El color és un dels fonaments de la fotografia. Encara més, amb l'arribada de la fotografia digital les opcions de treball amb la llum i el color han sofert una revolució que ha convertit aquest aspecte en un àmbit veritablement professional i complex, ple de possibilitats.

Abans d'entrar en matèria, però, cal fer una breu explicació sobre el color i, d'altra banda, la fotografia digital.

Color miniatura|Espectre visible El color s'entén com una propietat de la llum. La seva complexitat es basa en la seva existència en tres plànols diferents però connectats alhora: el físic, el fisiològic i el psicològic.

A nivell físic, és una realitat objectiva. Des de l'aproximació física, la llum té unes propietats susceptibles de ser mesurades i quantificades. Intensitat: quantitat de llum que emet l'element. Es mesura mitjançant el Flux lluminós. Aquest quantifica el nombre de fotons (particulas lluminoses) que són emesos. La mesura és el lumen. Per sota de 10 lúmens no existeix la percepció de la llum; i no hem d'oblidar que un excés de lúmens pot danyar-nos severament la retina. Longitud d'ona o color: tractant-se d'una energia, la llum es mou en ones. Els diversos intervals de la longitud d'ona tenen multitud de divisions (RAJOS X, Rajos gamma, ultraviolada, Infrarojo, etc.). El color només es percebrà si entra dins del conegut com a espectre visible (longitud d'ona entre 380 i 780 nanómetros). El color (pròpiament entès) es crea en el cervell com a resposta a l'observació d'aquestes longituds d'ona.

El color sols s'entén si el percebem, d'aquí la importància de l'aspecte fisiològic. Des que percebem la llum amb els ulls fins que arriba al cervell convertida en informació, sofreix tres estats de transformacions: Transformacions òptiques: primers processos quan la llum entra en contacte amb l'ull. L'iris s'obre i tanca per deixar pas a la llum. És el mateix mecanisme que segueix el cristal·lí, el qual fa convergir la imatge en la retina segons la proximitat de l'element. Per entendre millor aquest procés, es sol recórrer a una analogia amb la Cambra obscura o esteropeica. Transformacions químiques: es produeixen en impactar els fotons en la retina. Aquesta és una membrana on podem trobar dos tipus de receptors de llum: bastons i cons. Són precisament els cons els responsables de captar els colors (també la visió espacial). Poden ser sensibles al vermell, al verd o al blau. Aquests receptors, que tenen connexions horitzontals, tenen unes molècules del pigment (opsines), alliberades quan els fotons impacten en elles, produint així altres substàncies. Transformacions nervioses: totes les connexions nervioses formen el Nervi òptic, que, a més, és un processador d'informació. La informació arriba al còrtex estriat, on hi ha una diferenciació especialitzada (color, profunditat, etc.). Finalment, el color es comprèn a través d'una dimensió psicològica. No constitueix una informació objectiva, però generalment sí acceptada socialment. És font de polèmiques.

Tipus de visions Podems diferenciar entre dos tipus de visions, la fotòpica o diürna i la escotòpica o nocturna. És el primer tipus el que ens interessa, doncs es realitza quan es dona una situació d'il·luminació intensa, en la qual intervenen els cons. Així, és el tipus de visió que millor ens permet percebre, diferenciar i apreciar els colors. En la fotografia digital es pren com a base la visió fotópica, per la intensitat de la il·luminació de les pantalles.

Colors primaris És molt habitual fer referència al terme "color primari" quan s'aborda aquest tema. Encara que no hi ha un consens tancat i no es tracta d'un grup cent per cent objectiu; es comparteix l'afirmació que és un conjunt de colors del que es deriven la resta.

En la fotografia digital, els colors primaris corresponen al grup RGB.

Algunes altres classificacions de colors primaris: Segons estudis de caràcter lingüístic: negre, blanc i vermell. Segons Aristòtil: violeta, carmesí, verd clar, blau intens i, finalment, gris/blanc.

Mètodes de mesurament del color Existeixen varis i tots ells correctes. Es remunten al , encara que la seva anàlisi pròpiament científica va començar amb el treball d'Isaac Newton, qui va descobrir la seqüència de longituds d'ona que conformen el color (doncs, recordem, un color es determina per la seva corba espectral; encara que es compongui de diverses ones longitudinals. Dit senzillament, "un color està format per diversos colors"). Cercle de Newton: el científic va identificar set colors que, en estar disposats en forma circular, mostraven la relació entre tonalitats. El treball de Newton era de caràcter descriptiu i aquest gràfic il·lustra els seus estudis. Cercle de l'espectre: postula la continuïtat de l'espectre cromàtic, mostrant colors barrejats entre si. En aquest cercle, el vermell sempre es disposa en la part superior. Cercle de Munsell: aquest model va ser creat pel pintor americà Albert Munsell. Es basa en cinc colors principals (vermell, groc, verd, violeta i blau), i cinc colors intermedis. Té una subdivisió total de cent tonalitats. Encara que en l'actualitat segueix vigent, es mostra una clara millora d'aquest gràfic en el següent.

Cercle de Ostwald: Es compon a força d'un cercle segmentat en 24 seccions; aquestes basades en la teoria dels quatre colors primaris en referència a la recepció (vermell, groc, blau i verd, sent aquest últim el més bàsic. Altres mètodes de mesurament del color: Triangle cromàtic de Delacroix: és una figura formada per vèrtexs de colors primaris units entre si mitjançant colors secundaris.

