Larmada del Califat Fatimita va ser una de les armades musulmanes primerenques més desenvolupades, i una potència notable al Mediterrani central i oriental durant els segles i . Igual que l'estat que servia, la seva història es pot distingir en dues fases. El primer període, del 909 fins al 972, quan els fatimites tenien la base a Ifríqiya (actual Tunísia), i el segon període, que es va allargar fins al final de la dinastia el 1171, quan els fatimites tenien seu a Egipte. Durant el primer període, l'armada es feia servir principalment en les guerres constant amb l'Imperi Romà d'Orient a Sicília i al sud d'Itàlia, on els fatimites van tenir èxits desiguals. També es va emprar en intents inicialment fallits de conquerir Egipte dels abbàssides, i en enfrontaments curts amb el Califat de Còrdova omeia. Durant les primeres dècades després de la conquesta d'Egipte, el principal enemic va seguir sent els romans d'Orient, però la guerra principalment es lliurava en terra pel control de Síria, i les operacions navals generalment es limitaven a mantenir el control fatimita sobre les ciutats del Llevant. La guerra amb els romans d'Orient va acabar després de l'any 1000 amb una sèrie de treves, i l'armada va tornar a ser important amb l'arribada dels croats a la Terra Santa a final dels anys 1090. Tot i que estava ben equipada i finançada, i era una de les poques armades de l'època, una combinació de factors tecnològics i estratègics no va permetre que l'armada fatimita tingués la supremacia al mar, i encara menys d'interferir les línies marítimes de comunicació dels croats amb l'Europa Occidental. Els fatimites van mantenir una armada considerable gairebé fins al final del règim, però la major part de la flota i el seu arsenal es va cremar durant la destrucció de Fustat el 1169.
Context miniatura|Mapa del conflicte naval entre àrabs i romans d'Orient a la Mediterrània, segles — Des de mitjan , el mar Mediterrani era un camp de batalla entre armades musulmanes i la marina romana d'Orient. Molt poc després de la seva conquesta del Llevant, els musulmans van construir les seves pròpies flotes, i la batalla dels Pals el 655 va trencar la supremacia naval romana d'Orient, encetant un període de segles de conflictes pel control de les vies marítimes del Mediterrani. Això va permetre al naixent Califat de llançar un intent marítim destacat per capturar Constantinoble el 674–678, seguit d'una altra expedició naval i terrestre considerable el 717–718, que tampoc va reeixir. Alhora, a final del els àrabs havien aconseguit el control de l'exarcat d'Àfrica (conegut en àrab com a Ifríqiya), i l'any 700, aproximadament, es va fundar Tunis i aviat es va convertir en una base naval musulmana important. Això no només exposava les illes romanes d'Orient de Sicília i Sardenya, i les costes del Mediterrani Occidental, a atacs musulmans recurrents, sinó que també permetia als musulmans envair i conquerir la major part de l'Espanya visigoda a partir del 711.
Després dels setges fallits de Constantinoble i la virtual desaparició de les marines musulmanes, hi va haver un període de supremacia naval dels romans d'Orient, fins que les incursions musulmanes van tornar a començar vers la fi del , tant per les flotes abbàssides a l'Est com per la nova dinastia Aglàbida a Ifríqiya. Durant els 820 van ocórrer dos esdeveniments que van trencar l'equilibri de poder existent i en van donar més als musulmans. El primer era la captura de Creta per una banda d'exiliats andalusos (ca. 824/827) i l'establiment d'un emirat pirata, que va aguantar els repetits intents dels romans d'Orient per reconquerir l'illa. Això obria el mar Egeu a atacs musulmans i posava els romans d'Orient a la defensiva. El segon esdeveniment era el principi de la gradual conquesta de Sicília pels aglàbides el 827. L'arribada dels musulmans a Sicília va anar seguida de les primeres incursions a la Itàlia continental i al mar Adriàtic. El 853, els romans d'Orient contraatacaren amb una incursió contra Damiata. El 902, els aglàbides van completar la conquesta de Sicília, però els seus esforços per establir-se a la Itàlia continental van acabar fracassant. En canvi, mentre que els romans d'Orient no van poder parar la conquesta musulmana de Sicília, van poder restablir el seu control del sud d'Itàlia.
