Jahangir ben Ali o Jihangir ben Ali Bey (Djihangir ibn Ali Beg) fou un príncep Aq Qoyunlu del , fill d'Ali Bey ben Osman Bey.
Príncep A la mort de Osman Bey, en príncep de la família reial Aq Qoyunlu, Sheikh Hasan, va ser l'amfitrió dels enviats timúrides, i el seu parent Ali Bey (fill de Osman Bey) que no havia participat gairebé en les lluites, fou establert com a cap dels Aq Qoyunlu a la proximitat de Tercan, un "ulus" (feu) que estava sota administració del seu fill Jahangir ben Ali); més tard quan el pretendent Sultan Hamza ben Osman Bey (germà d'Ali Bey) va intentar ocupar Ergani, el principal camp militar del principat, amb el que haguera guanyat el control de la major part del territori, però el governador militar i els caps de la zona, que eren timúrides companys d'armes d'Ali Bey, li van restar fidels (Ali Bey havia estat nomenat pel seu príncep) i ho van impedir, entregant tot seguit el camp a Jahangir, el fill d'Ali Bey.
Ostatge a Egipte A la tardor del 1436 el sultà mameluc Malik Ashraf Barsbay, que no era partidari de negociacions i portava una política contrari als turcmans, només arribar l'ambaixador d'Ali Bey, el príncep Huseyn Bey, el va fer empresonar i va enviar les seves tropes de la frontera en direcció a Amida (Armènia) ; Jahangir, per ordre del seu pare, va sortir de la ciutat per enfrontar l'enemic a Karaca Dagh, però fou derrotat per la cavalleria enemiga i va esdevenir presoner junt amb alguns guerrers. La cavalleria de Jahangir sembla que no era adequada i fou atacada pels quatre costats i cosida a fletxes pels mamelucs; els soldats de Jahangir van poder fugir per tornar a contraatacar i aquesta situació hauria durat una setmana; Jahangir va perdre el seu cavall quatre vegades sent finalment capturat. Ali va aconseguir l'alliberament dels fills mitjançant la cessió de Kharpert als mamelucs, contra l'opinió general dels turcmans. Però aviat Ali Bey va fer valer la amistat obtinguda del sultà i va enviar altre cop als seus dos fills, per demanar-li ajuda. El sultà els va concedir 5000 homes amb els quals Jahangir i el seu germà Huseyn Bey van retornar cap a Anatòlia. Abans d'arribar, però, Ali Bey, perdut el suport de les tribus, va haver d'abandonar Amida i es va retirar a territori otomà. Aviat, impotent per imposar-se, va renunciar a la direcció suprema de l'emirat, però els seus fills (Jahangir, Huseyn i Hasan) no obstant, mai van renunciar als seus drets al tron i van seguir la lluita amb el suport mameluc. Tampoc ho va fer Sultan Hamza Bey.
Vassall mameluc Jahangir i Huseyn van convèncer el seu oncle Yakub (Hasan estava amb ell) de poder establir el seu quarter d'estiu a Erzindjan. Jahangir va esdevenir a Erzindjan gairebé un agent dels mamelucs; darrerament havien aconseguit dominar Akşehir, Kemah, Arapkir I Çemişkezek que formaven una cadena al llarg de l'Eufrates superior (maig del 1438). L'actuació de Jahangir i el seu germà va permetre als mamelucs exercir influència a la regió, però llavors sobtadament va morir el sultà Malik Aixraf Barsbay (7 de juny); els soldats mamelucs immediatament es van retirar en conèixer la noticia i el nou sultà, el seu jove fill Al-Aziz Yússuf (15 anys) no es va poder imposar i aviat fou enderrocat pel mameluc Adh-Dhàhir Jàqmaq, amb interessos diferents als de Barsbay. El nou sultà intervendrà tant obertament que arribarà a crear una esfera de influència que s'estenia fins a l'Azerbaidjan, sense trobar cap oposició ni dels otomans ni dels timúridesMaktrizi, T. Ahmet, Kitabü’s-Sülûk (Publ. A. Fettah Ashur), Cairo, 1970-72, IV/3 pàg. 1055-60.
