El conflicte entre el Txad i Líbia foren una sèrie d'enfrontaments esporàdics en territori txadià entre 1978 i 1987 entre les forces armades líbies i txadianes. Líbia havia estat implicada en els afers interns del Txad des d'abans de 1978 i fins i tot abans que Muammar Gaddafi prengués el poder a Líbia el 1969, començant amb l'extensió de la Guerra civil txadiana al Txad del nord el 1968.K. Pollack, Arabs at War, p. 375 El conflicte fou una sèrie de quatre intervencions líbies diferents en territori txadià, en els anys 1978, 1979, 1980–1981 i 1983–1987. En totes aquestes ocasions Gaddafi va tenir el suport de part de les faccions que participaven en la guerra civil, mentre que els adversaris de Líbia tenien el suport del govern francès, que va intervenir militarment en el conflicte per salvar el govern txadià els anys 1978, 1983 i 1986.
El patró de la guerra es va dibuixar el 1978, quan els libis van proporcionar armes i suport aeri als seus aliats, que assumien la major part de la lluita.K. Pollack, p. 376 Aquest patró, però, canvià radicalment el 1986, cap al final de la guerra, quan van augmentar les forces txadianes que s'oposaven a l'ocupació líbia de Txad del nord.S. Nolutshungu, Limits of Anarchy, p. 230 Això va privar les forces líbies de la seva infanteria i, juntament amb el fet que els txadians estaven millor armats amb flotes mòbils i míssils antitancs i anti-avions, va provocar que libis perdessin la seva superioritat. Tot seguit, va tenir lloc la coneguda com a Guerra dels Toyota en què les forces líbies foren expulsades del Txad, cosa que va posar fi al conflicte.
Al principi Gaddafi es volia annexionar la Franja d'Aouzou, la part més septentrional del Txad que Líbia ja reclamava des dels inicis de la descolonització. Segons l'historiador Mario Azevedo, el 1972 Líbia va tenir l'objectiu de crear-hi un estat vassall, una república islàmica modelada segons el seu jamahiriya i assegurar el seu control sobre la Franja. Addicionalment s'hauria buscat l'expulsió del francesos de la regió i la utilització del Txad com a base per a expandir la seva influència a l'Àfrica central.M. Azevedo, Roots of Violence, p. 151
Esdeveniments Ocupació de la Franja d'Aouzou Es pot dir que la implicació líbia amb el Txad va començar el 1968, en el curs de la Guerra Civil Txadiana, en el moment en què l'organització musulmana insurgent FROLINAT (Front d'Alliberament Nacional del Txad) va estendre la seva guerra de guerrilla contra el president cristià François Tombalbaye a la prefectura septentrional de Borkou-Ennedi-Tibesti (APOSTA).A. Clayton, Frontiersmen, p. 98 El rei libi Idris I es va sentir obligat a donar suport al FROLINAT a causa dels forts lligams que hi ha entre les poblacions d'ambdues bandes de la frontera libiotxadiana. Per mantenir les relacions amb França, l'antiga potència colonial i actual protectora de Txad en aquells moments, Idris es va limitar a concedir només protecció i béns no letals als rebels txadians.
Tot va canviar amb el cop d'estat de Líbia l'1 de setembre de 1969 que va portar Gaddafi al poder. Aquest va reclamar la franja d'Aouzou situada al nord del Txad basant-se en un tractat no ratificat de 1935 entre Itàlia i França (els poders colonials d'aleshores de Líbia i Txad, respectivament). El 1954 el rei Idris ja havia reclamat aquesta zona però havia estat repel·lit per les tropes militars colonials franceses.M. Brecher & J. Wilkenfeld, A Study of Crisis, p. 84
Al principi Gadaffi fou caut amb el FROLINAT, perquè encara havia de veure en què li podia ser útil. Amb el suport de països del bloc soviètic, sobretot d'Alemanya de l'est, va entrenar, armar i finançar el insurgents.R. Brian Ferguson, The State, Identity and Violence, p. 267 El 27 d'agost de 1971 el Txad va acusar Egipte i Líbia de donar suport a un intent de cop d'estat contra el president François Tombalbaye.
