La Simfonia núm. 1 en do major, op. 21 és la primera de les nou simfonies de Ludwig van Beethoven. Composta principalment entre 1799 i 1800 i completada l'abril de 1800, representa l'entrada de Beethoven en un gènere que durant les dècades anteriors havia estat portat a un alt grau de desenvolupament per Joseph Haydn i Wolfgang Amadeus Mozart. Tot i mantenir en gran part les dimensions, l'estructura formal i la plantilla instrumental de la simfonia clàssica, l'obra presenta ja nombrosos trets característics del compositor, com l'ús de contrastos dinàmics molt marcats, una major independència dels instruments de vent, el desenvolupament intensiu de petits motius i una tendència a desestabilitzar les expectatives harmòniques i formals de l'oient.
La simfonia fou estrenada el 2 d'abril de 1800 al Burgtheater de Viena, en el primer gran concert públic organitzat pel mateix Beethoven en benefici propi. El programa reunia obres de Haydn, Mozart i Beethoven: una simfonia de Mozart, fragments de La Creació de Haydn, un concert per a piano de Beethoven —probablement el Concert per a piano núm. 1—, el Septet, op. 20, i la nova simfonia. La presència conjunta d'obres de Haydn, Mozart i Beethoven en aquell concert adquirí posteriorment un fort valor simbòlic, ja que els tres compositors serien considerats les principals figures del Classicisme vienès.
Composició i antecedents miniatura|esquerra|Ludwig van Beethoven retratat per Joseph Karl Stieler el 1820 Beethoven havia començat a plantejar-se la composició d'una simfonia molt abans de l'opus 21. Entre 1795 i 1796 treballà en un projecte de simfonia en do major del qual es conserven nombrosos esbossos, però que finalment abandonà. Quan reprengué el gènere uns anys més tard no reutilitzà pràcticament cap d'aquell material i començà la nova obra des del principi; l'única excepció coneguda és l'inici del tema de rondó del moviment final, que deriva d'un esbós del projecte anterior.
No es conserva l'autògraf complet de la Simfonia núm. 1 ni els esbossos directes de la seva composició, probablement perquè el quadern utilitzat per Beethoven en aquest període s'ha perdut. Aquesta manca de documentació impedeix reconstruir amb precisió el procés de treball, però les fonts del Beethoven-Haus situen la finalització de la partitura l'abril de 1800, molt poc abans de l'estrena. També és possible que Beethoven hagués concebut la simfonia específicament per al concert del 2 d'abril, que representava una oportunitat excepcional per presentar-se davant el públic vienès no només com a pianista virtuós, sinó també com a compositor d'obres de gran format.
Quan Beethoven arribà a Viena el 1792, procedent de Bonn, ja era considerat un músic de gran potencial. El comte Ferdinand von Waldstein havia resumit simbòlicament les expectatives dipositades en ell afirmant que, amb esforç, rebria «l'esperit de Mozart de mans de Haydn». Beethoven estudià breument amb Haydn, però durant els primers anys vienesos concentrà gran part de la seva activitat compositiva en el piano i en la música de cambra. Abans de completar la Primera Simfonia ja havia escrit nombroses sonates per a piano, els primers concerts per a piano, trios, sonates per a violoncel i els Quartets de corda, op. 18, de manera que la simfonia completava la seva entrada en un dels grans gèneres instrumentals associats a Haydn i Mozart.
Estrena i recepció miniatura|L'antic Burgtheater de Viena, al Michaelerplatz, on es va estrenar la Simfonia núm. 1 el 2 d'abril de 1800 El concert del 2 d'abril de 1800 va ser la primera «acadèmia» organitzada directament per Beethoven a Viena. Aquests concerts constituïen una empresa econòmicament arriscada, ja que l'organitzador havia de contractar els músics, obtenir la sala i assumir les despeses de preparació. Beethoven combinà prudentment les seves pròpies composicions amb obres de Haydn i Mozart, dos noms que garantien l'interès del públic. El concert li permeté presentar simultàniament la seva faceta de pianista, compositor de música de cambra i compositor simfònic.
La crítica contemporània va reconèixer immediatament l'originalitat de la nova simfonia, encara que alguns aspectes de la instrumentació van resultar sorprenents. LAllgemeine musikalische Zeitung considerà el concert un dels més interessants celebrats a Viena en molt de temps i destacà l'art, la novetat i l'abundància d'idees de la simfonia, tot criticant la gran presència dels instruments de vent, que segons el cronista feia que en alguns moments l'obra sonés més com música per a banda que no pas com una simfonia convencional. Precisament aquesta autonomia de les fustes i dels metalls seria un dels elements que Beethoven desenvoluparia de manera creixent en les simfonies posteriors.
L'obra es difongué progressivament fora de Viena i contribuí a establir Beethoven com un compositor capaç d'intervenir amb veu pròpia en la gran tradició simfònica. Tot i que encara és una de les seves simfonies més pròximes als models de Haydn i Mozart, l'ús de sorpreses harmòniques, accents irregulars, contrastos dinàmics i una energia rítmica poc habitual ja permetia percebre una personalitat diferent. En aquest sentit, la Primera Simfonia ocupa una posició de frontera entre el classicisme vienès del segle XVIII i el nou llenguatge que Beethoven desenvoluparia en les dècades següents.
Dedicació i publicació Beethoven havia previst inicialment dedicar la simfonia a Maximilià Francesc d'Àustria, elector i arquebisbe de Colònia i antic patró del compositor a Bonn. Maximilià Francesc havia reconegut el talent de Beethoven durant la seva joventut, li havia proporcionat suport econòmic i l'havia enviat a Viena el 1792 perquè estudiés amb Haydn. Encara el juny de 1801 Beethoven comunicà a l'editor Franz Anton Hoffmeister que aquesta seria la dedicació de la primera edició.