Aspirant al sultanat des de Erzincan La retirada dels mamelucs va provocar que els caps tribal recuperessin les ciutats i regions que havien abandonat. Hamza, al costat de molts altres pretendents, es va fer fort a Amida (Armènia) on fins l'estiu del 1438 va emetre moneda amb el nom del sultà mameluc Barsbay. Però amb la retirada dels mamelucs va exigir al seu nebot Jahangir que fes la pregaria del divendres en el seu nom (de Hamza) a Erzindjan, i quan Jahangir va rebutjar, va marxar allí i el va assetjar amb un fort exèrcit que havia reunit. Aquesta vegada el prínceps es van dirigir a les tribus i els van fer saber que Hamza havia ofert el país als mamelucs però les seves afirmacions no foren cregudes degut a la desconfiança que inspiraven des de l'afer de la cessió de Kharpert. Però la resistència de Jihangir Bey, Hüseyin Bey i Hasan Bey amb el suport de les tribus i de la població d'Erzindjan, va pressionar a Hamza que, quan fou atacat per Hasan Bey es va haver de retirar; els tres germans van guanyar una important victòria (juliol de 1438).; Hasan Beg Rumlu, Ahsenu’t-Tevarih, (Publ. A. Hoseyn Nevai), Teheran 1349, pàg. 233
Govern de Jafer Bey Jahangir i els seus germans, amb la retirada del seu pare, es trobaven llavors sense dominis propis i sense drets de sobirania. Es van veure forçats a donar suport al emir Jafer Bey (o Jafar Beg) d'Erzindjan (que era fill de Yaqub Bey) al territori del qual ells estaven establerts. Quan el domini mameluc es va enfonsar de fet sense intervenció exterior, Jahangir es va poder salvar de ser acusat de ser un líder sense carisma i es va lliurar de les pitjors crítiques. No obstant tothom creia que el domini de Jafer seria curt perquè era dèbil i amb una personalitat poc digna de confiança; el príncep no tenia ni sort a la vida ni força en els afers del poder.
Aliança d'Erzindjan El terreny relliscós creat per les lleialtats canviants de les tribus independents en una atmosfera d'anarquia va tenir un gran efecte en el desenllaç del govern de Jafer. Moltes tribus interessades a trobar pastures de hivern com a resultat de la incompetència i la falta de previsió de l'emir, van deposar Jafer. La classe dirigent va abandonar el centre administratiu desesperada i es va retirar a Akşehir i es va dividir en tres faccions. Quan Jafer, que havia perdut el poder, es va veure obligat, per la pressió de l'oposició, a abandonar el territori del seu pare, les forces contràries de Yaqub Hasan Bey juntament amb Ali Bey i els seus fills Jihangir i Hüseyin van formar una doble aliança. En aquest punt s'entén que Ali Bey tenia un paper incert i ombrívol en el curs dels esdeveniments.sembla possible que la font no sigui equànime amb ell i que pretengui perjudicar-lo Ali Bey, que havia tornat des del territori otomà amb l'esperança que li havien donat els seus fills a Erzindjan, era com un objecte inútil llançat de tant en tant en el joc de poder quan les condicions i els actors canviaven. Després d'un intent fallit de formar una aliança amb Pilten Bey, el governant de Kıgi, va provar la seva sort una vegada més a Erzincan. Amb el suport del seu germà Yaqub Bey, va tornar a intentar liderar als Aq Qoyunlu. Però quan la definitiva resposta negativa de la tribu va acabar amb la seva vida política, els aliats que fins aleshores li feien costat també es van dispersar. L'aliança d'Erzincan, mancada dels suports històrics, polítics i econòmics que haurien estat necessària, deixava com a única entitat política dels Aq Qoyunlu la que tenia per centre a Amida.Abu Bakr-i Tihranî, Kitab-i Diyarbekriyye (Publ. N. Lugal - F. Sümer) TTK Yay., Ankara 1962-64, I, pàg. 149-151 Ali Bey, juntament amb els seus fills Jahangir i Hüseyin, es va refugiar amb els mamelucs. Van arribar a Alep el gener de 1439.Abu Bakr-i Tihranî, Kitab-i Diyarbekriyye (Publ. N. Lugal - F. Sümer) TTK Yay., Ankara 1962-64, I, pag. 152
Exili amb els mamelucs Ali Bey en cada fase de la seva vida va veure lligades les seves decisions a una notable submissió als mamelucs (fins al final de la seva vida). Ara amb els seus fills es trobaven refugiats a territori mameluc i el governador de Síria, Tanrıvermiş, que planejava la rebel·lió, va intentar atreure'l a la seva aventura; no va tenir problema per enredar al inexpert Jahangir, no ho va aconseguir amb Ali Bey que va saber que el seu fill seria encarregat d'aconseguir el suport de Sultan Hamza Bey a la revolta; Ali Bey va alertar al sultà del Caire i amb això va aconseguir salvar al seu fill d'una eventual venjança del sultà i va garantir el seu futur aconseguint-li el càrrec de governador d'Urfa. Amb aquest darrer esforç l'emir Aq-Qoyunlu va complir amb el seu deure paternal i va obtenir una aprovació general. Jihangir, amb el seu germà Hasan Bey, va ser rebut al Caire pel sultà i va rebre ajut financer i material retornant a Anatòlia per server com a governant d'Urfa (estiu de 1440).Segons la font, els prínceps van rebre 3000 dinars aixrafis, robes d'honor i cinturons d'or. Cal dir que Hüseyin, que havia estat amb Jihangir fins al darrer moment, es va retirar a territori otomà però en canvi Hasan Bey (Uzun Hasan) va abandonar al seu oncle Hamza Bey i es va reunir amb el seu germà gran. Així ho expliquen Tihranî, op. cit., I, pàg. 154-56; Hasan Beg Rumlu, op. cit., pàg. 239; Makrizi, op. cit., IV/4, pàg. 1185-1187.
