Montgat és un municipi de la comarca del Maresme, de la qual és la localitat més meridional; està situat a la costa, al límit amb la comarca del Barcelonès, entre Badalona i el Masnou.
El primer esment escrit monte Chato es troba en un pergamí del 991 del Monestir de Sant Pere de les Puelles.
Geografia Llista de topònims de Montgat (Muntanyes, serres, collades, indrets, rius, fonts, edificis: cases, masies, esglésies, etc).
El nucli antic és al voltant del turó de Montgat, un petit penya-segat davant del mar, creuat per la carretera i un túnel per on passa la via del tren de la costa. El terme municipal es troba accidentat pels contraforts de la serralada litoral amb altres turons com Les Guixeres (112 metres) o La Marquesa (64 metres). A la sortida de la localitat cap al nord en direcció al Masnou es troba el petit nucli de Montsolís. La part més antiga del poble, vora la platja, encara conserva construccions arcaiques, si bé als darrers anys hi proliferen noves construccions, sobretot de gent que s'hi ha mudat donades les bones connexions amb Barcelona.
Dues platges configuren el litoral de Montgat: la dels antics Banys Montgat i la platja de Monsolís, separades per l'esmentat turó.
Etimologia El primer element del nom és clar, sobre el segon, les teories divergeixen: Mons Hècate, d'un sanctuari dedicat a la deessa de la Lluna, el color rogenc de la roca, una propietat d'un ciutadà romà Cató, o d'un ciutada d'origen germànic *Cata. Paul Aebischer connecta l'arrel *gat, *cat, que es troba també en Montcada, seria, via l'adjectiu *catanus i el nom *Catalania, l'origen de la paraula Catalunya. L'explicació «mont dels gats» prové molt probablement de l'etimolgia popular.
Finalment, la més popular diu que Montgat deu el seu nom al fet que, des de mar endins, el turó semblava un gat.
Les diferents formes utilitzades per anomenar Montgat en el decurs dels anys han estat les següents: any 985 - En un pergamí del monestir de Sant Pere de les Puel·les apareix: monte Chato any 1006 - En el cartulari de Sant Cugat: monte Katum; també en el mateix cartulari l'any 1007 monte Gatum, l'any 1025 montis Gato,, el 1050 montis Chati, el 1084 monte Gato i finalment el 1234 Montecatho al als Usatges de Barcelona esmenten: Muntgat a partir del 1357 ja apareix tal com el coneixem actualment
Pel que fa a la cartografia, el primer a citar Montgat va ser Claudi Ptolemeu (), si bé amb el nom de Promontorium Lunarium. L'any 1565, el dibuixant neerlandès Jooris Hoefnagel dibuixa una vista de Barcelona, en què inclou la silueta del turó amb el seu castell. L'any 1578, el cartògraf Gerardus Mercator, en el seu mapa de la península Ibèrica inclou Montgat, amb el nom de Lunarium Promontorium. L'any 1603 és el cartògraf flamenc Johannes Babtista Vrins el que inclou M. Gat al seu mapa de Catalunya. A partir d'aquí són nombrosos els cartògrafs, pràcticament tots estrangers, que en els seus mapes marquen el turó de Montgat: Gerardus Mercator (1619), Willen Janszoon Blaeu (1635), Christophe Tassin (1645), i Pèire de Marca (1644). Sovint, hi dibuixen el castell i gairebé tots ho indiquen com M. Cat, si bé el comte de Darnius, en el seu mapa del 1705, ja ho fa amb el nom de Mongat.
"Monte Chato" L'any 985, el califa de Còrdova, Al-Mansur, posà setge a Barcelona, que va caure sota les armes sarraïnes el 6 de juliol. Prèviament a la caiguda de Barcelona, les tropes d'Al-Mansur s'apoderaren dels monestirs que hi havia extramurs de la ciutat: Sant Cugat, Sant Pau del Camp i Sant Pere de les Puel·les. Aquests fets portaren com a conseqüència la destrucció de l'important arxiu d'aquest darrer monestir i la mort o el segrest de les monges, entre elles l'abadessa Matruy, que fou portada presonera a Mallorca.
