Derecha de Cataluña fou un partit polític català fundat a Barcelona el 6 d'abril de 1933,Se'n feu la difusió el dia 8 i la proclamació de càrrecs el dia 11 a La Vanguardia i al Diario de Barcelona durant la Segona República espanyola, amb l'objectiu d'agrupar els monàrquics catalans per restaurar la monarquia amb tots els mitjans al seu abast.
Prenia el nom d'una anterior coalició electoral anomenada Dreta de Catalunya. Federat a Renovación Española van combatre totes les lleis aprovades durant el bienni reformista i, àdhuc, les que s'aprovaren durant el període conservador. Contraris a la democràcia parlamentària, a la descentralització administrativa, a l'autonomia de Catalunya, a la separació de l'església i de l'estat, a la reforma agrària, a la sindicació obrera, a l'autonomia universitària... Defensaren un sistema jeràrquic presidit pel Rei.
Superats ideològicament pels esdeveniments polítics de l'època, no aconseguiren influir a la societat civil catalana, però degut als recursos dels seus membres, als contactes que lligaren amb la Itàlia de Benito Mussolini i a les seves relacions amb la Unión Militar Española foren una peça important en la insurrecció urbana que s'esdevingué a Barcelona els dies 19 i 20 de juliol de 1936 contra la República.
Fundació de Derecha de Cataluña El dia 9 de febrer de 1933, Antonio Goicoechea fundava Renovación Española, amb el vistiplau rebut a través de Jorge Vigón, de l'exrei Alfonso XIII, que li atorgava poders per assumir la direcció política monàrquica. Li donaren suport des de l'exili francès: Severiano Martínez Anido, el capità Juan Antonio Ansaldo, José Calvo Sotelo, Eduardo Aunós, Jorge Vigón, Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver; el tinent coronel d'estat major Valentín Galarza, etc. Cal dir que no tots els monàrquics s'adheriren a aquesta formació. S'hi troben moltes absències com el Duc d'Alba, el comte de Romanones, Joan Antoni Güell i López segon comte de Güell, etc.
Dos mesos després, el dia 6 d'abril, es constituïa a Barcelona, Derecha de Cataluña com a partit federat a Renovación EspañolaIsidre Molas, Ed.; Isidre Molas i Joan B. Culla, directors, Diccionaris de Partits Polítics, segle XX; Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2000, pàg. 60. El formaren membres procedents de Peña Blanca. Presidit per Xavier de Ros i de Dalmases, el partit fou organitzat de la següent manera: vicepresident primer José de Olano y Loyzaga, comte de Fígols; Santiago Torent i Buxó, vicepresident segon; Julio Díaz Camps, vicepresident tercer; Luís Satrústegui, tresorer; Jorge Girona, vicetresorer; Josep Bertran i Güell, secretari general; Miguel Martí Cabrera, vicesecretari primer; Joaquín de Arquer, vicesecretari segon; vocals: el Marquès de Barberà, Joaquim de Vilallonga i Càrcer (comte de Sant Miquel de Castellar), Alejandro Linati, Manuel Albert i Despujol, Antoni Sala i Amat, Guillem de Benavent, Enrique de Angulo i José Eduardo de Olano. Cal destacar-ne també: Aureli Joaniquet i Extremo, Santiago Nadal i Gaya, Juan Campmajó, Damià Mateu i Bisa, Josep Maria Despujol i Dusay, etc., que ocuparen diversos càrrecs.
Poc després es crearia la secció de les Juventudes de Derecha de Cataluña, que presidiria Luis de Foronda, futur marquès de Foronda que seria secundada per Enrique García-Ramal y Cellalbo, Joaquín de Ros y de Ramis i Pablo Miracle i la secció femenina, que presidí Alfonsa López de Osté i la dirigia Elvira Torent, María Flaquer, M. Josefa Viñamata Castañer.
