Radiohead és un grup anglès de rock alternatiu, format per un grup d'amics de col·legi a Abingdon, Oxfordshire, el 1985. Els membres del grup són Thom Yorke (cantant, guitarra rítmica, piano), Jonny Greenwood (guitarra principal, teclats), Ed O'Brien (guitarra, veus addicionals), Colin Greenwood (baix, sintetitzadors) i Phil Selway (bateria, percussió). Són considerats com un dels grups més avantguardistes i prestigiosos dels darrers temps.
Llançaren el seu primer senzill l'any 1992, «Creep», però va passar molt desapercebut a l'inici. Amb el llançament de l'àlbum de debut, Pablo Honey, la cançó esdevingué un èxit mundial durant molts mesos i aconseguiren força popularitat al Regne Unit. El seu tercer àlbum d'estudi, OK Computer (1997), els proporcionà gran fama mundial i és considerat com un dels millors àlbums dels anys 90. Posteriorment evolucionaren el seu estil musical cap a la música electrònica experimental amb una consegüent disminució de vendes. Els primers sis àlbums del grup es llançaren sota discogràfiques subsidiàries d'EMI, amb més de 25 milions de còpies venudes fins al 2007. El setè disc fou originalment llançat digitalment de franc i els clients podien escollir el preu a pagar.
Els treballs de Radiohead apareixen en nombroses llistes de la crítica formant part dels millors grups musicals de la història. Els primers àlbums foren de gran influència en la música rock i pop del Regne Unit.
Història Inicis Els membres del grup es van conèixer mentre assistien a l'escola masculina d'Abingdon School, Oxfordshire. Thom Yorke i Colin Greenwood estudiaven junts, Jonny Greenwood era dos anys més petit i Ed O'Brien i Phil Selway un any més gran. L'any 1985 van formar la banda "On a Friday", en referència a la sala de l'escola on solien assajar. L'any 1987, els grans van acabar els estudis escolars per accedir a la universitat, però la banda no es va separar i continuaven assajant durant els caps de setmana i les vacances. El 1991, quan ja només estudiava en Jonny a la universitat, el grup va començar a gravar demos i realitzar petites actuacions en directe.
El nombre de concerts es va incrementar i diversos segells discogràfics es van interessar en el grup. El productor Chris Hufford va quedar impressionat pel grup durant un concert i es va oferir a co-produir una demo amb Bryce Edge. Des de llavors, ambdós continuen sent els mànagers de la banda. A les darreres setmanes de 1991, Colin Greenwood va coincidir amb Keith Wozencroft, representant d'EMI, en la botiga de música on treballava, i el va convèncer per signar un contracte de sis àlbums amb la discogràfica. Abans de signar, la companyia els va suggerir canviar el nom del grup i ells van accedir a canviar-lo per Radiohead, inspirats en una cançó de Talking Heads.
Primers èxits: Pablo Honey i The Bends (1992−1995) Radiohead va enregistrar el seu primer Extended Play, Drill, que publicaren el març de 1992. La seva repercussió va ser molt pobre i van començar a treballar amb Paul Kolderie i Sean Slade, que havien treballat amb importants bandes indies estatunidenques com Pixies i Dinousaur Jr. per preparat el seu àlbum de debut. Amb el llançament del seu primer senzill, "Creep" a final d'any, la banda va començar a atraure l'atenció dels mitjans britànics, encara que no sempre de forma positiva. Per exemple, l'emissora britànica BBC Radio 1 va censurar la cançó perquè consideraven que era massa depressiva. Finalment van publicar Pablo Honey el febrer de 1993 i va arribar a la posició 22 de la UK Albums Chart malgrat els seus senzills no es van convertir en hits musicals en les llistes. Dins l'època que el grunge (amb bandes com Nirvana i Pearl Jam) i el rock alternatiu dominaven les ràdios i els principals llistats de música, la majoria de crítics els van considerar com una banda "one-hit wonders" que aprofitava el camí obert per aquests grups. A poc a poc, Radiohead va anar atraient a més públic mentre "Creep" s'anava fent popular en el circuit independent. Poc després van sortir del país per primera vegada per tocar en un concert a Israel i a l'estiu van començar la seva primera gira nord-americana. El videoclip de "Creep" fou emès en nombroses ocasions per la MTV. Als Estats Units va arribar a la segona posició de la llista de rock alternatiu i paral·lelament fou rellançat al Regne Unit a final d'any arribant a la setena posició. L'èxit inesperat als Estats Units va provocar que el segell improvisés nous plans promocionals i realitzar una llarga gira durant tot el 1993. Els membres del grup van descriure la gira com molt difícil, ja que estaven tocant les mateixes cançons que havien gravat ja feia dos anys, quan ells estaven ansiosos per començar a treballar en les noves cançons.
