El picot negre de cresta escarlata o picot negre de Gmelin (Campephilus melanoleucos) és una espècie d'ocell de la família dels pícids pròpia de la selva humida, clars, vegetació secundària, bosc obert i pantans de les terres baixes i muntanyes fins als 3100 m, a Panamà i des de Colòmbia, Veneçuela, illa Trinidad i Guaiana, cap al sud, per l'est dels Andes, a través de l'est de l'Equador, est del Perú, Bolívia i Brasil fins al centre del Paraguai i nord de l'Argentina.

Descripció

El picot garser de cresta escarlata fa de 33 a 36 cm de llarg i pesa de 225 a 281 g. És un dels picots garsers més grossos de la seva àrea de distribució, tot i que el potent picot negre emplomallat (C. pollens) té aproximadament la mateixa mida. Ambdós sexes de la subespècie nominal C. m. melanoleucos tenen les parts superiors negres des del clatell fins a la gropa; la gropa, les ales i la cua són de color negre marró. Tenen franges blanques verticals als costats del coll que continuen a l'esquena i formen una "V". Les plomes de vol tenen vores de color blanc pàl·lid o groguenc o blanc groguenc. La gola, la part frontal i els costats del coll i la part superior del pit són negres. La part inferior del pit i el ventre són de color beix canyella pàl·lid a marró clar amb amples barres negres. Les cobertores subcaudals són de color groc pàl·lid a blanc groguenc. El bec és un llarg cisell d'ivori, l'iris de blanc a groc i les potes amb tons variables de gris. Presenta dimorfisme sexual. Els mascles adults tenen el cap majoritàriament vermell amb una taca blanca a groga pàl·lida a la base del bec i una petita taca blanca i negra a les cobertores auriculars. Les femelles adultes tenen negre al voltant de l'ull i a la part frontal de la cresta. Tenen una franja blanca ampla amb vores negres que s'estén des del bec fins a les cobertores auriculars i continua més estreta pel costat del coll. Els joves s'assemblen a les femelles adultes, però els mascles tenen vermell al costat del cap i en ambdós sexes tot el vermell del cap és més pàl·lid.

La subespècie C. m. malherbii té el bec gris en lloc d'ivori i més vermell al voltant dels ulls que la nominal. Les parts inferiors són de color canyella més extens i més profund. La subespècie C. m. cearae és gairebé idèntica a la nominal, però és més petita i té la cua desproporcionadament més curta.

Distribució i hàbitat La subespècie nominal del picot garser de cresta escarlata és, amb diferència, la més estesa. Es troba a Trinidad; des de l'est de Colòmbia fins a l'est a través de Veneçuela i les Guaianes; al costat est dels Andes a l'est de l'Equador, l'est del Perú, el nord de Bolívia i el nord de Paraguai; a la major part del Brasil amazònic; i lleugerament a la província de Misiones, al nord-est de l'Argentina. La subespècie C. m. malherbii es troba a la major part de Panamà i al nord i centre de Colòmbia. C. m. cearae es troba al nord-est del Brasil des de Maranhão cap a l'est fins a Ceará i cap al sud fins a Bahia.

El picot garser de cresta escarlata habita una àmplia varietat de paisatges, la majoria forestals. Prefereix grans extensions de bosc humit de terres baixes com ara terra ferma, boscos al llarg dels rius i boscos secundaris madurs. També es troba en zones una mica més obertes, incloses plantacions, sempre que hi hagi arbres alts.

Comportament Alimentació El picot garser de cresta escarlata s'alimenta a qualsevol nivell del bosc, tot i que sembla preferir el nivell mitjà. Picoteja, sondeja, excava i escama l'escorça per arribar a les preses, que són principalment insectes com escarabats, papallones i arnes, i formigues, tant adultes com larvals. S'ha observat alguns individus alimentant-se de tèrmits, i petites baies i llavors també formen part de la dieta. Sovint s'alimenta des de branques més petites que altres picots de mida similar. Les parelles solen alimentar-se juntes, tot i que poden estar separades per diversos metres.

Reproducció El picot garser de cresta escarlata es reprodueix de novembre a gener a Panamà i de febrer a abril a Surinam; la temporada a Trinidad inclou l'abril i la de Colòmbia inclou el febrer. La temporada de nidificació a altres llocs no s'ha definit. Ambdós sexes excaven la cavitat del niu, generalment en un arbre de gran diàmetre, i tamborinegen i es criden durant el període d'excavació. Una posta coneguda va ser de dos ous. Tots dos pares incuben els ous i tenen cura dels pollets. No es coneix el període d'incubació ni el temps fins que els pollets abandonen el niu.

Sons vocals i no vocals El picot garser de cresta escarlata no és molt vocal, però té una varietat de crits. El crit més freqüent durant la temporada de cria és "una sèrie de notes buides i esclatants, de vegades emeses en un xafardeig ràpid: tkep-tkep-tkep". Altres crits entre parelles són "kwirr kwirr-al", "wuk wuk, wrr wrr" i "uh uh". Els crits d'alarma són "un ca-wa-rr-r repetit" i "un put put puttas agut". El repic de l'espècie és "un cop inicialment fort, seguit d'un tremolor vibrant de notes més febles que es descriu com a DA-drrr". L'excavació del niu també produeix un repic constant. En vol, les ales fan "un so pesat".

Estat de conservació La UICN ha avaluat el picot garser de cresta escarlata com a espècie en risc mínim. Té una àrea de distribució extremadament àmplia i una població estimada de més de cinc milions d'individus madurs, tot i que es creu que aquesta última està disminuint. No s'han identificat amenaces immediates. "La desforestació ha estat l'efecte més gros que els humans han tingut sobre aquest ocell, ja que aquesta espècie perd regularment entre el 16,7 i el 19,3% de l'hàbitat adequat aproximadament cada quinze anys. La desforestació humana ha talat molts dels boscos oberts i continus que aquesta espècie requereix."

Taxonomia i sistemàtica El picot garser de cresta escarlata va ser descrit formalment el 1788 pel naturalista alemany Johann Friedrich Gmelin en la seva edició revisada i ampliada de Systema Naturae de Carl Linnaeus. El va classificar amb els altres picot garsers del gènere Picus i va encunyar el nom binomial Picus melanoleucos. L'epítet específic melanoleucos combina el grec antic «melas» que significa “negre” amb «leukos» que significa “blanc”. Gmelin va basar la descripció en el "picot garser de cresta beix" del Surinam que havia estat descrit i il·lustrat el 1782 per l'ornitòleg anglès John Latham a partir d'un exemplar del Museu Leverian de Londres.

El picot garser de cresta escarlata va ser classificat durant un temps al gènere Scapaneus, però aquest va ser fusionat amb el gènere Phloeoceastes per James Peters el 1948. El gènere Phloeoceastes va ser fusionat amb el gènere actual Campephilus per Lester Short el 1982.

Es reconeixen tres subespècies:

C. m. malherbii (Gray, 1845) ─ des de l'oest de Panamà fins al nord i centre de Colòmbia. C. m. melanoleucos (Gmelin, 1788) ─ Sud-amèrica a l'est dels Andes, incloent-hi Trinidad, fins al nord-est de l'Argentina i el Brasil. C. m. cearae (Cory, 1915) ─ nord-est del Brasil (Maranhão a Ceará i Bahia).

La subespècie C. m. malherbii va ser tractada durant un temps a principis del segle XX com una espècie separada.

Referències

Categoria:Campephilus Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud