fou un compositor d'òpera italià.
Verdi va compondre òpera durant tota la seva vida i va perfeccionar el seu art amb la influència de Rossini, Bellini i Donizetti amb l'ús de les formes de la grand opéra francesa, per desembocar en la creació de les seves obres mestres shakespearianes, Macbeth, Otello i Falstaff; en les dues últimes s'apunten algunes de les innovacions de Wagner en la forma de l'òpera. Al llarg de la seva vida, la seva originalitat i fecunditat no varen tenir rival.
Biografia Infantesa Va néixer al poble de Le Roncole, prop de Parma, llavors sota la dominació napoleònica, el mateix any que naixeria Richard Wagner. Carlo i Luigia Verdi, pares del futur gran músic, eren més aviat pobres: regentaven una petita posada que tenia annexa una botiga de queviures; per aprovisionar-se, acudien a un ric majorista de Busseto, Antonio Barezzi, que era també l'ànima de la cultura musical ciutadana pel seu càrrec de president de la Societat Filharmònica local.
Carlo Verdi va enviar el seu fill que estudiés a la casa parroquial, on va rebre els ensenyaments del reverend Pietro Baistrocchi, que, naturalment, al costat de les primeres lletres, li va fer aprendre els fonaments de la música a l'orgue de l'església. Verdi assimilava amb tal rapidesa els ensenyaments del pare Baistrocchi, que va arribar a l'extrem de substituir-lo, cada vegada més sovint, al lloc d'organista, dedicació que a l'església alternava amb la d'escolà. L'any 1822, va començar els estudis musicals amb Ferdinando Provesi, que exercia els càrrecs d'organista i mestre de capella a la catedral, a més del de mestre municipal de música a la Societat Filharmònica, la institució presidida per Barezzi i que constituïa, amb relació al cor de l'església, el vessant laic de la vida musical de Busseto. El gran Provesi ja res no havia d'ensenyar-li i Barezzi, fermament convençut del futur d'aquell jove encaminat a convertir-se en el seu gendre, va obtenir per a ell una beca del Mont de Pietat local, que li permetia seguir estudis a Milà.
Primers dies a Milà Però a Milà l'esperava la primera desil·lusió artística de la seva vida: no poder entrar per conducte regular al Conservatori per haver superat ja l'edat fixada pel reglament, Verdi va haver de sotmetre's a un examen i acreditar aquelles «qualitats excepcionals» que podien constituir l'única excepció admesa a la regla. I va ser rebutjat. En vista d'això, l'única alternativa per a Verdi consistia a acudir a l'ensenyament privat: sempre ajudat per Barezzi, va estudiar durant tres anys sota l'orientació d'un operista de l'escola napolitana, protegit del famós Paisiello. Es tractava de l'esquerp però competent Vincenzo Lavigna.
L'únic passatemps que tenia Verdi era assistir als espectacles de La Scala i als assaigs i concerts de la Societat Filharmònica. Durant un d'aquests assaigs -s'estava preparant el difícil oratori La creació, de Haydn- van faltar els tres directors titulars i Verdi va haver de substituir-los. Els somriures de suficiència amb què els nobles músics van iniciar l'assaig es van mudar molt aviat en estima i, finalment, en profunda admiració, fins a l'extrem que li van pregar que dirigís personalment el concert, en el qual va obtenir un èxit falaguer. Massini li va proposar la composició d'una òpera i li va subministrar també el llibret, ja imprès i titulat Rochester, del qual era autor un tal Antonio Piazza.
Retorn a Busseto miniatura|esquerra|Rocca Pallavicino a Busseto miniatura|Estàtua de Giuseppe Verdi a Busseto Amb la mort de Ferdinando Provesi, Verdi torna a Busseto, on va romandre durant tres anys, de 1836 a 1839. Tot just obtingut el càrrec, es va casar amb Margherita i va formar una llar, en la qual al cap d'un any va néixer Virgínia, seguida al cap de poc per un segon fill, Icilio. Després de dimitir a Busseto, va tornar el febrer de 1839, recolzat una vegada més per la generositat financera del sogre.