Història La història de l'armada fatimita, així com la del califat fatimita mateix, es pot dividir en dos grans períodes: el primer, de 909-969, quan la dinastia va assumir el control d'Ifríqiya, i el segon entre 969–1171, després de la seva conquesta d'Egipte, Palestina, bona part de Síria i Hejaz.
Període d'Ifríqiya Els fatimites van arribar al poder inicialment a Ifríqiya, actual Tunísia. La seva activitat missionera a l'àrea va començar el 893, va donar fruits aviat, i el 909 van enderrocar la dinastia aglàbida que hi governava. En contrast amb els seus predecessors aglàbides, que volien seguir sent una dinastia regional als marges exteriors del califat abbàssida, els fatimites tenien pretensions ecumèniques: com a secta xiita ismaïlista descendent de Fàtima, filla de Muhàmmad i dona d'Alí, consideraven els abbàssides sunnites usurpadors i els volien enderrocar per ocupar el seu lloc. Així, a principis de 910, el governador fatimita Abdallah es va declarar imam i califa com a «Ubayd-Al·lah al-Mahdí» (regnat entre 909 i 934). L'altre rival musulmà dels fatimites era el poderós Califat de Còrdova omeia a al-Àndalus (Espanya islàmica). Tanmateix, segons l'historiador de l'armada fatimita Yaacov Lev, «l'enemistat entre els fatimites i els omeies espanyols prenia la forma de propaganda, subversió i guerra per poders», més que de conflicte directe, que només va ocórrer un cop en la història dels dos estats.
L'imperatiu ideològic dels fatimites també va marcar les seves relacions amb la principal potència no musulmana de l'Orient Pròxim, l'Imperi Romà d'Orient. Segons Yaacov Lev, «la política fatimita vers els romans d'Orient oscil·lava entre tendències contradictòries; una política pràctica de modus vivendi, i la necessitat de semblar els gampions de la gihad.» El clima i la tecnologia naval disponible imposaven limitacions inherents, així que els primers conflictes dels fatimites amb els romans d'Orient a la regió del sud d'Itàlia estaven marcats per la geografia: Sicília era prop de la província metropolitana fatimita d'Ifríqiya, mentre que pels romans d'Orient el sud d'Itàlia era un escenari molt llunyà, on tenien una presència naval mínima. Això donava als fatimites un avantatge en campanyes navals prolongades, i en la pràctica deixava la iniciativa a les seves mans. L'aspecte naval de la guerra contra els romans d'Orient apareix sovint als poemes del poeta de la cort Ibn Hani, que elogiava el desafiament fatimita a la talassocràcia romana d'Orient a mitjan . Tanmateix, els fatimites estaven més interessats en les incursions que en la conquesta; les flotes que hi dedicaven en relativament petites, i no acostumaven a excedir els deu o vint vaixells. Els romans d'Orient, d'altra banda, preferien tractar amb els fatimites a través de la diplomàcia. Algun cop s'havien aliat amb els omeies d'Espanya, però principalment intentaven evitar el conflicte negociant treves. Aquest mètode permetia als romans d'Orient concentrar-se en afers que els eren més propers; així, quan van atacar l'Emirat de Creta el 960–961, els fatimites es van limitar al suport verbal dels emissaris cretencs.
