Lalliberament de Sèrbia, Albània i Montenegro va ser una acció militar als Balcans durant la Primera Guerra Mundial, en la qual l'Exèrcit dels Aliats en Orient va alliberar a aquests tres països entre el 29 de setembre i el 13 de novembre de 1918 de l'ocupació per les Potències Centrals.
Antecedents
Les forces presents Les unitats desplegades al front de Macedònia van patir els dos últims anys una guerra esgotadora. Alhora, el bloqueig dels Aliats van contribuir a afeblir permanentment les desmotivades unitats búlgares. A més, el reconeixement aeri proporcionava als Aliats una visió bastant exacta de les tropes de les Potències Centrals en la regió.
Les forces de les Potències Centrals Les unitats de les Potències Centrals es van desplegar per fer front a les divisions dels Aliats que s'utilitzaven per tractar d'assegurar les múltiples rutes d'invasió de Macedònia, contra la voluntat de l'exèrcit búlgar; per tant, el comandant alemany Friedrich von Scholtz tenia en la rereguarda del front les seves reserves disseminades al llarg del front, tenint així la possibilitat de completar ràpidament les unitats en les zones amenaçades.
El total de tropes desplegades en Macedònia, poc abans de l'inici de la campanya, no era superior a 26 batallons, en part desmotivats, amb el suport d'una forta artilleria de 140 peces; d'altra banda, l'equipament es va mostrar ràpidament deficient.
Després de trencar el front a Macedònia, ràpidament els austrohongaresos i els alemanys van reduir els efectius d'altres fronts per a satisfer els més urgents; no obstant això, les unitats adreçades van ser incapaces de detenir l'avanç francès i serbi cap al Danubi.
Les forces dels Aliats Per a efectuar una ofensiva de ruptura destinada a reconquerir Sèrbia, els Aliats van concentrar una força impressionant, formada per 75 batallons francesos i serbis, recolzats per 580 canons de tots els calibres. Aquests batallons serbis, de fet els dos primers Exèrcits serbis, tenien 140.000 soldats motivats per la possibilitat d'alliberar el seu país.
Ràpidament, les distàncies van transformar les operacions en una gran guerra de moviments, fent de la cavalleria i les unitats motoritzades les principals forces de l'ofensiva dels Aliats.
La ruptura del Front de Macedònia
En la Segona batalla del Dòiran, 43.000 soldats britànics, recolzats els grecs, van atacar 30.000 soldats búlgars. Els búlgars van aconseguir repel·lir l'atac, però les seves tropes van quedar retingudes i no van poden reunir-se a la vall del Vàrdar. Davant dels avanç dels francesos i serbis i amb l'assessorament dels alemanys, l'exèrcit búlgar es retira.
Malgrat que es va dur a terme amb gran cura, la preparació de l'ofensiva dels Aliats contra el front alemany-búlgar a Macedònia no va passar desapercebuda al reconeixement aeri alemany i búlgar, i algunes unitats es van redistribuir per tal de fer front a una ofensiva que va ser analitzada pels estrategs de les Potències Centrals com a menor. El 15 de setembre de 1918, les tropes franceses i sèrbies van atacar contra de les posicions alemanyes i búlgares, aixafats prèviament per un potent bombardeig d'artilleria. Un cop obtinguda la ruptura en tot el front, el 18 de setembre, va començar l'operació; hi va haver combats en les valls del Vàrdar i Crna, i les tropes franceses i sèrbies gairebé van ser detingudes per les derrotades tropes alemanyes i búlgares.
Després d'una setmana d'intensos combats, les tropes franceses i sèrbies van ocupar Üsküb, node de comunicacions de les Potències Centrals en Macedònia, que els va permetre equipar-se i privar a les tropes de les Potències Centrals de la seva principal base de subministrament als Balcans. D'altra banda, en prendre la ciutat, les tropes franceses i sèrbies van privar a les unitats enemigues destinades més al sud de retirar-se cap a Bulgària i a les Potències Centrals: ràpidament, el 9è Exèrcit alemany, una força composta per 69.000 búlgars, austrohongaresos i alemanys, es van veure obligats a rendir-se. Finalment, la naturalesa lineal de les tropes de les Potències Centrals en el sector va impedir la seva ràpida recuperació, enfront de l'aviació i una cavalleria dels Aliats que bombardejaven o perseguien a les unitats austrohongareses i alemanyes en retirada.
L'armistici búlgar El 26 de setembre de 1918, es va fer evident la derrota de Bulgària i el govern de Sofia va demanar l'armistici; en poque hores d'intercanvis entre la delegació de Bulgària i el comandament francès, es va signar l'armistici en Tessalònica el 29 de setembre.
Les condicions van ser especialment dures per al regne conquerit; de fet es va estipular la ràpida evacuació de l'exèrcit búlgar dels territoris serbis controlats pels búlgar. També s'esmenta una ocupació dels Aliats dels punts estratègics del territori búlgar, amb el compromís de trencar les seves relacions amb Alemanya; aquesta clàusula tenia com a objectiu efectuar una ocupació de territoris búlgars únicament amb unitats sèrbies.
Aquestes condicions amenaçaven totes les conquestes de les Potències Centrals als Balcans, inclosa la sostenibilitat de la presència austrohongaresa a Sèrbia. De fet, les unitats búlgares es van concentrar al front austrohongarès d'Albània i Macedònia, i amenaçaven la cohesió de la retirada de les línies del front austrohongareses en la regió.
Les reaccions d'Àustria-Hongria i Alemanya Amb la rendició de Bulgària, els estrategs alemanys i austrohongaresos es van proposar de fer un pla provisional. Ludendorff, per exemple, oferia una acció militar contra el govern de Sofia, tenint en compte la concentració d'un exèrcit austrohongarès-alemany en Sèrbia per detenir l'avanç dels Aliats. Però les escasses reserves de les Potències Centrals en aquest moment del conflicte va prohibir una ràpida implementació d'aquesta solució sense greus conseqüències per al subministrament d'Àustria-Hongria.
miniatura|Hermann Kövess, responsable de les unitats alemanyes i austrohongareses encarregades d'aturar les tropes sèrbies i franceses. Per tant, el cap del quarter general de l'exèrcit alemany va concentrar diverses divisions d'infanteria en la regió de Niš, sota la tutela d'un governador militar designat per a l'ocasió. Així, d'acord amb el comandament austrohongarès, estava prevista una línia de front per bloquejar en Niš l'avanç victoriós de les tropes dels Aliats; composta per tropes d'elit austrohongareses-alemanyes adequadament proveïdes per una roda de trens que arribarien des d'Alemanya. Aquesta força austrohongaresa-alemanya, formada per 11 divisions, estava sota el comandament d'Hermann von Kövess, posicionat en Belgrad, tenia la missió de cobrir el govern general de Sèrbia i mantenir la línia del front entre Scutari i la frontera amb Bulgària. Es va establir ràpidament un front organitzat i va demostrar el seu funcionament operacional el 30 d'octubre de 1918.
No obstant això, malgrat aquestes contramesures, Paul von Hindenburg, un dels principals responsables militars de l'Alemanya en guerra, va promulgar, en vista dels sucesos dels francesos i serbis, l'acceleració dels processos que van conduir a la derrota de les Potències Centrals i l'obertura de negociacions en vista d'una suspensió d'hostilitats al front occidental i als Balcans.
Finalment, els intents dels austrohongaresos i dels alemanys reflecteixen una incomprensió davant l'audàcia de les tropes franceses i sèrbies posicionades a l'avantguarda de l'ofensiva; segons els estrategs alemanys, incloent August von Mackensen, unitats aïllades de la rereguardia van dur a terme extenses maniobres operatives que eren incomprensibles o fins i tot impensables.
L'alliberament de Sèrbia, Albània i Montenegro El cessament de les hostilitats entre els Aliats i Bulgària va soscavar tota la integritat de les forces de les Potències Centrals en els Balcans, alhora que va que trencar la continuïtat territorial entre Alemanya i Àustria-Hongria amb l'Imperi Otomà.
