Joan Manuel Serrat i Teresa (Barcelona, 27 de desembre de 1943), reconegut artísticament com a Joan Manuel Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars. Es tracta d'una de les figures més destacades de la cançó moderna tant en llengua catalana com castellana. La seva obra conté influències d'altres poetes com Mario Benedetti, Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Pablo Neruda o León Felipe; així com de gèneres diversos com el folklore català, la copla andalusa, el tango, el bolero i del cançoner popular de l'Amèrica Llatina, amb versions de cançons de Violeta Parra i Víctor Jara. És un dels pioners de la Nova Cançó catalana. Joan Manuel Serrat és conegut també amb els sobrenoms dEl noi del Poble-sec (el seu barri natal) i el Nano a l'Argentina. El juny de 2023 fou distingit amb el Premi Nacional de Cultura (2023).
Biografia Infantesa Joan Manuel Serrat, conegut amb el sobrenom del «noi del Poble-sec», va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer, Poeta Cabanyes (també el carrer d'infantesa del cantautor Jaume Sisa, cinc anys més jove), el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta, La tieta i El drapaire, entre altres cançons, descriuen personatges típics del seu barri.
Va estudiar de petit als Escolapis de Sant Antoni, i després a l'Institut Milà i Fontanals de Ciutat Vella. Als dotze anys, Serrat es matricula com a alumne intern a la Universitat Laboral de Tarragona, on estudia el batxillerat laboral superior amb l'especialitat industrial minera i la modalitat de torner-fresador. Més endavant aconsegueix una beca per fer estudis d'agricultura a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona on, segons una irònica frase seva, escull l'especialitat de sexador d'aus. En realitat va acabar brillantment els estudis de perit agrícola, i obtingué el premi Claudi Oliveras al millor expedient acadèmic de cada promoció el 1963.
Inicis musicals Mentre cursava els estudis, cantava i aprenia a tocar la guitarra. L'any 1965 participà en el programa Radioscope —del qual era presentador Salvador Escamilla— a Ràdio Barcelona, interpretant les seves primeres cançons. Poc temps després, el van cridar per a oferir-li un contracte i gravar el primer disc. Serrat va ser un dels pioners de la Nova Cançó catalana, i formà part d'Els Setze Jutges (amb el número tretze), grup de cantants en llengua catalana que tenen com a referent els cantautors francesos (Jacques Brel, Georges Brassens, Léo Ferré…) i que donen una empenta molt important a la llengua catalana durant la dictadura franquista. El 4 de maig de 1965, pocs dies després d'integrar-sel al grup d'Els Setze Jutges com a membre número 13, debutà en un teatre, al centre cultural L'Avenç, actual Teatre Joan Brillas, d'Esplugues de Llobregat, acompanyat de Remei Margarit i Joan Ramon Bonet.
El 1965 s'edita el seu primer disc, amb quatre cançons: Una guitarra, dedicada a la guitarra que li havia regalat el pare, Ella em deixa, la seva primera cançó, La mort de l'avi i El mocador. El 1966 treu el segon disc amb les cançons Ara que tinc vint anys, Quan arriba el fred, El drapaire, que esdevingué molt popular, i Sota un cirerer florit, que fou la primera cançó de Serrat que interpretà una altra cantant: Núria Feliu.
El músic Francesc Burrull col·labora amb Joan Manuel Serrat des del 1967 signant els arranjaments del tercer disc, que conté Cançó de matinada, Paraules d'amor, la més coneguda i més cantada per altres intèrprets, Me'n vaig a peu, una de les seves cançons favorites i Les sabates, del francès Guy Béart. Aquest disc és el primer en català que obté el número u en les llistes de vendes a Espanya. L'1 i el 2 d'abril de 1967, Serrat fa els seus primers recitals al Palau de la Música Catalana. Cadascun dels dos dies hi canta 13 cançons.
El 1967 apareix també el single amb els populars temes La tieta i Cançó de bressol, que té una tornada en castellà treta de la cançó popular aragonesa. El mateix any treu el seu primer disc de llarga durada: Ara que tinc vint anys. És un disc sobri, amb la majoria de cançons acompanyades només per una guitarra, on Serrat és presentat ben bé com un joglar. Inclou algunes de les cançons editades anteriorment, i tres cançons noves: Balada per a un trobador, Els vells amants i Els titelles. Cal remarcar que en El drapaire el mot empipant és substituït per emprenyant i donota per bandarra.
Les primeres cançons en castellà i el conflicte d'Eurovisió El 1968 treu el seu primer disc en castellà, amb les cançons El titiritero, que es pot considerar la versió castellana de Els titelles, i Poema de amor. A la caràtula apareix el nom de Juan Manuel Serrat en lloc de Joan Manuel Serrat. Al cap de poc, s'anuncia que Serrat serà el representant d'Espanya al Festival d'Eurovisió. Hi havia dues cançons proposades: El titiritero i La, la, la, de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa (Dúo Dinámico). La cançó escollida fou aquesta darrera, perquè es considerà que era més «festivalera». El disc surt a la venda acompanyat de Mis gaviotas. Serrat començà a rebre moltes pressions d'alguns membres de la Nova Cançó i d'altres sectors catalanistes pel fet de cantar en castellà. Davant aquest clima de queixes, Edigsa decideix posposar el llançament del seu segon disc de llarga durada: Cançons tradicionals.1 ↑
El 8 de març Televisió Espanyola emet un programa especial titulat Así es... Así canta... Así compone... Joan Manuel Serrat, per promocionar el nou representant a Eurovisió. Canta quatre temes en català i els tres que havia gravat en castellà: Cançó de matinada, Paraules d'amor, El titiritero, Me'n vaig a peu, Mis gaviotas, Poema de amor i Ara que tinc vint anys.
