Clichy-la-Garenne aleshores estava situada en el departament del Seine, després Hauts-de-Seine., de nom real Catherine Marina de Poliakoff-Baïdaroff fou una actriu, cantant i escriptora francesa.
Biografia Nascuda a França, Marina Vlady fou filla d'immigrats russos: el seu pare, Vladimir de Poliakoff, va ser cantant d'òpera i la seva mare, Militza Envald, ballarina estrella. Vladimir de Poliakoff arribà a França l'any 1915 compromesos per combatre l'Imperi alemany. Moguda per les seves conviccions anarquistes, Militza Envald s'uneix a ell l'any 1919, fugint de les conseqüències de la Revolució de 1917. Van tenir quatre filles, i totes han tingut oficis artístics: Olga (1928-2009) anomenada Olga Varen, directora de televisió, Tania (1930-1980) anomenada Odile Versois, actriu, Militza (1932-1988) anomenada Hélène Vallier, actriu, Marina, la més jove de les quatre. Encara que tots dos eren membres de la noblesa provincial russa, Vladimir de Poliakoff i Militza Envald van tenir dificultats econòmiques a França, on el marit treballava com a obrer amb quatre nens a càrrec.
Paral·lelament a la seva carrera d'actriu, Marina Vlady fou cantant. Entre 1967 i 1968, amb les seves germanes, amb el nom d'escena Les Germanes Poliakoff, es realitzen dos discos de cançons, com Le poirier, le sorbier, Dounia, Chanson Orange, que va obtenir el Gran Premi Internacional del disc Charles Cros. L'any 1973, Marina Vlady gravava sola, entre d'altres títols, Le Voleur de chevaux, que va tenir èxit a la ràdio.
Marina Vlady es va casar amb l'actor i escenògraf Robert Hossein, amb qui tingué dos fills, Pierre i Igor. Es va unir a continuació amb Jean-Claude Brouillet, aviador, antic resistent i empresari del transport aeri, amb qui va tenir un fill, Vladimir. Es casà en tercers noces amb Vladímir Vissotski, poeta, actor i cantant rus, amb el qual viuria dotze anys a l'URSS fins a la mort prematura d'ell l'any 1980 a l'edat de 42 anys. Va viure finalment durant vint-i-tres anys amb el canceròleg Léon Schwartzenberg.
L'any 2006, Marina Vlady cantà el seu amor per a Vladimir Vyssotski al teatre dels Bouffes du Nord en un recital titulat Vladimir o el vol aturat, títol homònim del seu llibre aparegut l'any 1987. Compromesa amb l'esquerra i el feminisme, el 5 d'abril de 1971 fou una de les 343 signants del Manifest de les 343, aparegut al periòdic Le Nouvel Observateur.Yvan Foucart, « Marina Vlady - La bellesa eslave en tot el seu esclat… », a Dictionnaire des comédiens français, 2008 (Lire en ligne al lloc lesgensducinema.com). Segons l'edició de l'11 de juny de 1955 de Paris Match, la inicial V, comuna en els quatre pseudònims triats amb les seves germanes (Varen, Versois, Vallier i Vlady), seria la V de la victòria.
Carrera cinematogràfica miniatura|Luciano Emmer, Marina Vlady, Magali Noël i Bernard Fresson a Schiphol l'1 de juny de 1960, en el rodatge de La Fille dans la vitrine Marina Vlady començà al cinema l'any 1949 (en el paper de « Marie-Tempête ») i s'obrí camí des de 1954 amb Avant le déluge d'André Cayatte, destacada sobretot per la seva bellesa. Esdevé de seguida una de les principals joves protagonistes del cinema francès, tan còmoda en la comèdia (Sophie et le Crime de Pierre Gaspard-Huit) com al drama i el film negre, tot i que La Sorcière d'André Michel (un dels films del que està molt orgullosa) no troba un gran èxit de públic. Girà a continuació diversos films sota la direcció de Robert Hossein, amb qui formà una de les parelles més vistes, sobretot Toi, le venin (1959, on Marina tingué per companya la seva germana Odile Versois). Segons el Diccionari del cinema francès aparegut a l'Editorial Larousse (sota la direcció de Jean-Loup Passek), el primer d'aquests films, Les Salauds vont en enfer, escrit per Frédéric Dard, i un « clima estrany, violent, eròtic » que el caracteritza. La parella es trobà també a Crime et Châtiment de Georges Lampin, La Sentence de Jean Valère i Les Canailles de Maurice Labro segons James Hadley Chase. Segons el Diccionari del cinema francès, els quatre films de Hossein Sempre segons aquesta obra, La Princesa de Clèves posa en evidència la « distinció » de Marina Vlady fins aleshores més aviat considerada com una mena de bomba eròtica dotada d'un temperament dramàtic.
