El capcinès és un dels subdialectes més peculiars del català septentrional, parlat al Capcir. Presenta un estat de transició cap a l'occità més marcat encara que el rossellonès. Segons Joan Coromines, el capcinès podria representar un estat arcaic del català septentrional que va acabar arraconat a la comarca empès pels nous corrents lingüístics procedents del sud. Malgrat la notable afinitat o continuïtat amb l'occità, la catalanitat del capcinès és (pre)dominant actualment: dona (i no femna), casa (i no ostal), dia (i no jorn), peu (i no pè), cadira (i no cadièra), fira (i no fièira), cavall (i no caval), ferrer (i no faure), groc (i no jaune), serra (i no ressèga), etc.
Al els rossellonesos deien "fals llatí" al dialecte del Capcir i del País de Salt per la seua diferència, sabent que pertanyia a les llengües romàniques (al Bernat Desclot qualificava l'àrab de "llatí" i així és com els catalans anomenaven les llengües estrangeres). Malgrat el veïnatge amb el llenguadocià, però, aquesta llengua no ha alterat gaire el parlar tradicional del Capcir.
El capcinès és actualment un ensems de parlars de transició cap a l'occità que ha conegut una pressió constant dels subdialectes catalans veïns (conflentí i cerdà) d'ençà d'almenys la fi del , desoccitanitzant-se amb el temps.
Extensió geogràfica Fins al 1789 el bisbat d'Alet (Aude, Occitània) assegurava la seua jurisdicció eclesiàstica al Capcir i el bisbe d'Alet nomenava els rectors dels dos vilatges més importants, Els Angles i Formiguera. Aquests curats només parlaven occità i predicaven en la llengua d'oc. Els altres vilatges del Capcir tenien oficiants catalans. Aquest fet podria haver originat una diferència de parlar entre els vilatges capcinesos i amb la resta del català septentrional.
El capcinès és (era) un dialecte molt fragmentat amb una homogeneïtat variable. El nord del capcinès (sobretot Puigbalador) era probablement meitat occità meitat català a les acaballes del (basant-se en l'atles lingüístic Sacaze de Jordi Joaquim Costa i Costa i l'Atles Lingüístic del Domini Català) i com més al sud, més català (Matamala destaca per l'absència de bon nombre de particularitats de la resta del capcinès) amb l'excepció notable de Formiguera que com a capital tradicional va anar rebent més influències "catalanes" i "recatalanitzant-se".
El capcinès, que comprèn tots els vilatges de Capcir llevat de Matamala, presenta una homogeneïtat prou limitada; globalment es pot dir que els trets "occitans" són més importants al nord que al sud encara que el parlar dels Angles pugui servar qualques trets "septentrionals" que els altres parlars no tenen pas. El parlar de Matamala és exterior al capcinès encara que presenti algunes afinitats en les enquestes de Sacaze o de Guiter. Aquesta varietat ha estat estudiada en part (localitat de Formiguera) per Antoni Griera i Gaja i també més tard per Manuel Sanchis Guarner pel que fa a l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). El mateix poble apareix com a punt d'enquesta de l'Atles Lingüístic del Domini Català.
Història dels estudis sobre el capcinès
Les dades més antigues que existeixin sobre els parlars del Capcir són de traduccions de dos texts en parlar local que havien estat demanats a mestres d'escola de tots els vilatges de la vall en el marc d'una enquesta sobre els parlars pirinencs, l'enquesta Sacasa. Tanmateix els documents romangueren inèdits força temps fins que un lingüista català, Jordi Joaquim Costa i Costa, en feu una tesi, i en acabat un recull, publicat el 1986.
Cap al començ del segle XX foren l'abat Lluís Salvat i el lingüista i ensenyant occitanocatalà Loís Pastre que forniren qualques elements de lèxic i de morfologia a propòsit del capcinès a la Revue Catalane. En el Dietari de l'excursió filològica d'Antoni Maria Alcover feta amb el doctor Bernhard Schädel dins tot el domini català, del 31 de juliol al 13 de setembre del 1906 hi parla de la seva eixida al Capcir:
El caràcter híbrid del capcinès feu que Juli Ronjat l'integrés en l'occità, la qual cosa indignà el lingüista rossellonès Enric Guiter qualques dècades més tard.