Després de gravar la cançó en francès, italià i portuguès (i enregistrar les imatges equivalents als videoclips actuals destinades a diferents cadenes de televisió europees), el 25 de març s'anuncia que Serrat no vol anar a Eurovisió si no es canta el La, la, la en català. Sobre aquest fet hi ha dues versions. La més estesa —que Serrat mai no ha negat— és que el cantant pretenia cridar l'atenció sobre la situació marginal en la qual es trobava la llengua catalana. Per altres persones va ser una maniobra publicitària. Així, segons indica Àngel Casas al seu llibre 45 revoluciones en España, el que realment va passar és que el seu representant, José María Lasso de la Vega, va decidir fer un intent perquè el cantant recuperés el seu públic més catalanista, que anava perdent a poc a poc. Es tractava que durant el festival Serrat cantés en català un vers de la cançó. L'audaç manager va pensar que la millor manera d'aconseguir això seria dir que el cantant exigia cantar tota la lletra en català per arribar més tard —després d'una suposada negociació amb les autoritats— a un acord que li permetés almenys cantar el vers esperat i acontentar així l'audiència «de casa». Però aquest pla va fallar.↑jmserrat.com, Serrat en otros libros Al règim franquista no li va agradar gens la idea, i la cançó va ser defensada per Massiel, que es va endur el primer premi. Serrat va ser castigat amb un perllongat veto a la ràdio estatal i a la televisió.
Joan Manuel Serrat enregistrà la versió catalana del La, la, la, amb lletra pròpia, però mai no fou comercialitzada.
1969-1974 El 1968 apareix el disc Cançons tradicionals, harmonitzat per Antoni Ros-Marbà. La cançó El ball de la civada, que Serrat recupera del cançoner popular, esdevé molt popular. El mateix any publica un single en castellà amb les cançons Manuel, forta crítica social del feudalisme que encara imperava en algunes regions d'Espanya i Poco antes de que den las diez. També treu un altre single amb les cançons Per Sant Joan, amb música de Juan y Junior, i la cançó d'amor Marta. En aquest disc Ricard Miralles debuta com a harmonitzador de les cançons de Serrat.
El 1969 edita l'elapé Com ho fa el vent -del qual apareixeran diversos singles- que recull les cançons Paraules d'amor, Cançó de matinada, Marta i set cançons noves. També surt al mercat el seu primer disc de llarga durada en castellà, on apareix, per primera vegada, una traducció d'una cançó seva al castellà: En cualquier lugar (En qualsevol lloc). Ambdós discos són harmonitzats per Ricard Miralles. Fa la primera gira per Sud-amèrica, fet que més endavant es convertí en un costum. Aquest mateix any va publicar un àlbum amb poemes d'Antonio Machado titulat Dedicado a Antonio Machado, poeta, amb el qual assolí un inesperat èxit de vendes malgrat la prohibició que pesava en contra seva, que fins i tot impedia radiar els seus discos. D'aquest disc cal destacar les cançons La saeta i Cantares, en la qual ajunta versos de Machado amb paraules pròpies. El disc també inclou la cançó En Cotlliure, amb lletra i música de Serrat, on, imitant l'estil del poeta, descriu els darrers anys de vida de Machado.
El 1970 participa en el Festival de Viña del Mar de Xile, com a artista convidat, i guanya el Festival de Rio de Janeiro amb la cançó Penélope, amb música d'August Algueró. Aquest any surt el disc Mi niñez, dues cançons del qual, Fiesta i Muchacha típica, apareixen mutilades per la censura franquista. La versió original s'edità a Sud-amèrica. També pertany a aquest període Edurne, que només fou publicada el 1974, i així i tot no va resistir la censura. A la fi d'aquest darrer any, les tisores franquistes van llevar l'expressió "ménage à trois" de la cançó Conillet de vellut, del disc Serrat 4. A la fi de l'any va participar en la tancada d'intel·lectuals i artistes al Monestir de Montserrat en senyal de protesta pel procés de Burgos i en contra de la pena de mort. Allà començà a compondre la cançó Mediterráneo, la qual, als seus primers esborranys, s'anomenava Amo el mar i també Hijo del Mediterráneo, cançó composta igual que la resta del disc, entre agost i novembre de 1970, segons declaracions del mateix Serrat, i a cavall entre l'hotel Batlle de Calella de Palafrugell, Hondarribia (Guipúscoa), i Cala d'Or (Mallorca).
El 1971 va editar Mediterráneo, un dels àlbums més importants. A aquest disc pertany la cançó Aquellas pequeñas cosas, que conté una de les seves lletres més personals i evocatives. El disc aconsegueix estar gairebé un any seguit en la llista dels deu discos més venuts a tot Espanya, i diverses setmanes en el número u, malgrat l'estricta censura. Participa per segona vegada en el Festival de Viña del Mar, actuant de franc, en suport al govern de Salvador Allende. L'any següent, treu el disc Miguel Hernández, una musicació molt treballada i acurada d'una selecció de versos del poeta d'Oriola. El 1973, publica l'àlbum Per al meu amic, considerat per alguns crítics com un dels més reeixits de la seva carrera. D'aquest recull cal destacar Helena, cançó d'enyor d'un amor perdut i Pare, ferma denúncia de la destrucció que sofreix la natura. Finalment, el 1974 Televisió Espanyola li aixeca la prohibició i ofereix l'especial A su aire, en el qual interpreta també cançons en català.
L'exili