Estrella cromàtica de Blanc: inclou colors primaris, secundaris i terciaris; els últims reconeguts amb noms poc habituals. Escala lineal de Field: es tracta d'un diagrama lineal de colors primaris, secundaris i terciaris. Es divideix en si mateix depenent de les tonalitats clares i fosques. Els models bidimensionals serveixen i s'accepten com a mètode de representació dels colors. Així i tot, si busquem veritable precisió, hem de recórrer a representacions tridimensionals que englobin el to, la saturació i la lluentor.

To Segons la nostra percepció, és el primer paràmetre que defineix el color. Els següents, la lluentor i la saturació, es deriven del to.

Quan anomenem un color, en realitat ens estem referint a la qualitat que identifiquem com a to; doncs és aquesta la que singularitza i diferència els colors; per exemple, el vermell del groc.

Saturació També referida com croma, és la variació de la intensitat i la riquesa del color.

En relació amb el paràmetre anterior: un to pur s'identifica amb una saturació completa, doncs estaríem davant tota la seva intensitat. A mesura que perden intensitat (saturació), va apareixent l'escala de grises.

Lluentor El tracte del to depèn, també, de com de lluminós o fosc sigui. Llavors, la lluentor és la claredat (blanc) o foscor (negre) d'un color (establerts aquests com els dos extrems). Groc: to més brillant Violeta: to menys brillant Encara que saturació i lluentor podrien comportar confusió, és fàcil recordar que, si es modifica la lluentor, el color es mantindrà pur. miniatura|Temperatura del color

Temperatura del color Aquest és un paràmetre de mesurament del color que ha perdut amb l'arribada de la fotografia digital. La seva funció era mesurar l'aparença, càlida o freda, d'una font de llum. Expressada en una escala en graus Kelvin, descobrim que: Emissió de llum vermella: a més de 1000 graus Kelvin. Emissió de llum blanca neutra: a partir dels mil, cada vegada que va en augment es torna més blanca; fins a arribar al blanc neutre en la temperatura de 5800 graus Kelvin (superfície del Sol): Com més alta, més blava.

Fotografia digital La fotografia digital és un procés d'obtenció d'imatges mitjançant la seva presa per un sensor electrònic. En aquest procés, la llum és convertida en senyal elèctric, per ser posteriorment digitalitzada i guardada en una memòria. El seu principal avantatge enfront d'altres tipus de fotografia és la immediatesa. A més, la imatge presa comparteix canal (digital) amb les eines del seu posterior tracte (ordinadors, impressores, etc.); facilitant així un treball més fluid.

El color en la fotografia digital La fotografia digital presenta un gran repte referit a la dimensió del color: mantenir un equilibri entre l'elecció i presa del color, i el seu processament. Aquest procés de correcció del color, que s'estén des dels controls de la pròpia càmera, passant pels ordinadors i monitors, fins a la impressió de la pròpia imatge és, avui dia, un aspecte essencial de la fotografia. Aquest fet de prendre la foto amb un aparell digital presenta una completament nova forma d'aproximar-se al color. Abans, amb la fotografia analògica, la pel·lícula original romania com a referència després d'haver realitzat qualsevol modificació (en l'edició, impressió, etc.). No obstant això, ara, la fotografia digital permet la variació de tots i cadascun dels píxels de la imágen. Així, ni tan sols en format RAW (explicat en l'apartat Càmeres) romanen completament invariables.

Aquest aspecte no és completament negatiu. Ens és permès triar com es veuran els colors, fossin com fossin al moment de la presa. D'aquesta manera, i tenint en compte que tot el treball depèn de la qualitat de la foto, tenim una immensa quantitat de noves possibilitats creatives.

Sigui com sigui, és important entendre que no existeix un treball o edició del color correcte enfront dels altres. Solament els treballs de fotografia que se centren en productes, teixits, etc. poden ser més objectius, ja que es disposa d'un model tangible al que referir-se. En la resta de casos, i per norma general en la fotografia, no existeix un consens i qualsevol modificació pot ser subjecta a debat.

Una part molt destacable del maneig del color avui dia és el programari, ja sigui el de la mateixa càmera o el dels programes d'edició.

Sistema de gestió del color Amb totes aquestes noves opcions i variants, s'ha d'intentar mantenir una certa coherència en el tracte dels colors, i entre els processos de presa, edició i impressió. Avui dia, aquest treball està altament automatitzat. Precisament, d'això s'encarrega el Sistema de gestió del color, CMS (de l'anglès, Color Management System). Aquest és un programari que, generalment, utilitza un espai cromàtic independent de qualsevol dispositiu. A més, actua com a convertidor entre les diferents plataformes en les quals podem tractar una imatge.

Per exemple, el CMS converteix els colors RGB del monitor a la gamma de colors CYMK de la impressora (inferiors); passant-los per un espai de color intermedi anomenat LAB. (Per entendre-ho millor: RGB → LAB → CYMK). miniatura|Imatge en mapa de bits

Profunditat de bits Correspon a la quantitat de nivells cromàtics que una imatge és capaç de registrar i emmagatzemar. D'aquest factor depèn el control del color, doncs suposa el conjunt de tons dels quals disposem.

La profunditat convencional és de 8 bits per canal, encara que a mesura que evoluciona la tecnologia de la fotografia, la quantitat de bits va en augment (també augmenta, per punt, la quantitat de memòria necessària per emmagatzemar una imatge).

La profunditat de bits no és un aspecte apreciable a primera vista; així i tot, suposa la possibilitat d'obrir l'espectre de colors a la nostra disposició fins a arribar a trilions de tons utilitzables.

Espai de color