Tornada trista a Milà Als joveníssims esposos, que l'any anterior, estant encara a Busseto, havien perdut ja la petita Virgínia, se'ls moria, també el 22 d'octubre, el seu segon fill, Icilio.
D'altra banda, el 17 de novembre de 1839 Verdi estrena la seva òpera Oberto, Conte di San Bonifacio, amb el llibret i el títol modificats a La Scala, amb un èxit «no grandiós, però bo», segons va escriure el mateix compositor. Bartolomeo Merelli, que regentava el teatre en aquells moments, li va encarregar a Verdi immediatament una segona òpera, còmica aquesta vegada, per exigències d'equilibri de gèneres en la programació. Com no hi havia temps per procurar-se un llibret original, es va recórrer llavors, cosa habitual en aquells temps, a un llibret escrit feia més de vint anys per Felice Romani, autor dels texts de gairebé totes les òperes de Bellini. L'obra va ser Un Giorno di Regno (Un dia de regnat), amb un text molt mediocre, no tant per la qualitat intrínseca dels versos, com per la soporífera reiteració de la trama. miniatura|esquerra|Placa commemorativa del 150è aniversari de la mort de Margherita a Milà Margherita, que després de la mort d'Icilio, tan pròxima a la de la primogènita, no s'havia recuperat, va emmalaltir d'encefalitis i va morir al cap de pocs dies, el 18 de juny. Verdi es va sentir aniquilat: va tornar a Busseto i durant tot l'estiu va estar immers en el dolor. A finals d'aquesta estació, tanmateix, assetjat per les exhortacions de Merelli, va tornar a Milà i va reprendre la seva activitat, buscant en la feina un camí d'evasió.
En aquestes condicions era molt difícil compondre l'opera buffa que s'estrenà el 5 de setembre de 1840. El tema era trillat, la música era més aviat mediocre i la interpretació va ser pèssima. Amb tot, les proporcions del fiasco van ser tals que Verdi no ho va oblidar mai, amb picament de peus inclòs.
Verdi es refugia a Busseto. Però qui parteix d'una petita comarca amb l'aurèola de triomfador per tornar derrotat, no pot esperar trobar el repòs i la serenitat d'un afectuós consol. Impossible quedar-se. Verdi va marxar a Gènova per retocar la partitura del seu Oberto, que anava a representar-se en el transcurs de la tardor. En retocar-la, la va empitjorar considerablement, acceptant entre altres coses secundar el gust més reaccionari del públic. Però l'òpera només va obtenir un moderat èxit. Com no podia continuar suportant l'atmosfera opressiva i burleta de Busseto, va retornar a Milà, que representava per a ell l'únic lloc on podia refugiar-se en l'anonimat més absolut.
Arriba Nabucco Una nit d'hivern, es va trobar casualment amb Merelli, que es dirigia al teatre. Queien grans flocs de neu i ell, agafant-lo del braç, el va convidar a acompanyar-lo al camerino de La Scala. Mentre anaven caminant, li va explicar que estava preocupat per la nova òpera que havia d'oferir i que havia encarregat a Nicolai, però aquest no estava content amb el llibret. Es tractava de Nabucco, amb versos de Temistocle Solera. Verdi va voler augmentar l'ajustat conjunt del cor, i davant de les lamentacions financeres de Merelli, va cloure la qüestió pagant de la seva pròpia butxaca els nous contractats. El que, en canvi, no va poder evitar va ser l'ús de vells decorats i vestits, provinents de les òperes més dispars i que es van readaptar i restaurar per a aquella ocasió. Durant els assaigs, el teatre caminava revolucionat per una música nova. El caràcter de la partitura era tan insòlit i desconegut, l'estil tan ràpid i nou, que l'estupor era general; cantants, cor i orquestra, en escoltar aquella música, mostraven un entusiasme extraordinari. I encara hi ha més: era impossible treballar en el teatre, fora de l'escenari, ja que els operaris, pintors, il·luminadors i tramoistes, electritzats pel que escoltaven, deixaven les seves tasques per assistir bocabadades a tot el que es posava en escena. miniatura|esquerra|Imatge d'una representació moderna de Nabucco Nabucco es va estrenar a La Scala el 9 de març de 1842, amb la soprano Giuseppina Strepponi, en el paper d'Abigaille. Strepponi va esdevenir l'amant de Verdi, i passat molt de temps des de la mort de la seua primera esposa, l'any 1859, va casar-se amb ella. La vetllada va tenir un crescendo d'entusiasme, arribant a extrems delirants al terme del «Va, pensiero», quan tot el teatre es va aixecar de cop i, passats uns interminables minuts d'aplaudiments, es va concedir el bis.