El dia del fallit cop d'estat, Tombalbaye va tallar totes les relacions diplomàtiques amb Líbia i Egipte, convidà els grups de l'oposició libis que hi havia al Txad, i va començar a reclamar el Fezzan, territori sobre el qual afirmaven que en tenien "drets històrics". El 17 de setembre Gaddafi va respondre dient que l'únic govern legítim del Txad era el FROLINAT. A l'octubre, el Ministre d'Afers Exteriors txadià, Baba Hassan, va denunciar les idees expansionistes de Líbia a les Nacions Unides.G. Simons, Libya and the West, p. 56
A través de pressió francesa sobre Líbia i la mediació del president nigerià Hamani Diori, els dos països van tornar a tenir relacions diplomàtiques a partir del 17 d'abril de 1972. Poc després, Tombalbaye va trencar relacions diplomàtiques amb Israel i s'afirma que secretament el 28 de novembre va cedir la franja d'Aouzou a Líbia. A canvi, Gaddafi va prometre 40 milions de lliures al president del Txad, i ambdós països van signar un Tractat d'Amistat el desembre de 1972.S. Nolutshungu, p. 327 Gaddafi va retirar el suport oficial al FROLINAT i va forçar que el seu dirigent Abba Siddick canviés la seva seu de Trípoli a Alger.M. Brecher & J. Wilkenfeld, p. 85J. Wright, Libya, Chad and the Central Sahara, p. 130 El març de 1974 es van confirmar les bones relacions quan Gaddafi visità la capital txadiana, N'Djamena, i va ajudar a crear un banc d'ajuda per finançar el Txad.M. Azevedo, p. 145
Sis mesos després de la signatura del tractat de 1972, les tropes líbies es van posicionar a la Franja i van establir una base aèria just al nord d'Aouzou. S'hi va crear una administració civil sota el districte de Kufra, i es va atorgar la ciutadania líbia als pocs milers d'habitants de la zona. Des d'aquell moment, els mapes libis representen aquesta zona com a part de Líbia.
No es coneixen del cert els termes exactes pels quals Líbia havia obtingut Aouzou. El 1988 es va revelar l'existència d'un acord secret entre Tombalbaye i Gaddafi, quan el President libi va exhibir un document en el qual Tombalbaye reconeix les reclamacions líbies. En contra això, altres investigadors com Bernard Lanne han argumentat que mai hi va haver cap acord formal i que Tombalbaye havia decidit no denunciar l'ocupació d'una part del seu país. Líbia fou incapaç d'exhibir la còpia original de l'acord quan el cas d'Aouzou fou portat davant el Tribunal Internacional de Justícia (ICJ) el 1993.
Expansió de la insurgència L'alto el foc no va durar gaire, ja que el 13 d'abril de 1975 un cop d'estat va treure Tombalbaye del poder i fou reemplaçat pel general Félix Malloum. Com que aquest cop d'estat fou en part motivat per l'oposició a l'acord de Tombalbaye amb Líbia., Gaddafi, el va considerar una amenaça a la seva influència i tornà a proveir el FROLINAT. L'abril del 1976, hi va haver una temptativa d'assassinar Malloum promoguda per Gaddafi, i en el mateix any les tropes líbies van començar els atacs al Txad central acompanyant les forces del FROLINAT.
