El rascló de Tahití (Hypotaenidia pacifica) és un ocell extint de la família dels ràl·lids (Rallidae) que habitava l'illa de Tahití. Es va registrar per primera vegada durant el segon viatge al voltant del món de James Cook (1772–1775), i va ser il·lustrat per Georg Forster i descrit per Johann Reinhold Forster. No se n'ha conservat cap exemplar. A més de la documentació dels Forster, hi ha hagut afirmacions que l'ocell també existia a la propera illa de Mehetia. El rascló de Tahití sembla haver estat estretament relacionat amb, i potser derivat del rascló de clatell vermell (Hypotaenidia philippensis), i també s'ha confós històricament amb la subespècie H. p. ecaudata de Tonga d'aquest ocell.
Descripció esquerra|miniatura|204x204px|Il·lustració de 1907 de John Gerrard Keulemans, basada en la làmina de Forster; les potes es representen d'un vermell massa brillant. J. R. Forster va afirmar que el rascló de Tahití feia 23 cm de llarg, cosa que és petita per a un membre del seu gènere. La coloració també era cridanera i inusual per a un rascló i es va descriure com un ocell atractiu. Les parts superiors eren negres amb punts i bandes blanques (també anomenades taques i barres), i les parts inferiors, la gola i el supercili semblant a les celles eren blancs. El clatell (o coll posterior) era de color rovell, el pit era gris i tenia una banda negra a la part inferior de la gola. El bec i l'iris eren vermells, i les potes eren de color rosa carnós. Els sexes eren presumiblement similars, i no es van descriure els immadurs i els juvenils.
La descripció original de Forster de l'ocell segueix a continuació, en una traducció del llatí publicada pel naturalista anglès Walter Rothschild el 1907:
miniatura|La subespècie H. p. tongana del rascló de clatell vermell, que s'ha confós amb el rascló de Tahití. Forster també va afirmar que la longitud total fins al dit mitjà era de 324 mm de llarg, el bec feia 28 mm de llarg, les tíbies 51 mm de llarg i el dit mitjà 33 mm de llarg. El rascló de Tahití era similar al rascló de clatell vermell en el patró del clatell i el supercili, i les taques i franges, però, per altra banda, era generalment diferent d'altres membres del mateix gènere.
La làmina de Forster (que Fuller va descriure com a "bastant rudimentària" però "explícita") es va convertir en la base d'altres representacions de l'ocell, per artistes com John Gerrard Keulemans (1907), Fenwick Lansdowne (1977) i Hume (2012). La il·lustració de Keulemans va ser feta per Rothschild per al llibre "Extinct Birds" de 1907 (abans que es publiqués l'original de Forster), qui va assenyalar que les potes havien estat pintades d'un vermell massa brillant en la nova adaptació, quan, en canvi, haurien d'haver estat de color carn. Keulemans també va representar franges a les plomes cobertores de la cua que no es mostren a l'original, segons Ripley.
Comportament i ecologia Suposadament, el rascló de Tahití no era apte per al vol i niava a terra. Es desconeix el comportament social. Bruner va afirmar haver obtingut informació sobre el comportament de l'espècie de "les poques persones que encara recorden l'ocell". Segons Bruner, el crit de l'ocell es va descriure com similar al d'altres rasclons, tot i que diferia en acabar amb un xiulet agut. Es deia que s'havia vist en zones obertes, de vegades amb altres rasclons en aiguamolls i en plantacions de cocoters. La dieta sembla que consistia principalment en insectes que es trobaven a l'herba, i ocasionalment s'alimentava de copra. Es deia que el patró de color trencat feia que es mesclés bé amb en l'entorn i li faltava "timidesa".
Extinció L'extinció del rascló de Tahití probablement va ser deguda a la depredació per part dels humans i dels gats i rates introduïts. Les petites illes perifèriques de Tahití també tenen rates, tot i que no hi havia gats a Mehetia en el moment de l'escriptura de Greenway el 1967. Segons Bruner, es deia que l'ocell havia estat comú a Tahití fins a finals del segle segle , començant a disminuir a partir de llavors; havia desaparegut d'allà després de 1844. Potser va sobreviure a l'illa més petita i deshabitada de Mehetia fins a la dècada de 1930, potser a causa de l'absència de felins. Aquesta data posterior és acceptada per la Llista Vermella de la UICN. Altres ocells tahitians extints inclouen la xivita de Tahití (Prosobonia leucoptera) i la cotorra frontnegre (Cyanoramphus zealandicus), i algunes espècies han desaparegut de la mateixa Tahití, però sobreviuen en altres illes. Segons Olson, és possible que centenars de poblacions de rasclons s'hagin extingit de les illes després de l'arribada dels humans en els darrers mil cinc-cents anys.
