La batalla de Bakú (en àzeri, Bakı döyüşü; en rus, Битва за Баку; en turc, Bakü Muharebesi), lliurada entre el juny fins al setembre de 1918, va ser un enfrontament entre les forces de coalició otomana-àzeri liderades per Nuri Paşa i les forces soviètiques bolxevics (Daixnak de Bakú), més tard succeïdes per les forces britàniques-daixnaks-russos blancs liderades per Lionel Dunsterville.
Va ser una batalla decisiva de la campanya del Caucas, i el principi de la guerra armènia-àzeri.Yale, William (1968) Near East: A Modern History p. 247Dadyan, Khatchatur(2006) Armenians and Baku, p. 118
Antecedents
El 1917, el front rus del Caucas es va esfondrar després de l'abdicació del tsar Nicolau II de Rússia. El 9 de març de 1917, es va establir el Comitè Especial de Transcaucàsia (OZAKOM) per omplir el buit administratiu a les zones ocupades durant la guerra al front caucàsic del Govern Provisional Rus a la Transcaucàsia. Aquesta administració, que incloïa representants de grups armenis, àzeris i georgians, no va durar gaire.
El novembre de 1917, es va crear el primer govern de la Transcaucàsia independent a Tbilisi i es va nomenar el «Comissariat Transcaucasià» (també conegut com a «Sejm») després de la presa del poder bolxevic a Sant Petersburg. El 5 de desembre de 1917, aquest nou «Comitè transcaucasià» va donar suport a l'armistici d'Erzincan signat pels russos amb el comandament del 3r Exèrcit otomà.Tadeusz Swietochowski, Russian Azerbaijan 1905–1920, page 119
Els soldats russos van abandonar el front i van tornar a les seves llars. Algunes tropes russes van deixar la campanya persa, contrària a les regles de l'armistici. El general Nikolai Baratov es va quedar a Hamadan, i a Kermansah es va quedar un coronel rus anomenat Lazar Bicherakhov amb 10.000 soldats. Ambdues forces van ser complementades per oficials d'enllaç britànics.
miniatura|esquerra|L'ofensiva otomana, 1918 El 1918, els britànics van convidar els armenis a mantenir i escollir oficials i oficials no comisionats per formar una força «assessora», i organitzant-los sota el comandament de Lionel Dunsterville a Bagdad. Aquesta força va ser anomenada «Dunsterforce». L'objectiu militar de la Dunsterforce era arribar al Caucas a través de Pèrsia mentre fos activa la campanya persa. Els britànics planejaven organitzar un exèrcit per reclutar armenis i altres elements pro-aliats que encara existien al Caucas.
El 10 de febrer de 1918, el Sejm es va reunir i va prendre la decisió d'establir la independència. El 24 de febrer de 1918, el Sejm va proclamar la Transcaucasia com a territori independent sota la República Democràtica Federal de Transcaucàsia (RDFT). El Comissariat de la Transcaucasia va ser antibolxevic en els seus objectius polítics i va buscar la separació de la Transcaucàsia de la Rússia bolxevic.
El 27 de gener de 1918, la missió britànica Dunsterforce va partir de Bagdad amb oficials i instructors cap a la regió. Es va ordenar a la Dunsterforce mantenir intacte el front del Caucas-Tabriz i posar fi als plans d'Enver Paşa. El 17 de febrer, la Dunsterforce va arribar a Enzeli; aquí els bolxevics locals els van negar el pas a Bakú i els van informar del canvis en la situació política.
El 3 de març de 1918, el gran visir Talat Paşa va signar el Tractat de Brest-Litovsk amb la República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFSR). El Tractat de Brest-Litovsk estipulava que la frontera es retirés fins als límits d'abans de la guerra i que les ciutats de Batum, Kars i Ardahan fossin transferides a l'Imperi Otomà.
Entre el 14 de març i l'abril de 1918, es va celebrar la Conferència de pau de Trebissonda entre l'Imperi Otomà i la delegació del Sejm. El 30 de març de 1918, el desè dia de la conferència de pau de Trebissonda, van arribar les notícies del conflicte interètnic i la massacre dels àzaris i altres musulmans a Bakú i les zones adjacents de la governació de Bakú. Els dies següents va ser testimoni de la guerra interètnica coneguda com «els dies de març». El resultat va ser la massacre de fins a 12.000 àzeris pels bolxevics i els daixnaks armats a la ciutat de Bakú i altres llocs de la Governació de Bakú."New Republics in the Caucasus", The New York Times Current History, v. 11 no. 2 (March 1920), p. 492Michael Smith. "Anatomy of Rumor: Murder Scandal, the Musavat Party and Narrative of the Russian Revolution in Baku, 1917–1920", Journal of Contemporary History, Vol 36, No. 2, (April 2001), p. 228 Michael Smith. "Azerbaijan and Russia: Society and State: Traumatic Loss and Azerbaijani National Memory" Mentre que abans dels «dies de març» els líders àzeris només reclamaven l'autonomia a Rússia, després d'aquests esdeveniments van exigir la independència i van deixar les seves esperances ja no en la Revolució russa, sinó en suport de l'Imperi Otomà. El 5 d'abril de 1918, Akaki Chkhenkeli, de la delegació de Transcaucasia a la conferència de pau de Trebissonda, va acceptar el Tractat de Brest-Litovsk com a base per a més negociacions i va demanar als òrgans de govern que acceptessin aquesta posició urgentment.Richard Hovannisian "The Armenian people from ancient to modern times" Pages 292-293 L'estat d'ànim prevalent a Tbilisi (on es trobava l'assemblea) era molt diferent; es va reconèixer l'existència d'un estat de guerra entre ells i l'Imperi Otomà.
Poc després, el 3r Exèrcit otomà va començar el seu avanç i va prendre Erzerum, Kars i Van. La situació va ser especialment greu al Caucas, on Enver Paşa havia volgut col·locar la Transcaucàsia sota la sobirania otomana com a part del seu pla turanista. Això donaria a les Potències Centrals nombrosos recursos naturals, inclosos els camps petrolífers de Bakú. El control de la mar Càspia obriria el camí a una major expansió cap a Àsia central, i possiblement fins a l'Índia britànica.
L'11 de maig de 1918, es va obrir una nova conferència de pau a Batum.Ezel Kural Shaw History of the Ottoman Empire and Modern Turkey. Page 326 En aquesta conferència, els otomans van ampliar les seves demandes per incloure Tbilissi així com Aleksandrópol i Vagharxapat a través dels quals volien construir un ferrocarril per connectar Kars i Julfa amb Bakú. Els membres de la delegació d'Armènia i Geòrgia van començar a aturar-se. A partir del 21 de maig, l'exèrcit otomà va avançar novament. El conflicte va conduir a la batalla de Sardarapat (del 21 fins al 29 de maig de 1918), la batalla de Kara Killisse (del 24 fins al 28 de maig) i la batalla de Bash Abaran (del 21 fins al 24 de maig).
El 26 de maig de 1918, la federació es va dissoldre inicialment amb la declaració d'independència de la República Democràtica de Geòrgia dels georgians, seguida ràpidament per les declaracions d'independència dels armenis (República Democràtica d'Armènia) i dels àzeris (República Democràtica d'Azerbaidjan) el 28 de maig. El 28 de maig de 1918, Geòrgia va signar el Tractat de Poti amb Alemanya i va acollir amb satisfacció l'Expedició alemanya al Caucas, on es van veure als alemanys com els protectors contra els estralls posteriors a la Revolució Russa i els avanços militars otomans. El govern d'Azerbaidjan es va traslladar de Tbilissi a Gandja. Al mateix temps, Alemanya va començar a negociar amb la Rússia soviètica i li va oferir aturar l'exèrcit islàmic del Caucas a canvi d'obtenir un accés garantit al petroli de Bakú. Van arribar a un acord el 27 d'agost, pel qual Alemanya rebria una quarta part de la producció de petroli de Bakú. El govern alemany va demanar que l'Imperi Otomà retardés qualsevol ofensiva cap a l'Azerbaidlan, però Enver Paşa va ignorar aquesta sol·licitud.