La banda va començar a treballar en el nou àlbum el 1994 amb el productor John Leckie i en els mítics estudis Abbey Road. La pressió i les tensions sobre el grup eren evidents per superar l'èxit anterior i els membres no es trobaven còmodes dins l'estudi. Finalment van decidir canviar de localització per fer concerts amb les noves cançons i gravar en diferents llocs de tot el món com l'Extrem Orient, Australàsia o Mèxic. El resultat final fou la publicació de l'EP My Iron Lung a la fi de 1994. Aquest treball marcà una transició cap a un so més profund que apuntava el seu segon àlbum d'estudi. La promoció en emissores de ràdio alternatives provocà unes vendes superiors a les esperades suggerint la idea que el grup ja disposava d'una base de seguidors fidel al grup. Poc després van acabar l'enregistrament del segon àlbum, The Bends, i el publicaren al març de 1995. Gràcies a les denses atmosferes assolides amb tres guitarres, a l'ús de més teclats i a l'expressiu estil de cantar (generalment en falset) del seu líder, Thom Yorke, el nou treball va atraure l'atenció de nous seguidors britànics. Tot i que el grup no entrava dins l'escena Britpop que dominava els mitjans de comunicació en aquella època, la composició i les actuacions en directe van rebre crítiques molt positives per part de la premsa del seu país. Havent aconseguit per fi el reconeixement dels mitjans de comunicació, la banda va llançar-se durant el 1995 a una nova gira per Europa i els Estats Units, acompanyant en moltes ocasions a R.E.M., del qual havien rebut moltes influències. Malgrat que cap senzill va superar l'èxit puntual de "Creep" a tot el món, el grup va quedar satisfet amb la recepció de l'àlbum.
OK Computer, fama mundial (1996–1998) A les acaballes de 1995, Radiohead va gravar i llançar la cançó "Lucky" per promocionar el disc solidari The Help Album de War Child. A principis del 1996 va començar a enregistrar les primeres cançons del següent treball sota la producció de Nigel Godrich. Abans de completar el nou treball, el grup va tornar a anar de gira fent de taloners d'Alanis Morissette amb la intenció de perfeccionar el directe de les noves cançons. Ja amb més tranquil·litat, es van tornar a reunir per escriure i gravar la resta de cançons fins que es va fer la producció a principis de 1997.
Ok Computer fou publicat el juny de 1997 amb cançons molt treballades de rock melòdic, sons experimentals de música ambient amb influències electròniques i lletres menys personals. L'aclamació de la crítica fou extraordinària i els membres del grup quedaren molt sorpresos d'aquesta rebuda després dels problemes que havien tingut en els anteriors treballs. Posteriorment fou declarat com un dels millors i més influents treballs dels anys 90. El disc es col·locà directament en el lloc més alt de la llista britànica catapultant el grup a l'èxit comercial arreu del món. Tot i no arribar molt amunt en la llista estatunidenca, el grup va rebre el seu primer premi Grammy en reconeixement de la seva trajectòria amb el guardó de millor àlbum alternatiu i la nominació a millor àlbum de l'any. Les cançons "Paranoid Android", "Karma Police" i "No Surprises" foren extretes de l'àlbum com a senzills, i de les quals la segona fou la que tingué més èxit internacional. Seguidament, el grup començà la gira mundial "Agains Demons" mentre Grant Gee s'encarregava de filmar els concerts per llançar el material en un documental titulat "Meeting People Is Easy" l'any 1999. En aquesta pel·lícula es podia comprovar la seva desafecció amb la indústria musical i els mitjans de comunicació.