Taxonomia miniatura|Els vaixells de James Cook davant de Tahití durant el seu segon viatge quan es va trobar aquest rascló, William Hodges, 1776. El rascló de Tahití va ser trobat a l'illa de Tahití, al Pacífic Sud (part de l'arxipèlag de les Illes de la Societat) per naturalistes que van formar part del segon viatge al voltant del món de l'explorador britànic James Cook (1772–1775). L'ocell va ser il·lustrat per Georg Forster, que va acompanyar el seu pare, el naturalista alemany Johann Reinhold Forster. El pare i el fill van tenir l'encàrrec de registrar la història natural durant el viatge, amb Georg com a delineant. La làmina número 128 és de mida natural i es conserva al Museu d'Història Natural de Londres. Té inscrites les paraules "Rallus pacificus. Taheitee. Oomnaoe. Oomeea keto ōw'". No s'ha conservat exemplars d'aquest ocell, però es presumeix que Forster va veure una pell. L'any 1785, el naturalista anglès John Latham es va referir a aquesta espècie com el "Rascló del Pacífic", i l'any 1789, el naturalista alemany Johann Friedrich Gmelin va anomenar-lo formalment Rallus pacificus, basant-se en el relat de Latham. El 1844, el naturalista alemany Hinrich Lichtenstein va publicar el relat de J. R. Forster sobre els descobriments fets durant el viatge, inclosa la descripció del rascló de Tahití.
J. R. Forster va indicar que el rascló de Tahití s'anomenava "Oomnaa" o "Eboonàa" a Tahití i les illes veïnes, i "Oomèia-Keteòw" a Tonga, tot i que va especificar només Tahití i les illes properes com a part de l'àrea de distribució. "Tevea" també sembla haver estat un dels noms comuns de l'ocell. El 1967, l'ornitòleg estatunidenc James Greenway va escriure que els polinesis deien que l'ocell també havia existit a l'illa de Mehetia, prop de Tahití, "fa una generació", segons va informar a Greenway el naturalista aficionat Anthony Curtiss. Greenway també va suggerir que podria haver estat present en altres illes. El 1972, l'ornitòleg Phillip L. Bruner va declarar que l'ocell es va registrar per última vegada a Mehetia uns cinquanta anys abans. El 2012, l'ornitòleg i artista anglès Julian P. Hume es va referir a l'afirmació que l'ocell vivia a Mehetia com a "rumors", però ho va considerar com una possibilitat que visqués allà i en altres illes perifèriques. El 2001, l'escriptor anglès Errol Fuller va afirmar que, a diferència d'algunes altres "espècies hipotètiques extintes" només conegudes a partir de relats antics, el rascló de Tahití estava prou ben documentat per no haver-hi cap dubte de la seva existència.
Històricament, el rascló de Tahití s'ha confós amb la subespècie de l'existent de l'ocell de Tonga el rascló de clatell vermell, Hypotaenidia philippensis ecaudata, que també va ser il·lustrada i descrita pels Forster. En la descripció de l'ocell de Tonga de 1783 (on es va anomenar Rallus eucaudata), l'ornitòleg anglès John Frederick Miller va donar erròniament la localitat com a Tahití, cosa que va fer que el rascló de Tahití fos considerat un sinònim júnior de l'ocell existent. Va basar la descripció en la il·lustració de Forster (làmina núm. 127) de l'ocell de Tonga, i Latham i Gmelin van repetir més tard la localitat errònia de Miller. La publicació de la descripció de Forster de 1844 enumerava l'ocell de Tonga com una varietat de l'espècie tahitiana, escriptors posteriors van suggerir esquemes similars i fins al 1953 que la biòloga neozelandesa Averil Margaret Lysaght va assenyalar l'error de localitat de Miller, que havia estat passat per alt fins aquell moment, i va mantenir els dos ocells separats. Malgrat l'aclariment, l'ocell de Tonga va ser inclòs en una llista d'ocells extints al llibre "Endangered Birds of the World" de 1981, i la làmina de Forster del rascló de Tahití es va utilitzar al llibre de 1989 "Le Grand Livre des Espècies Disparues" per il·lustrar la polla de Samoa (Gallinula pacifica), una espècie completament diferent.
Juntament amb el rascló de clatell vermell i parents propers, el rascló de Tahití s'ha classificat històricament en el gènere Hypotænidia (com a H. pacifica) o Gallirallus (com a G. pacificus), i actualment no hi ha un consens al respecte.
El nom específic pacificus fa referència a l'oceà Pacífic i en llatí significa “pacífic”. El 1977, l'ornitòleg estatunidenc Sidney Dillon Ripley va suggerir que el rascló de Tahití era una forma aïllada de rascló de clatell vermell i potser pertanyia a una superespècie amb aquest ocell i el rascló de l'illa de Wake (Hypotaenidia wakensis). Els rasclons són alguns dels vertebrats terrestres més estesos i han colonitzat pràcticament tots els grups d'illes, i moltes espècies insulars no poden volar. El 1973, l'ornitòleg estatunidenc Storrs L. Olson va argumentar que moltes espècies insulars de rasclons no voladors descendien de rasclons voladors encara existents, que la incapacitat de volar havia evolucionat de manera independent i ràpida en moltes espècies insulars diferents, i que, per tant, aquesta característica no té gens d'importància taxonòmica. La incapacitat de volar pot ser avantatjosa (especialment on el menjar és escàs) perquè conserva energia disminuint la massa dels músculs de vol; l'absència de depredadors (especialment mamífers) i una necessitat reduïda de dispersió són factors que permeten que aquesta característica es desenvolupi en els ocells insulars.
Referències
Tahití Categoria:Ocells de la Polinèsia Francesa Categoria:Ocells d'Oceania