Undoing Gender és un llibre publicat l'any 2004 per la filòsofa Judith Butler. Vol contribuir a les «new gender politics», per les quals és influenciat. Reflexiona sobre l'existència dels individus transgènere, transsexuals i intersexuals, així com la relació d'aquesta amb la teoria feminista i la teoria queer així com sobre el gènere i la sexualitat. Dona atenció a debats contemporanis sobre noves formes de parentiu, psicoanàlisi, categories diagnòstiques, violència social i transformació social. Es preocupa d'aquest conjunt de temes que intenta situar en un context més ample de la supervivència i persistència humanes i les condicions de la personalitat, del reconeixement humà i de la viabilitat de la vida individual.
Amb relació a la resta de la seva producció filosòfica, Undoing Gender reprèn la pregunta per l'humà, per com es defineix allò que té valor de l'humà en les nostres societats actuals, i qüestiona l'exclusió i la violència latents en les respostes habituals a aquesta pregunta. Així mateix, s'orienta a canviar el marc d'intel·lecció majoritari de la categoria de subjecte des d'una preocupació ètica i política. Pren la reflexió sobre el gènere i la sexualitat com un marc privilegiat per a pensar la connexió entre autonomia i subjecció i el vincle entre llibertat i no llibertat.
Resum El llibre consisteix en un recull d'assaigs, precedit d'una introducció. Si bé cadascun dels assaigs és independent de la resta i tracta temes diferents, tots estan relacionats per l'atenció a una mateixa qüestió, «què pot voler dir desfer concepcions normativo-restrictives sobre la vida sexual i generificada», i quin paper hi juga l'«esdevenir desfet», el fet d'estar, abans de qualsevol elecció, perdut en i per a l'altre, en el sentit que és aquesta pèrdua la que constitueix el nostre sentit de subjectivitat.
Introduction: Acting in Concert Aquesta introducció reafirma el caràcter performatiu del gènere, defensat en textos anteriors, com ara Gender Trouble, indicant que, encara que el gènere tingui a veure amb pràctiques d'improvisació dintre d'un mapa de constriccions socials i culturals, hom no fa el seu gènere sol amb si mateix.
En relació amb això, exposa que les normes socials, i entre elles les normes de gènere, alhora que ens limiten, constitueixen les condicions de possibilitat de la nostra viabilitat com a subjectes. D'aquesta manera, així com la nostra agència depèn de la normativitat social que ens constitueix, la nostra acció pot consistir en una reacció crítica que qüestiona les normes per tal de transformar-les, obrint-les així l'existència i supervivència d'altres modes de vida.
En aquest sentit, pren per a l'autora un paper central la noció d'«humanitat», així com el seu reconeixement, condicionat per aquesta normativitat social:
Butler, considerant casos com el dels individus intersexuals i les intervencions quirúrgiques de normalització dels seus cossos, el de la diagnosi de disfòria de gènere com una eina patologitzadora que alhora permet l'accés d'individus trans als recursos necessaris per a la seva transició legal, o el del moviment per la legalització del matrimoni igualitari, apunta, doncs, a un repensament crític de l'humà que tingui en compte el paper de la tecnologia, l'anatomia, el gènere, la sexualitat, les formes de parentiu o la raça, entre d'altres, en la seva definició.
El cas de la diagnosi de disfòria de gènere és tractat amb més profunditat al llibre Undiagnosing Gender, on el debat sobre la transsexualitat apareix com a lent d'augment sobre la qüestió de l'autonomia, dependent de, alhora que limitada per, un context social.