Govern a Urfa Jahangir va atacar a Sultan Hamza i el va posar en posició difícil, quan la balança de poder va tornar a girar entre els Aq Qoyunlu. Hamza Bey, que no tenia ganes de veure enemics al seu propi territori, immediatament va intentar expulsar el seu nebot del territori d'Urfa però sense èxit. Jahangir, va defensar Urfa (on va resistir fins al final), mentre que al mateix temps enfortia els lligams amb el seu oncle, Yaqub Bey, que controlava els terrenys de pastura d'estiu. Per establir una connexió entre les terres d'estiu i d'hivern, Jahangir va iniciar un assalt a la regió d'Ergani. Hamza, tement que aquesta política el deixés envoltat, va començar la seva ofensiva a la primavera de 1441. Quan no va poder prendre Urfa amb el seu exèrcit, va dirigir-se cap a una base més feble, Birecik. Jihangir va enviar al seu germà Hasan Bey per ajudar el governant de la ciutat, el seu fidel amic Fahrettin; la forta resistència que es va organitzar a Birecik, juntament amb les notícies que venien d'Urfa, va canviar el pla de Hamza: les forces Aq Qoyunlu de la zona d'Urfa es van passar a Hamza que així es va poder presentar davant d'Urfa. Però Hasan (el futur Uzun Hasan) va arribar en ajut de Jihangir, que havia estat abandonat pels seus servidors, i va derrotar l'avantguarda de Hamza Bey evitant la caiguda de Urfa.
Hamza, incapaç d'arribar a un acord amb els seus nebots, va deixar a l'emir de Pürnek i al governador de Savur per seguir la lluita i ell mateix es va dirigir a la part central de les terres del nord, a Erzindjan.
Pèrdua d'Erzincan La pèrdua d' Erzincan fou un fort cop per Ali Bey, refugiat amb els mamelucs i pels seus fills Jahangir, Huseyn i Hasan; aquestos no van perdre temps en un contraatac. Es van dirigir a les terres d'Hamza que van assolar diverses vegades: la rodalia de Mardin va patir grans destruccions; després els objectius foren Ergani i Amida (Armènia) . Però tot i causar a Hamza fortes pèrdues militars i econòmiques, no es va aconseguir cap benefici polític ni territorial. A més Hamza va aconseguir atreure al seu camp a Devlet Xah, un dels lleials amics del seu pare. Jahangir va seguir la lluita, es va traslladar a Kemakh i junt amb el seu oncle Yakub Bey, va intentar recuperar Erzindjan però el hivern ho va fer impossible. Hasan Bey (aleshores amb 15 anys) va passar el hivern de 1441-42 a Urfa amb el seu germà gran; allí es va casar amb una noia de la seva tribu i d'aquest matrimoni va néixer Sultan Halil o Sultan KhalilTihranî, op. cit., pàg. 160-62; Hasan Beg Rumlu, op. cit., pàg. 241. Segons Tihranî, 8 mesos després de néixer Halil va néixer un altre fill de nom Muhammad d'una filla de Devlet shah, que fou anomenat “Uğurlu” (Bons auspicis) degut a la posició de les estrelles; no obstant després de la revolta de Devlet fou conegut com “Uğursuz” (Mals auspicis).
Incursions dels beduïns