L'activisme libi va començar a generar preocupació en la facció més forta en què el FROLINAT s'havia partit, el Consell de Comandament de les Forces Armades del Nord (CCFAN). Els insurgents s'escindiren per l'assumpte del suport libi a l'octubre de 1976, quan una minoria deixà la milícia i constituí les Forces Armades del Nord (FAN), dirigit per l'anti-libi Hissène Habré. La majoria, disposada a acceptar una aliança amb Gaddafi, estava comandada per Goukouni Oueddei. Un tercer grup es va batejar més tard amb el nom de Forces Armades del Poble (FAP).R. Buijtenhuijs, "Le FROLINAT à l'épreuve du pouvoir", p. 19
Durant aquells anys, el suport de Gaddafi havia estat majoritàriament moral i havia venut algunes armes als insurgents. El febrer de 1977 l'ajuda dels libis va augmentar: va proporcionar centenars de rifles AK-47, dotzenes de granades de fragmentació, morters i altres armes als homes d'Oueddei. Proveït amb aquest armament, el FAP va escometre les forces armades txadianes el juny, atacant les places fortes de Bardaï i Zouar a Tibesti, i de Ounianga Kébir a Borkou. Oueddei va obtenir el control de la totalitat de la regió de Tibesti i el 22 de juny van assetjar Bardaï, que es va rendir el 4 de juliol, mentre que Zouar va ser evacuat. L'exèrcit txadià va perdre 300 homes, i molts subministraments militars van caure en mans dels rebels.R. Buijtenhuijs, p. 16–17 El 20 de juny van atacar Ounianga, però va resistir gràcies a l'ajuda dels militars francesos.A. Clayton, p. 99
Com que era evident que Líbia aprofitava l'afer de la Franja d'Aouzou per involucrar-se en els afers interns del Txad, Malloum decidí conduir l'assumpte de l'ocupació de la Franja abans que ho fes l'ONU i l'Organització per a la Unitat Africana.J. Wright, p. 130–131 Malloum va veure que necessitava aliats nous i va negociar una aliança formal amb Habré, l'Acord de Khartum, el setembre. Aquest acord va ser mantingut secret fins que el 22 gener es va signar un Estatut o Carta Constitucional. Després d'això, el 29 d'agost de 1978 es va formar un Govern d'Unió Nacional amb Habré com a Primer ministre.S. Macedo, Universal Jurisdiction, p. 132–133R. Buijtenhuijs, Guerre de guérilla et révolution en Afrique noire, p. 27 L'acord Malloum-Habré estava promogut activament pel Sudan i Aràbia Saudita que temien un Txad radical controlat per Gaddafi. Aquests dos països van veure que Habré, un anticolonialista musulmà, era l'única solució als plans libis.A. Gérard, Nimeiry face aux crises tchadiennes, p. 119
L'escalada de la participació libia esquerra|miniatura|MiG-23 M's a la base aèria de Faya Largeau a mitjans de la dècada del 1980. L'acord Malloum-Habré fou percebut per Gaddafi com a amenaça seriosa contra la seva influència al Txad i per això Libia encara es va implicar encara més en la qüestió. Per primera vegada va participar en el conflicte de manera activa amb unitats del seu exèrcit de terra. El 29 de gener la FAP de Goukouni va fer una ofensiva contra les últimes posicions que el Txad conservava al nord del país: Faya-Largeau, Fada i Ounianga Kébir. Els aliats dels libis van guanyar la batalla i van assumir el control de la prefectura de Borku-Ennedi-Tibesti.M. Brecher & J. Wilkenfeld, p. 86R. Buijtenhuijs, Guerre de guérilla et révolution en Afrique noire, p. 26
A Faya-Largeau, capital de Borku-Ennedi-Tibesti hi va haver la confrontació decisiva entre les forces libio-FAP i l'exèrcit regular txadià. La ciutat estava defensada per 5.000 soldats txadians però va caure el 18 de febrer després d'una dura lluita contra 2.500 rebels ajudats per 4.000 soldats libis. Sembla que els libis no van participar directament en la batalla, sinó que proveïen de blindats, artilleria i suport aeri als rebels, sistema que es repetiria en el futur. Els rebels també estaven molt millor armats que abans, ja que disposaven de míssils terra-aire Strela-2.R. Buijtenhuijs, "Le FROLINAT à l'épreuve du pouvoir", p. 18
Oueddei capturà uns 2.500 presoners entre el 1977 i el 1978, cosa que significà que les forces armades txadianes van perdre com a mínim el 20% dels seus militars. En particular, la Guàrdia Nacional i Nòmada (GNN) fou delmada en la caiguda de Fada i Faya.Libya-Sudan-Chad Triangle, p. 32 Oueddei va utilitzar aquestes victòries per enfortir la seva posició en el FROLINAT: durant un congrés patrocinat per Líbia celebrat a Faya-Largeau, les diferents faccions insurgents van nominar a Oueddei com el seu secretari general.R. Buijtenhuijs, "Le FROLINAT à l'épreuve du pouvoir", p. 21
La reacció de Malloum a l'ofensiva de Goukouni–Gaddafi fou tallar les relacions diplomàtiques amb Líbia i denunciar la seva implicació al Consell de Seguretat de l'ONU. El 19 de febrer hi va tornar a plantejar la qüestió de l'ocupació de la Franja d'Aouzou per part de Líbia però, després de la caiguda de Faya-Largeau, Malloum va ser forçat a acceptar l'alto el foc i a retirar la protesta. Llavors Gaddafi va aturar l'avenç d'Oueddei per la pressió de França, que era un proveïdor important d'armes de Líbia.