Beside Oneself: On the Limits of Sexual Autonomy Veié la llum originalment a la primavera del 2002, a Oxford, com a part de les Amnesty Lectures dedicades als drets sexuals, i gira entorn de la pregunta pel que constitueix la vida i l'humà. Hi exposa que el dol revela el caràcter social de la individualitat, i reafirma que la nostra intel·ligibilitat com a individus se situa fora de nosaltres mateixos. A partir de la idea que som “desfets” els uns pels altres, nega que la sexualitat o el gènere siguin alguna cosa que hom tingui com si fos una possessió, sinó que han de ser entesos com a “modes de ser desposseïts, maneres de ser per a un altre o, de fet, en virtut d'un altre.” És a dir, defensa una concepció relacional de la individualitat contra una concepció autònoma, intentant reescriure l'autonomia en termes de relacionalitat.
Reflexiona sobre el tipus de comunitat política alternativa que es podria construir atenent a aquesta interdependència constitutiva, cridant l'atenció sobre la centralitat del cos, vulnerable i fràgil en la seva dimensió pública, alhora que el lloc de l'agència. Explora també les conseqüències que les diferents concepcions de l'humà tenen per a qualificar una vida com a vivible o com a digna de dol i per a determinar quines vides són reals o viables.
Fa servir la noció de conatus de Spinoza i de la reflexió hegeliana sobre el reconeixement, diu que «persistir en el propi ésser només és possible sota la condició que estem implicats en rebre i oferir reconeixement. Si no som recognoscibles, si no hi ha cap norma de reconeixement per la qual siguem recognoscibles, llavors no és possible continuar en el propi ésser, i no som éssers possibles; hem estat exclosos de la possibilitat.»
Conclou, doncs, que la lluita pels drets sexuals va més enllà de merament exigir uns drets que afegir a uns individus, ja que constitueix una lluita perquè aquests mateixos individus siguin reconeguts com a persones, efectuant, en el procés, una transformació del significat mateix del fet de ser persona. En conseqüència, la defensa dels drets «esdevé una manera d'intervenir en el procés social i polític pel qual l'humà és articulat», articulació que hauria de ser deixada oberta a futures reelaboracions en nom d'un món més acollidor i menys violent.
Gender Regulations Butler diferencia el concepte de “norma” d'altres conceptes com ara “regla” o “llei”. Una norma “opera en la pràctica social com l'estàndard implícit de normalització.” El gènere és definit, doncs, com una norma,“l'aparell per mitjà del qual s'esdevé la producció i normalització del masculí i del femení, juntament amb les formes intersticials de l'hormonal, el cromosòmic, el psíquic i el performatiu que el gènere assumeix.”
Defensa, però, que el gènere no és reduïble únicament a l'oposició entre el masculí i el femení, puix que la producció d'aquest binari coherent és contingent, i que aquelles permutacions del gènere que no cauen dins del binari són tant part del gènere com la seva instància més normativa, obrint així les portes a una reconfiguració de la norma que desconstrueixi i desnaturalitzi els mateixos termes del masculí i del femení.
Realitza, a més, una crítica a la noció, fundada en els treballs psicoanalítics i antropològics de Lévi-Strauss i Lacan, segons la qual el gènere seria regit per regulacions simbòliques universals i transculturals. En comptes d'això, el gènere seria regit per normes socials, històriques, contingents i obertes al desplaçament des del seu mateix interior.
Doing Justices to Someone: Sex Reassignment and Allegories of Transsexuality En aquest assaig l'autora indaga en les polítiques de veritat (terme d'inspiració en Michel Foucault), les lleis que governen la intel·ligibilitat del món, delimitant i legitimant d'antuvi què considerem com a real, amb l'objectiu de fer palès com aquests règims de veritat delineen què compta i què no compta com a humà. Suggereix que la pregunta per la possibilitat de ser («Atès l'ordre contemporani de l'ésser, què puc ser jo?») és una pregunta relacionada amb una qüestió de justícia.
Exposa el cas històric de David Reimer, on es farien palesos els processos normalitzadors dels cossos i el marc disciplinari mèdic, biològic i psicològic que regula quins tipus de cossos, sexualitat, identitat i expressió de gènere són acceptats com a normals, naturals i intel·ligibles. Aquest cas mostraria també com un gènere coherent seria un dels requisits normatius del reconeixement de la humanitat.
Is Kinship Always Already Heterosexual? Revisa la idea generalitzada que sosté que el parentiu només admet una forma de relació familiar recognoscible, la família nuclear heterosexual consagrada en la institució del matrimoni, la qual seria el pilar de la continuïtat de les lleis naturals i culturals que permeten la intel·ligibilitat de l'humà. Vol expandir la noció de parentiu de manera que inclogui configuracions, de fet, ja existents sobre bases diferents, biològiques o no biològiques, i desplaçar el matrimoni com a fundador privilegiat del parentiu.
Continuarà aquest argument en Quandaries of the Incest Taboo, on desenvolupa que el parentiu no és una qüestió simbòlica inamovible, sinó que és social i transformable. Subratlla, així mateix, la necessitat que la psicoanàlisi torni a pensar el tabú de l'incest, el complex d'Èdip i altres supòsits de la seva teoria per tal de revisar nocions normativament restrictives del parentiu i la sexualitat.
Longing for Recognition Dialoga amb els treballs de la psicoanalista Jessica Benjamin per a reflexionar sobre el reconeixement. No seria la simple autopresentació d'un subjecte davant d'un altre el que permetria el reconeixement, sinó que és més aviat «un procés que és posat en marxa quan el subjecte i l'Altre s'entenen a si mateixos com a reflectits l'un en l'altre, però sense que el reflex resulti en el col·lapse de l'un en l'Altre (per mitjà d'una identificació incorporativa, per exemple) o en una projecció que anorreï l'alteritat de l'Altre.» El reconeixement no és ni un acte que hom merament executi, ni es redueix a un mutu intercanvi de mirades: la comunicació mateixa és, alhora, el vehicle i l'exemple d'aquest reconeixement, que es veuria trencat per l'agressió o l'exercici de la violència.
Nogensmenys, l'autora critica aspectes del plantejament psicoanalític de Benjamin com el paper simbòlic del fal·lus o la seva assumpció de la primacia del dimorfisme de gènere, aspectes els quals limitarien la radicalitat de la seva construcció d'una psicoanàlisi no heterosexista.
Finalment, defensa una concepció “ek-stàtica” o relacional del subjecte. Fa una lectura de la dialèctica de l'amo i l'esclau de la Fenomenologia de l'esperit de Hegel, per argumentar que, sigui el que sigui la consciència o el subjecte, aquest sols es troba a si mateix a través del reflex de si mateix en un altre. Per a ser un mateix, l'individu ha de passar per la pèrdua de si mateix, després de la qual no pot tornar a allò que era abans. L'Altre, doncs, alhora permet i desfà l'autoconeixement.
Bodily Confessions En aquest assaig, Butler analitza la relació entre cos i llenguatge. Hi dona atenció a l'acte de la confessió, fonamentalment mitjançant elements de Foucault i la teoria psicoanalítica. La idea principal del text és que el jo no és alguna cosa que hagi de ser descoberta o desxifrada de la foscor del nostre interior, sinó que el jo es constitueix a si mateix per mitjà de la parla, davant la presència i parla d'un altre. Per mitjà de l'exemple de la confessió cristiana i de la teràpia psicoanalítica, il·lustra que la confessió mateixa és una tal activitat lingüística en què el jo que s'enuncia es constitueix performativament.
S'apunta també el caràcter “excessiu” de la parla, posant l'èmfasi en el caràcter corporal de l'acte de parlar. Per una banda, en l'acció de parla el jo es reelabora en maneres impossibles de preveure, i allò que enuncia sempre s'estén "més enllà" del seu control, encara que no estigui "fora" del seu control. Per l'altre, l'acte de parla és un fer del cos, en un sentit orgànic, però també en el sentit que el que es diu no només passa pel cos, sinó que presenta el cos d'una certa manera.
The End of Sexual Difference?