La Missió d'Assistència de les Nacions Unides a Ruanda (UNAMIR) va ser una missió de pau de les Nacions Unides establerta mitjançant la Resolució 872 el 5 d'octubre de 1993 amb la finalitat d'assistir en la implementació dels acords d'Arusha, signats el 4 d'agost de 1993, que significaven la fi de la Guerra Civil ruandesa. La missió va durar de l'octubre de 1993 al març de 1996. Les seves activitats estaven destinades a ajudar el procés de pau entre els hutus van dominar el govern de Ruanda i els rebels tutsis del Front Patriòtic Ruandès (FPR). La UNAMIR ha rebut molta atenció pel seu paper en el fracàs, a causa de les limitacions de les normes d'enfrontament, per prevenir el genocidi ruandès i l'esclat de la lluita. El seu mandat es va estendre més enllà del derrocament de FPR del govern i en la crisi dels refugiats dels Grans Llacs. La missió és considerada com un fracàs important."Rwanda/UN: Acknowledging Failure", AfricaFocus Bulletin (compiling several individual reports), 31 March 2004 miniatura|El general Roméo Dallaire miniatura|Memorial dels soldats belgues morts a Kigali miniatura|Oficina de l'UNAMIR a Kigali on foren assassinats els soldats belgues Antecedents L'octubre de 1990, la Guerra Civil Ruandesa va començar quan el grup rebel Front Patriòtic Ruandès va envair la frontera sud d'Uganda al nord de Ruanda. El FPR estava format per més de 4.000 soldats, la majoria dels fills dels refugiats tutsis que havien fugit de purgues ètniques a Ruanda entre 1959 i 1963. Es va representar com un moviment democràtic i multiètnic i va exigir el final de la discriminació ètnica, el saqueig econòmic del país per part de les elits governamentals i per una parada a la situació de seguretat que va seguir generant refugiats. Va ser recolzat pel govern ugandès de Yoweri Museveni, que havia arribat al poder després de la Guerra Civil ugandesa amb un important suport dels refugiats ruandesos al país. No obstant això, les Forces Armades Ruandeses (FAR) van ser salvades per reforços de França i Zaire, que van donar suport al govern del president Juvénal Habyarimana, que havia estat al poder des de 1973. miniatura|Lloc de la mort de 10 soldats belgues a Kigali La intervenció francesa de dues companyies de paracaigudes, explicades com un intent de protegir els seus propis nacionals, van bloquejar l'avanç del FPR a la capital Kigali. En canvi, el govern de Bèlgica, l'antic poder colonial, va reduir tot el suport al règim d'Habyarimana, que considerava l'acció com un abandó. Derrotat pels francesos, el FPR va sofrir una retirada humiliant de nou a les Muntanyes Virunga al llarg de la frontera. Després de la mort desmoralitzant del General de Divisió Fred Rwigyema, el FPR va evitar el col·lapse gràcies al lideratge de Paul Kagame.
El FPR aconseguí així conservar el control d'una llenca de terra al nord, des d'on va continuar iniciant incursionsLinda Melvern, Conspiracy to Murder: The Rwandan Genocide, Verso: New York, 2004, , p. 13-16 Comparant el FPR amb les FAR en 1993, el tinent general canadenc Roméo Dallaire va assenyalar que els rebels havien guanyat tots els combats recents a causa del seu lideratge superior, entrenament, experiència, frugalitat, mobilitat. Disciplina i moral.Roméo Dallaire, Shake Hands with the Devil, Carroll & Graf: New York, 2003, , p. 67
No obstant això, la invasió del FPR, que va desplaçar a unes 600.000 persones a camps per desplaçats interns, també va radicalitzar la població hutu. Els civils tutsis a Ruanda, aproximadament el 14% de la població, van ser anomenats ibythos («còmplices») o inyenzni («escarabats»), que van ser acusats d'ajudar en secret els invasors de FPR.Melvern 2004, p. 14-15. Vegeu també Historical Background , Rwanda - UNAMIR: Background, un.org La propaganda antitutsi es va estendre a través de la publicació Kangura, precursora de la Radio Télévision Libre des Mille Collines, que es va crear immediatament després de la invasió. Els primers plans per a l'assassinat massiu dels tutsi també es van desenvolupar cap a la fi de 1990, principalment en una sèrie de reunions secretes a la prefectura de Gisenyi de l'Akazu, una xarxa d'associats basats en Agathe Habyarimana, la Primera Dama.Melvern 2004, p. 12 & 19
Diversos acords d'alto el foc van ser signats pel FPR i el govern, inclòs un signat el 22 de juliol de 1992 a Arusha (Tanzània), que va donar lloc a l'Organització de la Unitat Africana (OUA) establint un Grup d'Observador Militar Neutral (NMOG I) de 50 membres dirigit pel general nigèria Ekundayo Opaleye. Les negociacions per a un acord de pau van continuar a Arusha, interrompudes per una ofensiva massiva del FPR a principis de febrer de 1993. Ruanda va continuar al·legant el suport ugandès al FPR, que tant el FPR com Uganda van denegar, però va fer que tots dos països enviessin cartes al president del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (UNSC) va demanar que es despleguessin observadors militars al llarg de la frontera per verificar que els subministraments militars no anessin creuant.
Això va donar com a resultat la Missió d'Observació de les Nacions Unides a Uganda i a Ruanda (UNOMUR) aprovada pel CSNU el 22 de juny de 1993 per desplegar-se al llarg del costat ugandès de la frontera.
Set dies més tard, el Secretari General de les Nacions Unides, Boutros Boutros-Ghali, va anunciar que el general de brigada Dallaire havia estat nomenat cap militar Observador de la UNOMUR, que va aconseguir la seva força autoritzada de 81 observadors al setembre. NMOG I va ser desplegat a l'interior de Ruanda.United Nations Involvement , Rwanda - UNAMIR: Background, un.org
Mentrestant, les converses a Arusha s'havien tornat a convocar el 16 de març de 1993, donant lloc a la signatura dels acords d'Arusha, un acord global per crear un govern per compartir poder, a l'agost. Tant el FPR com el govern de Ruanda van demanar assistència de l'ONU per implementar l'acord. A principi d'agost, NMOG I va ser reemplaçat per NMOG II, format per uns 130 membres, en preparació per a una força de manteniment de la pau liderada per les Nacions Unides.Rwanda - UNAMIR: Background , un.org
Establiment Mandat El mandat de la UNAMIR era: (a) Contribuir a la seguretat de la ciutat de Kigali, entre altres coses, fent-ne una zona segura d'armes establerta a parts i al voltant de la ciutat; (b) Vigilar l'observança de l'acord d'alto del foc, que demana l'establiment de cantonament i zones de muntatge i la delimitació de la nova zona desmilitaritzada i altres procediments de desmilitarització; (c) controlar la situació de seguretat durant el darrer període del mandat del govern de transició, fins a les eleccions; (d) Ajudar el desminatge, principalment a través de programes de formació; (e) Investigar a petició de les parts o per iniciativa pròpia casos de suposat incompliment de les disposicions de la Acord de pau d'Arusha relatiu a la integració de les forces armades i perseverar amb els responsables i informar al respecte del Secretari General (f) Vigilar el procés de repatriació dels refugiats ruandesos i el reassentament de persones desplaçades per verificar que es dugui a terme de manera segura i ordenada; (g) Ajudar en la coordinació de les activitats assistència humanitària conjuntament amb les operacions de socors; (h) Investigar i informar sobre incidències relacionades amb les activitats de la gendarmeria i la policia. "Rwanda - UNAMIR: Mandate , un.org La seva força autoritzada era de 2.500 persones, però va trigar uns cinc mesos de compromisos parcials per a la missió per arribar a aquest nivell.
El 5 d'abril de 1994, l'ONU va votar a favor d'ampliar el mandat de la UNAMIR fins al 29 de juliol de 1994, després d'expressar "una profunda preocupació pel retard en l'establiment del Govern de transició i de l'Assemblea Nacional de Transició" i "preocupació pel deteriorament en seguretat al país, particularment a Kigali".
