The Midsummer Marriage (en anglès, Noces d'estiu) és una òpera en tres actes, amb música i llibret de Michael Tippett. L'estrena va ser al Covent Garden, el 27 de gener de 1955, dirigida per John Pritchard.
La recepció de l'òpera fou polèmica, es va percebre confusió entre el llibret i en la utilització per part de Tippett de símbols i referències psicològiques.Dickinson, A. E. F., "Round about The Midsummer Marriage (January 1956).Spence, Keith, "Midsummer Marriage and its critics: a topical retrospect" (1971). No obstant això, l'òpera va tenir com a mínim deu produccions més, incloent dues produccions més llunyanes a la Royal Opera, Anglaterra, Gal·les, Escòcia, Alemanya, Suècia i als Estats Units.«Shop – Sir Michael Tippett – The Midsummer Marriage». Schott Music. [Consulta: 2 setembre 2013].
The Midsummer Marriage és una òpera de caràcter marcadament simbòlic i ritual, concebuda dins l’estela de la fantasia escènica que exemplifiquen Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare i La flauta màgica de Mozart. L’argument se centra en els personatges de Mark i Jenifer, una parella jove que es veu immersa en un procés iniciàtic destinat a resoldre la tensió entre les dimensions espirituals i materials de l’existència, és a dir, entre allò físic i allò transcendent que conviuen en l’experiència humana.
L'estrena va ser enregistrada, i ha estat reproduïda en disc compacte. El Covent Garden va ser el primer en tornar a reviure l'obra el 1968 dirigida per Colin Davis amb les Ritual Dances coreografiades per Gillian Lynne i el 1970, on la producció va servir de base per al primer enregistrament comercial.White, Eric Walter, "Recordings: Three English Operas Recorded" (1972). Tippett va extreure les Four Ritual Dances de l'òpera com una obra de concert separada.
Origen i context El desenvolupament de Tippett com a compositor va començar a prendre forma a mitjans dels anys trenta, quan va crear la Sonata per a piano núm. 1 i el Quartet de cordes núm. 1. Paral·lelament, dirigia un cor a Oxted, a Surrey, una tasca amb grups no professionals que encaixava amb les seves conviccions sobre la classe obrera. També es va posar al capdavant de la South London Orchestra, integrada per músics a l’atur, i va participar en camps de treball a Yorkshire, igualment amb persones sense feina. Fins i tot es va afiliar temporalment al Partit Comunista, tot i que ben aviat va adonar-se que la seva activitat local no concordava amb la línia ideològica del partit. En aquells anys formatius, va tenir l’oportunitat —i la fortuna— de conèixer personalment diverses figures culturals destacades a qui va causar una impressió positiva, entre les quals el dramaturg Christopher Fry i, més endavant, T. S. Eliot.
Tippett va aprofundir en la seva formació intel·lectual mitjançant la lectura sistemàtica d’obres fonamentals de la història cultural i del pensament europeu. A finals de la dècada de 1930 va mostrar un interès creixent per les teories de Carl Jung, circumstància que l'encaminà a iniciar un registre regular dels seus somnis i a practicar-ne la interpretació després d’entrar en contacte amb un analista junguià. La seva homosexualitat i les relacions que mantingué amb homes no impediren l’establiment de lligams intensos, encara que no sexuals, amb diverses dones; fins i tot considerà amb deteniment la possibilitat de contraure matrimoni i formar una família. Tippett atribuïa aquesta dimensió dual al model d’arquetips masculí i femení formulat per Jung, un esquema que, segons ell, requeria una harmonització interna i que acabaria exercint un paper central en l’estructura simbòlica de The Midsummer Marriage. De manera paral·lela, no resulta fortuït que projectés l’obra d’acord amb arquetips musicals equivalents —sonata i simfonia, oratori i òpera— que constitueixen els eixos de la tradició occidental, ni que els seus treballs instrumentals s’inscriguessin en gèneres estretament vinculats a Beethoven.
Tippett havia assimilat igualment la lectura de El naixement de la tragèdia de Nietzsche, obra en què el binomi Apol·lini i dionisíac adquireix una rellevància que troba correspondències evidents en la concepció simbòlica de The Midsummer Marriage. L’interès del compositor per aquest marc interpretatiu es veu reforçat pel fet que Jung analitza l’origen de la tragèdia a Psychological Types, un volum que Tippett ja havia llegit, probablement durant la dècada de 1930. En aquest entramat d’influències intel·lectuals, la figura de Wagner constitueix un altre punt de referència imprescindible. Tot i que posteriorment la relació entre Nietzsche i Wagner derivà en fortes tensions personals i doctrinals, El naixement de la tragèdia fou redactat sota l’admiració compartida pel compositor alemany, circumstància que la dedicatòria de l’obra deixa manifestament palesa.
Michael Tippett ocupa un lloc destacat dins la tradició britànica de la postguerra, situant-se en continuïtat amb Britten pel que fa a notorietat, i The Midsummer Marriage ofereix indicis clars d’aquesta singularitat. El compositor es va encarregar personalment del llibret, donant forma a una òpera marcada per un drama atípic i enigmàtic, amb un llenguatge molt diferent de les creacions del seu coetani més cèlebre. L’obra presenta dos parells d’amants provinents de diversos estrats socials i està imbuïda d’una atmosfera de cerimònia ritual, fet que la fa sovint comparada amb una versió austera de La flauta màgica. La seva riquesa resideix en el simbolisme i els elements psicològics, així com en les seqüències de proves i transformacions que travessen la narrativa, tot i que s'inspira en moltes altres fonts.
L'oratori de Michael Tippett, A Child of Our Time (1939-1941), representa alhora una continuació de la tradició i una obra de gran ambició personal. Inspirat en les corals de cantates i passions de Bach, Tippett incorpora espirituals negres per transmetre la seva visió humanista, reflectint el sofriment i l’esperança en un context històric de depressió i conflicte imminent a Anglaterra. L’estrena va tenir lloc a Londres a càrrec de la London Philharmonic Orchestra sota la direcció de Walter Goehr, amb el tenor Peter Pears entre els solistes. Tot i que T. S. Eliot havia estat considerat per escriure el llibret, finalment va ser Tippett qui el redactà. Aquest procés marcaria la seva trajectòria posterior, ja que escriuria ell mateix els llibrets de totes les seves òperes següents, començant amb The Midsummer Marriage, obra que sintetitza anys de reflexió filosòfica i evolució musical.
The Midsummer Marriage representa la primera òpera plena de maduresa de Michael Tippett, concebuda i finalitzada quan el compositor es trobava en una fase creativa estable i propera als cinquanta anys. Tant el llibret com la música van ser elaborats íntegrament per Tippett entre els anys 1946 i 1952. La narració de l’òpera se centra en el cicle de les estacions, la perpetua dansa de la natura, el cel nocturn i la fecunda terra, així com en la història d’un jove i una jove que es separen temporalment per divergències ideològiques, per finalment reconciliar-se a través d’un sacrifici mutu que els transforma i enriqueix. L’obra, d’aire contemporani, estableix paral·lelismes amb La flauta màgica i La dona sense ombra. Temàticament, l’òpera estableix un paral·lelisme clar amb La flauta màgica de Mozart, ja que, com en l’obra mozartiana, Jennifer i Mark han de superar una sèrie de proves abans de poder unir-se. La trama inclou figures parentals amb intencions d’impedir la unió, una parella secundària i una comunitat de fidels vinculada a una antiga religió mística.