Organització Durant el període d'Ifríqiya, la base principal i l'arsenal de l'armada fatimita era la ciutat portuària de Mahdiya, fundada el 913 per al-Mahdi Billah. A més de Mahdiya, Trípoli també sembla haver estat una important base naval, mentre que a Sicília, la capital, Palerm, era la base més destacada. Historiadors posteriors com Ibn Khaldun i al-Maqrizí atribueixen a al-Mahdi i als seus successors la construcció de grans flotes d'al voltant de 600 o 900 vaixells, però és una exageració i reflecteix més la impressió que les generacions posteriors van retenir de la potència marítima fatimita que no la realitat. De fet, les úniques referències en fonts sobre la construcció de vaixells a Mahdiya parlen de la falta de fusta, que va endarrerir o fins i tot aturar la construcció. Necessitava la importació de taulons de Sicília i llocs llunyans com Índia.
miniatura|Representació del d'una batalla al mar dels Skylitzes Matritensis El governador de Mahdiya —des del 948/9 el càrrec l'ocupava el camberlenc eunuc i administrador en cap Jawdhar— sembla que també supervisava l'arsenal i els afers navals en general. Un Husayn ibn Ya'qub s'anomena ṣāḥib al-baḥr ('senyor del mar') i mutawallī al-baḥr ('supervisor del mar') a les fonts, però el seu paper no és clar. Era un subordinat de Jawdhar, però tot i el seu títol no sembla haver estat activament al càrrec de la flota i les seves tasques probablement estaven més relacionades amb l'administració o amb la consttrucció de vaixells. Donat l'èmfasi de la flota fatimita contra els romans d'Orient al sud d'Itàlia, el control efectiu de la flota era en mans del governador de Sícilia.
L'estructura de l'armada en els rangs més baixos tampoc és clara. Les tripulacions semblen haver estat reclutades a Sicília i als ports de Trípoli i Barqa, mentre que la major part de les tropes que lluitaven eren amazics kutaman, principals seguidors del règim fatimita, i els juwayla, africans negres (Sudān) reclutats a les files fatimites. Segons comenta Yaacov Lev, això podria explicar els pobres rendiments marítims de les flotes fatimites durant els primers anys del règim: els kutama eren lleials però no tenien experiència al mar, mentre que les tripulacions, que sortien d'un sorteig de les poblacions marítimes sota control dels fatimites, no eren fiables en l'àmbit polític. A més, sembla que la qualitat de les tripulacions navals va patir perquè el reclutament a l'armada era forçós i poc popular. Tendia a afectar principalment les classes baixes, entre les quals la marina i el servei naval no es veien gens bé.
Operacions navals Es desconeix l'origen exacte de la primera flota fatimita, però és probable que els fatimites victoriosos simplement confisquessin els vaixells aglàbides que trobaven. La primera menció d'una marina fatimita ocorre el 912-913, quan es van enviar quinze vaixells contra Trípoli, que s'havia rebel·lat contra el regnat fatimita, i que va ser derrotada pels vaixells dels habitants de la ciutat. L'any següent, el 913-914, el governador de Sicília Ziyadat Allah ibn Hurqub, que també havia rebutjat el control fatimita, va atacar i cremar els vaixells fatimites a la seva base de Lamta, però poc després va ser derrotat en una batalla naval amb la resta de la flota fatimita. Aquest esdeveniment va portar poc després al final del seu govern a Sicília.
La primera expedició fatimita d'ultramar va ser durant l'intent d'invasió d'Egipte sota Abu-l-Qàssim, futur califa al-Qàim (regnat entre 934 i 946) l'any 914–915. Ibn Khaldun, després de l'escriptor del Ibn al-Abbar, informà que la invasió sencera era marítima, i comprenia 200 flotes; ara bé, altres fonts ho desmenteixen i el nombre sembla molt exagerat. D'altra banda, Abu-l-Qàssim va rebre reforços navals durant la campanya, que van arribar a Alexandria. Tanmateix, el governador local, Takin al-Khazari, va derrotar els fatimites a Guiza, i l'arribada del comandant abbàssida Munis al-Mudhàffar l'abril de 915 va fer fora del país completament els fatimites. L'únic guany de l'expedició va ser Barqah, una base útil per operacions futures contra Egipte.