Va ser un dels més fervents casos de total identificació entre públic i òpera que es recorden en la història de l'òpera. Al món de la lírica, dominat fins llavors per les melodies astrals, lànguides i dolcíssimes de Bellini i Donizetti, irrompia una música potent, de vegades brutal i fins i tot rude, però feta sempre de carn i sang, amb la vitalitat i la força d'un riu en plenitud. Una música que sintonitzava completament amb l'estat d'ànim d'un públic cada vegada més intolerant amb la dominació austríaca. Només es van poder donar vuit funcions de Nabucco durant el mes de març a causa d'exigències de programació, però quan aquesta òpera va tornar a estar en cartell a l'estiu, es va representar durant 57 nits, xifra fabulosa fins i tot en aquells anys. miniatura|Clara Maffei Ara, l'alta societat de Milà competia per tenir-lo als seus salons. El 1842, van néixer les relacions de Verdi amb la comtessa Appiani, amb la noble dama Morosini i, sobretot, amb la comtessa Clara Maffei o Clarina, al saló de la qual s'agrupaven els millors cervells de la Llombardia, atrets per l'esperit, gràcia i patriotisme de Clarina, així com per l'amabilitat i cultura del seu marit, Andrea Maffei, que estava completant la primera traducció a l'italià de Shakespeare i de Schiller.
Quan Clarina, pocs anys després, es va separar del seu marit, iniciant la seva convivència amb el poeta i patriota Carlo Tenca, Verdi va continuar mantenint l'amistat d'ambdós, però va ser Clarina la que va ocupar sempre un lloc destacat en el restringit nombre dels seus afectes. Aquest sentiment d'amistat de Verdi es veuria més que correspost pel fervent caràcter d'aquesta indòmita criatura d'aspecte benigne i dolç, que a poc a poc transformaria el seu saló en una autèntica farga irredemptista, lloc de trobada dels esperits més animosos i batalladors de la ciutat, que allà van preparar la gran insurrecció de 1848. Verdi era una de les figures centrals d'aquell grup, si bé políticament no estava compromès d'una manera directa. Però la seva música s'havia convertit ja en sinònim de llibertat, de lluita i de rebel·lió contra la dominació estrangera.
Així, a l'any següent de Nabucco, l'11 de febrer de 1843, Verdi va posar en escena I Lombardi alla prima crociata (Els llombards a la primera croada), que mantenia l'esperit de l'òpera precedent, suscitant autèntics deliris pel seu tema, que treia descobertament a escena el poble llombard. Temistocle Solera havia compost el llibret inspirant-se en un poema de Tommaso Grossi, un altre habitual del saló dels Maffei. També en aquesta obra l'èxit va quallar a l'entorn d'un cor, O Signor che del tetto natio (Oh, senyor que del solar natiu), que els llombards croats entonen en el tercer acte. Junt amb el Va, pensiero, aviat aquest cor va quedar elegit com a símbol patriòtic i es cantava pels carrers com a repte intimidatori cap a les tropes austríaques.
Els anys de galeres miniatura|Un dels seus llibretistes: el poeta Francesco Maria Piave