Seguint l’exemple de Shakespeare a A Midsummer Night's Dream, Tippett contraposa els mons «reals» i els «somnis», amb influències clares dels arquetips jungians en el llibret. Concebuda com una comèdia, l’òpera presenta una jove parella que ha de superar obstacles abans del matrimoni. Segons Tippett al seu llibre de 1959, Moving into Aquarius, els obstacles tradicionals en òperes sovint giren al voltant de la classe social, mentre que aquí Jennifer i Mark s’enfronten a conflictes filosòfics i a la seva pròpia manca de consciència, havent d’experimentar el desig i la comprensió mútua abans de poder unir-se, desafiant els desitjos del pare de Jennifer, King Fisher. La idea bàsica d’aquest element dramàtic deriva de George Bernard Shaw i la seva obra Getting Married.
Tippett estableix un contrast social dins de l’òpera amb la parella de classe obrera, Bella i Jack, que serveix de contrapunt a Jenifer i Mark, més elevats i refinats. Mentre la parella central es mou en un context gairebé sobrenatural, Bella i Jack romanen arrelats a la realitat quotidiana, amb noms propers al registre de l'òpera buffa en oposició als noms aristocràtics de la parella principal.
Malgrat la presència d’ombres, perills i una mort en la narrativa, el tema predominant és la fecunditat i la joia. L’òpera reflecteix també els ideals de reconstrucció i esperança de la Gran Bretanya d’aquells anys, un període marcat per l’aspiració a una societat més justa.
Argument L'òpera està escenificada en un clariana forestal, amb un grup d'edificis al costat. Els edificis semblen un santuari, amb un temple grec al centre. Un conjunt d'escales de cargol que et porten a la dreta i s'acaben a l'aire i a l'esquerra et porten cap a baix al turó. El vestuari és contemporani, a part del dels ballarins i els sacerdots.
Acte I (matí) Un grup de joves entra a la clariana, sorpresos pels edificis estranys. S'amaguen mentre Strephon lidera els ballarins i els sacerdots fora del temple. Mark apareix i demana una nova dansa en honor del dia del seu casament. Els sacerdots l'adverteixen dels perills de la tradició. Per defensar el seu argument, el sacerdot li fa la traveta a Mark mentre balla. La seva núvia, Jenifer, arriba, després d'escapar-se del seu pare, King Fisher. Ella puja les escales de pedra i desapareix.
Arriba King Fisher i Mark entra a la caverna. King Fisher pensa que Jenifer està amb Mark, i convoca a Jack a ensorrar les portes després que els sacerdots es neguen a deixar-lo entrar. Durant la discussió, Jenifer torna a aparèixer. Mark també torna, ple de sang vermella. Representant el «cel estrellat» i la «terra fructífera», els dos es confronten. Jenifer diu que la seva ànima està lliure de sofriment terrenal, mentre que Mark afirma haver guanyat una nova apreciació pel miracle de la mortalitat. Jenifer intenta mostrar el seu error en un mirall, però Mark fa que el mirall caigui i es trenqui. La parella inverteix els seus camins, i Jenifer baixa cap al turó mentre que Mark puja per les escales i desapareix.
Acte II (tarda) A la clariana, Jack i Bella es troben i decideixen casar-se. Entren al bosc, i Strephon emergeix amb els seus ballarins per realitzar tres rituals. En el primer, un gos persegueix una llebre, però la llebre s'escapa. En el segon, una llúdria persegueix un peix que es fa mal a l'arrel d'un arbre. A la tercera part, un ocell amb una ala trencada és capturat per un falcó. Bella està espantada pels rituals. Jack la consola mentre es tranquil·litza. Reprenen el seu entusiasme lúdic i corren al bosc.
Acte III (vespre i nit) King Fisher dona ordres al grup de joves que busquin a Madame Sosostris, la seva vident. Està decidit a frustrar els sacerdots, convençut que són responsables de la desaparició de Jenifer. El grup torna amb Sosostris, i King Fisher els ordena que revelin la ubicació de Jenifer. Ella l'adverteix d'aquestes investigacions dins el món dels somnis, però ella revela que Jenifer està estirada en un prat amb un lleó alat que té els braços i la cara d'un home. Enfurismat, King Fisher insisteix que Sosostris li està mentint i intenta treure-li els vels.