Ideològicament, defensaven un catolicisme vinculat al poder, eren centralistes, corporativistes i contraris al parlamentarisme i al sistema de partits. El seu corporativisme es basava en l'experiència feixista italiana. El seu teòric, n'era Eduard Aunós Pérez, que va defensar les seves teories a través de la revista Acción Española, èmul d'Action Française.Eduardo Aunós Pérez va ser ministre de Treball, Comerç i Indústria (1925-1930) durant la dictadura de Primo de Rivera i ministre de Justícia (1943-1945) amb el general Franco, que aplicà el sistema corporativista defensat pel seu ministre. Durant la República no va militar ni a Derecha de Cataluña ni a Renovación Española El seu lema era: religión, patria, orden y jerarquía.
Derecha de Cataluña, comptava amb el Diario de Barcelona per difondre la seva ideologia i recorrien a les personalitats consolidades de Renovación Española com: Antonio Goicoechea, Santiago Fuentes Pila, Honorio Maura, Ramiro de Maeztu, José María Pemán, Pedro Sainz Rodríguez … i, més endavant, José Calvo Sotelo que, sovint donaven conferències a Barcelona i a altres localitats de Catalunya.
Van cercar l'aliança del Partit Agrari de Catalunya, creat a l'abril de 1931 a Barcelona. Els membres de Derecha de Cataluña que s'hi integraren foren: Salvador Palau Rabassó, Xavier de Ros i de Dalmases, i Josep Bertran i Güell, tots ells, amb doble militància.Diario de Barcelona, 28 de setembre de 1933, pàg. 8
Es van estendre per tots els districtes electorals de Barcelona, establint delegació a Girona (Derecha Social Agraria) a Lleida (novembre de 1934), a Tarragona, Terrassa, on comptaven amb la influència del salisme, Igualada, Vic, Arenys de Mar, Badalona i altres poblacions.
Accions polítiques del partit Pel seu radicalisme conservador, a les eleccions a Corts de 19 de novembre de 1933, Derecha de Cataluña es va haver de presentar sola als comicis. No van treure ni un sol diputat, però la seva matriu Renovación Española, en tragué 14. Tanmateix cal tenir en compte que la CEDAAgrupació formada per Acción Popular i altres partits federats de la resta d'Espanya. L'octubre de 1934 s'implantaren a Catalunya amb el nom de Acción Popular Catalana n'havia tret 119, el Partido Republicano Radical 102 i, la Lliga Catalana, que només concorria a Catalunya en va treure 25. Foren unes eleccions guanyades pels partits conservadors
Tot seguit, el 16 de desembre, Alejandro Lerroux formava el seu segon govern amb la intenció de corregir el camí que s'havia recorregut durant el bienni reformista. De fet però, els partits conservadors que li donaren suport, pretenien refer-lo.
Posicionament sobre la llei de Contractes de Conreu A Catalunya també havien guanyat les forces conservadores, cosa que va crear una forta tensió entre la Lliga Catalana i Esquerra Republicana de Catalunya, que governava la Generalitat. El 25 de desembre moria, Francesc Macià i el dia 1 de gener de 1934 es nomenava Lluís Companys com a nou President de la Generalitat, convocant per al 14 de gener, eleccions municipals. Derecha de Cataluña no s'hi va presentar. Les va guanyar l'Esquerra Republicana de Catalunya però degut a la duresa de la campanya, la Lliga Catalana es va retirar del Parlament de Catalunya.
El 12 d'abril de 1934, el Parlament de Catalunya aprovava la llei de Contractes de Conreu, sense oposició, per absència de la Lliga Catalana. Tanmateix, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (I.A.C.S.I.), representant dels propietaris rurals, amb una Junta formada per membres de la Lliga i afins, disconformes amb la Llei, cercaren suports a través d'aquest partit i de Derecha de Cataluña, per tal que l'impugnessin. La Lliga Catalana feu la petició al govern central, presidit per Ricardo Samper, demanant que la llei de Contractes de Conreu fos recorreguda davant del Tribunal de Garanties Constitucionals. La Lliga Catalana pretenia evitar conflictes de competències entre la llei autonòmica i les lleis agràries aprovades a les Corts. Tanmateix, era una impugnació molt arriscada, ja que el Tribunal estava molt polititzat,Estava format per juristes i polítics però aquests no calia que procedissin del camp polític i les pròpies Corts estaven compostes per una majoria conservadora contraris a l'autonomia de Catalunya. Tramitat però el recurs a través del Govern, el Tribunal de Garanties Constitucionals, va dictar sentència el dia 8 de juny, declarant nul·la tota la Llei, no solament els articles que podien ser incompatibles amb la llei general, sinó tota ella, qüestionant, amb la sentència, la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Com a reacció el president Lluís Companys feu aprovar la mateixa llei, el 12 de juny. Era una argúcia jurídica, ja que s'havia anul·lat la primera però entrava en vigor la segona, que caldria impugnar-la de bell nou.
