miniatura|Mapa del Centre d'Investigació Ames El Centre d'Investigació Ames (ARC, per l'abreviació en anglès: Ames Research Center), és un centre de recerca de la NASA (National Aeronautics and Space Administration). Va rebre el nom en honor de Joseph Sweetman Ames i fundat el 20 de desembre de 1939, com a segon laboratori de la dissolta agència NACA (National Advisory Committee for Aeronautics).
L'ARC es va adjuntar a la NASA el 1958.va ser e l'aerodinàmica de les hèlixs dels avions en un túnel de vent, no obstant això, el seu paper s'ha desenvolupat per abastar també els vols espacials i tecnologies de la informació. El centre Ames té un paper important en moltes missions de la NASA en suport dels programes espacials i aeronàutics dels Estats Units. Fa recerca en temes d'astrobiologia; petits satèl·lits; exploració lunar robòtica, la recerca de planetes habitables; supercomputació; sistemes intel·ligents o adaptatius; protecció tèrmica avançada, i l'astronomia espacial.
L'organització al centre de missions de moltes missions clau actuals: El satèl·lit Kepler, el Satèl·lit de detecció i observació de cràters lunars (LCROSS per les seves sigles en anglès), observatori estratosfèric per a astronomia infraroja (SOFIA, per les seves sigles en anglès), la Interfície espectrogràfica d'imatges per regió (IRIS, per les seves sigles en anglès), i una contribució en la nova exploració enfocada en el vehicle tripulat d'exploració Orió.
Missions Encara que el centre Ames és un centre d'investigació i no un centre de vol, ha estat involucrat en un gran nombre de missions astronòmiques i espacials.
Vuit de la missions espacials del programa Pioneer de 1965 a 1978 van ser administrades per Charles Hall al centre Ames, encaminat inicialment dins del sistema solar. El 1972, va recolzar les missions de sobrevol a Júpiter i Saturn en les missions Pioneer 10 i Pioneer 11. Aquestes dues missions van preparar el camí per a les missions més complexes Voyager 1 i Voyager 2, llançades 5 anys després.
El Lunar Prospector va ser la tercer missió seleccionada per la NASA para el seu desenvolupament complet i construcció com a part del programa Discovery. Amb un costro de 62.8 milions de dòlars, la missió de 19 mesos es va posar en òrbita polar Lunar, realitzant un mapatge de la composició de la superfície i possibles dipòsits de gel polar, mesurament de camp magnètic i gravitacional, i l'estudi dels fenòmens de desgasificacions lunars. Basant-se en dades de l'espectròmetre de neutrons lunar, missions científiques han determinat que hi ha de fet aigua congelada en els cràters polars de la lluna.
La missió va acabar el 31 de juliol de 1999 quan la Lunar Prospector va ser guiat cap a un cràter prop del pol sud lunar en un fallit intent d'analitzar l'aigua polar Lunar voporizándola per permetre caracterització espectroscòpica des de telescopis terrestres.
El satèl·lit Genesat 1 de 5 quilograms, carregat de bacteris dins d'un laboratori miniatura, va ser llançat el 16 de desembre de 2006.
miniatura|esquerra|Sonda LCROSS sent preparada per al seu llançament El Satèl·lit de detecció i observació de cràters lunars (LCROSS), missió enfocada en la recerca d'aigua en la lluna, era nau espacial de càrrega secundària. El LCROSS va iniciar el seu viatge a la lluna al mateix coet que la Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), amb diferents objectius en la lluna. Va ser llançat a l'abril de 2009 en un coet Atles V des del centre espacial Kennedy, en Florida.
La missió Kepler va ser la primera missió de la NASA capaç de trobar planetes de grandària similar a la Terra o menors. La missió Kepler monitorearía la lluentor dels estels per trobar planetes en travessar-se enfront d'ells durant el seu moviment de translació, ja que en passar o enfront de l'estel el planti faria que aquesta en disminueixi la lluentor.