Recuperada la ciutat de Barcelona l'any següent, 986, pel comte de Barcelona Borrell II, es reprengué la vida monàstica, dirigida per la seva germana Adelaida, coneguda per Bonafilla, fins aleshores superiora del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, tot i que el que no es va poder recuperar va ser la riquesa documental de l'arxiu. Amb la pèrdua de l'arxiu, van desaparèixer tots els documents de propietat dels béns del monestir. Això va fer que, amb el consentiment del comte Borrell i del bisbe Vivas, es designés un jurat que prengué declaració a l'abadessa Bonafilla i a altres testimonis, davant l'altar de Sant Pere, de totes les possessions del monestir de les quals s'havien perdut els títols de propietat.
El primer cop en què trobem escrit el nom de Montgat (monte Chato) és de 991, però va desaparèixer en les nombroses espoliacions sofertes pel monestir, si bé ens resta una còpia del que es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Història
En els seus orígens, Montgat fou un petit poblat ibèric. Les excavacions que s'hi han fet demostren l'existència d'assentaments neolítics al terme aproximadament uns 3.500 anys abans de Crist. A l'època romana, trobem documentat el turó de Montgat amb el nom de Lunarium Promontorium. El terme era aleshores travessat per la via Augusta. Posteriorment, va esdevenir una zona de vinyes, de les quals encara es conserva una certa extensió a la perifèria del municipi.
A l'edat mitjana hi havia un castell que vigilava tot el nord de la costa.
La flota de l'arxiduc Carles, composta per 180 vaixells amb 9.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs i 800 cavalls sota el comandament de Lord Peterborough, l'holandès Shrattenbach i Jordi de Darmstadt, arribà a Barcelona el 22 d'agost, i desembarcà a les platges de Montgat, procedint al setge de Barcelona que la va posar en mans aliades. En acabar la Guerra de Successió espanyola, Felip V va fer enderrocar el castell.
El 16 de juny del 1808, festivitat del Corpus, tingué lloc la Batalla de Montgat, quan el general Giuseppe Lechi amb 5.000 soldats i 8 peces d'artilleria sortí de Barcelona en direcció a Montgat, amb l'ordre d'atacar el castell. En previsió d'aquest atac, la Junta de Mataró envià dos canons que col·locaren a la pujada del camí ral; ordenà fortificar el turó i el castell i envià tres falues amb un canó en cadascuna, tripulades amb gent armada amb mosquets i trabucs. També repicaren a sometent per tal de prevenir les poblacions al llarg del camí de Barcelona a Mataró. Tot i l'aferrissada lluita dels defensors del castell, no pogueren aturar la tropa francesa, molt superior en quantitat de soldats i més ben armada, que hi va fer una veritable carnisseria. Es van poder salvar solament els que fugiren, per mar amb les embarcacions o per terra internant-se al bosc, tot i ser perseguits per la cavalleria.
Montgat tingué el primer túnel ferroviari de Catalunya i l'estat espanyol quan el 1848 es posà en funcionament la línia del tren Barcelona-Mataró. L'any 1867 s'hi va establir una parròquia.
El 6 de juliol de 1933, la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya dictà el decret de segregació del districte II i la constitució d'un municipi independent. Uns dies després, el 17 de juliol, es reuniren a l'Ajuntament de Montgat Carmel Casanovas Riera, Salvador Argemí Pera, Josep Pedrissa Tolrà, Jaume Estadella Urgell, Francesc Villà Mas i Jaume Mir Castellà, regidors de l'Ajuntament de Tiana pel districte II, i Pere Rodés i Raymond, Joan Batlle Font, Josep Colldeforns Marigot i Francesc Casadesús Teixidor, designats per la Generalitat per constituir el nou municipi. En fou elegit alcalde Carmel Casanovas Riera, que fins aleshores ho era de l'Ajuntament de Tiana, el qual refusà el càrrec. En una segona votació, fou elegit Pere Rodés i Raymond, que seria l'alcalde del nou municipi de Montgat, i Carmel Casanovas el primer tinent d'alcalde.