Al maig, al front persa, una missió militar sota el comandament de Nuri Paşa, germà d'Enver Paşa, es va establir a Tabriz per organitzar l'Exèrcit Islàmic del Caucas per combatre no només contra els armenis, sinó també els bolxevics. L'exèrcit de Nuri Paşa va ocupar grans parts de la República Democràtica d'Azerbaidjan sense trobar massa oposició, influint en la fràgil estructura del nou estat. La interferència otomana va portar alguns elements de la societat àzeri a oposar-se als otomans. El 4 de juny de 1918, Azerbaidjan i l'Imperi Otomà van signar un tractat d'amistat i cooperació, amb la clàusula 4 que deia que l'Imperi Otomà proporcionaria assistència militar a l'Azerbaidjan, si aquesta assistència era necessària per mantenir la pau i la seguretat al país.
Preludi L'exèrcit islàmic otomà del Caucas va estar sota el comandament de Nuri Paşa. Es va formar a Gandja. Incloïa la 5a Divisió del Caucas, la 15a Divisió otomana i el Cos musulmà àzeri, sota el comandament del general Ali-Agha Shikhlinski. Hi havia aproximadament 14.000 soldats d'infanteria otomans, 500 soldats de cavalleria i 40 peces d'artilleria. El 30% del recentment format exèrcit consistia en soldats otomans, la resta eren forces àzeris i voluntaris de Daguestan.
Les forces de Bakú van ser comandades per l'antic general tsarista Dokuchaev, Довольно вредное ископаемое per Alexander Goryanin amb el seu cap de l'Estat Major, el coronel armeni Avetisov. Sota el seu comandament van haver-hi uns 6.000 soldats de la Dictadura de la Càspia Central de l'Exèrcit de Bakú o dels Batallons de Bakú. La gran majoria de les tropes en aquesta força eren armenis, tot i que hi havia alguns russos entre ells. La seva artilleria estava formada per 40 canons de campanya. La majoria de les tropes soviètiques de Bakú i pràcticament tots els seus oficials eren daixnaks armenis. Un dels comandants de l'Exèrcit Roig va ser el famós Amazasp, que havia lluitat com un líder guerriller contra els otomans i que considerava a qualsevol musulmà com a enemic pel simple fet de ser musulmà.
La missió britànica, la Dunsterforce, estava encapçalada pel comandant general Lionel Dunsterville, que havia arribat a prendre el comandament de la força de la missió a Bagdad el 18 de gener de 1918. Ja s'havien reunit els primers membres de la força. Dunsterville va partir de Bagdad el 27 de gener de 1918, amb quatre NCO i batmen en 41 furgonetes i cotxes Ford. Les tropes de combat britàniques, sota el comandament de Dunsterville, eren aproximadament 1.000 soldats d'infanteria. Van ser recolzats per una bateria d'artilleria de campanya, una secció de metralladores, tres vehicles blindats i dos avions Martinsyde G.100. Anava a avançar a través de Pèrsia (va començar des de la Campanya Mesopotàmia a través de la Campanya Persa) fins al port de Bandar-e Anzali.
Batalla Els afores de la ciutat de Bakú miniatura|North Staffords, un contingent de la Dunsterforce, dirignit-se cap a Bakú El 6 de juny de 1918, Grigory Korganov, Comissari Popular d'Afers Militars i Navals del Soviet de Bakú, va ordenar a l'Exèrcit Roig d'iniciar les operacions ofensives contra Gandja. No podien defensar la independència del país i el govern d'Azerbaidjan va demanar suport militar a l'Imperi Otomà d'acord amb la clàusula 4 del tractat entre els dos països. Les tropes soviètiques de Bakú van saquejar i van matar els musulmans mentre es dirigien cap a Gandja. No obstant això, moltes de les tropes que Shahumian van demanar a Moscou per a la protecció de Bakú no van arribar perquè van ser retingudes per ordre d'Iósssif Stalin a Volgograd. A més, segons les ordres de Stalin, els grans recol·lectats al nord del Caucas per alimentar a la gent famolenca de Bakú es van enviar cap a Volgograd. Shahumian va protestar contra Lenin i el Comitè Militar sobre el comportament de Stalin i va declarar sovint: «Stalin no ens ajudarà». La manca de tropes i de menjar va ser decisiva en el destí del Soviet de Bakú.
miniatura|esquerra|Tropes armènies en trinxeres