Lornitologia (del grec "ὄρνις - ὄρνιθος", "ornis - ornithos", 'ocell' i λόγος "logos", 'estudi o ciència') és la branca de la zoologia dedicada a l'estudi científic dels ocells. Nombrosos aspectes de l'ornitologia difereixen d'altres disciplines semblants, a causa en part de l'alta visibilitat i l'atractiu estètic dels ocells. Una de les diferències més notables és la importància i quantitat d'estudis duts a terme per aficionats que treballen dins dels paràmetres de la metodologia científica.
La ciència de l'ornitologia té una llarga història, i l'estudi dels ocells ha ajudat a desenvolupar molts conceptes clau en evolució, comportament i ecologia, com els d'espècie, processos d'especiació, instint, aprenentatge, nínxol ecològic, biogeografia insular, filogeografia i conservació. Mentre que en els seus inicis l'ornitologia s'ocupava principalment de la descripció i distribució de les espècies, els ornitòlegs d'avui dia cerquen respostes a qüestions molt específiques, sovint utilitzant els ocells com a models per provar hipòtesis o prediccions basades en les seves teories. La major part de les teories biològiques modernes s'apliquen indiferentment entre els diversos grups taxonòmics i, per tant, el nombre de científics professionals que s'identifiquen a si mateixos com a ornitòlegs s'ha reduït. El ventall d'eines i tècniques que s'usen en ornitologia és molt ampli, i constantment se'n realitzen innovacions.
Història La història de l'ornitologia reflecteix, en bona part, les tendències ocorregudes en la història de la biologia. Aquestes tendències inclouen el pas de les meres descripcions a la identificació de models, i posteriorment, l'estudi dels processos que produeixen aquests models.
Primers estudis miniatura|321px|Comparació entre els esquelets de l'ésser humà i l'ocell per Pierre Belon en L'Histoire de la nature des oyseaux, un dels primers exemples d'anatomia comparada Els humans han observat els ocells des de l'inici dels temps; alguns dibuixos de l'Edat de Pedra estan entre les mostres més antigues de l'interès humà pels ocells. En aquella època, els ocells potser eren una important font d'alimentació, ja que els ossos de fins a vuitanta espècies s'han trobat en excavacions d'assentaments de l'edat de pedra.
Les cultures de tot el món tenen un ric vocabulari referit als ocells. Els noms tradicionals dels ocells sovint es basen en un coneixement detallat del seu comportament, i molts en són noms onomatopeics, amb molts encara en ús. El saber popular pot també involucrar l'ús dels ocells en la medicina tradicional, i el coneixement d'aquestes pràctiques són transmeses per tradició oral. La caça d'ocells silvestres, així com la seva domesticació, també deu haver-ne requerit un considerable coneixement dels hàbits. La cria d'aviram i la falconeria s'han practicat des de temps pretèrits en moltes parts del món. La incubació artificial d'aviram es practicava a la Xina cap al 246 aC i a Egipte al voltant del 400 aC. Els egipcis també van representar ocells en els seus jeroglífics, molts dels quals, tot i que simplificats, permetien la identificació de l'espècie. miniatura|esquerra|Coberta dOrnithologiae, d'Ulisse Aldrovandi (1599) Els primers registres escrits en proveeixen una valuosa informació sobre les antigues distribucions de les espècies. Per exemple, els escrits de Xenofont esmenten l'abundància d'estruços a Assíria;Anàbasi, i. 5. aquesta subespècie de l'Àsia Menor està extinta, i la distribució de l'estruç restringida a Àfrica. Altres antics escrits contenen acurades i detallades descripcions de la vida dels ocells, com als Vedas (1500-800 aC), en què s'inclou la primera referència al parasitisme de posta, per part del koel (Eudynamys scolopaceus). De la mateixa manera que en la literatura, en les pintures de les antigues civilitzacions de la Xina, Japó, Pèrsia i Índia, també es demostra un gran coneixement dels ocells, amb detallades i molt precises il·lustracions de diferents espècies.Lack, David (1965) Enjoying Ornithology. Taylor & Francis. pàg. 175-176.