La mort inesperada de Maximilià Francesc el 27 de juliol de 1801 obligà Beethoven a modificar els seus plans i la versió publicada quedà finalment dedicada al baró Gottfried van Swieten, diplomàtic, bibliotecari i important mecenes de la vida musical vienesa, especialment conegut pel seu interès en la música de Johann Sebastian Bach i Georg Friedrich Händel. Van Swieten havia donat suport també a Mozart i Haydn i formava part del cercle aristocràtic que protegí Beethoven durant els primers anys de la seva carrera a Viena.
La primera edició de les parts orquestrals aparegué probablement el novembre de 1801 a Leipzig, publicada per Hoffmeister & Kühnel. Beethoven havia ofert formalment la simfonia a Hoffmeister en una carta del 15 de desembre de 1800, juntament amb el Concert per a piano núm. 2, op. 19, el Septet, op. 20, i la Sonata per a piano, op. 22. La primera edició en partitura completa aparegué més tard, fet habitual en una època en què les obres orquestrals es publicaven inicialment en parts destinades directament a la interpretació.
Estructura La simfonia té una durada aproximada de vint-i-cinc minuts i està formada per quatre moviments:
Adagio molto – Allegro con brio — do major Andante cantabile con moto — fa major Menuetto. Allegro molto e vivace – Trio — do major Finale. Adagio – Allegro molto e vivace — do major
I. Adagio molto – Allegro con brio El primer moviment comença amb una introducció lenta que constitueix una de les sorpreses més comentades de l'obra. En lloc d'afirmar immediatament do major, Beethoven obre amb un acord que suggereix fa major i continua amb una successió de dominants que retarden deliberadament l'establiment de la tonalitat principal. Aquest procediment, relativament atrevit per al públic de 1800, fa que la tonalitat de do major només quedi clarament definida quan comença lAllegro con brio. La introducció funciona així com un joc d'expectatives harmòniques i anticipa l'interès de Beethoven per convertir l'inici d'una obra en un espai de tensió i incertesa.
LAllegro con brio adopta una forma sonata clarament vinculada a la tradició clàssica. El primer tema és breu, enèrgic i articulat a partir de petits motius susceptibles de ser fragmentats i desenvolupats, mentre que el segon grup temàtic proporciona un contrast més líric. Ja en aquest moviment apareix un tret que seria essencial en l'estil posterior de Beethoven: la capacitat d'obtenir una gran energia estructural a partir de materials extremadament simples, sotmesos a repeticions, desplaçaments d'accent, modulacions i redistribucions entre les diferents famílies de l'orquestra.
El desenvolupament intensifica aquests petits motius i explora diverses regions tonals abans de conduir a la reexposició. Beethoven utilitza els vents amb una independència superior a la que era habitual en moltes simfonies del segle XVIII, i els confia intervencions melòdiques i rítmiques que contribueixen directament al discurs. La coda amplia l'energia de la reexposició i tanca el moviment amb una afirmació decidida de do major.
II. Andante cantabile con moto El segon moviment està en fa major i presenta una escriptura més lleugera i transparent. El primer tema és exposat pels segons violins i posteriorment imitat successivament per altres seccions de l'orquestra, creant una textura contrapuntística que recorda determinats procediments de Haydn i Mozart. El caràcter cantabile es combina amb un moviment rítmic constant que evita qualsevol sensació d'immobilitat, de manera que lAndante conserva una pulsació més activa que molts moviments lents tradicionals.
Un dels trets més singulars és la presència de trompetes i timbales, instruments que sovint eren omesos en els moviments lents de les simfonies clàssiques. Beethoven no els utilitza aquí amb funció marcial o espectacular, sinó a un nivell dinàmic molt baix, integrant-los dins la textura general. Les intervencions en pianissimo de les timbales contribueixen especialment a crear un color sonor insòlit, mentre que els instruments de vent mantenen un diàleg constant amb les cordes.
El moviment combina una forma de sonata amb un tractament contrapuntístic del material. El tema principal reapareix en diferents veus i instrumentacions, mentre que les transicions modifiquen progressivament el color i la densitat. Aquesta combinació d'elegància clàssica i experimentació tímbrica mostra que Beethoven no necessitava abandonar les formes heretades per introduir-hi noves possibilitats expressives.
III. Menuetto. Allegro molto e vivace – Trio Tot i portar el títol de Menuetto, el tercer moviment és tan ràpid i vigorós que habitualment és considerat un scherzo en tot excepte en el nom. El minuet tradicional era una dansa moderada en compàs ternari, mentre que Beethoven transforma aquí aquest esquema en un moviment ple de bruscos contrastos dinàmics, accents inesperats i ràpids canvis de registre. Aquest procés anticipa la substitució definitiva del minuet pel scherzo en bona part de les simfonies posteriors del compositor.
La secció principal es basa en un motiu ascendent que recorre ràpidament diferents nivells de l'orquestra i crea una sensació contínua d'impuls. Beethoven explota especialment els contrastos entre piano i forte, així com els desplaçaments sobtats entre registres greus i aguts. El trio proporciona un contrast de textura i dona més protagonisme als instruments de vent, però manté una pulsació enèrgica que impedeix que el moviment recuperi completament el caràcter reposat d'un minuet clàssic.
Aquest moviment constitueix un dels indicis més evidents de la futura evolució de Beethoven. Encara conserva externament la designació tradicional de minuet i trio, però la velocitat, l'energia rítmica i la funció dramàtica pertanyen ja al món del scherzo beethovenià que es desenvoluparia plenament en la Simfonia núm. 2, la Tercera i les obres posteriors.
IV. Finale. Adagio – Allegro molto e vivace