L'any 1961, La Princesa de Clèves de Jean Delannoy, adaptació luxosa de l'obra de Madame de La Fayette, però que una certa crítica francesa va jutjar « massa acadèmica », reafirma el seu estatus de estrella capaç de portar un film només sobre les seves espatlles. Seguirien Adorable Menteuse i On a volé la Joconde de Michel Deville, i la molt cínica Les Bonnes Causes del veterà Christian-Jaque. A Itàlia, actuà a La Fille dans la vitrine de Luciano Emmer i sobretot, amb Ugo Tognazzi, al Le Lit conjugal de Marco Ferreri (la seva composició a aquest últim film li valgué un ample reconeixement de la crítica i un premi d'interpretació a Canes), sota la direcció de Steno a Casanova i, més tard, al costat d'Alberto Sordi a Conttemporada general de Luigi Zampa (1970) i al Malalt imaginari de Tonino Cervi (1979); finalment el seu amic Orson Welles li oferí un paper a Campanades a mitjanit l'any 1965. L'any següent, Atout cœur à Tokyo pour OSS 117 de Michel Boisrond ja la va fer figura d'excepció en una carrera essencialment consagrada als films d'autor. En el transcurs de la seva carrera a la pantalla, Marina Vlady interpretarà Caroline Esterhazy a Symphonie inachevée (1954) i Maria Antonieta d'Àustria a La Nuit de l'été de Jean-Claude Brialy a la televisió l'any 1979.
A la meitat dels anys 1960, Marina Vlady aparegué com a cap de cartell del film de Jean-Luc Godard, Deux ou trois choses que je sais d'elle, i mostrà una rara exigència privilegiant obres confidencials: Mona, l'étoile sans nom nom de Henri Colpi, Le Temps de vivre de Bernard Paul, Un amour de Txekhov de Serguei Youtkhevitch, Sirocco d'hiver de Miklós Jancsó, La Nuit bulgare de Michel Mitrani...
Als anys 1970 i 1980, Marina alternà comèdies populars (Tout le monde il est beau, tout le monde il est gentil de Jean Yanne, Twist again à Moscou de Jean-Marie Poiré) i films d'autor d'èxit menor (Tangos, l'exil de Gardel de Fernando E. Solanas). L'any 1976, va fer d'amant del Régent (Philippe Noiret) a Que la fête commence de Bertrand Tavernier i l'any 1989 donà la rèplica a Marcello Mastroianni (25 anys després de Jours d'amour de Giuseppe De Santis) a Splendor de Ettore Scola.
El seu eclectisme l'empenyé també vers empreses atípiques de suport literari com Les Jeux de la comtesse Dolingen de Gratz de Catherine Binet (segons Bram Stoker i Jules Verne) i l'adaptació lliure de la novel·la eròtica d'Apollinaire, Les Gestes d'un jeune Don Juan, o vers films més polítics — Le Complot de René Gainville o Follow Me de Maria Knilli —, treballant tan a Rússia com al Japó o Grècia… Després de catorze anys d'absència a la pantalla gran, Vlady tornà en un dels papers principals de Quelques jours de répit de i amb Amor Hakkar (2011).
El Diccionari del cinema francès evoca « els trets regulars i luminosos, el rostre de Botticelli, la gràcia natural » de Marina Vlady, interrogant-se sobre la responsabilitat de la seva bellesa en el desenvolupament d'una carrera per sota de les promeses.
Televisió, teatre i escriptura Marina Vlady va alentir considerablement la seva activitat a la pantalla petita qui li ha ofert, des de Les Petites Donzelles de Michel Deville (1964), molt nombroses oportunitats. Aquí encara l'actriu privilegiava l'exigència, a través de la literatura i la història. Aparegué així al Le Roman du samedi: L'Agent secret de Marcel Camus (1981) segons Joseph Conrad, Lorelei de Jacques Doniol-Valcroze (1982) segons Maurici Genevoix, Les Secrets de la princesse de Cadignan de Jacques Deray, adaptació d'Honoré de Balzac per Jean-Claude Carrera, Fort comme la mort segons Guy de Maupassant, La Chambre des dames de Yannick Andréi adaptació de la novel·la de Jeanne Bourin, Les Beaux Quartiers adaptat de Louis Aragon, Condorcet escrit per Élisabeth Badinter, Victoire, ou la douleur des femmes de Nadine Trintignant, Résurrection de Paolo i Vittorio Taviani (2001) segons Lev Tolstoi. Dotze anys després d'aquest últim, tornà a la pantalla petita amb el telefilm 3 femmes en colère, basat en la novel·la de Benoîte Groult.