Aristòtil al 350 aC en la seva obra Historia Animalium va escriure sobre els hàbits de la migració dels ocells, la muda, incubació i duració de la seva vida. Ell, en canvi, introduí i propagà nombrosos mites, com la idea que les orenetes hibernaven, encara que havia notat que les grues migraven des de les estepes d'Escítia cap a la desembocadura del Nil. La idea de la hibernació de les orenetes arribà a estar tan establerta, que el 1878 Elliott Coues pogué llistar fins a 182 publicacions d'aquell moment que donaven per fet la seva hibernació, mentre que molt poques publicaven evidències que en contradiguessin la teoria. Alguns errors semblants hi hagué sobre la cria de l'oca de galta blanca. Els seus nius no havien estat mai vistos i es creia que creixien per transformació dels crustacis de l'ordre Pedunculata, una idea freqüent al voltant del , i esmentada pel bisbe Giraldus Cambrensis en la seva obra Topographia Hiberniae (1187).
L'origen de la falconeria se situa a Mesopotàmia, amb els primers registres datats en el Regne de Sargon II (722–705 aC). La falconeria entrà a Europa després del 400 aC arran de les invasions d'huns i alans provinents de l'est. Frederic II d'Alemanya (1194 – 1250) va aprendre sobre falconeria àrab durant les guerres de la zona, i va aconseguir un tractat àrab de falconeria de Moamin. Va aconseguir que aquesta obra es traduís al llatí i també dugué a terme experiments amb els ocells de la seva col·lecció privada d'animals. Cegant uns voltors i posant-hi menjar a prop, deduí que trobaven menjar gràcies a la vista i no per l'olfacte. També va desenvolupar mètodes per mantenir i entrenar falcons. Els estudis que feu durant prop de 30 anys es publicaren el 1240 amb el nom de De arte venandi cum avibus ('L'art de caçar amb ocells'), obra considerada un dels primers estudis sobre el comportament dels ocells.
Nombrosos erudits alemanys i francesos van compilar els vells treballs i van realitzar nous descobriments sobre els ocells. Entre aquests s'inclou Guillaume Rondelet, que escrigué sobre les seves observacions al Mediterrani; i Pierre Belon, que va descriure els peixos i ocells que havia vist a França i al Llevant mediterrani. La seva obra obra L'Histoire de la nature des oyseaux conté descripcions de gairebé dues-centes espècies. La seva comparació entre l'esquelet dels humans i dels ocells és considerada una fita en l'evolució de l'anatomia comparada. Volcher Coiter (1534-1576), un anatomista holandès, feu estudis detallats de l'estructura interna dels ocells i una classificació dels ocells, De Diferentiis Avium (al voltant del 1572), basada en criteris d'estructura i hàbits. Conrad Gessner va escriure les obres Vogelbuch i Icones avium omnium al voltant del 1557. De la mateixa manera que Gesner, Ulisse Aldrovandi, un naturalista, publica entre 1599 i 1603 una obra de 14 volums sobre història natural, tres dels quals eren sobre ocells. El seu Ornithologiae té més de 2.000 pàgines i inclou aspectes com la cria de gallines i altres ocells de corral. L'obra de William Turner Historia Avium ('Història dels ocells'), publicada a Colònia el 1544 fou un dels primers treballs ornitològics anglesos. Va advertir la freqüència dels milans reials a les ciutats angleses, on prenien el menjar de mans dels nens. Va tractar creences populars com la dels pescadors que creien que les àguiles pescadores eliminaven els seus bancs de peixos, i per això intentaven matar-les barrejant en els esquers carn d'àguiles.