Els primers treballs de dialectologia sobre aquesta varietat començaren de bo a l'entorn de 1910. Abans. els estudis dialectals prou coneguts d'Antoni Griera, que visità la localitat de Formiguera i en descriví el parlar el 1915 en un article publicat al Bulletí de Dialectologia Catalana, un lingüista alemany deixeble del romanista Bernhard Schädel, Fritz Krüger, ja havia emprès l'estudi de la vall i de les localitats catalanes i occitanes veïnes, del qual publicà les dades i la síntesi el 1913 a la Revue de Dialectologie Romane. El treball de Krüger fou escrit en alemany, cosa que en dificultà la difusió i l'estudi.
Si fa no fa 30 anys més tard, es feren d'altres enquestes en gairebé tots els vilatges de la vall en el si d'una de les obres més ambicioses duta a terme en el marc de la dialectologia catalana del segle XX: l'Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales (ALPO), dirigit pel lingüista nord-català Enric Guiter.
L'atenció dels dialectòlegs fou seguidament menys intensa envers aquest espai, que esdevingué cada cop més perifèric, i tan sols la localitat de Formiguera fou estudiada als atles següents: lAtlas Lingüístico de la Península Ibérica (anys 1960) portat pel valencià Manuel Sanchis Guarner i lAtles Lingüístic del Domini Català dirigit pel dialectòleg mallorquí Joan Veny.
El lingüista occità Jacme Allières inclogué també el capcinès en un estudi comparatiu dels parlars pirinencs.
Característiques del capcinès El capcinès comparteix gairebé tots els trets del català septentrional, al qual afegeix les especificitats següents:
Fonètica
El tret més emblemàtic d'aquest dialecte és la realització [œ] de -u- (so velar semblant a l’'eu' francès o a l'alemany 'ö', però no arrodonit) provinent del germànic i conservat en francès, occità i al nord d'Itàlia (llevat de Matamala segons l'ALPO). Ex: lluna ['ʎœnə], pluja pl[œ]ja, escudella esc[œ]della, perd[œ]t, asseg[œ]t, ag[œ]lla, [œ]n home, [œ]na filla, lo mes de j[œ]ny, madur [mə'dœr], segur [sigœr]. Conservació de la posteriorització de la vocal neutra final 'a' posttònica (com en occità o en valencià), amb un so pròxim de 'a'. Ex.: casa [kaza], fresca [fresca], però llebre [llebra] o [llebrə] (és un tret vacil·lant a Puigbalador i als Angles). Conservació de la S [z] entre vocals provinent de -D- o del grup CE/CI (en retrocés) llatins (com en occità llenguadocià, francès i espanyol). Ex: crusa (crua), disia (deia), fasíem ([fazín] fèiem), rasó (raó), vesí (veí, a Puigbalador), tesa (teia), tisó (tió) però veí a Formiguera (al costat de vesí), als Angles, Real i Font-rabiosa. Vocalització de la [d] en el grup intervocàlic llatí -DR- que esdevé [j] en occità i [Ø] o [dr] en català. Ex: paire i maire (però pare i mare a Matamala i els Angles), peira (pedra)... Vocalització no generalitzada (p. e. es manté calces, falda, salze/salzi) de la -L- davant consonant dental o alveolar (t, d, ç, z) : sautar, cauda (calenta), fauç, sause... però no davant labial : alba, balma, calfar, talpa... Ex: autar (altar), autre (altre), bauç (balç), cauç (calç), cauces (o calces), descauç (descalç), fauç (falç), fauzilla (falzilla)... Mutació de qua-, gua- en ca-, ga- Ex: catlla (guatlla), ganyar (guanyar), gardar (guardar), quan/quant [kan], cinquanta [sinkanta], quatre [katra]... si bé es manté quatre [kwâtra] als Angles. Manteniment de la -I- provinent del grup llatí -CT- Ex: llat. lacte > lleit (llet), feit (fet)... Conservació del grup biconsonàntic -MB- Ex: camba (cama, com en alguerès) i ambe (amb). Manteniment no generalitzat i fluctuant del grup -AU- (com en occità) Ex: praubi (a Puigbalador i Real també pobre), probe i pobre/pobri (als Angles), aucell (ocell), aurella (orella), pausar (posar), llaurer (llorer), pauruc (poruc) contrasten amb oca, poc, roba, reposa. Nombroses metàtesis, com en occità veí, algunes també presents al català septentrional Ex: crompar (comprar) i d'altres absents del nordcatalà: crobar (cobrar), drobir (obrir), cramba (cambra), craba (cabra). Es manté generalment cobrir en lloc de crobir, formiga en comptes de fromiga... Manteniment de la R final del verb fer pronunciada vibrant múltiple [ferr], oposada a fer (ferro). Manteniment de la "i" en alguns llocs: eixam [əjʃam]. Els mots o verbs terminats en -eix, contràriament al rossellonès, mantenen sempre el so [eʃ] (però matei per 'mateix' als Angles). A Formiguera la A àtona final sona [e] en el pretèrit imperfet en -ia : teni[e], havi[e], veni[e]. Aquest nin es pronuncia [akez nin].