Aquests últims anys, l'artista es consagrà sobretot a l'escriptura (tretze llibres des de 1979, entre els quals un assaig, diverses novel·les i les seves memòries l'any 2005) i a l'escena, on havia debutat amb Robert Hossein l'any 1957: des de 1992, va interpretar Eric-Emmanuel Schmitt, Anton Txékhov, una adaptació del seu llibre Vladimir ou le vol arrêté (1987) dedicat al seu company desaparegut, el poeta Vladímir Vissotski, l'any 2009, Jacques Audiberti l'any 2014.
El 30 de novembre de 2015, va estar entre els signants de la Crida dels 58: « Ens manifestarem durant l'estat d'urgència. ».
Filmografia Cinema 1949: Orage d'été de Jean Gehret: Marie-Tempête 1952: Dans la vie tout s'arrange, comèdia de Marcel Cravenne amb Merle Oberon, Paul Henreid: Jacqueline,Penne Nere amb Marcello Mastroianni,"Gemma" 1953: Le infedeli de Steno i Mario Monicelli: Marisa 1954: Avant le déluge d'André Cayatte: Liliane 1955: Le avventure di Giacomo Casanova de Steno: Fulvia 1955: Le Crâneur de Dimitri Kirsanoff: Juliette 1955: Sophie et le Crime de Pierre Gaspard-Huit: Sophie 1955: Sinfonia d'amore de Glauco Pellegrini: la comtessa Caroline Esterhazy 1955: Les salauds vont en enfer de Robert Hossein: Éva 1956: La Sorcière d'André Michel: Ina 1956: Pardonnez nos offenses de Robert Hossein: Dédée 1956: Crime et Châtiment de Georges Lampin: Lili Marcellin 1958: Liberté surveillée de Henri Aisner i Vladimir Voltchek: Éva 1959: Toi, le venin de Robert Hossein: Éva Lecain 1959: La Sentence de Jean Valère: Catherine 1959: La Nuit des espions de Robert Hossein: Elle 1960: Les Canailles de Maurice Labro: Hélène Chalmers 1961: La Princesse de Clèves de Jean Delannoy: La princessa de Clèves 1961: La Ragazza in vetrina de Luciano Emmer: Else 1962: La Cage, de Robert Darène amb Jean Servais 1962: Adorable Menteuse de Michel Deville: Juliette 1962: La Steppa, d'Alberto Lattuada 1962: Climats de Stellio Lorenzi: Odile Marcenat 1962: Les Bonnes Causes de Christian-Jaque: Catherine Dupré 1963: Le Meurtrier de Claud'Autant-Lara: Ellie 1963: Una storia moderna: l'ape regina de Marco Ferreri: Regina 1965: Campanadas a medianoche d'Orson Welles: Kate Percy 1966: Il Ladro della Gioconda de Michel Deville: Nicole 1966: Atout cœur à Tokyo de Michel Boisrond: Eva Wilson 1967: Deux ou trois choses que je sais d'elle de Jean-Luc Godard: Juliette Jeanson 1967: Mona, l'étoile sans nom de Henri Colpi: Mona 1969: Le Temps de vivre de Bernard Paul: Marie 1969: Syuzhet dlya nebolshogo rasskaza de Serguei Youtkhevitch: Lika 1969: Sirokkó de Miklós Jancsó: Maria 1970: Pour un sourire, de François Dupont-Midi 1971: Sapho ou la Fureur d'aimer de Georges Farrel: Françoise Legrand anomenat « Sapho » 1972: La Nuit bulgare de Michel Mitrani: Marthe Tarset 1972: Tout le monde il est beau, tout le monde il est gentil de Jean Yanne: Madame Thulle 1973: Le Complot de René Gainville: Christiane 1975: Sept morts sur ordonnance de Jacques Rouffio: Muriel Losseray 1976: Que la fête commence de Bertrand Tavernier: Madame de Parabère 1977: Ök ketten de Márta Mészáros: Mari 1979: Duos sur canapé, de Marc Camoletti: Jacqueline 1980: L'Œil du maître de Stéphane Kurc: Isabelle de Brabant 1982: Les Jeux de la comtesse Dolingen de Gratz, de Catherine Binet: La mare de la noieta 1984: Bordelo de Níkos Koúndouros 1985: Tangos, l'exil de Gardel de Fernando E. Solanas: Florence 1985: Un'isola de Carlo Lizzani amb Stéphane Audran 1985: V poiskah kapitana Granta (URSS - Bulgària): Marko Vovtchok 1986: Twist again à Moscou de Jean-Marie Poiré: Natacha Tataïev 1987: L'Iniziazione de Gianfranco Mingozzi: Madame Muller