No obstant això, ràpidament es va fer evident que, una vegada trencat el front, les unitats dels Aliats travessarien Sèrbia. Per tant, l'alliberament del territori serbi es va convertir immediatament en un objectiu real de les unitats sèrbies que estaven lluitant en aquest front.
Les forces dels Aliats van avançar en quatre direccions: Al centre, el 1r Exèrcit serbi, sota el comandament de Petar Bojović, i parts de l'Armée d'Orient francesa, sota el comandament de Paul Prosper Henrys, van marxar directament cap a Belgrad. Els alemanys van tractar de bloquejar el seu avanç en Niš, però no ho van aconseguir. El 2n Exèrcit serbi, sota el comandament de Stepa Stepanović, es va dirigir cap a Kosovo junt amb tropes franceses. El coronel Dragutin Mulitinović va ser nomenat per dirigir una força sèrbia, anomenada Tropes Scutari (posteriorment Tropes de l'Adriàtic) per alliberar Montenegro, però quan va començar a avançar cap a Montenegro es va trobar que el país ja havia estat alliberat per les forces paramilitars de Montenegro. El 16è Cos d'Exèrcit italià (CSIO), amb el suport de la 57a Divisió francesa, va avançar cap a Albània des del sud.
Una gran guerra de moviments La ruptura del front de Macedònia en els últims dies de setembre 1918 va crear la possibilitat d'un ràpid avanç de les unitats franceses i sèrbies, empenyent les derrotades unitats búlgares. Aquesta operació es va dur a terme principalment amb unitats de cavalleria francesa i sèrbia, recolzades per algunes peces d'artilleria com a suport en regions amb condicions físiques i climàtiques especials.
miniatura|esquerra|Avanç dels Aliats (octubre-novembre, 1918) Un cop a Üsküb, a la Macedònia sèrbia, conquerida el 22 de setembre després d'una audaç incursió, les unitats austrohongareses i alemanyes posicionades més al sud van quedar aïllades i es van rendir el 24 de setembre.
A partir del 30 de setembre, les unitats dels Aliats amplifiquen els seus moviments, pressionant cada vegada amb més força a les forces austrohongareses i alemanyes en retidada. Es va assignar aquest gran avanç a un grup mòbil compost per tres divisions de cavalleria amb el suport d'alguns vehicles blindats, comandats per Jouniot-Gambetta, estrateg que va centrar tota la seva operació en la velocitat d'avanç del seu grup mòbil; sembla que el comandament alemany no va tenir prou en compte aquesta acceleració de les operacions, fet que va amplificar la derrota dels exèrcits d'Alemanya i d'Àustria-Hongria desplegats en Sèrbia. Així, de forma ràpida, l'altiplà de Kosovo es va convertir en un objectiu de les tropes sèrbies involucrades en l'operació. Alhora, entre el 9 i 12 d'octubre, Niš, subjecta al saqueig de les tropes alemanyes i austrohongarès en retirada, és atacada i conquerida per dotze unitats del 1r Exèrcit serbi. Pristina va ser alliberada el 10 d'octubre per l11a Divisió Colonial francesa, i Peć el 17 d'octubre. El 22 d'octubre, els Aliats ocupen la ciutat de Paratschin, al sud de Belgrad. Kosovo també és atacat i Mitrovica cau el 22 d'octubre, autoritzant les operacions en Montenegro i en Bòsnia i Hercegovina. Els serbis, sota el comandament de Mulitinović, van arribar a Podgorica el 31 d'octubre. El 3 de novembre els Aliats van arribar a la frontera amb Bòsnia.Timeline of octubre 1918 , en The Long, Long Trail Després d'un últim enfrontament, les forces d'ocupació austrohongareses van evacuar Cetinje i la resta del país el 4 de novembre.
Al llarg de la campanya en Sèrbia, les tropes dels Aliats van ser recolzades per partisans que van participar en les revoltes que han marcat la història de l'ocupació austrohongaresa, atacant llocs aïllats i sabotejant canals de comunicació; tot i la repressió, els partisans serbis, per la seva acció, van crear les condicions per a una evacuació accelerada del territori serbi, de vegades abans de l'arribada a la zona de les tropes franceses i sèrbies.