Al Francis Willughby (1635-1672) i John Ray (1627-1705) van realitzar els primers grans sistemes de classificació d'ocells basats en les seves funcions i morfologia en comptes de la seva forma o comportament. Ornithologiae libri tres (1676) de Willughby, completat per Ray, es considera, a vegades, l'inici de l'ornitologia científica. Ray també publicà una altra obra, Ornithologia, editada pòstumament el 1713 amb el nom de Synopsis methodica avium et piscium. La primera llista d'ocells anglesos, Pinax Rerum Naturalium Britannicarum, l'escrigué Christopher Merrett el 1667; però, per a molts (inclòs Ray), no tenia gaire valor.
miniatura|Experiment amb un ocell en una bomba d'aire, de Joseph Wright (1768) Cap a finals del , Mathurin Jacques Brisson (1723-1806) i Georges Louis Leclerc (1707-1788) realitzaren nous treballs sobre ocells. Brssion publicà una obra, Ornithologie, de sis volums el 1760 i Leclerc va incloure nou volums sobre ocells (Histoire naturelle des oiseaux (1770-1785)) en el seu treball Histoire naturelle générale et particulière (1749-1804). Coenraad Jacob Temminck (1778 - 1858) patrocinà François Le Vaillant (1753-1824) perquè recol·lectés espècimens d'ocells a Àfrica, i el resultat en fou Histoire naturelle des oiseaux d'Afrique (1796-1808), de sis volums, de Le Vaillant. Louis Jean Pierre Vieillot (1748-1831) passà deu anys estudiant els ocells nord-americans i va escriure Histoire naturelle des oiseaux de l'Amerique septentrionale. Vieillot va ser pioner en l'ús de la història natural i els hàbitats en la classificació.
Estudis científics miniatura|Els estudis inicials d'ocells s'enfocaven en els objectes col·leccionables com ous i nius
L'ornitologia emergeix com una ciència especialitzada en l'era victoriana, amb la proliferació d'armes de foc, del concepte d'història natural, i les col·leccions d'objectes naturals com ous d'ocells i pells.Allen, David E. (1994). The naturalist in Britain: a social history. Princeton University Press. Farber, Paul L. (1982). The Emergence of Ornithology as a Scientzfic Discipline, 1760-1850. D. Reidel Publishing Company, Boston. Aquesta especialització donà lloc a la formació, a Gran Bretanya, de la British Ornithologists Union el 1858. El 1859 els membres formen la revista The Ibis. La surgència sobtada en l'interès per l'ornitologia fou a causa també de la colonització. Cent anys després, el 1959, R. E. Moreau observa que l'ornitologia en aquest període es preocupava de les distribucions geogràfiques de diverses espècies d'ocells. Johnson, Kristin (2004). "The Ibis: Transformations in a Twentieth Century British Natural History Journal". Journal of the History of Biology 37: 515–555. doi:10.1007/s10739-004-1499-3. "Sens dubte la preocupació per l'ornitologia geogràfica àmpliament estesa fou encoratjada per la immensitat d'àrees sobre les quals el domini britànic o la seva influència s'estenia durant el i per algun temps després."—Moreau Els col·leccionistes d'ocells de l'era victoriana van observar les variacions en les formes dels ocells i els seus hàbits al llarg de les regions, van notar l'especialització local i la variació en espècies d'àmplia distribució. Les col·leccions de museus i els col·leccionistes privats van créixer amb contribucions de diverses parts del món. La denominació d'espècies amb el sistema binomial i l'organització d'ocells en grups basats en les seves semblances esdevingué el treball principal dels especialistes dels museus. Les variacions en els ocells d'àmplia distribució al llarg de zones geogràfiques causà la introducció de denominacions trinominals. La cerca de patrons en les variacions dels ocells va ser intentada per molts. Els primers ornitòlegs com William Swainson van seguir el sistema quinari i aquest es reemplaçà per "mapes" més complexos d'afinitats en treballs d'Hugh Edwin Strickland i Alfred Russel WallaceO'Hara, Robert J. (1988). "Diagrammatic classifications of birds, 1819–1901: views of the natural system in 19th-century British ornithology". Acta XIX Congressus Internationalis Ornithologici: 2746–2759. http://rjohara.net/cv/1988-ioc.