El Stratospheric Observatory for Infrared Astronomy (SOFIA), és una projecte conjunt de les agències espacials NASA (Estats Units) i DLR (Alemanya), per crear una plataforma infraroja que pugui volar a altures prou altes per estar en el rang invisible del vapor d'aigua de l'atmosfera terrestre. La nau va ser proporcionada pels Estats Units i el telescopi infraroig per Alemanya.
La missió IRIS es va desenvolupar en societat amb el laboratori solar i astrofísic Lockheed Martin per entendre els successos en el límit entre el cromósfera del sol i la corona solar. La missió va ser afavorida per la NASA.
La missión LADEE (Lunar Atmosphere Dust Environment Explorer), desenvolupada per la NASA, va ser llançada a la lluna el 6 de setembre de 2013.
A més, Ames ha jugat un rol important en un gran nombre de missions, més notablement en elas missions d'exploració de Mart: Mars Pathfinder i Rover, on l'Ames va ser una peça clau.
Divisió de sistemes d'aviació La divisió de sistemes de aviació condueix la investigació i desenvolupament en dues àrees primàries: administració de tràfic aeri i simuladors de vol d'alta fidelitat.
Quant a l'administració de tràfic aeri, els investigadors estan creant i provant dissenys que permetin manejar més de tres vegades la quantitat de naus actuals. L'automatització i atenció de protocols de seguretat són les claus per al desenvolupament d'aquestes. Històricament, la divisió ha desenvolupat productes que han estat conseqüentment implementats per als vols comercials.
Per a la simulació de vols d'alta fidelitat, la divisió opera el simulador de vol més gran del món, i un simulador de torre de control de tràfic aeri panoràmica. Aquests simuladors han estat usats per a una varietat de propòsits, incloent en entrenament constant de pilots de llançaments espacials, desenvolupament de naus espacials futures, proves de sistemes de control d'helicòpters, i avaluació d'accidents.
Tecnologies d'informació miniatura|esquerra|IBM 7090, ordinador central, al centre Ames el 1961. Ames és llar de la gran investigació i desenvolupament de supercomputació avançada de la NASA, Human Factors, i Intel·ligència Artificial.
Aquestes organitzacions d'investigació i desenvolupament donen suport als esforços de l'exploracions de la NASA, així com de l'operació contínua de l'Estació Espacial Internacional (ISS) i els treballs de ciència espacial i aeronàutica de la NASA.
Li divisió de sistema intel·ligents és la divisió capdavantera en el desenvolupament avançat de programari i sistemes intel·ligents per a totes les adreces de missions de la NASA. Aquesta divisió proveeix coneixements per a aeronàutica, missions espacials, l'Estació Espacial Internacional i el projecte Orió (CEV)).
El primer projecte d'Intel·ligència Artificial (IA) a l'espai (Deep Space 1) va ser desenvolupat per Code TU, com el va ser el programari MAPGEN, que diari realitza plànols de les activitats del Mars Exploration Rover, el mateix raonament del codi és usat per assemblar l'operació del Phoenix Lander, i el sistema d'administració d'orientació dels panells solars de l'EEI. Completant l'àmbit d'activitats de Code TU es troben la gestió del sistema integrat per al manteniment del bon estat dels giroscopis de control de moment de la ISS, diversos sistemes col·laboratius amb eines de recerques semàntiques i una robusta enginyeria de programes.
La Divisió de sistemes d'integració humana, treballa en el desenvolupament i operació de sistemes aeroespacials complexos, amb dissenys centrats en humans, així com experiments relacionats amb la interacció humà-autòmat, per realitzar així millores dramàtiques en seguretat, eficiència i èxit de les missions. Per dècades, la divisió de sistemes d'integració humana ha estat a l'avantguarda de la investigació aeroespacial humana. La divisió alverga més de 100 investigadors, i contractistes, a més de l'equip d'administració.
El centre Ames opera un dels superordinadors més ràpids del món, la Pleiades, la qual està programada per aconseguir els 10 petaflops.