A partir de la dècada del 1960, la població va créixer considerablement per l'expansionisme econòmic estatal i els moviments migratoris associats, cosa que va comportar les urbanitzacions de blocs de pisos, alguns de prou alts (Turó del Mar), així com la proliferació de barris amb un urbanisme desordenat (les Costes).
Avui dia l'agricultura i la pesca, que durant el passat van ser activitats principals, han desaparegut quasi per complet. Hi ha algunes indústries de materials de construcció (ciment), de porcellana, de productes químics i farmacèutics (Alcon Cusí), i metal·lúrgia. El seu barri Les Mallorquines, antigament industrial i avui dia majoritàriament residencial, forma un continu urbà amb Badalona.
Topografia Abans que en el transcurs del temps, i principalment en el , fos modificada la topografia per la mà humana, Montgat era una barrera natural que separava físicament les actuals comarques del Barcelonès i el Maresme. A diferència de la plana de Badalona, que era un extens sorral, i del litoral del Masnou fins a Mataró, que forma un llarg llenç de platges i maresmes, i que per aquestes característiques donà nom a la comarca, Montgat està format per un conjunt de turons que arribaven pràcticament fins a la línia de la platja, tret del que dona nom al poble i que s'endinsava dins el mar de manera semblant a la muntanya de Montjuïc, i que ha sigut pràcticament escapçat per l'extracció de la pedra emprada en la construcció de la línia del ferrocarril. Aquests turons estaven separats per diverses rieres: La riera de Tiana (Sant Jordi), entre el turó d'en Seriol i el de les Bateries; la riera de Montgat, entre el turó del mateix nom i el de Can Ribas, actualment desapareguda per la urbanització dels barris de la Colònia Argentina i del Turó del Mar; la riera d'en Font, entre Can Ribas i Cal Pallejà i, finalment, la riera d'en Miquel Matas i la de l'Huguera, al límit amb el terme del Masnou.
Si la superfície de Montgat ha estat modificada amb el decurs dels temps, també podríem dir una cosa semblant del seu interior, perquè durant segles hi fou explotada la calç, i s'hi van excavar galeries que s'afegien a les que previsiblement ja s'haurien format de manera natural a causa de la mena de mineral calcari de què estava composta.
Principalment a càrrec del Centre Excursionista de Badalona, s'hi han fet diverses campanyes espeleològiques, amb troballes de més o menys importància.
Turó de Montgat
El turó de Montgat és el punt geogràfic més emblemàtic del municipi, fins a l'extrem que és l'origen del nom i del nucli de població estable més antic que es coneix, tant si ens referim al Montgat estricte com a l'antiga parròquia de Tiana.
Pel valor estratègic, ha sigut cobejat a través dels temps per tots els pobles que han dominat la nostra terra: ibers, romans, francs, sarraïns i, més modernament, per les tropes que hi volien controlar l'entrada de Barcelona pel costat oriental.
És així que, ja cap al , hi trobem un assentament estable, possiblement dependent del que hi havia al mas Boscà a Badalona. Uns segles més tard, foren els romans qui s'hi establiren i que hi van construir amb tota probabilitat un port als seus peus. El cartulari de Sant Cugat ens dona fe que, l'any 1006, ja hi havia un edifici al cim, encara que no fos el que, en el seu sentit estricte, considerem actualment com un castell. Si més no, hi havia una edificació fortificada.
En el decurs dels segles, veiem que el turó, amb el castell i les terres, pertanyia al monestir de Sant Cugat, tot i que sota la jurisdicció directa dels comtes de Barcelona (1234), al mateix temps que es considerava el límit oriental dels territoris de Barcelona. És per això que sovint la guàrdia del castell anava a càrrec del Consell de Cent.
Aquesta situació feu que Montgat fos víctima de totes les guerres, tant internes com amb altres territoris, en què el casal de Barcelona i la corona es veieren implicats.
L'any 1400, s'hi construí una capella dedicada a Sant Joan, Sant Sebastià i Sant Roc, que va subsistir amb l'advocació a sant Joan fins a mitjan . Cap al 1521, fou construïda una torre de guaita, refeta el 1642, després de ser malmesa per un llamp.