El 17 de maig de 1994, el Consell de Seguretat va ampliar el mandat de la UNAMIR per incloure les següents responsabilitats addicionals: (a) Contribuir a la seguretat i protecció de les persones desplaçades, refugiats i civils en situació de risc a Ruanda, fins i tot a través de l'establiment i manteniment, quan sigui possible, de "àrees humanitàries segures (b) Proporcionar seguretat i suport per a la distribució de subministraments de socors i operacions d'ajuda humanitària". Composició El Representant Especial del Secretari General (RESG) o cap de la missió, va ser Jacques-Roger Booh-Booh del Camerun. A principis de juliol de 1994, Jacques-Roger Booh-Booh va ser reemplaçat per Shaharyar Khan del Pakistan. El cap militar, i el Comandant de la Força, va ser el brigadier general de l'exèrcit canadenc (promogut a major general durant la missió) Roméo Dallaire. L'agost de 1994, Dallaire, que va patir un estrès sever, va ser substituït per Comandant de la Força pel General de Divisió Guy Tousignant, també del Canadà. El desembre de 1995, Tousignant va ser substituït pel general de brigada Shiva Kumar de l'Índia.
Els països que aporten contingents van ser Bèlgica, Bangladesh, Ghana i Tunísia. Al voltant de 400 de les tropes d'aquesta primera part de la missió van ser soldats belgues, tot i que Ruanda havia estat una colònia belga, i normalment les Nacions Unides prohibeixen que l'antic poder colonial participi en aquests rols de manteniment de la pau .
Les disputes entre els interessats van retardar l'objectiu de la UNAMIR d'ajudar a la formació del govern de transició després de la inauguració del president Juvénal Habyarimana el 5 de gener de 1994. Els violents enfrontaments que van seguir, inclosos els assassinats de dos líders polítics i l'emboscada d'un comboi dirigit per UNAMIR per les forces del Front Patriòtic Ruandès (FPR) va obligar les tropes de la UNAMIR a passar a un nivell més defensiu. Per tant, la UNAMIR va donar suport a les autoritats militars i civils de Ruanda, mentre que l'ONU va continuar pressionant Habyarimana i al FPR per tornar a les idees establertes en els Acords.
Operacions abans del genocidi miniatura|Una pissarra d'escola a Kigali. Tingueu en compte els noms "Dallaire", comandant de la força de UNAMIR i " Marchal", comandant del sector de UNAMIR Kigali. La UNAMIR havia estat a Ruanda des d'octubre de 1993, amb el mandat de supervisar la implementació dels acords d'Arusha. El comandant d'UNAMIR Dallaire es va adonar del moviment Poder Hutu durant la fase inicial de desplegament; el gener de 1994, un informant governamental va alertar a Dallaire d'un grup que ràpidament armava milícies i planejava l'extermini massiu de tutsis, i va conduir a UNAMIR a un embolcall secret d'armes. Dallaire va enviar un cable al Departament d'Operacions de Manteniment de la Pau de l'ONU (DPKO) a Nova York, demanant permís per atacar els amagatalls d'armes; l'ONU va rebutjar la sol·licitud de Dallaire d'atacar les armes i el va reprendre per excedir-se del seu mandat. El cable de Dallaire també va informar al DPKO de la informació relativa al genocidi; va dir: "Des del mandat de la UNAMIR [l'informant] se li ha encomanat registrar tots els tutsis a Kigali. Sospita que és per al seu extermini. L'exemple que va donar va ser que en 20 minuts el seu personal podia matar fins a 1000 tutsis" Dallaire va rebre poc suport del cap administratiu de la UNAMIR, camerunès el Jacques-Roger Booh-Booh, a qui el FPR va acusar de parcialitat cap al president Habyarimana i l'elit hutu. UNAMIR va operar amb recursos molt limitats, i els seus esforços per instal·lar el govern de transició van ser obstruïts pel president Habyarimana i el sector dur al llarg de 1994. L'abril el Consell de Seguretat va amenaçar de rescindir el mandat de la UNAMIR si no feia progressos. Genocidi miniatura|Cranis a l'Escola Tècnica de Murambi