Morfologia
Article L'article definit hi era lo (pl. los) tanmateix com a la resta del país l'ha anat suplantant el (pl. els), i actualment aquests dos articles alternen en una distribució. Ara bé enmig d'una frase i en contacte amb vocal s'usa "el".
L'article personal és lo i la i no pas en i la com en rossellonès.
Plurals La realització dels plurals sensibles masculins de mots acabats en S fa -is (antigament en tot el català era -es), a excepció de 'biga' que també fa 'biguis': Ex: bosquis, riquis (rics), ellis (al costat de 'ells' o 'ellos'), aquellis (aquests), caçadis (caçats), cursis (cursos), forcis (força adv.), gersis (gerds. Amb reinterpretació de la –z de plural: un gerd – dos gerds [gers] com a part de l'arrel: un gers [gers] – dos gersos [gersus]), grisis (grisos), peixis (peixos), rossis ['rrusis] (rossos), tristis (tristos), vistis (vistos)...
En alguns casos coincideix amb la parla xipella, és a dir que les E finals es tanquen en -i a la localitat dels Angles: tixeiri (tixeire 'teixidor') o al plural bonis ('bons' pronunciat [bunis]), nosautris, jovis ('joves' pronunciat [jubis]). Fins i tot aquesta tendència al tancament de les -E finals en -I la trobem, en verbs com ara éssir (ésser), parèixir (parèixer), cauri (caure), seuri (seure) i en noms singulars llaurairi (o llauraire llaurador), maire/mairi (mare), etc.
Pronoms personals jo és iu o ieu [jiw], [ju], [jew] (com l'''ieu occità). nós s'hi conserva per nosaltres i vós? per vosaltres (al costat de nosaltris o nosaltros i vosaltris o vosaltros).
Les formes àtones remarcables són ens (rossellonès 'nos') i eus (rossellonès vos/us).
Demostratius El capcinès té dos demostratius aquest i aquell. aquest sempre conserva la s, tant si va davant de vocal com de consonant: aquest estiu [akest istiw]; aquest nin [akez nin].
Possessius Els possessius són:
lo miu/meu, lo tiu/teu, lo siu; los-els sivis/los sius
la miva/miua, la tiva/teva, la siva; les mives, les tives, les sives.
Noteu l'expressió a siva casa (a casa seva. cf. cerdà "a seva casa")
Numerals Donem les formes o pronunciacions particulars.
Un, una Dos [dus] Quatre [kotre] Cinc [sin] Onze [unze] Dotze [dudze] Desesset Desevuit Desenou Vint-e-un Quaranta [karante]
Pronoms clítics Com en rossellonès hi ha desplaçament de l'accent tònic en els imperatius. Ex: fes-ho [fezú] en comptes de [fèzu], així com conservació de les formes pronominals plenes: porta-me [purtamé] per a porta'm [pòrtam], compra-lo [krumpalú] per a compra'l [kòmpral]. El pronom -la esdevingut tònic no es tanca pas en é com en rossellonès sinó que conserva el seu timbre [á] : agafa-la [agafalá] en lloc de [agafalé].
Formes verbals La flexió verbal en els dialectes catalans presenta les conjugacions del capcinès de Formiguera http://espm.iec.cat/fvdc/
Present d'indicatiu El verb "ser" a la primera i a la segona persona del plural del present de l'indicatiu són 'em' i 'eu' (com en occità pirinenc i gascó 'èm', 'ètz') o 'sem' i 'seu' com en català septentrional i alguerès. El verb 'fer' al present de l'indicatiu és fau, fem o fasem?.
Els verb del primer grup en -ar a la primera i a la segona persona del plural del present de l'indicatiu conserven -am i -au com en valencià, balear i més: "anar" dona anam i anau (o anem i aneu).