Els saques o saces (; xinès antic: 塞,*Sək; persa antic:𐎿𐎣𐎠, Sakā; en singular saca o sace) era el nom que donaven els perses a la branca oriental dels escites.
Segons Ptolemeu, limitaven a l'oest amb els sogdians, al nord amb els escites i a l'est amb els sers; eren nòmades, i vivien en coves. Es dividien en els càrates i els còmars (al riu Iaxartes), els comedes (a les muntanyes de Comèdia), massàgetes (a les muntanyes Ascatanques), els escites grineus (veïns dels anteriors), els toornes (al sud dels massàgetes) i els biltes. Formaren part de la satrapia XV juntament amb els caspis, i vivien entre Astarabad i Balkh.
Nom Etimologia miniatura|Casc escita, aliatge de coure, Afrasiab, Samarcanda, segle VI-I aC. Derivat d'una arrel verbal iraniana , anar, vagar i que, per tant, significa nòmada, era el terme , del qual provenen els noms:
Persa antic: , utilitzat pels antics perses per designar tots els nòmades de l'estepa euroasiàtica, inclosos els escites pòntic. Grec antic: Llatí: Sanscrit: Xinès antic:
Tot i que els escites, els saques i els cimmeris eren pobles nòmades irànics estretament relacionats, i els antics babilonis, els antics perses i els grecs antics utilitzaven respectivament els noms cimmeri, saka i escita per a tots els nòmades de l'estepa, i historiadors moderns primerencs com Edward Gibbon utilitzaven el terme escita per referir-se a una varietat de pobles nòmades i seminòmades de l'estepa euroasiàtica. El nom escita en l'erudició moderna contemporània generalment es refereix al poble nòmada irànic que, des del fins al segle III aC, va dominar les zones d'estepa i estepa forestal al nord del Mar Negre, Crimea, la vall del Kuban, així com les penínsules de Taman i Kerch. En l'erudició moderna, el nom 'Sakas' es reserva per a les antigues tribus del nord i l'est de l'Àsia central i del Turkestan Oriental per distingir-les dels massàgetes relacionats de la regió d'Aral i dels escites de les estepes pòntiques. Aquestes tribus parlaven llengües iranianes i la seva principal ocupació era el pastoralisme nòmada:
: «Els escites van viure a l'edat del ferro primerenca i habitaven les zones septentrionals de les estepes del Mar Negre (pòntiques). Tot i que el període escita en la història de l'Europa de l'Est va durar poc més de 400 anys, des del segle VII fins al segle III aC, la impressió que aquests genets van fer en la història del seu temps va ser tal que mil anys després que haguessin deixat d'existir com a poble sobirà, el seu cor i els territoris que dominaven molt més enllà van continuar sent coneguts com a Gran Escítia». : Des de finals del fins al segle IV aC, les estepes centreeurasiàtiques van ser habitades per dos grans grups de tribus parents de parla iraniana: els escites i els sàrmates [...] «Pot afirmar amb confiança que des de finals del segle VII fins al segle III aC, els escites van ocupar les extensions estepàries de la zona nord del Mar Negre, des del Don a l'est fins al Danubi a l'oest». : «Durant la primera meitat del primer mil·lenni aC, fa aproximadament entre 3.000 i 2.500 anys, la part sud de l'Europa de l'Est estava ocupada principalment per pobles d'origen iranià [...] Els principals pobles de parla iraniana de la regió en aquell període eren els escites i els sàrmates [...] La població de l'antiga Escítia estava lluny de ser homogènia, ni els escites en si mateixos eren un poble homogeni. El país que portava el seu nom estava governat per la seva tribu principal, els escites reials (Her. iv. 20), que eren d'origen iranià i s'anomenaven a si mateixos skolotoi (iv. 6); eren nòmades que vivien a l'estepa a l'est del Dnièper fins al Don, i a l'estepa de Crimea [...] Els veïns orientals dels escites reials, els sauròmates, també eren iranians; el seu país s'estenia per l'estepa a l'est del Don i el Volga». : «El nom 'escita' es troba en els autors clàssics i s'ha interpretat com a referència a un grup ètnic o poble, també esmentat en textos del Pròxim Orient, que habitaven la regió nord del Mar Negre».
Identificació El nom va ser utilitzat pels antics perses per referir-se a totes les tribus nòmades iranianes que vivien al nord del seu imperi, incloent-hi tant les que vivien entre la Mar Càspia i l'estepa famolenca, com les que vivien al nord del Danubi i la Mar Negra.
miniatura|Per als aquemènides, hi havia tres tipus de Sakas: els escites ('més enllà del mar') presumiblement entre els grecs i els tracis al costat occidental del Mar Negre), els massàgetes (amb Barret frigi), els ('bevedors hauma', més a l'est). Soldats de l'exèrcit aquemènida, detall de la tomba de Xerxes I, cap al 480 aC.
Les inscripcions aquemènides inicialment enumeraven un sol grup de . Tanmateix, després de la campanya de Darius I del 520 al 518 aC contra els nòmades asiàtics, es van diferenciar en dos grups, tots dos vivint a l'Àsia Central a l'est de la mar Càspia:
els () – que porten barrets punxeguts, que també eren coneguts com els .: «Aparentment, els Dahai representaven una entitat no idèntica als altres grups més coneguts dels Sakai, és a dir, els Sakai (Sakā) tigrakhaudā (Massagetai, que vagaven per Turkmenistan), i Sakai (Sakā) Haumavargā (a Transoxània i més enllà del Syr Daryā)». els () – interpretat com a que jeien hauma (al voltant del foc), que es pot interpretar com a Saka que veneren hauma.
Un tercer nom es va afegir després de la campanya de Darius al nord del Danubi: els () – els que viuen més enllà del Mar (Negre), que eren els escites pòntics de les estepes de l'Europa de l'Est. Un terme addicional es troba en dues inscripcions en altres llocs: el () – Saka que són més enllà de Sogdia, un terme que Darius va utilitzar per al poble que formava els límits nord-orientals del seu imperi a l'extrem oposat al satrapia de Kush (els etíops). S'ha suggerit que aquests eren el mateix poble que els
A més, les Inscripcions de Suez de Darius el Gran esmenten dos grups de Saka: el () – dels Aiguamolls el () – de la Terra L'erudit David Bivar havia identificat provisionalment la amb la , i John Manuel Cook havien identificat provisionalment el amb el . Més recentment, l'erudit Rüdiger Schmitt ha suggerit que el i el podria haver designat col·lectivament els /Massagetae.
El rei aquemènida Xerxes I va enumerar els Saka juntament amb els () pobles de l'Àsia Central, que possiblement podrien haver estat idèntics als .
Ubicació
Els i vivien a les estepes i les terres altes situades al nord d'Àsia Central i a l'est de la mar Càspia.
Els /Massagetae vivien més concretament al voltant de Coràsmia i a les terres baixes de l'Àsia Central situades a l'est de la mar Càspia i al sud-est de la mar d'Aral, al desert de Kyzylkum i a l'altiplà d'Ustiurt, sobretot entre els rius Amudarià i Sirdarià. Els /Massagetae també es podien trobar a l'estepa Càspia. La descripció imprecisa d'on vivien els massagetes per part d'autors antics ha portat, però, els estudiosos moderns a atribuir-los diverses ubicacions, com ara el delta de l'Oxus, el delta d'Iaxartes, entre els mars Càspia i Aral o més al nord o nord-est, però sense basar aquests suggeriments en cap argument concloent. Altres ubicacions assignades als Massagetes inclouen la zona corresponent a l'actual Turkmenistan.
Els vivien al voltant de les muntanyes Pamir i la vall de Ferghana.
Els , que podrien haver estat idèntics als , vivien a la frontera nord-est de l'Imperi Aquemènida, al riu Sirdarià.
Alguns altres grups saka vivien a l'est de les muntanyes Pamir i al nord del riu Sirdarià, així com a les regions corresponents a les actuals Kirguizstan, Tian Shan, Altai, Tuva, Mongòlia, Xinjiang i Kazakhstan.