Per cercar la solució jurídica al problema que es va crear, s'hi implicaren Niceto Alcalá Zamora, Ricardo Samper, Lluís Companys, Amadeu Hurtado, i el conseller de Justícia Joan Lluhí i Vallescà, ja que calia donar cabuda legal a la Llei dins de l'ordenament jurídic de la República, adaptant-la a la Constitució i a l'Estatut.
Derecha de Cataluña i Renovación Española, no volien que se cerqués cap solució. Simplement volien que es fes complir la sentència i prou. Fins i tot, volien aprofitar l'avinentesa per fer retornar a l'Estat els serveis traspassats d'Ordre Públic i Justícia. Des de l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu, el 12 d'abril, Derecha de Cataluña va mostrar una posició hostil i, durant l'estiu, van fer mítings, conferències i articles de diari contra ella. Contraris a l'autonomia de Catalunya eren favorables a qualsevol limitació de les lleis emanades del Parlament de Catalunya. A més, l'I.A.C.S.I,La Lliga Catalana havia perdut el control de la Institució. José Cirera Voltà exmilitant del partit provocà la dimissió de la Junta Directiva assumint-la ell. Després del 6 d'octubre fundaria Acción Popular Catalana CEDA per crear un corrent d'opinió contrari a la llei de Contractes de Conreu, va convocar a Madrid, per al 8 de setembre, una manifestació de propietaris rurals, sota l'empara de la CEDA, el Partit Agrari Espanyol i el Partit Liberal-Demòcrata. Derecha de Cataluña i Renovación Española no hi foren convidats però hi assistiren. La Lliga Catalana que sí que hi fou convidada no hi va assistir per considerar que es tractava d'un acte polític.La Veu de Catalunya, dia 8 setembre, pàg. 12.
Finalment, es trobà una solució jurídica a la llei de Contractes de Conreu, publicant-se el 30 de setembre al Butlletí Oficial de la Generalitat. El dia 1 d'octubre, en obrir-se les Corts, José María Gil Robles feia caure el govern de Ricardo Samper e Ibáñez, i el dia 4, en formar-se un nou executiu presidit per Alejandro Lerroux, amb tres ministres de la CEDA, esclataren els anomenats fets d'octubre, que l'Exèrcit s'encarregà de neutralitzar.
Es va suspendre l'Estatut i la llei de Contractes de Conreu. El Govern de la Generalitat fou detingut, processat i empresonat i, per extensió, se suspengué el Patronat de la Universitat Autònoma, detenint, per raons dels seus càrrecs, el seu president, Pompeu Fabra i el rector Pere Bosch i Gimpera.
La posició de Derecha de Cataluña, fou demanar que es complissin les sentències que dictaminessin els tribunals de justícia, que s'eliminés el Patronat de la Universitat Autònoma i Antonio Goicoechea i Honorio Maura defensaren a les Corts, que es derogués l'Estatut de Catalunya.
El 27 de novembre de 1934, Antonio Goicoechea va promoure la reorganització de Derecha de Cataluña, creant un Consell Regional presidit per ell mateix, amb representants de les quatre províncies catalanes. Es nomenà vicepresident primer al Baró de Viver; a Lluís Massó com a vicepresident segon, a Salvador Palau i Rabassó com a secretari i a Santiago Nadal com a vicesecretari. L'objectiu, delimitat pel Comité de Organitzación Provincial de Renovación Española era: «coordinar los esfuerzos de los elementos adictos de las cuatro provincias, imprimiendo a las mismas unidad de pensamiento y acción y respetando la autonomía de cada organización provincial.» Es feia necessari establir una organització forta i disciplinada, tant en l'àmbit provincial com en l'àmbit regional.Diario de Barcelona, 27 de novembre de 1934, pàg. 11