Kid A i Amnesiac, canvi de so (1999–2001) miniatura|Radiohead en concert a Barcelona (2008). Després de l'extensa gira mundial, el grup estigué força temps inactiu perquè Yorke va desenvolupar una forta depressió i els membres van estar prop de separar-se. A principis de 1999, Radiohead va començar a treballar amb el següent treball musical, això no obstant, ràpidament van aparèixer les pressions per part de la discogràfica sobre la data de finalització i també van sorgir les diferents visions musicals dels membres. Sota la producció de Nigel Godrich i aïllats en diferents estudis europeus, tots els integrants van decidir prendre una nova direcció musical redefinint els seus rols instrumentals de la banda. Després de gairebé divuit mesos, les sessions de gravació es van acabar a l'abril de 2000.
A l'octubre de 2000, Radiohead va publicar el seu quart àlbum, Kid A, el primer dels dos àlbums enregistrats en aquestes sessions de gravació. Partint de la base estilística d'OK Computer, aquest nou treball mostrava un estil més minimalista amb menys parts de guitarra i una instrumentació més diversificada com ones Martenot, beats electrònics programats, orquestra de corda i trompa de jazz. El disc va debutar a la primera posició en molts països, a més d'esdevenir un dels pocs grups anglesos que va triomfar als Estats Units. No van llançar cap senzill del disc però sí que van sonar per les emissores de ràdio promos d'"Optimistic" i "Idioteque". El disc fou guardonat el 2001 amb un premi Grammy com a millor àlbum alternatiu i una nominació per millor àlbum de l'any. Motiu de discussions, elogis i crítiques tant en els cercles de música independent, com els mitjans mediàtics o pels seus propis seguidors, a mesura que va anar passant el temps, se'l va considerar el seu millor treball.
Amnesiac fou publicat al juny de 2001 amb les cançons addicionals gravades durant el mateix temps que Kid A. L'estil musical és molt similar en la fusió de la música electrònica i influències de jazz però amb més ús de guitarres. També fou un èxit mundial per la crítica i també comercial, coronant diverses llistes d'àlbums. Als Estats Units arribà a la segona posició i fou nominat als premis Grammy i els Premis Mercury. Després del llançament, el grup es va embarcar en una nova gira mundial que els va portar per Amèrica del Nord, Europa i el Japó.
Hail to the Thief i parèntesis (2002–2004) A l'estiu de 2002, mentre estaven de gira, van tocar diverses cançons noves que van enregistrar poc després a Los Angeles, novament amb Nigel Godrich. Van mantenir aquest procés de gravació més relaxat gravant cançons a poc a poc per evitar les tensions que van tenir en àlbums anteriors. L'àlbum Hail to the Thief, el sisè de la seva trajectòria, fou publicat el juny de 2003. En aquest treball van intentar combinar la seva música electrònica i l'experimentació amb les guitarres dels seus primers treballs. Malgrat que la crítica va elogiar el disc, molts mitjans van indicar que era creativament inconsistent. El seu èxit fou molt positiu, debutant al número u al Regne Unit i al tres als Estats Units. El disc fou nominat a millor àlbum alternatiu als Grammys mentre el productor Godrich i l'enginyer Darrell Thorp foren guardonats amb el premi de Best Engineered Album. Al maig de 2003 van començar una gira mundial que va durar un any. Poc després van començar a compondre les primeres cançons del nou treball però aviat van decidir pendre's tot l'any 2004 per descansar i poder treballar en projectes independents.
In Rainbows i treballs independents (2005–2008) miniatura|upright|Yorke en concert amb Radiohead (2006).