miniatura|Castell de Chenonceau (1515-1522). miniatura|Façana interior del castell de Blois (1514-1527). miniatura|Castell de Chambord (1519-1539). Larquitectura renaixentista francesa és una denominació historiogràfica amb la qual es designa la producció arquitectònica de principis de l'edat moderna en el que avui és França, -aleshores principalment el regne de França, encara que també parts de Flandes, Lorena, Alsàcia, Savoia, Cerdanya, Bretanya i Provença-.
Correspon a l'arquitectura francesa en l'època del Renaixement - que va substituir progressivament l'arquitectura gòtica - que havia nascut en el país en el segle XII- a partir de la importació i adaptació dels models del Renaixement italià. Va aparèixer a començaments del , més de mig segle més tard que a Itàlia,Considerant com acostuma a fer-se, que l'arquitectura renaixentista va començar a Itàlia el 1418 amb la convocatòria a Florència del concurs per a la cúpula de Santa Maria del Fiore. en diferents regions franceses, de forma especial en la vall del Loira i l'Illa de França, i va continuar fins principis del , quan va ser succeïda per l'arquitectura barroca.
Els principals protagonistes van ser els reis Carles VII de França (r. 1422–1461), Lluis XI (r. 1461–1483), Carles VIII (r. 1483-1498), Lluís XII (r. 1498-1515) i especialment Francesc I (r. 1515-1547), que va fer trucar a nombrosos artistes italians i sota el regnat dels quals l'estil renaixentista es va convertir en l'estil dominant en la cort francesa. Van treballar en l'embelliment de les seves pròpies residències reials de camp - Amboise (1495-1498), Blois (1499-1502), Chambord (des de 1519) o Fontainebleau (des de 1532) -, i a la capital en la reforma del Louvre (des de 1527) i en la construcció d'altres nous: el Castell de Madrid (1528-1540) i el Palau de les Teuleries (a partir de 1564). L'arquitectura va continuar prosperant en els regnats d'Enric II (r. 1547-1559) i Enric III (r. 1574-1589).
Durant la Guerra dels Cent Anys, Carles VII va trobar a la vall del Loira un lloc de refugi ideal. Va ser coronat en Reims després de les èpiques batalles de Joana d'Arc que van iniciar la sortida dels anglesos de tot el regne. La meitat del segle XV va ser un període clau per a la Vall del Loira a la història de França i el seu patrimoni arquitectònic. Els grans de el regne es van instal·lar a la regió, condicionant fortaleses medievals o aixecant nous edificis. Carles VII va residir a Chinon, que va romandre com siede de la cort fins 1450, i ell i el delfí de França, el futur Lluís XI, van ordenar o autoritzar la realització d'obres de construcció. Llavors va començar la construcció dels Castells del Loira. Així, de 1443 a 1453, l'edifici principal del castell de Montsoreau és construït a la vora del Loira per Joan II de Chambes, diplomàtic a Venècia i a Turquia i conseller privat del rei Carles VII. Entre 1465 i 1469, Lluís XI va ordenar la construcció del castell de Langeais, a la fi del promontori, a cent metres davant de la masmorra de .
Durant els primers anys del el regne de França havia participat a diverses guerres al nord d'Itàlia, portant de tornada a França no solament tresors artístics del Renaixement, com ara botí o adquirits, sinó també noves idees estilístiques. La manifestació més evident d'aquestes noves idees va ser la reforma o nova edificació de châteux (castells) residencials a la vall del Loira i l'Illa de França. L'exemple renaixentista més antic és el castell de Montsoreau (c. 1461), seguit per Amboise (c. 1495), Gaillon (1502-1509), Chenonceau (1513-1521), Azay-le-Rideau (1518-1523), Villandry (1532-1536), Ancy (1544-1550), Écouen (1538-1555) i Anet (1547-1555). La vall del Loira té una densitat excepcional de castells i cases senyorials que daten del Renaixement o que van ser modificats de manera significativa en aquest moment quan la cort reial s'allotjava allà amb regularitat. Coneguts com els castells del Loira, alguns d'ells es troben entre els edificis més notables i famosos del Renaixement francès.
