gran confusió, perquè els reialistes no sabien res del canvi de posicions ordenat per San Martín, i els patriotes encara no l'havien acabat de fer. Els espanyols van perdre 300 homes, però van quedar amos del campament. Els patriotes van tenir 120 baixes, però van perdre el campament, els fusells i 26 canons. La divisió a càrrec de Les Heras es va retirar de la lluita. Així va poder salvar els homes i els canons. San Martín va reorganitzar els seus mitjans a les planes de Maipú.
Fidel Roig Matons, pintor nascut a Girona, després d'arribar a l'Argentina i radicar-se a Mendoza, cap a 1908 va pintar algunes escenes de la travessa de l'exèrcit a les ordres de José de San Martín a través de la serralada dels Andes. Matons va documentar la confecció dels uniformes militars, la vestimenta que usaven els civils, el color, les textures, etc., els barrets, les cadires de muntar, els arnesos, les valises de cuir que les mules de càrrega transportaven entre el fred i les tempestes de neu.
miniatura|La Batalla de Maipú