Al setembre de 2009, Ames va llançar la plataforma Nebula, com una plataforma de càlcul en el núvol més ràpida i potent, capaç de manejar conjunts de dades massives per complir amb els requeriments de seguretat. Aquest inovación usa components de open-source, compleix amb FISMA i pot ser escalada al nivell de demanda de govern, sent a més és molt eficient quant a l'ús d'energia.
Processament d'imatges El centre Ames de la NASA va ser el prevalgui lloc al món a realitzar el processament d'imatges aèries preses des d'un satèl·lit. Algunes de les tècniques pioneres de ressaltat de contrastos usant anàlisis Fourier, van ser desenvolupades al centre Ames en conjunt amb investigadors de la corporació ESL (Electromagnetic Systems Laboratory), de Pal Alt, Califòrnia.
Túnels de vent miniatura|El túnel de vent més gran del món, localitzat al centre d'investigació Ames. miniatura|Interior del túnel de vent. Els túnels de vent del centre Ames són coneguts no solament per la seva gran grandària, sinó també per les seves diverses característiques que permeten diversos tipus d'investigacions científiques i d'enginyeria.
Túnel de vent de pla unitari de l'ARC El túnel de vent de pla unitari de l'ARC (UPWT, per les seves sigles en anglès de: Unitary Plan Wind Tunnel), va ser acabat en 1956 amb un cost de 27 milions de dòlars. Des de la seva terminació, les instal·lacions de l'UPWT ha estat el túnel de vent més usat per la NASA.
Els principals transports comercials i gairebé cada jet militar construït als Estats Units durant els últims 40 anys han estat provat en aquestes instal·lacions. Models de les naus Mercury, Gemini, i el coet de l'Apollo van ser provades també en aquest túnel.
National Full-Scale Aerodynamics Complex (NFAC) miniatura|El paracaigudes d'aterratge del Mars Science Laboratory sent provat en el túnel de vent. Es poden apreciar persones en la cantonada inferior dreta de la imatge. El centre Ames alberga també al túnel de vent més gran del món, part del National Full-Scale Aerodynamic Complex (NFAC): És prou llarg per provar avions és la seva grandària original, en comptes de models a escala.
Aquest túnel de vent va ser construït en els anys 1940 i és usat per donar suport a programes d'investigacions sobre aerodinàmica, dinàmica, models de soroll i naus aèries de gran escala així com els seus components. Les característiques aerodinàmiques de noves configuració són investigades amb la finalitat de validar mètodes computacionals. S'exploren els límits d'estabilitat mecàniques d'helicòpters i les interaccions avançades del fuselatge. Es determina l'estabilitat i control, incloent característiques estàtiques i dinàmiques de les configuracions per a les noves naus. Es determinen les característiques acústiques de la majoria dels vehicles de gran escala, així com es realitzen investigacions destinades a descobrir i reduir les fonts de soroll aerodinàmic. A més dels mètodes tradicionals de mesurament (equilibri, pressió temperatura), la tècnica, la instrumentació, ajuden a determinar l'adreça i velocitat del flux dins i fora de la superfície dels models o naus en la investigació. El túnel de vent és usat per determinar les característiques aerodinàmiques a baixes i mitges velocitats de les naus d'alt rendiment, rotors i ales reparades.
Una secció de 80 per 120 peus és capaç de provar un Boeing 737 complet a velocitats de vent a dalt de 190 quilòmetres per hora.
Des que la NASA va deixar d'usar-ho l'any 2003, el NFAC és operat per la Força Aèria dels Estats Units com una instal·lació del centre de desenvolupament d'enginyeria Arnold (AEDC).
Arc Jet Complex El complex de flux en arc del centre Ames (Arc Jet Complex) compta amb 7 seccions de proves. Quatre d'elles contenen fluxos en arc de configuracions diferents, servits per un mateix equip de suport per a aquestes instal·lacions: Instal·lacions d'escalfament aerodinàmic (Aerodynamic Heating Facility, AHF). Va tenir de flux de turbulència (Turbulent Flow Duct, TFD). Instal·lacions de prova de panells (Panel Test Facility, PTF).