Destacats arquitectes italians van estar al capdavant d'importants projectes en el país - Giovanni Giocondo (1496-1508), Domenico da Cortona (c. 1495-1549), Francesco Primaticcio (1532-1570), Giacomo Vignola (1541-1543) o Sebastiano Serlio (1541-1554)-, però a poc a poc els arquitectes francesos es van inspirar en les idees noves i van començar a apropiar-se del nou estil renaixentista: els més famosos del van ser Philibert Delorme (1510-1570), Jacques Androuet du Cerceau (1510-1584) -més conegut pels seus notables gravats d'edificis-, Pierre Lescot (1515-1578) -que havia treballat construint la façana interior sud-oest de la Cour Carrée del Louvre de París, construint l'ala ara coneguda com a ala Lescot- i Jean Bullant (1515-1578).
El Renaixement francès es considera habitualment dividit en quatre parts: estil Lluís XII -1495-1530 aproximadament, transició entre el gòtic i el Renaixement-, Primer Renaixement (1515 a 1530/1540), Segon Renaixement o Classicisme (1540 a 1559/1564) i manierisme (1559/1564-principis del ). A més a més de les dificultats de tota periodització, hi ha dues qüestions que indueixen a confusió: aquests períodes a França, que tenen més o menys correlació amb Itàlia i d'altres països europeus, no acostumen a correspondre als mateixos períodes temporals en tots els llocs; i també es complica el seu ús en utilitzar-se amb generalitat d'altres denominacions estilístiques usades en les arts decoratives i el mobiliari que corresponen als diferents regnats -estil Lluís XII, estil Francesc I, estil Enric II, estil Enric IV- que de vegades s'usen extensivament en arquitectura.
Context històric
miniatura|Lluís XII i les seves tropes surten d'Alexandria per afrontar als genovès, de Jean Bourdichon (1508, foli 15v, Bnf).
Encara que l'italianisme havia existit des de feia molt de temps a França, amb Plutarc en la literatura, Jean Fouquet en pintura o Francesco Laurana a |Marsella en arquitectura, van ser sobre tot les guerres d'Itàlia de Carles VIII i Lluís XII les que van posar en relació França amb el renaixement de les arts que tenia lloc aleshores a Itàlia. Des del regnat de Carles VIII, les descripcions de vestimentes i d'interiors mostren ja un gran refinament en el luxe de la vida privada. Claude Seyssel, en el seu Éloge de Louis XII, parla del nombre de «grans edificis públics i privats» que s'havien construït en tot el regne. Va constatar que les cases estaven moblades de totes les coses amb més sumptuositat que mai abans ho van estar. Així, el 1495 els primers vint-i-dos artesans italians van arribar a Amboise «per construir i treballar la moda d'Itàlia». Entre ells es trobaven el «deviseur de bâtiments», arquitecte Giovanni Giocondo, els escultors Guido Mazzoni i Jérôme Pacherot, els ebenistes i marquetistas Dominique de Cortone i Bernardin de Brescia i fins i tot el jardiner napolità Pacello da Mercogliano. De manera més impulsada, l'ambaixada de Cèsar Borgia, el 1499, va ajudar a difondre entre els senyors les ostentacions personals de prodigalitat que sorgiran sobretot sota Francesc I amb l'entrevista del Camp de la tela d'or (maig-juny de 1520).
Els viatges, de fet, campanyes de guerra de Carles VIII i Lluís XII no van causar, com sovint es creu, una conversió immediata a l'art del Renaixement. Solament algunes personalitats entre els eclesiàstics, els nobles o els financers al servei del rei, van començar realment a interessar-se en l'art italià; Lluís XII mateix es va mantenir suficientment indiferent.
Gràcies a aquestes guerres d'Itàlia, un cert nombre de grans famílies franceses van trobar l'oportunitat d'aconseguir la glòria, així com la fortuna. Submergits més que el rei a l'entorn italià -el mariscal de Gie va ser el primer d'ells, seguit de prop pel clan d'Amboise com el cardenal Georges d'Amboise i el tinent general Carles II d'Amboise-, es posaran al capdavant dels grans constructors francesos. Aquests innovadors van importar d'Itàlia primer pintures i objectes de marbre, com ara estàtues, medallons o d'altres fonts, abans de fer trucar directament a alguns escultors i pintors per tal de crear treballs in situ. Si ràpidament els motius italianitzants es van introduir en l'arquitectura dels hôtels (Bourges, Blois, Tours) i castells (Gaillon, Bury, Chateaudun...), continuen estant plantats sobre una edificació francesa, fent servir tants motius com permeten la renovació de les formes del gòtic flamíger preexistens.
Mai no es va cercar replicar els edificis italians i es va requerir encara menys artistes estrangers realitzar el treball. Els assoliments són sempre en col·laboració amb els mestres d'obres francesos, preocupats per damunt de tot de les tradicions artístiques nacionals a les quals creien obligats. Les formes arquitectòniques importades es troben immediatament inserides i sotmeses al sistema de construcció gòtic preexistent, el que va obligar a cercar noves solucions, creant una síntesi. Les propies decoraciones, que haurien pogut ser fàcilment copiades dels models italians, van patir alhora transformacions per adaptar-se a l'art francès: els nous motius es van tornar a interpretar amb molta més llibertat pels escultors francesos que dominaven cada vegada millor el repertori.
La manifestació més evident d'aquestes noves idees va ser l'edificació de castells residencials en la vall del Loira i en la Ille-de-França. Els antecedents eren castells en un estil prerenaixentista construïts en la regió del Berry, a prop de Bourges -capital del rei Carles VI (r. 1380-1422), pròxima a l'actual via Lemovicensis del Camins de Sant Jaume a França-, quan el nord de França encara no s'havia recuperat completament de les seqüeles de la Guerra dels Cent Anys.
L'arquitectura d'aquests «castells» contrasta amb els (châteaux forts) construïts des del . D'altra banda, en un primer moment, l'estil renaixentista es va utilitzar en les obres d'ampliació, embelliment i modernització dels edificis medievals existents. Es veu en el castell de Blois, per exemple, una transició entre ell gòtic flamíger i l'estil Renaixement. Posteriorment, es comença la construcció de totes les peces dels edificis enterament «Renaixement». Així, el castell de Chambord (1519-1536) dissenyat per Domenico Bernabei da Cortona, nomenat «Boccador», per a Francesc I, és una combinació d'una edificació gòtica i l'ornament renaixentista. S'ha dit: «L'alegria amb la qual els paletes van amuntegar ornament italià sobre l'elaborada coberta pertany a l'esperit de finals del gòtic de generositat ornamental».«The delight with which the masons heaped Italian ornament onto the elaborate roofscape belongs to the late gothic spirit of ornamental largesse». Cropplestone, Trewin (1963). World Architecture. Hamlyn, p. 254. Els castells construïts després, de forma especial els del «segon Renaixement», ja presenten una unitat d'estil.
L'estil va derivar progressivament cap a un manierisme francès conegut com a estil Enric II, amb l'obra d'arquitectes com Sebastiano Serlio, que va ser contractat després de 1540 en el treball del castell de Fontainebleau. A Fontainebleau, artistes italians com Rosso Fiorentino, Francesco Primaticcio i Niccolo Dell' Abbate van formar la primera Escola de Fontainebleau. Un altre castell construït per Serlio per a un gran senyor del regne, Antoine III de Clermont, va ser el castell d'Ancy-le-Franc (1544-1550) a Borgonya que també va ser ricament decorat per artistes flamencs i els italians que havien participat a Fontainebleau.
Periodització: les quatre fases del Renaixement francès