Els , és a dir, els Saka que estaven en contacte amb els xinesos, habitaven les valls d'Ili i Txu dels moderns Kirguizstan i Kazakhstan, que al Llibre de Han s'anomenava la terra dels , és a dir, 'terra dels Saka'.: "El poble daxia 大夏 de la vall de l'Amurdarià provenia de les valls dels rius Ili i Chu. De la Geografia d'Estrabó es pot deduir que les quatre tribus dels asii i altres provenien d'aquestes valls (l'anomenada "terra dels sai 塞" a la 漢書, ch. 96A). "
Història Orígens
Les cultures escites/saka van sorgir a l'estepa euroasiàtica a l'alba de l'edat del ferro, a principis del segle I aC. El seu origen ha estat durant molt de temps motiu de debat entre els arqueòlegs. Inicialment es va pensar que l'estepa pònticocàspia era el seu lloc d'origen, fins que l'arqueòleg soviètic Aleksey Terenozhkin va suggerir un origen de l'Àsia Central.
L'evidència arqueològica actual suggereix que els orígens de la cultura escita, caracteritzada pels seus kurgans (un tipus de túmul funerari) i el seu estil animal del primer mil·lenni aC, es troben entre els escites orientals en lloc dels seus homòlegs occidentals: els kurgans orientals són més antics que els occidentals (com el kurgan de l'Altai Arzhan 1 a Tuvà), i elements de l’estil animal es testimonien per primera vegada a les zones del riu Ienissei i de l'actual Xina al segle X aC. "The origin of the widespread Scythian culture has long been debated in Eurasian archaeology. The northern Black Sea steppe was originally considered the homeland and centre of the Scythians until Terenozhkin formulated the hypothesis of a Central Asian origin. On the other hand, evidence supporting an east Eurasian origin includes the kurgan Arzhan 1 in Tuva, which is considered the earliest Scythian kurgan. Dating of additional burial sites situated in east and west Eurasia confirmed eastern kurgans as older than their western counterparts. Additionally, elements of the characteristic 'Animal Style' dated to the tenth century BCE were found in the region of the Yenisei river and modern-day China, supporting the early presence of Scythian culture in the East." L'evidència genètica corrobora les troballes arqueològiques, suggerint una expansió inicial cap a l'est dels pastors de l'estepa occidental cap a la regió de l'Altai i la Mongòlia occidental, difonent les llengües iranianes i episodis de contacte posteriors amb poblacions locals de Sibèria i Àsia oriental, donant lloc a les cultures materials escites (orientals) inicials (Saka). Tanmateix, també es va trobar que els uns quants subgrups escites posteriors de l'estepa euroasiàtica tenien orígens locals; diferents grups escites van sorgir localment a través de l'adaptació cultural, en lloc de mitjançant patrons de migració d'est a oest o d'oest a est..
Els sakes parlaven una llengua pertanyent a la branca iraniana de les llengües indoeuropees. Es creu que els enterraments pazyryk de la cultura pazyryk a l'altiplà d'Ukok als segles IV i III aC són de caps saka. "The rich kurgan burials in Pazyryk, Siberia probably were those of Saka chieftains" "The dress of Iranian-speaking Saka and Scythians is easily reconstructed on the basis of... numerous archaeological discoveries from the Ukraine to the Altai, particularly at Issyk in Kazakhstan... at Pazyryk... and Ak-Alakha" Aquests enterraments mostren similituds sorprenents amb les mòmies tarim anteriors a Gumugou. El kurgan Issyk del sud-est del Kazakhstan, i la cultura Ordos de l’altiplà d'Ordos també s'han relacionat amb els saka. S'ha suggerit que l'elit governant dels xiongnu era d'origen saka, o si més no, estava significativament influenciada pels seus veïns iranians orientals. Alguns estudiosos sostenen que al segle VIII aC, una incursió saka des de l'Altai podria estar connectada amb una incursió a la Xina Zhou.
Història primerenca miniatura|Portadors d'homenatge Sakā Tigraxaudā a l'Imperi Aquemènida, Apadana, Escala 12. Els saques estan testimoniats en registres històrics i arqueològics que daten al voltant del segle VIII aC.