va ser un militar i polític espanyol, primer comte del Real Aprecio.

Biografia Era fill de Francisco Antonio Eguía Izarza, de Bilbao, i de María Antonia Letona Hormaza, natural de Dima (Biscaia). El 1773 es va casar amb Margarida Vallescà i de Scarponi, filla de Francesc Vallescà i Torres, capità graduat del regiment d'artilleria dels Reials Exèrcits i de Margarita Scarponi. A la mort de la seva esposa de su esposa el 1790, tenia cinc fills: Francisco —que va ser comissario de Guerra (1816), oficial de la Secretaria del Despatx de Guerra (1818-1819), sargent major del segon terç de Voluntaris Aragonesos i comandant del tercer batalló del Regiment d'Infanteria de Don Carlos (1821)—, Joaquín, Ignacio Ramón —que va ser comandante militar del districte de La Manxa—, Luisa i Juana. Posteriorment, es va casar en segones noces amb amb María Antonia Zayas, filla de José Zayas Carrillo, tinent general dels Reiales Exércits i inspector general d'Infanteria.

El 1767 va iniciar la seva carrera militar i el 1775 va prendre part en la expedició contra Alger enviada per Carles III per a castigar els pirates berberiscos. El 1781 va participar en la reconquesta de Pensacola, possessió britànica des del 1763, en el marc de la intervenció espanyola en la Guerra d'independència dels Estats Units. Coronel des del 1792 i brigadier a partir de l'any següent, va combatre a la França revolucionària en la Guerra Gran, motiu pel qual va rebre l'ascens a mariscal de camp el 1795. Sis anys després va estar en l'expedició militar que va lluitar contra Portugal en la coneguda com Guerra de les Taronges, i a l'any següent va ascendir a tinent general.

En la Guerra del francès va exercir diversos càrrecs militars i polítics, el més important dels quals va ser el de Secretari de Guerra en dues dels governs nomenats per la Junta Central, funció aquesta que va exercir entre gener i maig del 1810. Cap a finals de 1809, després d'estar al comandament de l'Exèrcit d'Extremadura li donen el comandament de l'Exèrcit del Centre. Li substitueix en el comandament de l'Exèrcit d'Extremadura el duc d'Alburquerque.

Oposat a les Corts de Cadis, hi va participar com a diputat suplent per Biscaia, encara que rares vegades va intervenir als debats. Va defensar la causa absolutista, es va resistir a signar la Constitució i va estar present en 1814 en el primer gabinet del rei Ferran VII, de nou com a Secretari de Guerra. En aquest càrrec es va encarregar d'organitzar la repressió. Va continuar exercint aquest càrrec al següent govern, encapçalat per Pedro Cevallos Guerra, fins a març de 1815. Va tornar a formar part de dos gabinets més: els presidits, respectivament, per José García de León y Pizarro i per Carlos Martínez de Irujo y Tacón, marquès de Casa Irujo, entre juny de 1817 i juny de 1819, sempre encarregat de la secretaria de la Guerra. Es va veure embolicat juntament amb Antonio Ugarte en l'escàndol de la compra de vaixells de guerra russos que van resultar estar en pèssimes condicions.

Eguía va ser immensament impopular i gairebé tots els testimoniatges dels qui el van conèixer, fins i tot dins del seu propi partit, li són hostils. El 21 d'octubre de 1809, un oficial d'enllaç britànic, el coronel Phillip Keating Roche, li escrivia al seu govern que el general Aréizaga: «ha estat nomenat comandant de l'exèrcit en lloc del general Eguía, qui ha estat per fi destituït per a gran satisfacció de gairebé tothom». Se li retreia la seva tendència al nepotisme. El general Girón, el general Àlava, Francisco de Longa... tots van parlar malament d'ell. Posteriorment, els seus propis companys de partit es van tornar contra ell perquè es va atrevir a proposar una relaxació de la repressió política i certes concessions liberalitzants, a la manera de la carta atorgada de Lluís XVIII.

Capità general de Granada a partir d'aquesta última data, el triomf de la revolució que va iniciar el 1820 l'anomenat Trienni Liberal el va obligar a fugir a França. Des d'allí va ajudar a enviar guerrilles absolutistes a Espanya. Del 9 d'abril al 25 de maig del 1823 fou President de la Junta Provisional de Govern d'Espanya i Índies. Després del final d'aquell període, però Ferran VII no va tornar a comptar amb ell per exercir tasques polítiques, encara que el va recompensar amb diversos títols, com el de comte del Real Aprecio.

És esmentat en l'episodi nacional Memorias de un cortesano de 1815 de Benito Pérez Galdós.

Referències

Bibliografia

Categoria:Militars biscaïns Categoria:Persones de Durango Categoria:Ministres bascos del Govern d'Espanya Categoria:Morts a Madrid Categoria:Gran Creu de l'Orde de Carles III Categoria:Polítics biscaïns Categoria:Polítics espanyols morts al segle XIX