El colibrí de Burmeister (Microstilbon burmeisteri) és una espècie d'ocell de la subfamília dels troquilins (Trochilinae) dins la família dels troquílids (Trochilidae) i única espècie del gènere Microstilbon (Todd, 1913). Es troba a l'Argentina i Bolívia.
Descripció El colibrí de Burmeister fa de 7 a 9 cm de llarg, incloent-hi la cua de 3 cm. Tots dos sexes tenen el bec curt, recte i negre, les parts superiors de color verd bronze i una fina franja blanca darrere l'ull. Els mascles tenen una gorja porpra vermellosa que s'eixampla cap al costat en forma de flocs com de "bigoti". La resta de la gola és blanca, les parts inferiors són de color grisenc pàl·lid amb taques verdes als costats, i les cobertores inferiors de la cua són de color canyella pàl·lid. La cua bifurcada, molt estreta, és negra. Les femelles tenen les galtes més fosques que el mascle. No tenen la gorja de colors; les parts inferiors són de color beix canyella. Les plomes centrals de la cua són verdes i la resta canyella amb una banda negra a prop de l'extrem.
Distribució i hàbitat El colibrí de Burmeister es troba des dels departaments de Cochabamba i Santa Cruz de Bolívia fins al sud de les províncies argentines de Jujuy, Salta i Tucumán. Hi ha un registre històric de la zona més septentrional de La Paz, Bolívia.
Habita boscos caducifolis, zones arbustives, matolls espinosos i barrancs amb vegetació densa. En altitud oscil·la entre els 1.100 i els 2.600 m.
Ecologia Desplaçaments Tot i que falten detalls, se sospita que el colibrí de Burmeister fa desplaçaments d'elevació estacionals i fins i tot podria ser una migradora austral.
Alimentació El colibrí de Burmeister s'alimenta força amunt de la vegetació, on els ràpids batecs d'ales s'assemblen als d'un borinot. Altres colibrís el dominen. S'ha comprovat que s'alimenta de nèctar de flors epífites i se suposa que menja nèctar en altres tipus de plantes i insectes.
Reproducció Els pocs registres de nius del colibrí de Burmeister suggereixen una temporada de reproducció que inclou desembre i gener. Un niu era una copa feta de fibres vegetals toves cobertes de líquens, unida a una branca d'arbre amb una teranyina a uns 6 m sobre el terra. No es coneix la durada de la incubació ni el temps fins que els pollets abandonen el niu.
Vocalitzacions Es coneixen poques vocalitzacions. Fa "una sèrie de notes apagades 'xip'" mentre s'alimenta i plana.
Estat de conservació L'UICN ha avaluat el colibrí de Burmeister com en risc mínim. Tot i que es desconeix la mida de la població, es creu que és estable. Es considera bastant comú, tot i que és difícil d'observar perquè és molt petit i reservat. Es creu que accepta hàbitats artificials fins a cert punt. Es troba en almenys una àrea protegida a l'Argentina.
Taxonomia i sistemàtica El colibrí de Burmeister va ser descrit per primer cop l'any 1887 pel zoòleg anglès Philip Sclater amb el nom binomial Chaetocercus burmeisteri i la localitat tipus "Valle del Taff, Tucumán, Argentina".
Classificat en un primer moment en el gènere Chaetocercus, però va ser restaurat al Microstilbon a mitjan segle XX. McGuire et al. (2014) i Licona-Vera i Ornelas (2017) van trobar que Microstilbon i Chaetocercus formen un grup monofilètic. L'espècie és l'única del seu gènere i no té subespècies.
Referències
Burmeister Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud